Colacao

Itagnolo

2012-02-15T09:07:00.002+01:00

Estic fent una entrevista oral per decidir el nivell d'un alumne que començarà un curs amb nosaltres. (Tota semblança amb un nom o una conversa reals són pura casualitat)

Hola, ¿qué tal? ¿Cómo te llamas?
Giancarlo
Bien, Giancarlo, lo que te voy a pedir en esta entrevista es que te presentes un poco. Háblame de ti, de dónde eres, qué haces, qué estudias, qué aficiones tienes. Cuéntame un poco sobre tu experiencia aprendiendo español.
Va bien, me llamo Giancarlo Mazzanti. Vengo de la Italia. Hábito a un pequeño paese vecino a la Francha, en el Piemonte, pero estudio a Torino. Estudio biología. Soy estado en Francha muchas veces porque yo amo la Francha. Es muy bella. Amo las montañas. Amo salir a las cimas mas altas de los Alpes.
Y ¿dónde vives en Torino?
En Torino he una habitacione condivisa con unos otros estudiantes de la universidad, pero aquí en Barchel·lona ho tenido un po problemas con la habitacione y hai cambiato casa.
¿Dónde vivías? ¿Qué te pasó?
Vivevo en Raval. Condividevo con dos otros giovenes, pero los horarios no me ne andavan bien. Io partivo da casa siempre muy presto, y al retorno todo stava en disorden. Non ne puedo más. Hora soy a una otra habitacione a Gracia. Soy da solo, es pequeña pero soy confortable.
¿Y aquí en la UAB estudias en la facultad de biología?
Sí, sí , doy tres esames, "biología moleculare", "botánica" e "microbiología". Aspera, aspera, ... ho olvidado una otra cosa. Tengo también unas pratticas al laboratorio.
En Torino o aquí, ¿has estudiado español?
A Torino non he nunca estudiato. Chera un curso, pero non arrivavo en horario i perdevo mucho. Non ho dado el esame. Aquí ho hecho un intensivo alla accademia "Mediterraneo" de 20 hore. Mas con mis colegas del laboratorio parlamos spañolo.

Pebrots farcits de brandada de bacallà

2012-02-12T17:01:00.001+01:00

Sempre poso fotos de flickr o de google per il·lustrar les meves entrades. Ho faig perquè no sóc bona fotògrafa i tampoc no tinc una càmara a mà i si faig alguna foto és amb el meu mòbil.

Però avui no me n'he pogut estar de mostrar-vos aquesta visió en prespectiva de la meva biblioteca a vessar de llibres on "s'ha colat" el plat del dia.

He aprofitat que els nens tenien sortida del cau per fer-lo sols pel Per i per a mi, tal com el vaig aprendre ara fa un parell d'anys en un curs de cuina.

Per cert que els pebrots del piquillo són d'una marca navarresa molt especial, Peron, fets al forn de llenya i me'ls va aconseguir el meu amic Andhi. Els tenia des de llavors esperant el moment propici per obrir la llauna. Andhi, si vols aquesta setmana qualsevol dia estàs convidat a casa a menjar-ne, un cop he obert la llauna els haig de fer servir aviat. He fet brandada per una segona ronda.

Ingredients per a la brandada.

Patates 500g
Bacallà en remull ( del mercat) 500g
llet 250 ml
oli 200 ml
un gra d'all

He pelat i tallat les patates i les he bullit per fer-ne un puré. He portat el bacallà a ebullició, l'he apagat i l'he deixat reposar 20 minuts. L'he esmicolat i l'he barrejat amb l'oli i la llet calents (els he escalfat per separat) i el gra d'all a trocets. He passat tot per la batedora i ho he posat al bany maria. Poc a poc he anat afegint el puré de patates fins la crema ha agafat consistència.

Ingredients per a als pebrots

Una llauna de pebrots del piquillo Peron.
Crema de llet
Sal.
Julivert.

He obert la llauna i separat els pebrots que estaven trencats. He farcit els pebrots amb la brandada. Amb tres o quatre trencats he fet una salsa posant-los uns minutets al foc amb la crema de llet i batent-ho tot amb una mica de sal. He tirat la salsa per sobre dels pebrots ja emplatats. He tallat ben petit el julivert i ho he escampat per sobre del plat.

Abans de dinar he fet fotos.

Avui bé, però no tant

2012-02-11T17:11:00.002+01:00

Ho he tornat a fer. Segona tirada llarga, llarguíssima per la Carretera de les aigues fins el km 9 i tornar. 18 km!

Avui ho he fet en 2 hores i 5 minuts. Ho he pogut completar i crec que, si arriba a ser la mitja, encara hagués tingut forces per fer els tres quilòmetres que em falten. Però tot i així la eufòria de l'altra vegada ha baixat una mica. No m'he sentit tant fresca, he fet esforç i he anat més lenta. Al final el resultat tampoc no és tan diferent, però les sensacions no són tan bones.

No em preocuparé, em dic, segurament són els nervis, el cas és que ho he tornat a acabar, no m'he rendit. Segurament, com em deia el Txabi, a la cursa, l'emoció, la gent corrent al costat i la gent animant "em donaran ales".

Ara ja no em queda cap més tirada llarga, cap més treball de màquines al fitness ni cap més sèrie a la cinta. Em queden les curses d'anar afluxant i molt descans.

Gaudir d'aquests 15 dies a tope, dormir i descansar. I que sigui el que hagi de ser!

Alea jacta est!

De què parlen els homes?

2012-02-09T20:51:00.002+01:00

He vist un vídeo molt divertit del Santi Millán on desenvolupa la teoria que els grups d'homes són la cosa més semblant a un convent de monges. És humor, és clar, però té un fons de raó.

Heu de començar a mirar a partir del minut 3

La primera constatació que puc fer sobre els homes és que parlen poc. Que no es diuen quasi res per arribar a un consens. Ja ho explica molt bé el Santi. Jo, per la meva part, poso els alumnes a treballar en parelles i sempre em pasa que si la parella és de dos homes, en menys d'un minut han acabat. Dues dones fan la feina en 5 minuts, ara, com sigui un home i una dona, el tio no para de rajar fins que els faig callar. És com si tot el que no s'han dit entre ells, ho portessin a dins i som-hi, li diuen a les ties.

Quan parlen, no parlen mai de dones. Sí, és cert, no parlen com nosaltres ens imaginem de les seves conquestes ni farden del que han fet. Això passa a les pel·lícules. Mai a la realitat. Tenen por de quedar malament. Veieu el tros que el Santi relata la seva "relació" amb la Elsa Pataki. Així és.

Parlen de futbol. Bé els nostres de futbol, els americans potser de baseball o basket, etc.. però sempre al mateix nivell. Comenten el partit i pronostiquen què passarà al proper. Mai parlen del físic dels jugadors, de si són macos o símpàtics, parlen de futbol com entrenadors. M'agrada com ho fan. La passió i la creativitat que no posen en els temes més profunds, apareix en aquestes converses d'una manera esplèndida. Crec que m'agrada el futbol, entre altres coses, per poder parlar-lo amb tios.

Parlen de feina. Ara que ja no és tabú dir que no en tens, parlen també de no-feina. Abans era una gran vergonya confessar-ho. Diuen el que fan, on i amb qui treballen, si et descuides t'expliquen el currículum. Es piquen entre ells, amb diplomàcia, explicant les seves posicions a les respectives empreses. Malgrat això acaban ajudant-se a buscar feina i d'aquestes converses que podrien semblar competitives moltes vegades surten oportunitats laborals.

Perquè els homes són admirablement bons amics. Amics fins la mort. A mi m'agradaria ser home per poder ser tan bona amiga. S'estimen profundament i s'ho perdonen tot. No els costa! Jo també perdono a qui m'ha ofès, però he de fer esforç i necessito temps. Ells no, ho solucionen dient "que cabron que ets", un somriure i ja. No els calen paraules.

A part d'haver vist el vídeo del Club de la Comedia, com és que sé de que parlen els homes? Doncs perquè visc amb homes continuament. A casa tres, al running són majoria, i ara també ho són al club de lectura (he canviat un club de 30 dones per un altre de 8 homes i 3 dones). I quan quedem per sopar amb els amics del Per de la bici, jo ja m'ocupo de seure on són ells o com a mínim de parar orella.

Acte II Escena 2a. (El Puig de les bruixes)

2012-02-09T09:13:00.001+01:00

Escena 2a

Alícia tocant-se la camisa. Aquest botó está a punt de caure. Crec que he dut agulla i fil. S'aixeca i comença a remenar les butxaques de la motxilla.

Ah, demà dilluns, quina desgràcia... torna a l'habitualitat. Tant de bo fóssim sempre d'excursió!

Sense aixecar la vista de la motxilla on segueix remenant perquè no troba el fil i l'agulla. Ens seria habitual i ja no ho desitjariem. Troba finalment el que cerca. Heus ací l'agulla i el fil.

Contemplant l'Alícia, incorporant-se del llit i estirant-se. Espera, tinc un pensament d'Aristòtil escrit al dirari. El vaig copiar d'un llibre. S'aixeca i treu el diari de la seva motxilla. Aquí el tinc, diu: "L'excepció és la trobada d'allò que és fortuït".

Freud, tanmateix, opinava que no hi havia res, de fortuït.

La Rosa sense fixar-se al monòleg de l'Alícia, comença a escriure al seu diari.

Cosint. Què li trobaríem a aquest indret si hi fossim perpetuament? Tipes n'estaríem! Tu, per exemple, Rosa, tens una feina ben poc rutinària i ben plena d'alicients: la d'esquiadora. Canviar de lloc, l'emoció de les competicions, les cares noves, les diferents llengües que sents parlar. Compara't amb un pobre funcionari... Ja, ja sé que ell no te la necessitat de canvi que tens tu, clar que no, també éll es farta però.

La Rosa no ha escoltat res. Saps que he posat al diari? "Avui ha estat un dia excepcional, Freud em perdoni".

L'Alícia riu. Hi ha una estona de silenci on l'Alícia remata el botó que està cosint i la Rosa llegeix el que ha escrit al diari.

Mitja marató de Granollers

2012-02-06T08:44:00.002+01:00

La darrera prova abans de la mitja de Barcelona, va ser especial. Per la metereologia, pels amics, pels temps i pels corredors d'èlit.

La primera constatació és que amb fred es corre de meravella. Molt millor que amb calor. Es clar que fa molta mandra treure's la roba i començar a tremolar i fer saltets a la línia de sortida, però en quan sona el tret i comences, és una sensació magnífica. El fred t'esperona, ets sents més veloç.

Vam anar un bon grup amb el Xavier, l'Albert, el Tomàs, el David, el César, la Mireia, el Per i jo. Tots corrien la mitja menys jo que corria el quart.

Respecte als temps van ser molt bons en tots els casos i espectaculars pel que fa a la Mireia i el Per. La Mireia va fer 1h i 50 minuts perquè segons ella el recorregut "no era pujada" (clar entrena per la Vall de Sant Just) i el Per que volia baixar d'1h 40, va aconseguir baixar, sí, i tant, va fer 1h 30m!!!

Jo pensava dir que vaig fer també la meva millor marca personal perquè vaig aturar el cronòmetre a 27:14, però no ho puc dir. Resulta que aquest any van avançar la sortida uns 800 metres sense afegir cap tram nou. Per tant com a molt hem fet uns 4km i 300metres.

I per últim, va ser un privilegi exepcional veure l'arribada d'en Carles Castillejos que anava a la recta final per darrera Makau i el va passar a tota velocitat en els darrers metres superant-lo en 3 segons. La gent es tornava boja d'aplaudir i de cridar! Penseu que Makau és el plusmarquista mundial en marató.

Una gran jornada per no oblidar. I ara la recta final és per a mi. Em queden 20 dies, dels quals 14 són d'anar afluixant, per tant em queda una setmana d'entrenament fort i ja.

Llobarro a la sal amb amanida de cítrics del Cocinero fiel

2012-02-04T20:23:00.001+01:00

Oi que fa goig? I està boníssim. Doncs avui hem menjat això per dinar. Treta del blog genial del Cocinero Fiel, l'he feta tal com l'explica.

Primer cal fer una salsa de taronja (que són aquests puntets que taquen el plat) i això sí que no ho he sabut fer. Ho he intentat dues vegades, espatllat sis ous i tres taronges i només m'ha sortir un liquidet aigualit que no agafa cos ni amb quilos de Maizena.

Després es fa el llobarro al forn amb les pells dels cítrics per sota i la sal per sobre cobrint la pell. Això m'ha quedat perfecte.

Per últim es fa una compota de poma al microones. Són les taquetes una mica més clares que també es veuen al plat de la foto. També m'ha sortit bona.

Muntar el plat i bon profit!

(Jo he fet un arròs blanc, que a casa fem plat únic)

http://elcocinerofiel.com/2012/01/30/el-cocinero-fiel-tarragona-en-essencia-lubina-a-la-sal-degvsta/

Gràcies Txaber!

Moneyball

2012-02-03T20:04:00.001+01:00

Tinc ganes de cine i la pel·lícula que he escollit per anar a veure és Moneyball.

1. La principal raó salta a la vista. El protagonista està guapíssim darrerament, ara que es deixa el cabell una mica llarg. Però en tinc d'altres (no sóc tan frívola, no us penseu).

2. Tracta d'esport, de baseball, un esport que no conec gens, però en general m'agraden els arguments de superació esportiva. Aquest va d'un equip petit que gràcies al carisma d'un bon gerent/responsable (perquè crec que no és entrenador) va guanyant la lliga.

3. Una altra raó és que està basada en un fet real i en un bon llibre.

4. I també que li ve de gust als meus noruecs.

Ja us diré que tal...

Lectiones ad kalendas. Ianuarius

2012-02-02T20:39:00.000+01:00

Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit (No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa) Plini el jove

Fortellernes marked (El mercat dels narradors). Gerd Nygårdhaug.
És una mena de barreja entre novel·la negra i novel·la històrica. Hi ha dos personatges principals, un bibliotecari i un veterinari d'un poble perdut de Noruega que van rebent unes cartes d'un pastor protestant del seu poble que ara es troba als Pirineus investigant un misteri que amagaven els templaris. Aquest misteri té a veure amb la descendència que va deixar Jesucrist i amb una possible afiliació amb famílies franceses que es dediquen al vi. Des del Vaticà tot ha estat sempre ocult i perseguit.

El llibre no m´ha agradat. Em sembla una barreja molt poc creïble i a més carent d'interés. Les millors escenes eren les de transició, quan relatava, no tant el que estavem descobrint, sinó com anàven a pescar, a fer esquí de fons, què menjaven.... pero la resta....

Ah i el final és penós. No us l'explico, però és per oblidar.

Caligrafía de los sueños. Juan Marsé.
Aquest també va de cartes. Una carta que una dona gran espera que li envii el seu amant és el fil conductor de la història. Un noi molt autobiogràfic, el Ringo, que viu a Gràcia a la part més alta, prop del Carmel, que treballa en un taller de joieria, que va entusiasmat al cinema, als anys quaranta, el viu retrat de l'autor. Té dues passions: tocar el piano i llegir. La primera es frusta quan una màquina li talla un dit, però la segona li donarà la saviesa per fer el que ha de fer.

Sempre m'ha agradat el Marsé per l'autenticitat. Una bona prosa clara i planera, un llenguatge col·loquial, encara carregat de paraules del nen que era i està deixant de ser, dels silencis dels adults, de la censura de la postguerra.

I un final inesperat quan ja t'esperes un altre final. Això si que és bo!

Primavera, estiu, etc... Marta Rojals
El millor llibre, sense dubte, que he llegit aquest mes. L'Èlia és una arquitecta originaria d'un poble de Tarragona, de les terres de l'Ebre. Viu i treballa a Barcelona, però baixa al poble per les dates habituals: per tots sants, nadals, etc.. I allò que abans potser no valorava, ara amb 34 anys ho està redescobrint. La autora ens ho fa tastar des de la primera línia mitjançant la llengua. Torna a recuperar la parla de l'Ebre i amb ella tota la seva infància i un amor no consumat situat a l'adolescència. I per primera vegada veu la seva pròpia terra amb nous ulls, veu les oliveres i veu les taulades de les cases del poble, i amb la maduresa de haver deixat tot allò i haver vist món, descobreix i recupera uns mots, una societat rural que tot ho aguanta, des del fred i la feina dura fins les pèrdues i la mort, uns valors i unes arrels que la defineixen.

I també té un final estrany. Tan estrany que no ho havia entés. Sort que el vam comentar al club de lectura i els altres m'ho van fer veure. Final obert ple de possibles continuacions. Un veritable etc...

El correr Chi. Danny Dreyer
D'aquest llibre m'havien parlat molt i racomanat molt. És una tècnica de córrer que incorpora la saviesa de disciplines orientals com el tai-chi o el ioga. Descarta el patiment i la força muscular per córrer i desaconsella totalment l'autolesió d'extremitats i articulacions a força de desgast. El córrer Chi és el que no deixa petjada, el que respecta el propi cos i el que, sortint del centre d'un mateix, s'alia amb la gravetat, es deixa anar i vola.
Per aconseguir córrer així proposa practicar quatre habilitats: respiració, relaxació, concienciació corporal i concentració.
Hi ha troços preciosos al llibre, però en algun punt exagera, es torna d'"autoajuda" quasi garantint-te que amb el seu mètode correràs tant com voldràs i sense fer esforç. Llàstima perquè la idea és bona.

