dimarts, 27 d’abril del 2010

Contra qui competim?

For some reason I never care all that much whether I beat others or lost to them. I'm much more interested in whether I reach the goals that I set for myself.

Marathon runners will understand what I mean. We don't really care whether we beat any other particular runner. World-class runners, of course, want to outdo their closest rivals, but for your average, everyday runner, individual rivalry isn't a major issue. As long as we can beat a time.

Even if a runner doesn't break the time he'd hoped for, as long as he has the sense of satisfaction at having done his very best -and possibly having made som discover about himself in the process- then that in itself is an accomplishment,a positive feeling he can carry over to the next race.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Hi posarem el cor!

Perquè sí, perquè podem aconseguir-ho, perquè som culers, perquè tenim dret al somni, per totes les vegades que m'he abraçat al Per i als nens en un gol, pels crits que feia el meu pare quan em portava al camp de petita, perquè ho portem tan dintre i tan de debó... perquè ens somriu la sort, perquè no pot ser que no! Perquè hi posarem el cor i serem la pilota als peus dels nostres, perquè ens defineix i ens dignifica. Perquè acabarem tots rient, aplaudint, cridant i plorant alhora, perquè trobarem guapos als jugadors i perquè ens hi deixarem la pell!

Dimecres Barcelona serà una festa!!!!!!!!

dissabte, 24 d’abril del 2010

Estiu a Hawai sense aire condicionat

"I spend a lot of time in Cambrige, Massachusetts, and compared to Cambrige -so muggy and hot with all its bricks and concrete is like a form of torture- summer in Hawaii is a veritable paradise. No need for an air conditioner here -just leave the window open, and a refreshing breeze blows in. People in Cambrige are always surprise when they hear I'm spending August in Hawaii "Why would you want to spend summer in a hot place like that?" they invariably ask. But they don't know what it's like. How the constant trade winds from the northeast make summers cool."

Primera sessió de teràpia d'amaxofòbia



Ja està, ja he començat. Avui he anat a teràpia per començar a conduir per carretera, a velocitat normal sense tenir un atac de pànic. Després de tenir-me una hora parlant de tot (des de com condueixo fins a com em va la feina, les relacions familiars, etc...) m'ha dit que tinc acoso viario. (parlem castellà doncs ell és madrileny). Vol dir que no em fa por conduir, sinó que em fan por els altres que condueixen, en fan sentir vulnerable.

La següent sessió ja serà en un cotxe de doble comandament. Després en el meu Clio i per fi en el Volvo del Per.

divendres, 23 d’abril del 2010

El dolor és inevitable, el patiment és opcional


"Pain is inevitable. Suffering is optional. Say you're running and you start to think, Man this hurts, I can't take it anymore. The hurt part is an unavoidable reality, but whether or not you can stand any more is up to the runner himself. This pretty much sums up the most important aspect of marathon running"


Haruki Murakami. What I talk about whem I talk about running.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Bombers

Aquesta és ja la setena cursa de la temporada comptant des de la Mercè i és la sisena vegada que baixo de l'hora, així que crec que ho tinc consolidat. He fet 58'42, marca oficial, tot i que em vaig cansar molt.

Vaig trobar la sortida molt plena de gent i em costava mantenir un ritme. Després vaig recuperar, però vaig còrrer tota l'estona amb l'angoixa que no anava bé, que no corria prou. El millor, la baixada per Via Laietana amb la riuada blava i l'impuls espectacular del negres tocant a ritme molt ràpid els seus tambors i la gent, prop de la meta animant.

En aquest video podeu escoltar la música boja dels animadors africans i cap al final veureu els bombers de debó corrent amb tots els estris en record d'un company mort.


diumenge, 18 d’abril del 2010

Miguel Rasero a la Sala Parés





























Dissabte vam anar a una exposició del Miguel a la Sala Parés. Jo li dic només Miguel perquè tinc la sort de conèixer-lo personalment i gaudir del seu bon caràter i de la gran qualitat humana que té. Com a artista crec que aquesta imatge ja val per mil paraules. Tot són bodegons fets en colage. El que em fascina és el color. Els estris que s'hi poden veure són dels que tots tenim a casa. T'has d'allunyar una mica del quadre per distingir-los bé. Com en el quadres impressionistes. Són quadres per mirar durant una bona estona. De debó que és un goig i que no es pot perdre aquesta exposició.

Jo no sóc gaire de pintura, més aviat molt poquet, no m'arriba com la poesia, com la natura, com la música.... Però de tant en tant hi ha un pintor que consegueix fer-me traspassar la frontera de la simple contemplació estètica i emocionar-me. Miguel ho fa, no sempre, però de vegades ho fa. Com aquesta vegada a la Sala Parés.






divendres, 16 d’abril del 2010

Una Setmana Santa plena d'esquí de fons


Què faig parlant de la Setmana Santa a mitjants d'abril? Doncs és que vull tancar una sèrie d'entrades que he anat fent sobre les vacances a Noruega. Tot i que el temps no va ser el millor possible, cada dia de la setmana menys un vam sortir a fer esquí de fons. Aquest esport que recomano a tothom, com el yoga o el còrrer, perquè es gaudeix en tots els nivells.

El dissabte d'arribada vaig sortir amb raquetes de nit a la neu, tal i com ja he relatat en una entrada anterior.

Diumenge de rams vam fer una petita ruta pel camí que des de les casetes porta a la casa de l'esculptor, aquella cabaneta sempre tancada (crec que és mort) que es troba davant d'un estany meravellós.