Un consell que us transmeto:" quan corris, o quan facis qualsevol cosa, somriu".

Gli occhiali d'oro. (Les ulleres d'or) Giorgio Bassani.
La història d'un metge de Ferrrara als anys del principi del fascisme. Quan encara Mussolini era admirat i estimat per molts italians per les seves conquestes a Àfrica. La societat en la que viu "il dottore" no és capaç d'acceptar la seva condició homosexual. Fins a un cert punt de la novel·la, la discreció i el silenci permeten que tothom toleri "les rareses" a costa de perdre tots els nens i adolescent que anaven a consulta. Però un estiu a la platja, un jove pretenciós de la burguesia més rància el passeja descaradament com el seu amant. La desgràcia, al pur estil Oscar Wilde és per a ell i exclusivament per a ell.
Boníssim relat, escrit en un llenguatge molt proper i elegant, com sempre en Bassani, que incorpora també una descripició dels personatges i dels llocs de película. Recorda "Morte a Venezia".

La partida. Rax Rinnekangas.
Una compilació de relats curts d'aquest escriptor finlandès que jo desconeixia totalment. Estan dividits en dos grups. El primer son històries de personatges molt joves, als anys 60 i del descobriment de la vida, l'amistat, l'amor etc... El segon el formen relats de homes adults, cadascú representa una professió i junts mostren un ventall de solitaris. Nens i joves tímids d'uns barris obrers amb problemàtiques primer, homes de mitjana edat i d'un cert benestar econòmic després, en els fons aquests relats són més fotografies tristes d'una dècada que no pas històries amb acció.

M'agradat, però no llegiria un altre llibre d'aquest autor.

Això és tot per aquest mes. Ara estic amb Dr. Zhivago i l'Accabadora. Ja els comentaré al febrer.

Cuerpo (De la nada hice piel)

2012-01-31T08:34:00.000+01:00

Este es mi cuerpo

entregado por vosotros,

en mi maternidad infinita,

para vuestro alimento.

Esta es mi leche fecunda

que beberéis dulcemente

en mis senos necesarios

para vencer la muerte

Este es mi nombre: madre,

la palabra más antigua

en las lenguas de los hombres

para invocar a la carne.

Tomad y bebed todos de mí,

fuente eterna de la vida,

y sereis salvos.

Acte II. Escena 1a. (Puig de les Bruixes)

2012-01-30T23:50:00.000+01:00

Acte II

Escena 1a

En tornar-se a obrir el teló es pot veure el mateix refugi tot desendreçat. Sacs de dormir penjant de les lliteres, roba pel terra, etc... No hi deuen ser ni les motxilles, ni els piolets ni les botes. Tot l'altre sí. Entra l'Alícia que diu:

Senyores i senyors, heus ací les grans heroïnes que han assolit el cim! Fent teatre. Comença a saludar com si tingués un públic davant, amb grans escarafalls.

Entra la Rosa i en veure la pantomina de l'Alícia s'hi afegeix. Increible, al·lucinant, senyors, més difícil encara! Anem a fer una entrevista per tots els mitjans de difussió existents! Posa la mà com si fos un micròfon. Com ho han aconseguit?

Ha estat fàcil, erem dues grans excursionistes. Riuen

La Rosa es treu les botes i la roba d'abric i es llença sorollosament al llit deixant-se caure. Quiiiiiiiiin cansameeeeeeeeeent!!!!!!

L'Alícia es treu les botes també i seu sobre la taula. Ha estat divertidíssim!

Que no et trobaves en forma, eh? Doncs si t'hi arribes a trobar!

Això ho hem de celebrar amb una festa!

Sí una festa amb música! S'aixeca taral·lejant un vals i agafa l'Alicia de les mans, la baixa de la taula i es posen a ballar pel refugi. la, la, la , la, la, la, la....

Qui vol ballar amb les dues heroïnes?

Tindran aquest privilegi les persones que hagis passat els 2.000m d'alçada. Paren de ballar, riuen i tornen a les posicions anteriors.

Som boges, totalment boges!

Si algú ens veiés!

Dues senyoretes de bé, perfectament educades, amb feines decents, ballant un vals al so de les seves veus dins d'un refugi, plenes de fred i de victòria!

D'aquí a Sant Boi!

D'alguna manera comprenc els bojos. Són víctimes de l'entusiasme. Com ara nosaltres.

L'alçada ens ha pertorbat el cervell.

De l'entusiasme al fanatisme i del fanatisme a la bogeria només hi ha un pas que consisteix en el temps que dura l'efecte.

Què?

Si ens passessim la vida ballant valsets en situacions poc adients, potser sí que acabaríem tancades.

Els bojos, per tant, són els entusiastes crònics.

D'aquí a unes hores ja veuràs que no sentim la necessitat de ballar, ni de dir bestieses....

La mitja canvia el recorregut

2012-01-29T19:59:00.004+01:00

Runners, si esteu apuntats a la mitja marató de Barcelona pot ser que hagueu rebut un correu explicant un canvi de recorregut de la mitja.

És un canvi chupi-guay (al meu parer)

Com que ja hem superat els 10.000 corredors l'antic traçat que la feia pujar la Via Laietana i tornar a baixar la Rambla, com veieu al mapa, s'ha eliminat. Són carrers molt estrets i plens de gent. Per allargar el recorregut que es menja aquest tall, correrem una mica més per Gran Via i retrocedirem per anar a busca la Ronda de Sant Pere i baixar cap a l'Arc de triomf.

També hi ha un petit canvi, aquest una mica més matador perquè ja hi serem cap al km 17, enfinlant des del Forum cap a les Torres Mafre i haurem de pujar i baixar fins al carrer Llull.

M'agrada el canvi perquè treu pujada i baixada, fa la mitja més plana, fa que Paral·lel toqui quasi al principi i facilita sortir dels embussos dels primers kilòmetres.

Avui he fet un entrenament de tirada lenta (no molt llarga, però) que he batejat "Les quatre ciutats" o bé EspluBarnaHospiJust, baixant primer cap a Parc Cervantes i la Diagonal, seguint pel carrer del Polo i el Bowling fins el traçat del tramvia i corrent al costat fins Collblanc. Després tot recte fins el Pont d'Esplugues i seguir fins carrer Nord. Llavors he fet una megapujada trenca bessons (que pobrets ja venien d'esquiar) des de Laureà Miró tot el carrer Nord i tot el carrer Sant Ferran fins l'escola Canigó i el seu parc i donant la volta he tornat cap a ca' meva.

Aquest diumenge quart de mitja de Granollers, vejam, vejam...

Literatura femenina

2012-01-26T09:17:00.001+01:00

L'altre dia al club de lectura vam despertar el vell debat sobre la existència o no de la literatura femenina.

Alguns dels meus companys calificaven un llibre que comentàvem com literatura femenina i jo m'hi vaig oposar frontalment. Quins arguments feien servir per definir aquesta literatura?

Les dones escriuen diferent.
Els temes que tracten: per exemple la maternitat
La sensibilitat i la tendresa (és a les hormones, van dir)
La descripció dels detalls (que als homes els pasen desapercebuts)
Relat d'una dona en primera persona.

Ah, i per acabar de rematar-ho em van assegurar que ho deien com un comentari positiu i sense cap ànim de menysprear la novel·la que els havia agradat molt.

Perquè t'han de dir que és positiu parlar de literatura femenina? Doncs perquè en realitat el sintagma està carregat d'un significat profund: hi ha la gran literatura, la literatura de debó, la literatura universal, la de tots i després hi ha un subgènere menor, un petit racó on s'admet la participació femenina però això sí, només per un public de lectores, perquè ja se sap que els homes no ens entenen.

En primer lloc, sí, les dones escrivim diferent, i cadascú escriu diferent, perquè cada obra literaria és un cosmos i cada autor hi aboca el que és i el que té. Les dones tractem tots els temes i entre ells potser l'amor romàntic o la maternitat perquè ens es proper, però el podem tractar de moltes maneres i el trascendim a qualsevol límit i per tant un home pot escriure i per descomptat llegir qualsevol mena de tema.

L'argument que em molesta més és aquest darwinista de la trendresa i la sensibilitat. Les nostres hormònes són les responsables que escriguem com a dones? No pot escriure un home de manera tendra? Amb sensibilitat? Ah, però quan ho fa diem que és profund, que és coneixedor de l'ànima humana i en canvi nosaltes som unes esclaves dels nostres gens?

Gustave Flaubert va escriure una gran obra. No es considera literatura femenina. No, es clar, és massa bona per entrar en aquest gènere "gens menysntingut". La protagonista és una dona, escriu en primera persona i el mateix autor va dir "Mdme Bovary c'est moi". S'hi va abocar al 100% dins la protagonista i això que no tenia cap hormona ni havia experimentat la maternitat. Com ho va fer? Perquè és un gran escriptor i com a tal sap trascendir el detall de qui és ell i empatizar els sentiments i les experiències de tots els éssers humans.

Ah, i les descripcions de detalls quotidians són molt bones en aquesta obra i en la de molts altres autors!

Belén! Belén! Belén!

2012-01-22T13:25:00.003+01:00

Aquesta activitat de córrer em dóna moltíssimes satisfaccions i molt poquets desencissos.

L'any passat vaig córrer la cursa del Barri de Sant Antoni i vaig aconseguir fer 55:45. Em va semblar un miracle. Un miracle dels que fan els sants de tant en tant.

Però el miracle no l'havia fet Sant Antoni, sinó el Per que em va fer de llebre i no em va deixar afluixar. Així que no pensava que mai, mai més, tornaria a fer aquesta marca.

Avui, hem començat cadascú pel seu compte, el Txabi, l'Ester i jo junts els primers metres, però de seguida jo sola i concentrada. Volia fer una molt bona primera volta (ja que la cursa és de dues) per veure de fer una millor marca en 5km. Després, segons com em trobés ja veuria...

Al pas pels 5km he fet 27:17, millor marca personal, però com no estava cansada no he baixat el ritme i he continuat. A la recta final la gent m'animava, em deien pel nom Belén, va campeona, va Belén, Belén, Belén. Se m'ha posat un somriure a la boca immens. Encara tenia forces, he fet l'sprint de la meva vida, (espero que surti filmat) amb tanta alegria que no podia ni creure-ho i he passat per meta a 55:41. Una millor marca personal que té moltíssim valor, perquè l'he feta jo sola, perquè no estava cansada i perquè m'han acompanyat les veus d'ànim dels altres. El Per m'estava veient i també m'ha cridat!

Dos asos en una sola jugada!!!!!

Acte I Escena 6a (El Puig de les Bruixes)

2012-01-21T18:52:00.001+01:00

Escena 6a

L'escenari resta en silenci i a les fosques. De tant en tant se senten sorolls de les excursionistes canviant de posició al llit. Els somiers de les lliteres grinyolen. Les noies parlen baixet com si hi hagués algú

que es podria molestar.

Alícia

Mm

Dorms?

No

Estic nerviosa.

I jo. Falta molt poc per començar.

Semblem canalla la nit de reis.

Sí. Rient

Torna a haver sorolls que indiquen que les dues estan despertes. La Rosa surt del llit i camina fins la porta.

Què fas?

Vaig a mirar si hi ha estels.

Estels?

La Rosa obre la porta, torna a tancar ràpid. Demà tindrem un bon dia.

Ja que estàs llevada passa'm el tabac. Faré una cigarreta abans de dormir.

Vigila no cremis el llit. Li agafa de la butxaca de la motxilla i li dóna. Pensar que perdem hores de són amb les poques que en tenim!

L'Alícia encenent el cigarret diu Tanmateix és tendre aquest moment. Molts moments desitjaria tenir com aquest. Hi ha pau, encara que conscient de la lluita que esperes, encara que no negant la teva participació a l'aventura, per una estona saps que el temps ha de passar, que aquest és un moment tranquil per veure perquè estàs lluitant i no perdre forces inútilment.

La Rosa després d'un altre silenci en que només es veu el puntet vermell del cigarret encès. Estic contenta que vulguis pujar. M'entristia que t'haguessis enfadat amb mi.

Ja m'ha passat.

No vull que res m'entristeixi. Si donem una petita oportunitat a la tristor, ella se la pren. De seguida t'agafa i quan més enllà vagi, més difícil és el camí de tornada.

Això si no et perds.

Arriba un punt que ja és impossible orientar-se. S'ha de vèncer de bon principi, com ara tu i jo...

més fortes i més valentes que la Sara i la Núria,

fins i tot quan no sembla que hi sigui perquè no la sabem expressar lingüísticament.

Hi ha una mena de tristor petita que crema a poc a poc i que no és deguda a cap fet comprobable, sinó que sempre ens envolta.

És la boira que ens fa perdre el camí cap a la nostra ambició i ens fa caure en les mesquineses del petit orgull egoista de l'home.

Sobretot quan pensem que sóm infalibles, que tot això no ens tocarà mai,

diem "d'aquesta aigua no beuré" i ja n'hem beguda

i dissortadament ens ha fet efecte i no tenim més remei que empassar-nos d'un glop la medecina de la humil·liació

i obrir els ulls per veure bé tot i tornar a ser feliços

desterrant la tristor més petita

posant els dos braços a treballar per aconseguir...

qualsevol cosa.

Teló

Fi del primer acte

El cantant i el públic cantant....

2012-01-17T23:46:00.002+01:00

Io non posso stare fermo con le mani nelle mani
tante cose devo fare prima que venga domani.

(Jo no puc quedar-me parat amb una mà sobre l'altra,
he de fer moltes coses abans que es faci de dia)

Cocciante, un cantautor, comença amb aquests dos versos genials a explicar-nos tot el que un enamorat pensa fer per la seva estimada Margherita. Farà que quan es desperti no pugui oblidar-lo, per fer-la somriure li demana al sol que brilli. Pintarà tots els murs perquè a ella li agraden els colors, recullirà totes les flors que ens pugui donar la primavera, li construirà un silenci per fer-la cantar les cançons que ha après i pujarà a collir-li un estel, ballaran per hores i hores, l'abraçarà molt fort. Li construirà un bressol per fer l'amor quan sigui de nit....

Aquesta és una cançó que m'entusiasma, una de les meves preferides de tota la vida, quasi sempre ploro quan la canto. I no dic quan la sento perquè sóc incapaç de només sentir-la, tal com sonen les primeres notes començo a cantar i a plorar... (bé a plorar sol ser cap a la segona estrofa)

I és que m'agraden els cantants que fan cantar al públic. Si no voleu gaudir (i no plorareu) amb la cançó mireu només els dos darrers minuts, acabada la cançó, quan torna a seure al piano i fa cantar a públic que se la sap tota (normal) i que ja l'havia cantat amb ell (i més d'un ja està plorant).

Nou missatge de Nike +iPod

2012-01-16T23:39:00.001+01:00

700 kilómetros. ¿Tienes idea de cuánto es eso? Si es así, ¿te importa decírnoslo? Somos buenos con las mates, pero esto empieza a ser incalculable.

01/16/12 | 11:12 PM

Acte I Escena 5a (El Puig de les Bruixes)

2012-01-15T18:54:00.000+01:00

Un cop apilonats els plats en un racó, la Rosa treu el mapa de la zona i l'estén sobre la taula. Es posen de genolls sobre el banc, recolzades a la taula. Miren el mapa i murmuren coses que el públic no arriba a entendre. Per un moment aixequen la vista del mapa i se somriuen, com penedides de les paraules fortes que s'han dit. La que resisteix menys la mirada és l'Alícia. Baixa l'esguard mentre diu...

Aquest desnivell és molt factible, perquè hem de fer una volta tan gran per evitar-ho?

És per la neu, com que dóna a nord, se n'hi posa molta.

Veu poc natural, com parlant per parlar, així que girarem a esquerra fins el coll del Comanegra i tornarem enrera.

Què n'opines tu? , la veu de la Rosa també és una mica estranya. Si vols podem provar de tirar pel recte i si ens veiem amb moltes dificultats, girar cap a l'esquerra.

Total no desfaríem molt de camí, val la pena.

Tens raó, quan arribarem aquí serà de dia, hi haurà llum, podem provar-ho. Va assenyalant amb el dit.

Sortirà el sol cap aquesta alçada, ho marca amb el dit.

No, encara serà fosc quan arribarem aquí.

No pot ser

Fins aquest coll no el veurem, el sol.

Ah, fins aquí?

Ja veuràs, des de dalt la vista és al·lucinant. Tota aquesta carena queda tan a prop que sembla que la puguis tocar. Per l'altra banda es veuen els grans pics del Pirineu, lluny, lluny i blaus, i per aquest costat, si no fa boira, hi ha la vista més xocant: el mar.

Què fort!

L'últim cop que vaig venir el vaig poder veure. Anava amb el Cesc, la Montse i el seu germà.

Sent que la conversa és estúpida, però necessària per tranquilitzar els ànims, així que escolta i parla sense ganes. Encara us veieu?

El mateix. Sí, em demanen per tu. Sempre els dic que estàs ocupada.

Potser trucaré la Montse un dia d'aquests per anar a sopar o no sé...

al teatre, ho ha dit per dir, però s'ha adonat al instant que era de teatre que havien discutit. perdona..

Somriure de vergonya, no... si no fa res...

Canviant de tema. Brusca. Per tornar podem agafar aquest camí. per no mirar l'Alícia ha baixat l'esguard.

Està bé. Hi ha uns silencis llargs entre paraules. Ja ho decidirem des del pic.

Així doncs, mira, sortim d'aquí -això és el refugi- agafem la canal aquesta tot recte fins el coll de Sant Aniol. En arribar segurament veurem la sortida de sol, podem decidir allà si seguim pel recte o girem a l'esquerra per aquí, ho veus?

Sí

Si girem, pujarem pel coll de Coma Negra i tornarem així, així movent el dit d'esquerra a dreta, fins al peu del Puig.

Si seguim pel recte ens trobarem la muntanya per aquesta banda.

Pugem i baixem o per la mateixa ruta o per la banda de darrera, aquesta, què et sembla?

Que potser que ens anéssim a dormir. Bona feina ens queda!

Sí, plegant el mapa, el llit ens espera.

Puja al seu llit. Per sort no farà fred amb l'estufa. Fica una altra soca i tanca el llum si et plau.

A la orden doctor! Fa el que li diu l'amiga. En tancar el llum, l'escenari queda totalment a les fosques. La Rosa camina a les palpentes fins el llit i s'hi fica al sac. Hi ha silenci.

Tota la Carretera de les Aigües d'anada i tornada!!

2012-01-14T13:46:00.000+01:00

Estic eufòrica!!!! Avui, 14 de gener he corregut tota la Carretera de les Aigües des de Plaça Mireia fins al Pàrking del Tibidabo i tornar, 18 km, tan contenta, xerrant amb la Mireia i trobant-me en tot moment perfectament.

I he fet un ritme de 6'44'' mentre que el meu ritme normal és de 7' en tirades llargues. Aquest ritme inclou tres trams caminant durant 3 minuts i dues parades per beure a les fonts! Hem completat la cursa en 2 hores i 3 minuts. És el mateix temps que vaig fer l'últim cop per fer-ne 17.

No m'havia posat temps per la mitja, fer-la ja em semblava prou. Però vaig pensar que probablement faria 2h30m. Potser encara li retallo un quartet. El més important és com em trobo ara, després de beure, menjar, estirar i dutxar-me, estic nova, no em fa mal res i em sento feliç!

Un nom, una identitat

2012-01-13T19:24:00.001+01:00

Aquesta noia és la Nara, com diu a la foto, però realment es diu Zhang Nà-la. És una actriu i cantant coreana. A Corea, com a Xina, és molt habitual tenir noms diferents per llengües diferents. Per exemple els meus alumnes coreans es diuen Hee Kyong/ Julieta, Hyung Yi / Reina, Jeong Won/ Ricardo, etc... És a dir que per aprendre espanyol a les classes a Corea els han rebatejat amb un nom espanyol i quan entren per la porta ho fan amb la seva nova identitat.

M'han explicat que els espanyols que viuen a Corea, com ara els seus professors a la universitat, també tenen un altre nom coreà, ja que és difícil per tota la comunitat docent i d'administració dirigir-se a ells amb el seu nom castellà.

Aquests alumnes no només estudien espanyol, també fan anglès i també tenen un altre nom anglès per les seves classes britàniques. Llavors són John o Mary o Peter. Crec que per a ells no és un gran daltabaix. La seva edat també canvia si es tracta de Corea (tinc 23 anys coreans) o d'aquí (21 anys europeus). Ja explicaré això en una altra ocasió.

Ara torno amb això d'un nom per una identitat estrangera. És cert que parlant una altra llengua de vegades ens sentim una altra persona. Jo he decidit posar-me noms en moltes llengües, les parli o no.

Francès: Justine
Anglès: Joan
Italià: Alice
Català i castellà: Cristina (el meu nom, Belén, no m'agrada)
Noruec: Stina
Alemany: Alma
Portuguès: Marisela
Grec: Sofia
Rus: Ekaterina
Àrab: Amina
Llatí: Laura

Mai podré dir "dieu-me Laura o Alma o Ekaterina", però sí que vull jugar a demanar els meus interlocutors de dir-me per exemple Cristina, Stina o Alice quan parlen amb mi en català, noruec o italià.

Pot ser divertit!

Rituals abans i després d'una cursa

2012-01-12T20:38:00.000+01:00

Diu un llibre que estic llegint que tots tenim els nostres rituals particulars abans i després de córrer. Pot ser qualsevol cosa, una tonteria, però sempre ho fem i ens crea hàbit. No es refereix a les coses obvies com estirar o beure aigua, sinó a rituals simbòlics.

Els dies previs m'agrada anar jo a buscar la bossa del corredor. Veure com és la samarreta, quin dorsal m'han donat (si el número m'agrada) i començar a paladejar l'ambient running.

El dia anterior em poso el xip groc a les bambes, em penjo el dorsal i preparo tot el que portaré.

El mateix dia m'agrada arribar amb molt de temps. Quan arribo, m'agrada donar voltetes, curiosejar, mirar qui ha vingut, si conec algú i fer un trot lleuger, però sense cansar-me gens. Els minuts abans de sortir visualitzo la cursa si la conec o com a mínim intento imaginar-me a mi mateixa començant a córrer.

Després de la cursa encara estic molt amb mi mateixa, molt concentrada i normalment contenta, feliçment cansada. Miro molt la gent i escolto els comentaris. Quan torno a casa miro immediatament el web de championchip per veure si surten els resultats i si ja han posat fotos. Després em trec el dorsal i hi escric tota la informació que surt al web. La següent cosa que faig ja la sabeu: escric una entrada al bloc on generalment faig una avaluació de com ha anat, més emocional i sensitiva que no pas numérica ( tot i que inclou el temps o el ritme que he fet).

Per últim, aprofitant l'eufòria, m'inscric a la següent cursa.

I vosaltres, què feu normalment abans i després d'una cursa?

Acte I Escena 4a (El Puig de les Bruixes)

2012-01-08T17:41:00.002+01:00

La Rosa segueix tocant, l'Alícia ha fet silenci i l'escolta. Sobre la taula el menjar ja està preparat.

Alícia: Molt bonica, aquesta peça.

Rosa: T'agrada? Deixa la guitarra, la fica dins la funda i s'apropen a la taula.

Després d'un silenci. Abans, quan parlava de por, no em referia només a la por de fer malament la feina.

A què et referies, doncs?

A això que tu has dit, a la mediocritat.

Sí, suposo que la gent acostuma a ser bastant mediocre per no pagar el preu de ser bo en quelcom.

Per pura mandra.

No, vull dir pel que s'ha de donar a canvi.

Entretant les dues van menjant

Donar, què?

L'amistat, fins i tot.

A l'amistat jo no renunciaria per res del món.

No poc.

Que no, t'ho juro.

Hi renunciaries, Alícia, quan més a prop més necessari, tu mateixa ho has dit abans.

Maca, jo no sóc d'aquesta nissaga.

No t'emprenyis dona, i deixa que t'expliqui una cosa que li va passar a una amiga de la meva mare. Era actriu de teatre, d'aquelles noietes joves que promet molt, però que ningú vol començar amb ella, saps? Anava a classes amb la meva mare. Un bon dia van anar a una festa juntes i van conèixer la Núria, una escriptora desconeguda, també jove, que també prometia molt i no trobava com publicar res. L'amiga de la meva mare es deia Sara, va parlar molt amb la Núria aquella nit i es van fer amigues. Van decidir de veure's al dia següent. Estaven xerrant en un bar quan van veure un fulletó d'un concurs de teatre. La Núria li proposà de presentar-se amb un monòleg que tot just acabava d'escriure. L'altre dia la Sara va anar a casa de la Núria a llegir el monòleg. Van passar el dia juntes. La Sara era la millor amiga de la meva mare i realment ella al·lucinava que de cop s'hagués oblidat d'ella.

Aquesta història qui te l'ha explicada, no serà la teva mare?

Sí, li va marcar molt. Però deixa'm acabar: la meva mare va anar al teatre i va veure com guanyaven.

Així doncs, eren bones ambdues?

Sí, ho eren, o al menys el jurat les va premiar.

I després?

Van dir que la Núria escriuria per la Sara obres de teatre i així s'ajudarien mutuament. Però eks va arribar la fama. Les bones relacions es van acabar.

Com que es van acabar?

A mida que la Sara anava fent-se famosa li desagradaven més les obres de la Núria. L'acusava de limitada.

I la Núria?

No volia haver d'escriure teatre per la Sara. La considerava poc per les seves obres. Quan va començar a passar, les dues intentaven d'amagar-ho. S'avergonyien de sentir-se superiors. Però en un moment donat va esclatar el conflicte i ho van deixar córrer.

I separades què van fer?

No res, va ser un fracàs. El que elles no sabien era que l'art de la Sara era molt limitat i la Núria només sabia escriure per aquest caràcter tan limitat. Van descobrir que, en trencar l'amistat, havien perdut la fòrmula perfecte de l'èxit.

Aquesta història és una sublim txorrada. Sembla de fulletó.

T'ho semblarà a tu, però en el cas de la Sara haguessis actuat igual.

Escolta, maca, vigila el que dius!

Sí Alícia, perdona. És més, quan anàvem a escola, vas fer el mateix. Clar que no tenia la trascendència...

Com que vaig fer el mateix?

No tenia importància, eres una criatura. Fins i tot ni te'n recordes

Què vaig fer, jo, a l'escola?

No ho he dit per retreure't res, era només un exemple...

Es que no ho has dit encara, i ho diràs, i tant que ho diràs!

No és res. Deixa-ho. No ens emprenyarem per aquesta tonteria.

Vull saber-ho.

No vull que ho sàpigues i prou.

Rosa, què vaig fer, jo, a escola? Li salten les llàgrimes. Què vaig fer?

Molt a poc a poc. Va ser quan se't va acudir la idea de formar una companyia de teatre a l'escola. Et creies una meravella a l'escenari.

I què? Tenia il·lusió, d'acord, ho reconec, pensava que podia ser bona actriu, però no veig cap relació amv la tia aquesta que va deixar la teva mare per la Núria i la Núria per la interpretació i després -càstig diví- ho va perdre tot.

Doncs ho vas fer.

Què? Jo?

Amb mi.

Ah, ja comprenc. Per això la teva mare et va explicar la famosa història, perquè li havies anat amb el conte que jo ja no et feia cas, no?

Suposo que tinc dret a parlar de la meva vida privada amb la meva pròpia mare.

No esperava que anessis pel món explicant els problemes que tenies amb mi i no em parlessis directament.

No era tan fàcil paralar-te. Quan no eres a classe, estaves assajant. No tenies temps per a mi.

M'has guardat rancor des d'aleshores.

No, valga'm Déu, Alícia, no!

Doncs, perquè ho sàpigues, jo no sóc com la Sara. Si ho fos ara no hi seríem tu i jo aquí, després de tants anys.

Si ja ho sé! No siguis susceptible ni et facis la víctima. Si ara som aquí, no només és per tu. M'admetràs que també hi he col·laborat jo en aquella reconciliació.

Quina reconciliació, si jo m'acabo d'enterar ara mateix que havia hagut un moment dolent en la nostra amistat?

M'ho hauries d'agraïr. Vaig fer l'ull gros i quan te'n vas cansar vaig comportar-me com si res no hagués passat.

Ah sí?

I m'ho hauries d'agraïr.

M'hauria agradat més que en lloc de callar-te, m'ho haguessis parlat. Jo mai no t'he amagat res.

Prou, Alícia, prou, era una tonteria. I va passar fa tant...

Tu bé que te'n recordaves

Em va doldre molt. No perquè passessis de mi, perquè et tornessis tan creguda.

Jo creguda?

S'et pujaren els fums.

Mira fixament als ull a la Rosa, desesperada. No vull pujar al pic. Ja no em ve de gust.

Manté la mirada. Preferiries que t'hagués mentit. No pots suportar la veritat, també per a tu el poder és corrossiu, no est de cap altra galàxia.

Baixa el cap, el fica entre les mans. Després comença a recollir els plats i els apilona en un cantó de la taula. La Rosa l'ajuda. Ensenya'm el mapa.

El badall, l'estirament del cervell

2012-01-04T19:17:00.000+01:00

Tothom sap els beneficis dels estiraments pels músculs i les articulacions del cos. Quan portem estona seguts davant l'ordinador, quan hem fet esport més o menys intensiu, quan hem passat una situació estressant, sempre ens diuen: estira.

El badall ve a ser un estirament més. Però en aquest cas estirem una part del cos que no permet accés i ho hem de fer mitjançant la respiració, la circulació de la sang i per descomptat els músculs.

Quan el cos nota que estem cansats, avorrits o afamats, quan els músculs necessiten un "xute" o simplement quan veiem altres persones o animals que ho fan, el cervell envia un SOS de reforçament. Pot ser que el dioxid de carboni estigui carregant massa els pulmons, que el cervell estigui massa calent, o que encara estigui poc actiu i de sobte passa tot això:

1) Entra aire en quantitat i fred. Es refreda el cervell.
2) El cos envia glucosa al cervell per posar-lo en funcionament.
3) Les mandíbules es separen i relaxen.
4) Tota la musculatura facial s'estira.
5) Els lacrimals comencen a treure llàgrimes i netegen la còrnia.
6) Surt un só que ve a ser com un sospir sonor, on treiem l'energia negativa.
7) El diafragma i la musculatura intercostal es relaxa.
8) Entra oxígen a la sang i es neteja i accelera la circulació sanguínia.

Tots els animals badallen, inclosos els rèpitls i les aus, però els que més ho fan són els mamífers. El badall també s'encomana entre els animals i quan un comença, tots l'imiten.

A més badallem al cos matern, el fetus de 24 setmanes surt badallant en moltes ecografies, es a dir que no és un gest aprés sinó que és innat.

Així que ja ho sabeu tots. Badalleu moltes vegades, sempre que ho necessiteu i si heu badallat llegint aquesta entrada no és perquè sigui molt avorrida, sinó perquè només parlar del tema, és suficient per provocar-lo!

Dolores (De la nada hice piel)

2012-01-01T14:34:00.000+01:00

Perforando los años la hallo,

cargada y paciente,

pariéndome con dolor

deformándose el vientre.

Sabe lo que está haciendo

y está tan convencida

abriéndome sus carnes,

mostrando su salida,

que sólo sé seguir sus pasos

lamiendo su placenta

hacia el sabor del aire en los pulmones

como la lava fresca.

Quins nassos!

2012-01-01T14:25:00.000+01:00

Un any més hem corregut la darrera cursa de l'any. La cursa dels nassos, la versió de Sant Silvestre que es corre a Barcelona.

Aquest any no feia gens de fred. Es podia córrer com una cursa de matí, amb samarreta i calça curta. Molt plena de gent, molt animada amb barrets de papà noel i nassos postissos.

Temps i sensacions molt bones. El Per ha tornat a fer la seva millor marca personal amb 41:47. Aquest noi no para! Només us diré que s'havia proposat seguir la llebre de 42, però va acabar per adelantar-la.

Jo també estic força contenta amb el meu 57:11, que no és la meva millor marca, però sí que ho és en aquesta cursa. Em sento bé corrent, no vaig agobiada, puc continuar després de meta, no se'm fan llargs els quilòmetres. Així que molt bé. Vaig passar per 5km a 28:13. La mitja de velocitat va ser 5:43 m/km. Vaig arribar al lloc 480 de la meva categoria i al 6640 de la general.

La propera, la cursa de Sant Antoni, promet, ja que sempre és la meva millor cursa junt amb la Jean Bouin.

Cap d'any gastronòmic

2012-01-01T12:09:00.003+01:00

Bon any a tots i espero que l'hagueu començat tan bé com jo, com a mínim a nivell gastronòmic. Amb els amics de tota la vida ens vam trobar per gaudir un any més d'un deliciós àpat.

Els primers van ser: espàrrecs amb pernill enbolcallats en pasta de full, pebrots del piquillo farcits de brandada, carxofes farcides de camagrocs i llagostins, pastis de salmó i olives, acompanyats d'altres cosetes per picar com formatge, sobrasada, pernill....

L'espectacular segon plat va fer-lo el gran Manel, el millor cuiner del món per sobre del Ferran Adrià i van ser uns calamars farcits de carn amb arròs blanc, amb la seva salseta de tinta. Els postres van consistir en fruita i xocolata negra. Bons vins, caves i raïm, per descomptat.

Jo en tenia 12, com és tracidió, però a la campanada 10 ja no me'n quedaven. Això és una premonició que correré molt ràpid a la mitja marató?

Bé, com veieu a la foto, jo vaig portar les carxofes. La recepta és així:

Ingredients

Carxofes (una o dues per persona)
Bolets (rossinyols, camagrocs, fredolics, o sinó es pot fer amb bolets secs)
Llagostins pelats i bullits
Alls tendres
Julivert
Ou
Brou de pollastre.
Pa ratllat

Primer es tallen les carxofes, deixant només els cors.
Es fiquen al forn 20 minuts
Mentre es prepara el farcit fent els bolets amb oli, posant primer l'all tendre tallat petit i després els bolets i el julivert.
S'esmicolen els llagostins.
Es treuen els bolets i quan s'han referedat una mica es tallen molt petits
Es tornen a tirar a la paella junt amb els llagostins i es tiren un parell d'ous batuts per fer una mena de revoltillo.
Amb aquesta barreja s'omplen els cors de carxofa.
Es tira pa ratllat per sobre fent com una mena de barretet
Es gratina al forn 3 minuts.