Dilluns sant vam pujar per la vall de Valdres i vam fer la foguera sobre la qual vam cuinar les saltxitxes que he explicat en una altra entrada.

Dimarts sant vam pujar a Solebu, als peus de la muntanya Soletinden i de tornada la Sigrid i jo ens vam perdre amb tots els nens i vam acabar a l'esglesieta de Kyrkjestølen al final del camí del rei. Aquesta va ser una aventura. No va estar gens malament. El Per i el Pol van fer el pic i també es van perdre de tornada.

Dimecres no vam fer res, dia de descans i amb cotxe vam anar a un hotel proper a veure el partit del Barça.

Dijous vam anar a esquiar alpí a l'estació de Fillefjell. Vaig tornar a fer la meva pisteta verda bastant llarga i vaig fer la pista dels nens seguint la Kristina i el Per.

Divendres va ser l'esquiada més llarga i més bonica. Vaig anar fins a Gamlestøga, tota sola, llástima que no vaig anar amb el Per des de les pistes d'alpi fins a Solebu i tornant per camí que fem sempre. És una excursió molt llarga i molt exigent i no m¡hi vaig veure amb cor de fer-la amb mal temps. Dintre de dos anys! Però la meva és molt i molt bonica i també llarga, vaig estar més de 5 hores.

Dissabte vam pujar per la vall Vetlefrostdalen jo amb raquetes i Per esquiant. Vam veure un paisatge impresionant.

Diumenge Sant cap a Oslo i dilluns de pasqua volar a Barcelona.


















diumenge, 11 d’abril del 2010

Ortigues sota la tomaquera



L'ortiga és una planta bonica, molt verda quan és tendra i plena de sensualitat. Ara amb el bon temps començo a ocupar-me dels testos de la terrassa, trec les males herbes, etc.. i la jardinera de les tomaqueres tenia un cau d'ortigues espectacular. Què fer-ne? Deixar-les és suicida doncs piquen, però em sabia greu treure-les.

Llavors me he recordat que quan vivia a Itàlia un dia vaig veure en una trattoria "Spaghetti alle ortiche". Primer vaig pensar que era una broma, després vaig pensar que ortiche era un fals amic d'ortiga i probablement no volia dir el mateix, tercer vaig pensar que era un nom simbòlic... No, eren ortigues de debó. Les vaig demanar i recordo que em van agradar.

El dinar d'avui ha estat un experiment. Penne e fusili alle ortiche. Per no fer-li mala sang als nens he afegit altres ingredients: tomàquet, all, orenga i butifarra. Pero hi he posat totes les ortigues que he pogut recollir de la tomaquera i he bullit la pasta amb l'aigua verda de preparar-les.

El plat estava per llepar-se els dits, ara de gust de ortigues en tenia poc, saben com espinacs, un gust més suau... la propera collita potser faré una truita.

divendres, 9 d’abril del 2010

Una foguera a la neu


Us havíeu imaginat mai anar esquiant fins a un turonet carregant llenya i llumins i en mig d'una nevada encendre un foc? Oi que no? Jo, fins aquesta Setmana Santa, tampoc. Vam anar dues famílies, la nostra i la del germà del Per que té una nena petita. La nena anava en un trineu tirat pel seu pare. Dintre del trineu també vam posar la llenya. Com que el temps no ens ha acompanyat gaire en aquestes vacances, es va posar a nevar. Això no va impedir que encenguessim la foguera i ens posessim tots a fer-nos uns frankfurts al vell estil Snoopy (clavats a un pal)

Free Cartoon Wallpaper : Snoopy Camping
Cartoon Wallpaper : Snoopy Camping

dimecres, 7 d’abril del 2010

Raquetes de neu


El regal de nadal passat del Per van ser unes raquetes. Les circumstàncies no havien permès que les estrenés fins aquestes vacances de pasqua. Per fi a Lysholmen vaig poder gaudir d'una de les millors experiències de la meva vida. I va ser el dissabte, el mateix dia d'arribar. Ja era fosc, però hi havia lluna. Calçada amb les meves raquetes, vaig començar a caminar per la neu sota la lluna.

Les raquetes són el germà petit dels estris de neu. De vegades poc valorades, de vegades menyspreades, no corren com els esquís ni et permeten fer parets ni escalades.... Però elles et porten per la neu sigui tova (per la superfície que abarquen) o sigui dura (pels ganivets que porten sota). Mai te les has de treure, passen per tot arreu. I pots anar de dia o de nit. No cal tenir botes especials, qualsevol bota de muntanya s'hi adapta. No pesen gaire, es poden penjar de la mochila. No cal forfait ni cap mena de pagament per fer-les servir. No fan cap mal a la natura.

Amb les raquetes tothom pot caminar, no cal aprendre, no s'ha de tenir tècniques ni estrategies. Te les calces sense problemes i no portes pals ni piolets. Son tan humils com les sabates, però amb elles als peus és produeix el miracle de caminar sobre la neu com Crist va caminar sobre el aigua. Un univers blanc és de sobte al teu abast.

"Caminante no hay camino, se hace camino al andar...."

Creació


Construirem el cosos,
arquitectes de carn,
per poder-nos tocar un altra vegada.

La suor descordarà la teva pell,
cancell del cos,
lliscarà dolçament, bruna, amarada.

Hi serem, a la creació?

I les mans seran quatre
i quatre els llavis,
quatre els ulls i els peus
i les espatlles.

Qui serà Déu i qui fang?

Tornarem a ser carn
quan ens arribi l'alba.