Amb un sobrant de farcit vaig fer una salsa per tirar per sobre i que no quedessin seques. S'afegeix el brou de pollastre, es tritura tot i es passa pel xino.

Bon i feliç 2012 a tots i que vingui ple bon menjar!

Acte I Escena 3a (El Puig de les Bruixes)

2011-12-31T20:21:00.000+01:00

Escena 3a

L'Alícia ha sortit a buscar aigua per fer tè. La Rosa s'està una estona com ensimismada en la conversa de l'escena anterior i amb un gest de tornar en sí, mira al voltant, agafa la guitarra, la treu de la funda i comença a afinar-la. Entra l'Alícia amb una cantimplora i cara de fred.

Com et deia, Rosa, no és que no hi hagi competència a l'hospital. Prou que n'hi ha. Ara, la necessitat de ser millor que l'altre no és tan gran com en el teu cas.

No, no ho veus el que et vull dir. Quan estàs esquiant, ni penses en la competència. Només hi ha el repte, tu i la teva capacitat d'arribar la primera i sense tirar cap pal.

Mentre la Rosa parla recolzada a la guitarra que ja no toca, l'Alícia ha posat a escalfar aigua en un fogonet. És com ara aquesta muntanya que farem demà.

Ja ho entenc. Quan més a prop, més necessari.

Exacte. Tu ho has dit. Mira Alícia, si haguessim decidit de no venir-hi, el fet de no haver arribat al Puig de les Bruixes no t'hagués sabut molt de greu, oi?

No gaire

Fa fred, la Rosa deixa la guitarra sobre la llitera i agafa un tronc del piló que ha deixat abans i el fica a l'estufa. En canvi si avui et digués que no hi anirem, ja seria una altra cosa.

Essent'hi ja, veint-lo d'abaix...

Pero ara imagina, que a mitja excursió, quan ja serem al propi peu de la muntanya, jo em començo a trobar malament i hem de tornar. Seria bastant frustrant...

...i si en arribar a pocs metres del cim, ens trobéssim una paret que s'ha d'escalar i no tinguéssim cordes ni pitons, seria horrible, tota una desgràcia.

Veig que ho has agafat. I ara, aplica't el conte.

Com?

Si se salva un malalt que no has arribat a reconèixer un sol cop, no et sentiràs gaire cofolla. Si tus vas predir que el tractament havia de ser efectiu, ja és més important per a tu. Si l'havies portat tota la seva malaltia, com et sentiries?

Embriagada, com si hagués begut...

És l'embriaguesa del repte. El mateix a la teva professió que a la meva.

No exactament.

Perquè no?

Un esquiador ha de comptar amb el fracàs dels seus competidors. L'altre és molt més important que no pas el repte en ell mateix.

T'equivoques de bon tros. Hi ha només tres coses importants: l'embriaguesa, la por i el desig.

Jo també la sento, la por, no hi ha ambició sense por ni desig.

I tant! De vegades és com una pluja. De bones a primeres és molesta, no saps què hi fa, és un impediment... tanmateix és fèrtil i fa crèixer el desig.

Per a mi, la por és la prudència. No trepitjar mai en fals.

Per a mi, la constància, no donar lloc a la improvisació.

L'Alícia mira el rellotge. Treu l'aigua encara que no sigui calenta. Va fins a la motxilla i treu una fiambrera amb truita, croquetes i empanadilles. La posa a escalfar.

La Rosa s'apropa al menjar, olora. Falta molt? Va a cercar un plat per ella a la motxilla i pren la seva tassa. Ho deixa tot sobre la taula. Tinc gana. Pausa. Pobre del que no pugui sentir aquesta embriaguesa, no?

Són molts els que no la coneixeran, quasi tothom...

Quina por caure a la mediocritat!

Aquest fogonet no funciona molt bé, mirant l'aigua que havia apartat, l'aigua és freda, ha ficat el dit a l'olla. Hauré de tornar a escalfar-ne pel tè.

Potser que agaféssim una mica de gel i féssim un granissat.

Irònica, Això mai, seria renunciar a la nostra ambició de prendre tè calent.

La Rosa riu, primer sola, després riu també l'Alícia.

Després d'un silenci prou llarg. Nosaltres...

Què?

la viurem, la victòria?

Jo segur, no vull renunciar-hi.

Quan més a prop, menys ganes de tornar enrera...

No es tracta de ganes. És una necessitat. L'ambició és un imant. Quan has entrat en el seu camp magnètic, ja no pots fer-hi res, només seguir endavant amb una velocitat accelerada.

Com un cos en el camp gravitatori de la terra.

Com una bola de neu que cau per un pendent.

Com que, malgrat la gana que té, la Rosa no pot sopar ja que encara s'està escalfant l'agiua, torna a la guitarra i fa un puntejat. Entretant l'Alícia posa una bossa de tè a l'aigua deixa finalment la fiambrera i l'olla amb el tè sobre la taula. Es treu un jersei molt gruixut que portava doncs el tronc que ha ficat la Rosa comenca a fer efecte.

El que em queda...

2011-12-27T16:26:00.002+01:00

Aquí faré un resum de les peces que encara tinc per encaixar al puzzle abans del dia 26 de febrer, la gran data de la mitja marató.

Primer avançar que tot el treball dur puc considerar-lo quasi fet. Ara ja em sento preparada per sortir a córrer la meva primera mitja marató. Però com que encara és desembre i no febrer hauré de mantenir aquest nivell durant els propers dos mesos.

1. Exercicis al fitness (Dilluns)
Em queden quatre sessions, dues al gener i dues al febrer. Les de gener són dures, amb bici estàtica, elíptica, tres màquines de cames, peses, abdominals i sèries de tres minuts a 12km/h descansant un minut a 8km/h.

Les dues del febrer són més descansades fent bici i elíptica, abdominals i escales a la cinta.

2. Sortides amb el grup de 8km ràpids. (Dimecres)
Cinc dies de sortides fortes de 8 km, tres dies de 5km i un últim dia de només 4km i tranquils.

3. Tirades llargues més lentes. (Caps de setmana)
Una de 17km al gener i després 3 de 18km durant gener i febrer. La setmana abans una de 10km. També faré una de 5km tranquil·la el mateix cap de setmana que el quart de mitja.

4. Curses. (Diumenges)
Aquest mateix mes de desembre la cursa dels nassos (10km), al gener Sant Antoni (10km) i al febrer el quart de mtjta (5km)

5. Mentalització per la cursa.
M'han regalat el llibre "El córrer chi" que tant m'han racomanat, així que el tindré llegit per començaments d'any.

Encara correré uns 240 km més dels quals els darrers 21 seran la pròpia cursa!

Lectiones ad kalendas. November et december

2011-12-26T10:53:00.003+01:00

Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit
(No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa) Plini el jove

Le coincidenze (Les coincidències) Ivo Poliodoro.
Són contes i tots tenen en comú l'esport. N'hi ha de futbol, de tennis, de boxa, d'atletisme, de ciclisme... Però això no vol dir que els protagonistes siguin esportistes. Per exemple, una dona que s'ocupa del marit impedit en una cadira de rodes, mira sempre per la finestra un grup d'immigrants que juguen a basquet a una pista just a sota de casa seva. El conte tracta d'aquesta dona i de com se sent, però el basquet està present. A més tots els contes estan lligats entre ells perquè els personatges apareixen i surten constantment entre un conte i l'altre. Alguns m'han agradat i d'altres no. Trobo que la idea era bona, però ha volgut fer-ne massa i per fer sortir a tothom i tota mena d'esports, alguns li han quedat forçats.

Jo confesso. Jaume Cabré.
Una llarguíssima confessió en forma de carta, d'un erudit, filòsof i lingüista coneixedor de llengües mortes, col·leccionista d'objectes antics de valor i la trajectòria d'un violí excepcional al llarg d'un grapat de segles. Tècnica d'escriptura molt agosarada i resultat brillant. Ja vaig fer un post dedicat a aquest llibre. Un dels millors que he llegit.

Le voleur d'ombres (El lladre d'ombres) Marc Lévy.
El protagonista té una capacitat d'empatia amb els altres, sap quan pateixen i quan desitgen, un sisè sentit consistent en saber els pensaments del pròxim. Aquesta virtud es simbolitza en "robar" 'ombra, dialogar amb la part obscura i inconscient de la persona. En un primer temps és un nen a l'escola i a la segona part un metge que estableix una relació molt forta amb una col·lega a l'hospital. Sense ser -ni pretendre-ho- un gran llibre, es llegeix bé. Racomanat per romàntics com jo mateixa.

Adolecentes.D. Bainbrige
Anàlisi de l'adolescència feta per un veterinari. Punts de vista molt diferents i en cap cas és un llibre d'autoajuda. Molt influenciat per les teories darwinianes de l'evolució estudia punts tan importants com les drogues, el sexe, el canvis corporals, els canvis hormonals i les repercusions al caràcter. Explica coses com ara perquè els humans vivim tants anys després d'haver perdut la capacitat de reproducció, perquè no tenim periodes de zel, perquè no hem perdut el pel a les aixelles i al pubis i perquè els pits de les dones són tan grans inclús quan no estan en periòde de lactància. M'ha interessat moltíssim i el racomano.

Cincuentenario. Luis García Montero.
En Luis, poeta granadí, ha fet cinquanta anys i per celebrar-ho ha publicat els seus millors cinquanta poemes. Com sempre genials, amb un bagatge de culteranisme andalusí, poesia que arriba al cor amb la seva música amb la seva perfecció i amb la creativitat exòtica que tenen per aquelles terres. Alguns poemes són del millor que s'està escribint actualment en poesia espanyola.

Fragmentos de Etiopía. Blanca Garí
Un llibre molt petit on la Blanca recull escrits seus i fotografies del seu amic Oliver, d'un viatge que van fer junts a Etiòpia. Parla dels nens, del sacedots de rites paleocristians encara vius, de la pobresa, del somnriue, de les dones, de la cerimònia del cafè, d'un món molt llunyà. Tot i que és historiadora, li dona un toc més aviat antropològic, amarant les seves paraules amb un tó literari.

Language and povery (Llengua i pobresa). VVAA Edició de Harbert
Recull d'articles que des de punts de vista diferents intentan relacionar la llengua i la pobresa. Per una banda la posibilitat de desaparició d'una llengua si els seus parlants són pobres, per una altra la dificultat de sortir de la pobresa extrema quan es desconeixen les llengües del poder econòmic. Tracta també del prestigi de les llengües segons qui les parla i de la tendència a eliminar el plurilingüisme des de l'educació , l'economia, la productivitat. Ja vaig fer una entrada comentant el cas del gal·lès a Gran Bretanya.

I barbari. (Els bàrbars) Alessandro Baricco.
El món està canviant molt, els valors del romanticisme semblen trontollar i en molts camps, les noves maneres de fer s'imposen. Ara tots bevem vins "holiwootians"i ja no ens cal casar-los amb el menjar, els bevem d'aperitiu. Ja no és juga a futbol com abans, les editiorials venen llibres com xurros, sense cap sensibilitat lectora i google és la font de referència de la sabiduria. Com al poema de Kavafis, estem esperant els bàrbars, que ens donin la volta i ens portin cap una nova edat mitjana. Una proposta que m'ha interessat molt i per descomptat la prosa del Baricco es llegeix sempre molt bé.

Escoltar amb els ulls. Ferran Ramon-Cortés.
Aquest sí que és un llibre d'autoajuda, molt breu. Presenta la dificultat que tenim d'escoltar. Sempre volem parlar, ens centrem en nosaltres mateixos i no ens arriba el que ens diuen els altres. Contextualitza aquesta actitut a la feina. Un cap que no escolta la seva empleada i que no entèn el seu malestar. Comença a treballar una manera de ser més receptiu a partir de la comparació amb una fotografia: mirar des de la càmara, perdent protagonisme, buscar la llum perfecta, enfocar la persona, esperar el moment en que li captaràs el gest més íntim, etc... No m'ha agradat gaire, perquè la proposta és molt jeràrquica, molt "gran hermano", plantejada en un context cap-empleada i amb un final feliç bastant patètic. Jo mai escoltaria d'aquesta manera.

Nou llibres i dos més que encara no he acabat, els deixo per la propera.

Acte I Escena 2a (El Puig de les Bruixes)

2011-12-24T15:58:00.000+01:00

Escena segona

La Rosa avança fins a l'estufa i deixa caure la llenya al costat. Mentre l'Alícia ha començat a engreixar les seves botes. La Rosa encen l'estufa i fica un parell de troncs. Quan acaba es treu les botes, es posa les bambes i engreixa les seves botes. Tot això mentre van parlant.

Amb això en tindrem prou. Es refereix a la llenya. Espero que t'agradi el Puig de les Bruixes. És un pic a la nostra mida: ni massa alt, ni massa baix.

La teva mida no és pas la meva. Jo fa molt que no he fet res.

Clar, estàs tan enfeinada a l'hospital.

Caldran els piolets?

Hi ha molta neu. Més val que els portem.

Bon repte, eh?

No et preocupis, tot està controlat. Després t'ensenyaré el mapa. A més l'he fet quatre cops. Me'l sé de memòria.

Quantes hores trigarem en pujar-hi?

No ho sé, tres més o menys, depen del temps... Si fa boira haurem d'anar amb compte.

Saps què? Em sento com si hagués de fer una cosa important, com una mena de responsabilitat, com abans de posar-me a operar o així...

Molt bé! Es necessita aquest entusiasme, aquest creure en allò que estàs fent, per poder-ho fer bé. Si no creus que el que fas és necessari i important, no ho pots fer.

Ja ha sortit la petita filòsofa! No canviaràs mai...

Ara seriosament, Alícia, el món està ple de coses importants. Què és important?

Doncs, la vida, la pau, la dignitat, l'esperit...

i el raspall de dents, i la color dels mitjons, i la claror de la matinada, i els estels, i la por, i la muntanya que farem demà... Mira, un cop vam anar a esquiar a Finlàndia. Era tot fosc. Cap problema perquè els sistemes d'il·luminació són perfectes a aquelles terres. Era tot fosc. Aleshores sí que importava que no sortís el sol. Tots els esquemes se't desfan. Tu has dubtat mai que el sol sortís?

No, es clar que no!

Jo sí. Una sortida de sol, ja veus, una cosa tan quotidiana, que ni tant sols et prens la molèstia d'aixecar-te del llit i obrir la finestra per veure-la, a Finlàndia s'havia convertit en un miracle, esperat, desitjat. Per tal de poder-ne contemplar una hagués sortit del llit a qualsevol hora. Tot, Alícia, t'ho juro, tot és important.

És bonic això que dius.

Hi ha gent que viu sense adonar-se'n. La superficialitat és la miopia de l'home. Viure en un món tan ple que és impossible d'assimilar sencer i no trobar res o anar a cercar-lo en les grans idees i les grans paraules buides: l'evasió...

Em reconeixeràs però, que hi ha coses més importants que no pas d'altres.

No, ans al contrari.

No siguis radical.

Ho sóc. Ara i aquí la cosa més important del món és pujar al Puig de les Bruixes. Més que res, la cosa principal, per sobre de totes, sinó no té sentit que hi pugis.

I si ara vingués, posem per cas, algú a demanar-me que guareixi un malalt? No hauria de deixar la muntanya per salvar una vida?

Aleshores és diferent. Perquè si vingués algú a dir-te això canviaria el ara i el aquí, el punt del cosmos en el qual pujar era la cosa més important. Lògicament no et demano que donguis més importància absoluta a pujar una muntanya que a salvar una vida. Et demano que la teva actitud en fer coses grans, mitjanes o petites sigui igual d'acurada i atenta per gaudir-ne, per entendre, per fer-les el millor possible. En el moment que ens rentem les dents hauríem de trobar-ho important, un gran plaer i hauriem de fer-ho amb conciència. Això ens faria feliços. Si no fos per la miopia de la que et parlava, seriem feliços els homes.

L'Alícia ha acabat d'engreixar les botes i es disposa a buidar la motxilla. Deixa el sac i un jersey gruixut, uns mitjons, etc... sobre el llit de dalt. Deixa els estris de menjar sobre la tauleta, treu l'anorak i una cantimplora. Torna a ficar els estris a la motxilla. És quan esquíes que penses aquestes coses?

No quan esquio tinc els cinc sentits posats en arribar, no puc pensar en res més.

En els altres esquiadors.

No. És que tu penses en els altres metges quan estàs operant?

No, però tu has de comptar amb la competència.

I tú també.

Jo no. Es posa l'anorak, agafa la cantimplora i es dirigeix cap a la porta.

Que no hi ha competència a l'hospital?

Sí, però... un moment, vaig a buscar aigua per escalfar té. Surt

No et moris de fred! Quan l'Alícia ha sortit, la Rosa fa el mateix que ha fet ella: obre la seva motxilla, treu el sac i mitjons, el desfà a la llitera d'abaix, treu els estris de menjar, etc....

Las chicas son guerreras

2011-12-23T13:06:00.010+01:00

Una sèrie de la tele que veig setmanalment és Cuéntame cómo pasó. Em porta molts bons records de la meva adolescència i joventut, ja que ara mateix estan a l'any 1980, quan jo vaig començar la universitat. Al darrer episodi que he vist, les dones organitzen una festa pel 8 de març com a reivindicació feminista i posen aquesta cançó que totes elles canten i ballen com boges. Els que no sou tant joves.... us en recordeu?

Jo recordo el meu grup del cau, els escoltes, a les excursions a la muntanya, quan dintre de la tenda, per guanyar-se el nostre afecte, ens cantaven "Les truqueres són guerreres" Les truqueres erem nosaltres, les joves escoltes que pertanyiem a la branca que es diu Truc, la darrera prevista per en Baden Powel abans de ser cap de nens.

Las chicas tienen algo especial, las chicas son guerreras,
desde el perfume a las medias de cristal, las chicas con guerreras,
tras una barra con pinta colegial, las chicas son guerreras
en las revistas o todo al natural, las chicas son guerreras.

Jugar con ellas es como manejar la nitroglicerina
tienen más vatios que una nuclear, y no son tan dañinas
y la mas cardo puede tener sabor a mandarina,

rubias, morenas, castañas, que más da, todas están divinas.

Ellas suelen llevar el timón y hacen astillas tu pobre corazón
y si ves el mundo girar es porque las muñecas han puesto la cadera a funcionar

Las chicas tienen algo especial, las chicas son guerreras
de la mas cursi a la tía más legal, las chicas son guerreras.

Com ens agradava que els nostres amics tios ens fessin aquest homenatge....

I sí, la veritat és que totes nosaltres som bastant, fins i tot diria molt, guerreres!

La langue inclassable

2011-12-22T00:34:00.003+01:00

A l'entrada d'ahir em vaig deixar una llengua. Hi he pensat tot el dia. Quin és el meu sentiment, la meva relació i el meu motiu per aprendre francès. Al final l'he anomenat "langue inclassable". Per una banda, no entra en cap de les categories que vaig definir, però una mica ho és de totes.

Aquesta maleta que he trobat per Google, em va molt bé per desar-la molt a prop del cor.

No és llengua mare, però els pares sabíen francès i feien servir algunes paraules al seu discurs, així que podria dir que ells van ser els primers que em van ensenyar.

No és llengua de l'entorn, però sí que ho pot ser si considerem un entorn més gran, un país veí que està molt a prop, el Rosselló, Perpinyà, la cara nord del Pirineu... i uns turistes que des de sempre han omplert L'Escala i la Costa Brava amb les seves expressions gal·les.

No és la llengua per comunicar-se amb el món, però potser és la llengua de cultura, amb la qual gran part de l'erudició arriba, o al menys havia arribat.

No me l'he trobada a la vida, en el sentit que parlava ahir, però sí que he fet viatges a França i he conegut francesos. De vegades m'he trobat en mig d'una conversa havent de parlar francès.

I per últim, però el més important, no m'hi he casat, però hi festejo prou. M'agrada i escolto la chanson, no em perdo la filmografia francesa tant curada, i els que llegiu aquest bloc sabeu que llegeixo al menys un cop al mes els excel·lents novel·listes francesos i com sempre en llengua original. Per tant sí que puc dir que l'he escollida parcialment.

Alors, la langue que ne rentre pas dans acune catégorie, mais que hi rentre dans toutes: c'est le française. La langue inclassable.

La lingua sposata

2011-12-20T21:11:00.003+01:00

Durant la vida anem aprenent diverses llengües. Les relacions que establim amb elles són molt diferents, els motius que ens porten a parlar-les també i al final el grau de domini i estimació d'aquell idioma depèn de com ha arribat a tu i de perquè...

La primera llengua és la materna, la llengua amb la qual aprens a entendre el món. És una herència dels teus pares i no la pots escollir. La portaràs tota la vida, fins a la mort i no la oblides per molt temps que passi. Quasi sempre és la llengua que parles millor i amb la que ets capaç d'expressar amb més matisos tot el que hi ha dins teu. En el meu cas aquest idioma és el castellà.

En segon lloc ve la llengua que hi ha a l'entorn on vius, una llengua que arriba a ser tan propera com la materna ja que l'aprens quasi des del principi, des de la infantesa perquè sempre hi ha estat present, és l'idioma matern dels veïns, dels amics, de les persones properes i per tant és una mica teva. Arribes a parlar-la quasi tan bé com la materna. Però tampoc la pots escollir. És la que hi ha al territori i no cap altra. Per a mi, és clar, el català.

Després acaba arribant l'idioma amb el que t'has de comunicar amb el món. Un idioma instrumental, una llengua franca per poder parlar amb tots, poder treballar, fer servir la tecnologia, accedir a la informació. Aquesta llengua l'aprens a l'escola i amb ella no crees llaços emocionals. No t'agrada ni et desagrada. L'arribes a dominar força bé, tot i que ja no tens els registres dels altres dos idiomes. Una vegada més és una llengua que et ve imposada, no l'esculls. En el meu i en tots els casos actuals és únicament i exclusiva: l'anglès.

En quart lloc arriben les llengües que et vas trobant per la vida, que les visicituds i les experiències personals et porten a estudiar i aprendre. Potser has d'immigrar, potser et toca estudiar o treballar amb un tipus de persona o feina, potser t'enamores d'algú que parla aquest idioma. Aquesta llengua l'aprens d'adult i mai arribes a saber-la totalment, la parles amb accent estranger. I encara una vegada més no l'has escollida. No et ve tan imposada com les altres tres, és un atzar, és un cas, la vida t'hi porta. A mi la vida m'ha portat a aprendre noruec.

Per fi arribo al meu punt. Perdoneu, he trigat una miqueta més del compte. Hi ha un cinquè grup de llengües que s'aprenen perquè sí. No les has heretat dels pares, tampoc no són al teu entorn, ni et serveixen gaire per un món globalitzat. La vida no t'hi ha portat... Ets tu i només tu, que has escollit aprendre-les i estimar-les. Perquè t'hi has enamorat i t'has volgut casar amb elles. L'italià és "la lingua sposata". Perquè m'agrada la seva sonoritat, perquè estic enamorada del seu país i perquè m'estimo la gent que el parla.

El Puig de les bruixes. Acte I, escena 1ª

2011-12-17T19:47:00.002+01:00

Acte I

Escena 1ª

El teló, en obrir-se, mostra l'escenari buit. És l'interior d'un refugi de muntanya petit. Hi ha una llitera, una estufa de llenya, una taula i un banc. A la paret hi ha enganxat un póster de muntanya.

Entra la Rosa i, sense avançar gaire ni treure's la motxilla, es queda una estona contemplant el refugi. Sembla buscar amb els ulls que no hi hagi cap altra motxilla o sac. Finalment fa un somriure de satisfacció, en veure que tindran el refugi per a elles dues soles, avança fins al bell mig de l'escenari i deixa caure la seva motxilla. Tafaneixa una mica i surt.

Torna a restar l'escenari buit i se sent des de la porta la veu de la Rosa:

Tot per a nosaltres!

Entren ambdues. La Rosa i l'Alícia, són dues joves vestides amb roba d'excursió, motxilla, guitarra...

Perfecte!

Aquesta excursió promet.

L'Alícia es treu la motxilla i comença amb les botes. La sort ens acompanya. Pensar que aquest cap de setmana me l'havia de passar fent guàrdia a Sant Pau!

Pobres metges, no acabareu mai amb les guardies...

Em sap una mica de greu pel Joan, és qui em substituirà. Espero que no li donin molta feina el meus malalts.

Tranquil·la. No hi pensis. Pensa en el Puig de les bruixes.

Perquè li posarien un nom tan estrany? Hi deuen haver aquellarres, no?

Ara ja no. Hi ha tants d'excursionistes que hi pugen... La gent té imaginació possant noms a les coses...De vegades, tot esquiant, he arribat a veure i sentir noms al·lucinants.

I històries al seu respecte... Deu ser bonic estar-se sempre a les muntanyes!

Voldràs dir als motels. Això de ser de l'equip nacional no creguis que sigui gaire cosa. Part del temps és esquiar, però molta és autocar, neu, fred i motel barato.

Fins que guanyis unes olimpíades i comencis a ser important.

Saps què? Quan seràs prou famosa com a metgesa per no haver de fer cap guàrdia més i jo ho seré -com a esquiadora- per tal de no haver de dormir a motels baratos, ens anirem a emborratxar-nos per celebra-ho. Sent fred i va cap a l'estufa. L'obre i veu que no hi ha llenya. No hi ha llenya. Vaig a cercar-ne.

Si necessites ajuda, fes-me un crit.

Des de fora. Molt bé.

Queda l'Alícia sola. Obre la motxilla i treu unes bambes. Ara és ella que tafaneixa amb les mans a les butxaques i s'atura davant del póster. Quan l'està mirant entra la Rosa amv un grapat de soques.

***

Es el aroma de mi hogar...

2011-12-13T23:29:00.009+01:00

"El aroma que Heno de Pravia deja en mis manos me recuerda años vividos con ilusión. El aroma del heno fresco recién cortado, el recuerdo del niño oliendo a jabón. El olor que entre la sábanas guardaba el armario, mil recuerdos de limpia y fragante felicidad. El aroma que me dejaba el beso diario y el olor limpio y fresco en la piel de un bebé. Heno de Pravia es el aroma de mi hogar."

No sé si us passa però quan compro pastilles de sabó no n'haig de comprar durant molt de temps. Una pastilla dura mesos al lavabo. Res a veure amb els dispensadors de gel o amb les ampolletes líquides. Per això feia temps que no posava a la meva llista "sabó". A més resulta que tenim les típiques mostres d'hotel. Però ara fa uns dies em vaig trobar havent-lo consumit fins al final i en anar a buscar una altra pastilla, ja no en quedaven.

De sobte m'ha agafat un nosequè de nostàlgia del passat, pensant en el sabó que feia servir quan era nena. El sabó que havia marcar una aroma que com diu la cançó era la que se sentia al bany de casa meva. Era la de les mans de la mare. Era la d'ensumar-me les meves pròpies mans abans de dinar quan ens havíen dit als nens "Niños lavaos las manos que vamos a comer" (Com és que ara que som tant higiènics no ens rentem les mans abans de dinar i de canalla sí que ho feiem?)

Cançó Heno de Pravia

I com un record perdut m'ha vingut als llavis aquesta cançó que cantava davant de la tele. Es que de petita acostumava a cantar els anuncis. Amb les amigues del cole, al pati, feiem concursos de cantar anuncis "Yo soy aquel negrito...", "Bic, bic, bic naranja, bic cristal", "Caramelos sugus, caramelos sugus" etc...

He anat a comprar aquest Heno de Pravia de tota la vida, de la meva i de la dels meus pares, ja que el sabó va començar al 1903 quan Salvador Echeandía Gal de les perfumeries Gal va crear un aroma particular inspirat en l'olor del fenc fresc acabat de tallar que va poguer experimentar en un viatge a Pravia, un poble d'Astúries. I no sé si serà el fenc o l'armari de roba neta i la pell del bebé que diu la cançó, però sí que quan m'ensabono noto una sensació de net, de fresc i de natural que no la trobo en cap altre sabó.

Les meves primeres pistes vermelles

2011-12-11T23:41:00.002+01:00

Jo sóc poc esquiadora. En tot cas, esquí de fons, molt tranquil. Però de tant en tant, em toca. Tinc fills adolescents, vivim en un país on l'esquí per excel·lencia és alpí, i en definitiva sempre acaben caient unes jornades esquiadores durant la temporada.

Jo, fins ara, anava per pistes verdes i alguna blava fàcil, sense arriscar gens i ben a poc a poc. Amb casc, per descomptat. Després seia una estona a esperar els meus homes a la cafeteria per agafar caloreta. I apa, ja he esquiat.

Aquest cap de setmana hem anat a Vallter 2000 que són les pistes més a prop del refugi i per tant les pistes que en principi seran les més visitades durant tota la temporada. Com que no hi ha prou neu algunes pistes estaven tancades. Eren tancades les blaves i verdes a excepció de les verdes infantils i de debutants que són megacurtes.

El primer dia no vaig agafar forfait perquè realment només hi havia neu a les pistes més difícils. En tornar els nens em van comentar que eren vermelles "light", que les podia provar, que l'Erik havia disenyat una ruta que primer evitava la baixada forta d'una pista vermella i després es creuava per passar-se a una altra i evitava la part més difícil de l'altra.

Total que el segon dia em vaig aventurar, al costat del meu fill, per primera vegada, per una, no millor dues, pistes vermelles.

El següent video no és meu ni sóc jo, és només un video d'internet per mostrar-vos la pista que vaig baixar un munt de vegades durant tot el dia, matí i tarda.

"A la cama no te irás, sin saber una cosa más" i aquesta vegada el profe va ser el meu fill Erik.
Gràcies maco!

Corrent per la Zona Fòrum

2011-12-06T13:08:00.001+01:00

Avui, aprofitant que és festiu, hem fet una cosa que tenia jo en ment abans de la mitja marató. Dic "hem" perquè la meva companya de quilòmetres, la Mireia, ha acceptat el meu suggeriment de sortir a córrer per un lloc que no coneixem bé i que ens cal conèixer.

Hem decidit fer 11km per l'itinerari de la mitja marató des del km 10 fins el 21. Recorrer'ls en situació relaxada i veure com són. Comença a l'Arc de Trionf davant el parc de la Ciutadella i has de rodejar-lo fins a Marina, pujar fins Glòries i baixar Diagonal fins el Fòrum. Quan hi arribes tornes per línia de mar, fins les torres Mafre i un altre cop envoltes la Ciutadella i arribes a Passeig de Sant Joan.

Hem trigat 1h:22m! Ho dic de debó. Sense parades ni res. Sense excuses. L'he trobat un recorregut dur, cansat, poc amic. Em recorda a Nassos i es una cursa que normalment no faig massa bé. Però avui erem totes dues que ens costava. No sé dir una raó. Tot és gran i els edificis es veuen de seguida, pero no hi arribes mai.

Diumenge passat vaig fer 1h:51m per la Carretera de les Aigües per fer 16 km i no em vaig cansar tant. A més en aquest temps s'inclou una parada per beure a la font i dos trams caminant.

Crec que a part de Nassos, també hauré de repetir aquesta experiència un cop més al gener, perquè aquí és on puc trobar-me el problema.

O outro exercicio

2011-12-04T20:43:00.003+01:00

"Todo mundo me diz que tenho que fazer exercícios. Que é bom para a minha saúde. Mas nunca escutei nada que diga a um desportista: tens que ler". José Saramago

(Tothom em diu que haig de fer exercici. Que es bo per a la meva salut. Però mai he sentit ningú que li digui a un esportista: has de llegir.)

Tierra (De la nada hice piel)

2011-12-04T19:44:00.000+01:00

Todo deja de ser, todo perece,

todo pierde el aliento de la vida

y devuelve a la tierra sus despojos,

podredumbre fatal adormecida.

El abono reviste la corteza

y el petróleo yace en las entrañas,

mientras humus y piel

aprenden el lenguaje de las algas.

Todo la tierra lo devuelve en vida,

sin cansarse jamas, la creadora

sopla el fango, extrae la costilla,

resucita a los muertos y procrea,

fertiliza la muerte y la repara.

Jo també confesso

2011-11-30T23:04:00.002+01:00

Sí, confesso que m'ha agradat el llibre del Jaume Cabré i també la xerrada al club de lectura i la conferència que ens va oferir després. Quan va llegir sencer el primer capítol que jo havia llegit perdent-ne quasi tots els detalls (perquè quasi tot el que es diu no ho pots entendre encara) i ara, rellegint-la i escoltant-la he entès un 90 per cent més.

Jo confesso que no sabia quina foto posar en aquesta entrada: és una novel·la d'objectes i llocs i tots bonics, tots atractius. Hi ha el Vial, es clar, un violí Stornioni de valor immens que escull els amos, no són els humans qui l'escullen a ell. Hi ha l'autoretrat de la Sara a qui va dirigida la llarga carta. Hi ha una medalla que causa moltes morts. L'acta fundacional de Sant Pere del Burgal i el mateix monestir bellíssim. Hi ha el quadre del Modest Urgell que representa Santa Maria de Gerri (ara tinc un fons de pantalla d'ordinador amb un quadre de l'Urgell), hi ha la biblioteca de la casa de l'Eixample, al despatx d'en Fèlix Ardèvol, o la botiga d'antiguitats plena d'andròmines. Hi ha els boscos frondosos del Trentino, l'Alto Adige, la ciutat universitària de Tüningen, el call de Girona o Roma.

Jo confesso que m'he tirat pel tobogan, deixant-me portar amb confiança cega, travessant les persones verbals, els temps històrics i la versemblança del relat.

Jo també confesso que he apostat tot al joc que em proposava el Jaume i m'he fet rica.

Confesso que he interpretat abans i després de tenir la xerrada amb el grup a l'octubre, coses diferents i més estranyes i d'altres que ja pensava. Que ara hauré de començar-la de nou, per tornar a jugar a aquest joc sabent el final, amb la tranquil·litat del que no té pressa per arribar.

Sí, si no l'heu començada, el meu consell és: tanqueu els ulls, no us pregunteu, no qüestioneu, sortiu i gaudiu. Com si d'una religió es tractés, tingueu fe. Al final voldreu tornar a començar.

Perquè la majoria de gal·lesos parlà només anglès?

2011-11-28T21:07:00.003+01:00

Estic llegint un llibre sobre la llengua i la pobresa. Parteix de dos postulats

a) Les llengües que pertanyen als més pobres en termes econòmics tenen més possibilitats d'estingir-se.

b) Les persones que parlen llengües considerades de pobres o estigmatizades com inferiors tenen menys possibilitats de millorar llur estatus econòmic i social.

Ja a la mateixa introducció s'afirma que, excepte en casos rars, la més probable causa de mort d'una llengua és econòmica. Parteix de la decisió o la obligació per part de un grup de parlants de fer un canvi lingüístic que consisteix en un abandó (gradual o abrupte) de la llengua materna i la no transmissió a les generacions posteriors.

Al País de Gal·les es va donar una doble circumstància deguda a la industrialització: per una banda els més pobres del món rural van immigrar a les ciutats i centres industrials deixant abandonades les seves llars. Però a mida que la industrialització augmentava calien les fons d'energia que mantenien les fàbriques obertes, com ara el carbó del que és ric el país, i així va poblar-se de nou el territori amb una gran massa de gent que parlava l'anglès.

D'aquesta manera els que van marxar van perdre la llengua perquè romangueren desperdigats per Anglaterra i Estats Units. Els que restaren a Gal·les la van perdre per tal que els nous miners i treballadors els entenguessin. Potser a la pobresa es va afegir el fet de ser una llengua minoritària.

I, avui en dia, tot i l'esforç que s'està fent amb el gal·lès a l'escola, només un 20 per cent de la població l'entèn, però això no vol dir ni de lluny que sigui la seva llengua materna.

M'ha impressionat molt aquesta afirmació ja que, degut a Tolkien i els seus meravellosos toponímics al Senyor dels Anells, és una llengua que em sona bé, m'agrada i em produeix molta empatia.

Hir yn byw y Gymraeg! (Llarga vida al gal·lès!)

Anem bé, tranquils, anem bé...

2011-11-27T13:12:00.000+01:00

Qui són aquests dos? Doncs el meu amic Andhi i jo a la cursa del Barça. Han passat 3 anys i mig, i aquí seguim igual de joves (ejem) i millorant resultats!

La Jean Bouin molt bé, sense cap problema, ni cansament, ni desànim. Amb resultats excel·lents i molt bones sensacions de cara a la mitja.

El meu temps segons l'organització 57:00 (que rodonet, oi?) però segons el meu cronòmetre han estat una mica menys 56:57 (en fi, no va de tres segons). L'Andhi ha fet 56:24 . I per davant de nosaltres el gran Per, que està com mai i ha fet la seva millor marca personal 42:13.

Altres dades que ara ens proporciona el web del championchip:

He arribat la número 6469 de la general, la 833 de dones i la 86 de la meva categoria (veteranes)

Als 5km he fet 27:22
He corregut a una velocitat de 10'52 km/h o sigui, 5:42 minuts/km.

El dia ha estat ideal, fresquet i solejat. Molta gent a la sortida, però bé. L'Andhi diu que ara veig molta gent perquè estic corrent amb la mitjana de velocitat, no com abans que anava tan lenta que no tenia aglomeracions. Potser sí.

Molt tranquil·litzador aquest resultat dins de l'entrenament total. No sabia si tant fer tirades llargues i lentes em trobaria dificultats per resistir 10km ràpids. Però no, l'entrenament està funcionant i molt molt bé.

Sense títol (per ara)

2011-11-26T13:03:00.000+01:00

Puja el clarinet de la mort,
de la mort nostra que ja és vella mort.

Sona el toc de diumenge
al verd camí de tristor.
Puja el clarinet de la mort,
de la mort nostra que ja és vella mort.

I no busca, no desespera,
no desitja, no sent temor.
Puja el clarinet de la mort,
de la mort nostra que ja és vella mort.

I les llàgrimes ja no poden,
ja no saben parlar-se d'amor.
Puja el clarinet de la mort,
de la mort nostra que ja és vella mort.

Pobra Bln, vol i dol

2011-11-24T19:50:00.002+01:00

Una conversa qualsevol dia entre jo mateixa i una persona X que no correspon a ningú en concret...

Bln: Estic entrenant molt per la mitja marató
Persona X: Això rai, per a tu no és res...
Com que no? Són 21 kilòmetres!
Ja, però tu ja portes moltes curses
De 10 km i 21 és més del doble.
Bé dona, però si en fas 10 també en fas 21, ja ets una corredora habitual.
Jo no ho tinc tan clar, de fet estic seguint el mètode de córrer i caminar.
Què em dius! Si tu la fas tota corrent, no cal que caminis.
Doncs mira, ho faré així perquè sinó no les tinc totes amb mi. Si no fos per aquest mètode ni tant sols hauria començat a entrenar.
Jo no tinc cap dubte que l'acabaràs, segur, segur. I si la fessis tota corrent, també.

Al cap d'uns dies....

Vols sortir a córrer amb mi?
Jo? Si no aguanto gens. Quan vols fer?
No sé, 3 o 4 km per pla, anen tranquil·letes.
Apa! Ni parlar-ne Quatre quilòmetres??
No em vas dir l'altre dia que fer una mitja marató no era res?
Per a tu no, però jo si corro més de cinc minuts ja bufo.
O sigui que jo no faig esforç i no he de caminar en 21, però tu no pots intentar-ne 4?

Per una banda m'afalaga molt que la gent tingui tanta confiança cega en la meva capacitat. Encara no m'he trobat una sola persona (tret de mi mateixa) que hagi dubtat que acabaré la mitja marató. Però per l'altra em fa rabia que la gent faci servir varems tant diferents per valorar l'esforç pròpi i aliè. Si són ells, els costa córrer més de cinc minuts, però segons ells a mi no em costa córrer més de dues hores i mitja?

Ja ha nevat!

2011-11-21T23:17:00.002+01:00

Aquest cap de setmana hem tingut els primers convidats al refugi: Imma i Manel, uns amics de tota la vida, del cau, és clar, i per tant muntanyencs. Hem fet una excursió molt maca, tot i que no esperàvem trobar neu ja per aquestes èpoques. Però com diu la gent de pagès quan plou "Això és neu a la muntanya". Neu és benedicció, és aigua per la primavera, vida i salut assegurada.

L'excursió va començar per una llarga pujada d'una hora per una pista forestal que no se sap perquè l'han feta, no porta enlloc. Puja molt lentament i quasibé planeja. Al meu entendre és ideal per anar petant la xarradeta i escalfant el cos per la pujada pel torrent.

Al final d'aquesta pista s'ha de tirar una mica pel dret fins el torrent de Concrós, d'on baixen les aigües del llac. Nosaltres però vam tirar més amunt del compte i ens vam perdre. Bé, perdre'ns no, perquè seguíem amb molta precisió les indicacions de lloc del gps del Per. Però enredar-nos en tarteres de pedra gran i vessants inclinadíssimes plenes de neu, sí.

Per sort de seguida vam sortir del laberint. Jo aprofitava per mirar si havia algun bolet, però feia massa fred per trobar-ne. La nostra ruta va desembocar al torrent. Llavors només calia anar seguint les seves aigües amunt i amunt. Força pujada i anar girant vall endins fins al Circ de Concrós que és el que es veu a la primera foto. Així de nevat i sense saber cóm és el llac. Deu ser petit i allargat segons el mapa. Les parets semblen un palau. Hi havia isards i voltors. El silenci perfecte i l'harmonia total que fa callar l'aire i l'aigua i tot quan la muntanya es vesteix de blanc.

S'assemblen?

2011-11-18T10:34:00.001+01:00

Al documental Enxaneta el es diu que Antoni Gaudí es va inspirar en els castells per dissenyar les torres de la Sagrada Família. No ho havia pensat mai. Què em dieu? S'assemblen?

Canalons de bolets i bròquil

2011-11-13T19:07:00.001+01:00

L'altre dia vaig cuinar uns canalons que em van quedar boníssims. Eren de bolets de crisi. Es a dir, de bolets de temporada que no se'n troben. Com que el cistell és ben buit i al mercat només en venen corcats i caríssims, vaig optar pel vulgar xampinyó de safata i uns camassecs per donar gust.

Aquí teniu la recepta:

Ingredients

una ceba
un bròquil
una safateta de xampinyons
una bosseta de camassecs
tomàquet fregit
farina
llet
mantega
sal i pebre
formatge ratllat

Primer cal escaldar el bròquil tallat a pomets, en aigua amb sal, pero poc, perquè sinó es desfarà. Es posen els camassecs a hidratar en aigua tèbia. En una paella es tira la ceba a gaigs, no tallada massa petita. Quan clareja, perquè no s'ha de cremar, es tiren els xampinyons (trocejats) i els camassecs i s'espera que perdin tota l'aigua, que deixin de bullir. Després s'afegeix el bròquil i el tomàquet i es deixa fent xup-xup.

Per altra banda es fan els canalons. En el meu cas vaig bullir aigua, apagat el foc i deixar la pasta uns minuts en l'aigua calenta, però això depèn de les instruccions de la caixa.

Llavors es fa una beixamel a base de mantega que desfà la farina i llet que es va afegint. A mig fer-la li poso la sal i molt de pebre.

Quan ho tinc tot, farceixo els canalons amb la salsa de bolets i bròquil, els col·loco a la safata i tiro la beixamel per sobre. A casa dos volem formatge i dos no, així que cobreixo mitja safata amb formatge i el gratino uns 4 minuts. No cal més perquè tot el farcit ja està cuinat.

Estaven boníssims i de gust donàvem "el pego", com si haguessim sortit a caçar bolets. (Sortir, he sortit, però de caçar no n'he caçat pas!)

Enxaneta

2011-11-09T23:49:00.000+01:00

El meu casteller particular ja fa 17 anys. Per celebra-ho anirem a veure un documental en tres dimensions que s'estrena aquest mes de novembre. Després a sopar a una pizzeria.

Encara que no porteu les ulleres especials, podeu veure aquest fragment.

Hermes

2011-11-08T19:21:00.000+01:00

Vine, bella Eurídice,

el camí és definitiu,

tortuós com una serp,

como la teva trena, negre.

Vine, Eurídice lleial,

la mort t'espera.

Deixa't fondre l'ànima

en un etern bes mortal.

Vine i no tinguis por.

Només jo puc conduir-te fins a un lloc

on cada llàgrima de les Erínies

serà un nou Orfeu per a tu,

intacta, pura, immaculada amiga.

El deute grec

2011-11-07T09:05:00.001+01:00

Què seria d'Europa sense Grècia? Té sentit Europa sense la seva essència? M'entristeixen les notícies que veig a diari sobre aquest país. Papandreu va voler fer un referèndum per tal que el poble democràticament decidís si està disposat a sotmetre's a la dictadura dels mercats o més aviat prefereix tornar al seu pobre dracma. Potser pot semblar inoportú, però si tots els grecs han de patir les conseqüències d'una política neocapitalista sense escrúpols, més val que ho hagin decidit ells i ho facin per convenciment. Però no ha estat possible, la farsa s'ha acabat i el referèndum no es farà.

Jo només vull fer una reflexió. L'Europa sense Grècia és una Europa empobrida i falta de valors. No ens envalentíem contra els àrabs o els americans o els xinesos. No donem lliçons de civilització. No ens fem els "bons" del planeta. Baixem el cap amb vergonya d'impedir que el primer país on va néixer la democràcia no sigui capaç, en un moment de dificultat, d'agafar les regnes del seu destí amb llibertat i amb l'acceptació de la majoria, perquè hi ha una entitat superior que dicta, mana, dirigeix, controla i decideix per ell.

Europeus, avergonyim-nos!

La suor fresca

2011-11-05T18:49:00.000+01:00

Podem suar bé o malament. Una de les coses que m'agrada de córrer és suar, però suar bé.

Quan suem malament és per nervis, per excés de temperatura a una habitació o per anar massa abrigats. Es caracteritza perquè les secrecions surten de les axil·les i de les mans. També baixen pel front. Normalment tenen un olor desagradable, et fan sentir malament, com brut. És la suor calenta.

Quan suem bé, és quan fem esport. Per començar et sua tot el cos, et suen els braços i les cames i l'esquena i fins i tot el cap. Si l'esport que fas és a l'aire lliure, tal com sues s'evapora per tant vas notant l'efecte frescor. Enlloc de trobar-te malament, et trobes cada cop milllor, et treu la calor!

Quan pares tot el cos olora a tu mateix, és una sensació molt difícil d'explicar, tens una olor corporal personal, bona, no és pudor, és olor a suor fresca i recorda a la de les relacions sexuals. Dura molt poc i has d'anar a la duxa ràpid perquè es corromp desseguida. Però en aquell moment és bestial. Saps quin és el teu veritable aroma, el perfum del teu cos.

Fuente (De la nada hice piel)

2011-11-03T00:29:00.000+01:00

FUENTE

La humedad de mi cuerpo me lo dice.

Afinaré la voz

para cantarte nanas

mientras preparo el cauce de ternura

donde fluyan tus aguas.

Que sea tierra buena la que encuentres

y pueblen tus riberas

animales y plantas

y sepas dibujar nuevos meandros

en las colinas blancas.

El refugi

2011-11-02T23:53:00.001+01:00

"El món no s'acaba a Canadà" em va dir, en un comentari, el Txabi. Doncs sí, company, així és. Ja no tenim casetta piccolina, amb forma de casa dibuixada per un nen. Ara tenim tota una altra cosa: hem pres, per una temporadeta de lloguer, no res menys que un refugi.

Com a tot refugi és ple de llits. N'hi ha de tota mena, individuals, lliteres i matrimonials. Tots encabits en habitacions petites. Com a refugi que és té un bany senzill rectangular amb una dutxa al mig i els lavabos al passadís. Com a refugi és bàsic: no hi ha calefacció (només radiadors elèctrics), l'aigua s'escalfa amb butano amb una caldera vella; la cuina és per cuinar però no pots sopar-hi (és petita com tot i no hi cap una tauleta), i no es troba tan aprop del poble com ho estava la casetta in Canadà. De fet es troba anant per una pista de terra que surt de la carretera i per tant a l'hivern haurem de pujar les coses amb motxilles. Menys idíl·lic però més autèntic.

Per dintre està decorat amb molta gràcia. Si la casetta era tota nova, per contra aquí no trobaràs un sol moble nou, tot és de l'any de la picó. I quan dic tot, vol dir tot, fins els jocs de taula (monopolis, etc..) passant per les mantes i les revistes de la prestatgeria. És molt acollidor i la propietària hi ha posat des de fa molts anys tot el seu carinyo per fer-lo un raconet especial.

Aquí passarem molts caps de setmana d'aquest any. Veurem els canvis de la natura i passarem segurament fred i cansament. Hi ha una pista que puja per la qual correrem (tot pujada) o anirem en bici. Esquiarem fons ('?) i alpí. I, això sí, té una terrassa especial des d'on contemplarem el paisatge totalment sols prenent una cerveseta i unes olives, els diumenges abans de dinar al solet. Perquè a diferència de la casetta, a aquest refugi li dóna el sol moltíssim més temps.

17 km per equivocació

2011-10-29T17:31:00.000+02:00

He sortit a fer 16 km tranquil·lament per la Carretera de les Aigües, la meva tirada llarga de la setmana, sola, amb l'iPod, sentint un programa de Rac-1 bastant divertit "La segona hora". Anava a un ritme molt respectable per ser una cursa llarga, tota contenta. Es tractava de fer 8 km d'anada i 8km de tornada. De sobte que miro i no reconec el lloc. Jo mai he corregut per aquesta part. Busco l'estaca del km 8 i que no la trobo. Segueixo corrent. Ja em vaig imaginant que m'he passat. I sí. Allà veig el 8'5km. Doncs mitja volta i cap a Plaça Mireia. Total i per equivocació 17 km.

He trigat 2:00:08 a una velocitat per sota de 7' excepte en les zones de caminar.

Un error que suposa una nova millor marca personal. Cada dia hem de fer millors equivocacions, com diu aquesta pissarra.

Lectiones ad kalendas. September et october

2011-10-28T19:57:00.000+02:00

Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit
(No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa) Plini el jove

Amb aquesta frase penso començar a partir d'ara les meves entrades dedicades als llibres que he llegit. Fins ara els llibres anaven referits a les estacions de l'any, trimestralment, però se m'acumulen molts i l'apunt es fa llarg.

Dentro le mura (Dins la muralla) Giorgio Bassani. Cinc històries o contes llargs que formen part d'un volum més gran Il romanzo di Ferrara. A Dentro le mura la protagonista principal és la muralla de Ferrara i simbòlicament l'aïllament de l'alta burguesia jueva a l'Itàlia d'abans i de després de la Segona Guerra mundial. Dins i fora són termes fonamentals per descriure els personatges que es troben encerclats per diverses raons: pel passat, per la raça, per pecats comesos, perquè la societat que viu dins la muralla els troba culpables. La prosa de Bassani és elegant, intensa i lírica. Veiem els sentiments, però sense estridències, sense queixes, dins les muralles de l'ànima.

Córrer o morir. Kilian Jornet Una reflexió intensa sobre l'acte creatiu de córrer per les muntanyes i els deserts, de fer una obra d'art amb esforç i talent, deixant que el tot aculli el ser i que el ser es faci el tot. Quasi una unió perfecta entre home i natura. Kilian corre però també esquia. Kilian i la muntanya són una força sense límits. Energia pura.

El gozo de escribir. Nathalie Goldberg Si Kilian parla de creativitat i expressió, Nathalie li contesta amb entrenament, esforç i satisfacció. Un parell de llibres que dialogen tal com ja vaig explicar quan els llegia tots dos alhora. A diferència dels llibres on t'expliquen els errors habituals dels escriptors novels, El gozo de escribir, se centra en idees i motivacions per escriure, per no frustar-se i per no parar. Gran regal del meu amic Xavier.

La porta dels tres panys. Sònia Fernández Vidal. Un intent d'explicar les bases de la física quàntica per a un públic general. El vaig començar perquè el tenien els nens i perquè a un programa de ràdio vaig sentir una entrevista que em va semblar molt interessant. Però el llibre us el podeu estalviar. Molt infantil, és la historia d'un nen que entra en un món quàntic que s'explica com si fos màgic i on viu aventures amoroses i heròiques.

Summer without men. (Estiu sense homes) Siri Hutsvedt. Llibre marcadament feminista. A Mia, una dona de 55 anys, el marit li demana una "pausa" dins la relació matrimonial. La "pausa" resulta ser francesa, rossa i vint anys més jove que ella. La reacció és tan forta que acaba a l'hospital. En sortir, decideix passar un temps a casa de la seva mare. Allí tindrà relació només amb dones. La seva mare és vídua i té un grup d'amigues totes per sobre dels 80. La veïna Lola viu sense quasi relacionar-se amb el marit que sempre és fora per feina. A més Mia que és escriptora munta un curs d'escriptura per a adolescents i s'apunten només noies.
Al principi no el veia clar, a mi m'agraden molt els homes i em molesta aquest feminisme agressiu on tot ho fan bé les dones, però segons com avança el llibre et canvia el missatge i al final és molt intel·ligent i gens maniqueu. Els dolents no són sempre dolents i les bones no són tan bones.

El guardián entre el centeno. Jerome David Salinger. Història d'un adolescent rebel que he llegit per dues raons. Perquè l'adolescència ara m'interessa molt entendre-la, ja que en tinc dos a casa, i perquè és un classic del que nomès sento elgogis i dels que et pregunten "però no l'has llegit?. Holden és un nen rebel que per poc rendiment ha estat expulsat una vegada més d'una escola internat. Per no haver de donar la notícia als pares, s'escapa i viu una sèrie de situacions caòtiques que no està preparat per afrontar. El llenguatge és potser allò més rellevant de l'obra. Cínic, sarcàstic, ple de "coletillas", frases mal estructurades i amb poc vocabulari, mostra la inseguretat del Holden millor que cap altre recurs.

L'úter de la balena. Joan Jordi Miralles. Temàtica que no m'agrada. És ciència-ficció i de desastre, en aquest cas un diluvi. Ho he llegit perquè tocava pel club de lectura i perquè venia l'autor. A més el llibre està escrit en un català molt complicat, del qual quasi cada frase tenia una o vàries paraules que jo desconeixia. És la història de tres germans durant el diluvi que ha fet malbé el món. Sobreviuen de la manera més execrable alimentant-se de carn humana podrida, rates i insectes. Després de parlar amb en Joan Jordi vaig entendre algunes coses més i em vaig reconciliar una mica. Com diu Plini el jove, "Nullus est liber tam malus ut non alinqua parte prosit".

La desheredada. Benito Pérez Galdós. El millor dels millors. Genial i perfecta recreació del Quijote. No diré més del que ja he dit a aquest bloc. Entusiasmada i emocionada em trec el barret davant el monstre d'autor que tenim.

Vuit llibres en dos mesos, bé més els dos que estic llegint i no he acabat, ja els deixo per novembre sinó el post serà interminable.

Nou club de lectura

2011-10-27T08:48:00.001+02:00

Durant anys vaig fer una activitat que m'agrada molt. Vaig començar a participar en el club de lectura de la Biblioteca Joan Margarit (aquest és el nou nom de la biblioteca del meu poble) a l'any 2002 o 2003 i fins l'any passat. Van ser unes sessions de vegades força interessants, d'altres menys. Algunes amb els autors dels llibres, i alguna que altra sortida literària.

Tot i ser una activitat positiva, tenia els seus límits. Primer erem 20 persones, després 25 i al final 30. És un nombre massa gran de lectors per a fer una xerrada on tothom pugui dir la seva. A més la biblioteca ens prestava els llibres i per això no totes les novel·les o poemaris es podien aconsseguir. Els horaris i el calendaria eren rígids, sempre un mateix dia i sempre a una hora que convingués a la biblioteca.

Per tot això aquest any no he deixar passar l'oportunitat de formar part d'un nou club que ha nascut a l'Ateneu de Sant Just. Té tota una altra dinàmica. En primer lloc el formem menys de 10 persones, de vegades 6 i d'altres 8. A més el cordinador no actúa dirigint i moderant la tertúlia, perquè de fet no cal, sinó que hi participa com un més. Ens comprem o aconseguim els llibres més o menys com podem ( un els va anar a comprar ell i ens els va portar als que no teníem temps d'anar a Barcelona). Escollim el llibre que llegirem una mica en funció d'una tria que ens proposa i ens donem el temps necessari depenent del llibre que hem de llegir.

Estic escrivint aquest post perquè dimarts m'ho vaig passar molt bé comentant el llibre del Cabré Jo confesso pel qual ens hem reunit a mig llibre, es a dir, sense haver-lo acabat. Hem decidit llegir-lo en dos mesos i a l'ecuador trobar-nos.

La gent és molt diferent de mi. Fan lectures totes diverses i variopintes. Es parla de cultura, de psicologia, d'història, de música. Parlant del llibre anem fins les fronteres de la civilització europea. És el que pretenia en Cabré? Crec que sí. Aquesta opera magna està buscant això. Ja m'agradava prou el llibre, però tornar-lo a agafar després de la xerrada a l'habitació de la llar de foc (on ens hem reunit) el fa mil vegades més desitjable.

La propera trobada, amb el llibre llegit, amb l'autor. No me la perdré per res del món!

¡Qué grande es usted, don Benito!

2011-10-22T12:40:00.004+02:00

He llegit La desheredada de Benito Pérez Galdós. Tot i que tinc previst fer una entrada de les lectures de setembre i octubre, a aquest llibre he decidit dedicar-li un post sencer, perquè tinc molt a dir.

Per començar i amb tota la rotunditat, si no heu llegit res de Galdós deixeiu l'ordinador i aneu ara mateix a buscar un llibre. Per a mí és un dels millors escritptors de la literatura espanyola si no el més gran. ¡"Qué grande es usted don Benito! ¿Cómo le negaron el Nobel? Gracias, gracias y mil gracias por su prolija obra narrativa. Podremos leer sin fin. Pero sobre todo gracias por Fortunata, Tristana, Isidora, esas heroínas románticas que nos acompañan a recorrer el Madrid decimonónico y castizo que usted tanto amó."

Bé, avui parlo de Isidora, la deseretada, una novel·la que és cervantina al 100%. Isidora, com Don Quijote es creu néta perduda de la marquesa d'Aransis, es creu aristòcrata i per desgràcies de la vida desposseïda dels seus drets. Això ho pensa per culpa d'haver llegit massa folletins i novel·letes on les heroïnes sempre eren belles, delicades i molt pobres i al final es descobria que havien estat robades d'un bressol i realment eren princeses. Isidora és de la Mancha, del poble de Tomelloso (semblant a Toboso d'on era Dulcinea). Es trasllada a Madrid per començar una peripècia d'advocats i pleits on l'acompanya sempre fidel Don José Relimpio, el seu padrí. Don José no creu tant en les cabòries d'Isidora, però li és fidel i la recolza a ulls tancats, és el seu escuder (Sancho) i a mida que avança la novel·la es contagia la bogeria de la jove i comença a ser ell també un somniador.

No falten al relat els personatges sensats destinats a convèncer la noia que deixi les seves pretensions i pari els peus a terra. Miquis, un metge, Joan Bou un impressor i Nones un notari fan els papers del mossen i el barber del Quijote.

A més el castellà de Galdós és la joia més preciada del llibre. Escriu utilitzant un vocabulari riquíssim sense que mai el lector se senti incòmode. Fa servir els registres tan bé, que mai estàs pensant que llegeixes una frase estranya, una paraula estranya. Juga amb la ironia i amb el sentit de les paraules de manera que no et canses de llegir. Els personatges estan descrits amb mestratge i amb poques paraules però tant ben escollides que no et cal res més.

L'autor, com Cervantes, és còmplice del lector. "No describiré a tal personaje porque ya habló de él la propia Isidora", Trenca amb les formes de tot. Comença la novel·la amb la presentació de Dramatis personae com si fos una obra de teatre. Algun que altre capítol el fa en teatre (marcant el nom del personatge que parla) i quan vol torna a la descripció i al diàleg normal de la novel·la.

Per últim dir que el Madrid històric i arquitectònic de la obra és meravellós. Els seus carrerons i l'atmòsfera de una època convulsa són dignes del millor historiador, del millor cronista d'una ment privilegiada en captar la pluralitat del temps i de l'espai

El millor llibre que he llegit aquest any, sens dubte!

Manolis

2011-10-20T00:19:00.003+02:00

Aquests dies que la nostra germana Grècia ho està passant tant malament, penso sovint en un vell amic, un home increïble, apassionat i creatiu que vaig conèixer fa molts anys i amb qui no he mantingut el contacte. A dir la veritat sí que el vaig retrobar a Atenes, justament quan vaig fer aquesta foto, però va ser una trobada curta ja que nosaltres arribàvem una nit a Atenes i ell marxava l'endemà cap una illa grega.

Ens vam conèixer a Londres, al Institute of Education on jo feia el meu erasmus i ell un doctorat en educació primària. De fet on ens vam conèixer de debó va ser a John Adam's Hall, la residència universitària on tots dos vivíem. Jo era una nouvinguda que no coneixia ningú i per això em vaig enganxar al noi més divertit, ingeniós, simpàtic i xerraire que ja portava un bon temps per la residència i se les sabia totes.
A l'hora de l'esmorzar sempre em trobava amb el seu somriure amable i un lloc buit a la seva taula. Tal com jo entrava amb la meva safata, estava ell allí, convidant-me amb l'esguard a fer el dia una mica menys fred i solitari.

Ell em va portar a un bar meravellós on seies amb una copa de vi blanc i senties els estudiants de cant del conservatori cantant àries d'òpera. Així espontàniament. Em va regalar un casset de la gran Callas i el sentiem plegats. Jo vaig trobar una publicació d'òpera i li parlava molt. Ell em va regalar més tard un diccionari d'òpera.

A més de l'òpera també ens unia la literatura. Manolis era escriptor, de relats i poemes. Com que els escrivia en grec, jo no els podia llegir. Un bon dia es posava a explicar-me una anècdota o un fet curiós com si li hagués passat a ell o a un amic. Jo em quedava encandilada, penjada literalment de les seves paraules i m'ho empassava tot. Llavors em preguntava: Està bé aquest relat? T'ha agradat el meu conte? I ens petaven de riure.

Jo no parlo el grec, ni el modern ni el clàssic, però sí que he estudiat i em sé l'alfabet. Amb ell em tornava una mica pilla, una nena juganera. Per això ens va donar per enviar-nos missatges que realment estaven escrits en anglès però amb caràcters grecs i per tant que ningú llegia pensant que era grec. Ens deixavem aquests missatges a la bústia de la residència. El contingut de aquestes missives no era gaire especial, no ens deiem grans coses, però ens ho passavem molt bé, esperant el nou missatge de l'altre.

A ell li agradava, com a mi, Itàlia. N'era un enamorat. No parlava l'italià com jo, però se l'inventava. Feia servir les paraules dels llibrets d'òpera i la seva intució i deia tonteries en italià. Era com saber que Manolis començava a desvariar.

Quan vaig tornar del meu erasmus, vam mantenir lleugerament el contacte, una mica per carta, una mica per correu electrònic, fins que va tornar a Atenes i va anar fent la seva vida i jo la meva. Teníem una il·lusió que mai no es va acomplir. Jo volia anar a visitar-lo i ell a visitar-me a mi. Ell va començar fins i tot a aprendre espanyol, però al final mai van tornar a tenir una de les nostres divertides xerrades.

Ara em pregunto com li deu anar la vida. Sé que va arribar a ser professor de primària a Grècia a l'escola pública. Per això m'imagino que les deu estar passant molt magres. La seva dona crec que també és mestra i tenen dos fills. Per a ell i per a tots els grecs, un petonàs i molta molta sort.

Για να μπορείτε Μανώλης πολλά τύχη

Pollastre amb escamarlants

2011-10-14T17:32:00.001+02:00

Demà tenim convidats noruecs a casa. Ve el padrí del Per, la seva dona, un dels seus fills i dos dels seus nets. Per tant toca donar a conèixer als forasters un dels nostres plats més original i exquisit: pollastre amb escamarlants.

Em dedicaré íntegrament a aquesta tasca. De bon matí a fer mercat (res de sortir a córrer que em desconcentro) i trobar si és possible un dels ingredients més importants: dos pollastres de pagès que no hagin menjat pinso. Si no els trobo em conformaré amb pollastres normals grandets. A la peixeteria escolliré els millors escamarlants i completaré la compra amb un aperitiu de musclos, tallarines i rossellones perquè vagin fent boca.

De bon matí ja vull ser a casa per començar a cuinar. Resulta que és un plat que necessita repòs i està boníssim fet d'abans. Si puc, vull tenir-lo enllestit pels volts de migdia.

Em fa molta il·lusió preparar-lo pels meus convidats. No sé com em sortirà perquè ben be no l'he fet mai. He fet platillos de pollastre (en xamfaina, amb bolets) i per soposat marisc, però mai una recepta completa d'aquesta alçada amb picada d'ametlles i all i amb xocolata ratllada.

Si teniu algun consell, ja sabeu, als comentaris!

Faust

2011-10-11T23:28:00.000+02:00

Divendres passat l'abonament ens proposava una versió concert del Faust de Charles Gounod. A més de no ser representada (la crisi, suposo) consistia en fragments i no ens oferien l'òpera sencera. Així que les meves expectatives no estaven molt altes.

Però, per altra banda, Faust és una òpera que volia conèixer, que mai havia vist representada ni tinc el disc ni res, per tant tenia un cert interès.

La meva valoració és molt positiva. Em va entusiasmar. Les veus precioses, totes desconegudes per a mi, l'orquestra i el cor molt bé i en tot moment, gràcies als subtítols, podies seguir la part "dramàtica" de l'argument. Els cantants representaven una mica, entraven i sortien i Mephistopheles fins i tot anava una mica disfressat de dimoni.

Una ària que em va agradar moltíssim i que vaig aplaudir a rabiar va ser un ària del segon acte que canta el personatge de Valentin, el germà de Marguerite: Avant de quitter ces lieux... No la he trobat en la versió que jo vaig sentir amb el Ludovic Tézier, però aquesta del Hvorostovsky és també excel·lent.

Matinar per córrer

2011-10-09T21:18:00.000+02:00

Hi ha coses que mai et pots imaginar que faries i arriba un dia que les fas i ni tant sols et costen tant d'esforç. Una de elles és matinar un dissabte per córrer 15 km. Si m'haguessin dit fa uns anys que per no perdre'm una tirada llarga en un dissabte ple d'activitats, després d'haver sortit divendres a la nit, em llevaria a les 7 del matí, ho hagués negat categoricament.

Doncs aquest cap de setmana se'm presentava molt interessant. Moltes coses a fer i properes il·lusions de trobar casa al Pirineu. (Si surt ja en parlaré). Però tinc el meu programa de córrer i va augmentant. Ara ja he de fer tirades força llargues i per les tardes ja no em dona temps perquè es fa fosc. Mirant tot per encabir-ho a l'agenda no tenia més remei que llevar-me a les 7 del matí per sortir a córrer quasibé dues hores.

Carretera de les Aigües a primera hora, amb el Per, fresca i clara, sense calor, sense molta gent, gaudint del moment. Ha valgut la pena. I ara que fa calor encara, no costa tant, el cos està relaxat del llit (tot i que portava poques hores de són perquè, com dic, havia sortit)

Aquesta setmana em toquen 16 km, per sort no els hauré de fer tan d'hora, ja que tenim un preciós dia del Pilar que és festa i dimecres.

Despedida (De la nada hice piel)

2011-10-02T20:44:00.000+02:00

DESPEDIDA

Solo llegas al aire cuando sales de mí

porque el tiempo va haciendo camino,

va rasgándome el himen,

va volviendo mi cuerpo enemigo

y te vas...

y te vas de mi vientre dorado

prisionero evadido.

¡Cuánto hablamos tú y yo en esos días!

Te contaba las hadas madrinas

que a tu fiesta iban a venir

y tú allí,

allí dentro, a veces, soñabas

que me respondías

y decías con cuál bailarías:

primero con Panda,

después con Mariel

y todas las musas.

Y ahora el aire te llama

ya sentimos los dos el dolor

te vas, mi amor...

Otra vez mi dolor te ha creado

para verte partir.

Aprovat justet

2011-10-02T13:22:00.000+02:00

Primera cursa de la temporada. Cursa popular de la Ciutat de Cornellà. Vaig retardar l'inici de temporada perquè el cap de setmana de la Mercè vaig anar de viatge i pensava que fora bo, ja que sempre fa molta calor al setembre. Però de la calor no m'he lliurat. Tot i que ja hem entrat al mes d'octubre no hi ha manera. A ple sol i sobre l'asfalt, em volia fondre.

Cursa nova per aconseguir nous objectius de temporada. Volia veure com m'afecta l'entrenament molt més intensiu i variat que faig ara preparant la mitja marató. No tenia intenció de fer 55' perquè ja se sap que costen moltíssim i cal que sigui una cursa coneguda i en condicions climatològiques fredes, però m'hagués donat un excel·lent amb 56' i notable si passava per meta entre 57' i 58'. El que no podia permetre'm és passar-me de l'hora.

El meu temps ha estat 59'52"!!! un aprovadet rascant el cate. A sols vuit segons de l'hora.

La cursa començava molt bé i fins el km 4'5 anava adelantant gent i a bon ritme (per fer uns 57 o 56 perfectament) A partir d'aquest punt i fins el km 6 era una llarga pujada. He començat a baixar el ritme espectacularment. Pensava en recuperar de baixada al km8 o al km9, però ja no podia apretar.

Al final hem entrar al camp municipal d'atletisme de Cornellà per fer la gloriosa "Vuelta al ruedo" dels darrers 400 m i allí sí que he tret forces per esprintar i, justet, justet, passar abans de la fatídica hora.

Coses que he constatat: l'entrenament no m'ha ajudat amb la velocitat. Tampoc a sentir-me menys cansada a tenir més fons. Per altra banda no m'ha perjudicat, no m'ha fet canviar el ritme de cursa. El que m'ha passat no té res a veure amb l'entrenament que faig.

80 anys

2011-09-28T00:10:00.003+02:00

El camí ja no és planer,

ja costa la pujada.

Pantegem cada cop més,

pensem més en l'arribada.

Què som sinó peregrins

amb delit de fer la via,

veient les fonts i els turons

passegem la nostra vida!

Però aquest troç de camí

també té molta tendresa.

Cada instant estem més alts,

tenim vista al passat,

bona vista vers la vall.

Allà pugen fills i néts

pel senderol mig perdut,

entren i surten del bosc,

els veig des d'on no hi ha arbres.

Des d'on el cim és tan ferm!

L'ofici de riure

2011-09-25T14:24:00.002+02:00

Cadascú fa la seva feina, millor o pitjor, com creu que l'ha de fer. La meva consisteix en ensenyar l'espanyol als estrangers. No teòricament, no la gramàtica i el vocabulari. El que jo tinc la responsabilitat de fer amb els meus joves alumnes (que són com els meus fills) és aconseguir que facin coses en espanyol. Que escriguin i parlin, que vegin videos i escoltin la radio, que llegeixin llibres i diaris i, sobretot, que puguin seguir les seves classes a la UAB sense dificultat.

La meva és una feina de molta responsabilitat.

L'altre dia estavem fent una cosa molt tonta. Una mica ridícula. Feiem un exercici de fer mímica i endevinar el que està dient la persona que no parla. Per una responsabilitat tant gran, potser el camí sembla molt estret. Bé, el cas és que estàvem en un moment molt distès i relaxat. En un moment ple de soroll, riure i riallades. Els alumnes treballaven en parelles i feien torns per fer el paperina i riure.

Aquest instant paga la pena de tots els esforços que faig diariament preparant, avaluant, formant-me, i deixant-me mitja vida al Servei de Llengües. Perquè el meu ofici, com el de tothom, hauria de ser l'ofici de riure. L'altre dia ho vaig aconseguir.

Una illa encerclada per un tartán

2011-09-24T01:05:00.000+02:00

La meva darrera tirada llarga (quasi 14 km) va ser a Budapest. Vam sortir de l'hotel directes fins al Danubi, per la riba dreta passant pel parlament fins al pont de Margitsziget (illa Margarita). Aquesta illa té un tartán que envolta tot el perímetre al llarg de 5km. Després vam entrar una mica per l'interior de l'illa, fins el casino i els banys i vam tornar fins l'hotel pel mig de la ciutat, passant per la basílica de Sant Esteve.

El Per va treure el treck i es veu molt bé el recorregut. Cliqueu en aquest enllaç http://connect.garmin.com/activity/115854504#.TnjSH079YC8.email

oi que és xulo? Diumenge faré una altra llarga per la Carretera de les Aigües. També de 14 km.

Budapest

2011-09-19T22:21:00.003+02:00

De Budapest, on he passat el cap de setmana, ja ho diu tot aquest video. Preneu-vos el temps de fer-li una ullada.

Alguna coseta més....

El que més m'agradat: l'opera i córrer per tot el perímetre de l'illa Margarita.

El que menys m'agradat: el viatge en vaixell pel Danubi. Molt -excesivament- turístic unes "golondrines".

El que m´ha sorprès: No he vist traces de l'antic règim comunista ni a l'arquitectura ni al tarannar dels hongaresos.

El que ja m'esperava: La llengua, sona molt bé, però no s'enten ni un borrall. He aprés a dir gràcies: cosane.

Una curiositat: Tot i ser una ciutat tant llunyana i que per a mi era de "Europa de l'est" no m'he sentit completament estrangera. Hi ha una mena de germanor entre Budapest i Barcelona. No ho sabria explicar.

Una decepció: No he demanat cap plat típic hongarès perquè tot em feia pinta de molta salsa i molta carn estofada. Només vaig provar unes saltxites amb mostassa, però eren més centrouropees que hungareses. El cafè no té gust de res.

Una constatació: Budapest es una ciutat moooooolt romàntica.

La sort que hem tingut: Ens ha fet un temps de ple estiu, però al vespre refrescava. Vam sortir a fer la tira llarga 14 km a les 8 del matí, abans d'esmorzar.

Que todas las noches, sean noche de bodas, que nunca se ponga la luna de miel

2011-09-11T16:12:00.003+02:00

Ahir vaig anar de casament multilingüe. Pedro y Leonor. Pedro és de Brasil. La Leonor és d'aquí, filla de la meva cosina. Viuen a Bèlgica. Una cerimonia molt maca, al jardí de la casa on el mossèn va parlar un castellà i francès impecables i un portuguès força bo.

Els núvis molt enamorats, somrients i simpàtics, més semblaven dos adolescents que acabaven l'institut, que no pas dos adults amb tot el bagatge d'haver marxat de casa i dels respectius països al 18 anys ell i als 19 ella i ja portar un lustre de vida independent.

Un sopar excel·lent i actuacions. Primer Rosario Flores ens va embolicar amb la seva energia, la seva força i la barreja total de rumba catalana, funky, salsa i família Flores. Va acabar amb la meravellosa cançó del seu estimat Antonio "Si pudiera"

Els germans de la núvia van fer discursos molt emotius i van repetir les famoses paraules d'en Sabina: "Que todas las noches sean noches de boda, que nunca se ponga la luna de miel". El moment va ser el millor, perquè si la lluna no feia el ple, poc li faltava.

I després, continuant en la multiculturalitat de l'acte van entrar els percusionistes brasileiros i ens van deleitar amb balls a cops de bombos, tambors i timbales. Alguns dels amics del nuvi hi van participar.

Per acabar-ho d'adobar ja només faltava la veu trencada de Jacques Brel amb un "Ne me quitez pas", sols que el genial cantautor parla de desamor i tristesa i no era el dia apropiat. Així que van fer bé en no incloure'l.

Les mitges pors

2011-09-10T12:06:00.003+02:00

Les pors no són mitges sinó grans i complertes. Porten aquest títol perquè són les pors de fer la mitja marató. Durant l'entrenament que he començat els fantasmes dels corredors m'ataquen constantment. Ja no surto a córrer pel fet de córrer, ara surto a entrenar i això comporta moltes responsabilitats i pors.

No ser capaç d'acabar. Aquesta és la meva principal por. Són més de 21 km i jo no he fet cap cursa superior a 11. La diferència és brutal. Passarà el meu cos per la línia de meta? Hauré d'abandonar? En cap cursa de la meva vida, he deixat de córrer. Com em sentiré si estic massa cansada per seguir corrent? Si les cames no em deixen, si se'm disparen les pulsacions?

Lesionar-me. Aguantarà el meu cos amb tots els quilos de pes el dur entrenament? No acabaré amb els genolls partits? m'hauré d'aturar per un esguinç, per una caiguda, per algun problema muscular? Si això em passa durant l'entrenament, què faré? Descansar i perdre un temps fonamental abans del repte, abandonar la idea de córrer aquesta mitja marató i esperar-me a la propera?

No anar al ritme, Em costa mantenir els ritmes de cursa que tinc al programa. El pulsòmetre fa una mica el que vol. Millor dit és el meu cor el que no es comporta regularment. Si no sóc capaç de mantenir el ritme controlat, el dia de la cursa gastaré massa energies al principi i no me'n quedaran per els temuts darrers quilòmetres.

Barretes, gels i aigua. Podré menjar i beure corrent? L'aigua no em farà un llac a l'estòmac i la vomitaré? Jo no menjo mai sucre ni coses dolces. Com m'empasaré un gel que et deixa aquell regust empalagós a la boca? I les barretes? Estan fetes de cereals i mel, no es poden ni mastegar, són com polvorons o torrons per Nadal. Com m'ho podré menjar això?

El mur. Quan entrenava 8km i corria 10km notava un petit mur els darrers quilòmetres. Els que mai no has entrenat. En les curses de 10 no és greu. Has de córrer cansat un parell de quilòmetres més. Però en una mitja? Entrenaré fins a 18 com a molt. Aquí estarà el mur. Me'l trobaré corrent per les platges de la Vila Olímpica, just un espai amb vent i pocs edificis i rodejant el Parc de la Ciutadella. Crec que em semblaran mooooolt llargs. Tan de bo es fes la cursa en sentit contrari i s'acabés baixant de Gran Via per Passeig de Sant Joan! El mur em seria més amic!

No dormir la nit abans. Els nervis no em deixaran. Tot i que vulgui arribar fresca a la sortida, me'n vagi al llit a les 21 o a les 22 i dormi 8 o 9 hores, no sé si seré capaç de descansar. Jo no em controlo bé, l'ansietat em pot. Si no he dormit prou, ho notaré durant la mitja marató? Em passarà factura?

Refredar-me. La cursa és al febrer. De vegades entrenar a l'hivern et fa experimentar canvis forts de temperatura. L'esgotament del cos et fa baixar les defenses. Si no tens una ment molt forta, pot ser que la mateixa por a emalaltir, t'ompli de mocs i atacs de tos, gens apropiats per ressistir dues hores corrent. Aquell dia pot ploure, o pot fer fred. També pot ser que no tingui on deixar la roba càlida d'abans de sortir i per tant la deixi al cotxe i agafi fred. Els músculs quedaran rígids, tindré rampes....

I ara em direu, perquè ho fas? Si tens tans fantasmes i si per a tu és tan horrorós, no corris i prou. No, només de tant en tant em venen a visitar els meus fantasmes. Ho vull deixar escrit aquí perquè són les típiques coses que quan les mires a llum de dia les superes. Segurament no em refredaré i acabaré la cursa, sinó corrent, caminant. A més malgrat els nervis dormiré i fins i tot el meu estòmac aguantarà el menjar i l'aigua. No em lesionaré i sobre tot gaudiré moltíssim dels aplaudiments i els ànims de la gent una vegada entri en el mur. El meu pes disminuirà per l'entrenament i tindre encara menys probabilitas de lesionar-me. I potser el més important de tot, hauré fet un aprenentatge de ritmes de cursa que em servirà per cuidar el cor en el futur i seguir corrent durant la meva maduresa i vellesa.

This is not the way we put the end to war

2011-09-08T23:46:00.017+02:00

Ploren, els han enganyat, els han parlat de pau, de democràcia, de lluitar per ideals grans i de salvar-nos. Salvar-nos? Pobres homes i dones que potser no tenien altra feina a fer, que volien una nacionalitat, que volien un reconeixement. Vivim en un món ple d'exèrcits que necessiten armes, per matar.

Mireu-los en aquestes fotos, els soldats universals, el que sempre van al conflicte per crear més conflicte, els que sincerament creuen estar fent el bé pels altres, mentre deixen vídues i maten nens i tallen carreteres i al seu pas només hi queden les runes.

No ho podem parar això??? No ho podem fer il·legal??? En nom de qui i de què estan fent la seva feina? Amb els impostos que paga quin ciutadà? Som culpables d'aquest desastre?

Ja, segurament us riureu de la meva ingenuitat, una il·lusa, no visc en el món real, on mana el diner i el poder s'ha imposar per la força. Ja fa temps us vaig contestar: "potser sóc una sommiadora, però no sóc l'unica" i avui us vull portar aquesta canço genial del Donovan. Mireu les imagtes, escolteu les seves paraules dites al 1965 i encara tant vigents i quedeu-vos amb aquesta frase final: Aquesta no es la manera de posar fi a la guerra.

Bolets a Noruega, de nou..

2011-09-05T22:44:00.004+02:00

Aquest any, com ja és habitual, a les vacances noruegues vaig "caçar" bolets, sobretot rossinyols. A Noruega dinem (o sopem) cap a les 6 o 7. Per això abans d'anar a dormir hi ha un altre petit àpat que es diu "menjar de nit" (nattmat) però que no és el sopar. Seria un "ressopó" o com diuen -i fan- els italians "pasta sciutta a mezzanotte".

Com ja hi ha una entrada al bloc explicant tota mena de bolets que he collit a Noruega, aquest any els mateixos i en els mateixos llocs que l'any passat, no faré una relació dels fruits de la cacera. Em dedicaré a un interessant tema polèmic:

Anar sola o acompanyada?

Per una banda a mi m'agrada anar sola, descobrir jo els llocs i els caus i només saber-los jo. Quan vaig sola parlo amb gent desconeguda que sempre m'adverteix dels perills de collir-ne de tòxics, de trobar-me serps o altres animals, de perdre'm. Em deixo mollar per la pluja i acabo ben xopa, vaig cantant en català i en espanyol i en italià cançons que jo penso que li agraden als bolets. Parlo amb ells i de vegades em dedico a recollir brossa del bosc i començo a negociar amb la natura: "Va a canvi que t'he lliurat d'aquesta llauna de cervesa pudent podries mostrar-me un cep" i al cap de poc en trobo un i començo a besar els arbres i a abraçar-me a les pedres.

A més estant en un país estranger, on ningú és com tu, on parlo tota l'estona noruec i en un ambient en el qual es parla de pesca el noranta per cent del temps i sobre tot del peixos que "quasi" han pescat o d'aquella pesca gloriosa de 1978, marxar sola pel bosc i desaparèixer durant dues o tres hores, m'encanta.

Per altra banda em fa il·lusió que algú m'acompanyi, que valori els bolets i que s'emocioni en trobar un cau. Ens divertim cridant-nos quan en trobem molts. Aprenc el nom dels bolets en noruec. El nostre crit més habitual és "Kantareler" que és com es diuen els rossinyols en noruec i quasi en llatí (Cantarellus).

La meva sogra és molt divertida perquè abans no en sabia de collir-ne i ara li encanta. Jo vaig darrera d'ella per si cau o es fa mal ja que està operada del cap del fèmur i no hauria de fer baixades ni pendents. Però se m'escapa per tal que no li tregui els bolets que ella ha trobat.

Collir bolets amb més gent també em fa pujar l'autoestima perquè en aquell món d'ignorància micològica jo sóc la gran experta. Puc parlar hores sobre bolets i sobre on es poden trobar i com es cullen i netegen i preparen i cuinen. Controlo cada bolet que agafen els altres. Em pregunten, en consulten i si jo dic que és bo, fins i tot se'l mengen. Aquesta fe també m'encanta.

En conclusió m'agrada perdre'm jo soleta pels boscos noruecs i tornar amb el cistell ple i també portar un grupet de novats i fer de professora i experta. No puc dir què m'agrada més. El que sé segur és que m'agrada menjar-me'ls amb tothom i que em diguin que sóc tan bona cuinera.

Quan dos llibres dialoguen....

2011-09-04T11:42:00.002+02:00

Natalie Goldberg Kilian Jornet

Us ha passat mai que en llegir dos llibres alhora, dos llibres que en principi no tenen res a veure entre ells, tot d'una es posin a dialogar y tractin del mateix tema? És la màgia de la literatura. Actualment estic llegint, per una banda El gozo de escribir de Natalie Goldberg i per l'altra Córrer o morir d'en Kilian Jornet. Tal com diuen els títols la Natalie parla d'escriptura i el Kilian de curses.

Normalmente la gente no se da cuenta de que escribir es un acto físico. Escribiendo estamos físicamente comprometidos con la pluma y la mano, conectada con el brazo, vierte sobre la página lo que registran los sentidos.

Una cursa és com una obra d'art; és una creació que a part de la tècnica i el treball, necessita la inspiració per poder completar-la amb satisfacció.

Cuando miro una persona que escribe, consigo entender si verdaderamente ha entrado en lo que escribe por la postura que ha adoptado. Si ha entrado, es como si el corazón le latiera fuerte, o le doliera. La respiración es profunda. La grafía es más suelta y generosa, el cuerpo está tan relajado que la persona podría correr durante kilómetros. He aquí porqué digo que el escritor, aunque sea gordo, flaco o flácido, siempre está en forma. El escritor se entrena continuamente. El escritor está en sintonía, tonificado, sigue el ritmo de las colinas y de la autopista y puede correr largas distancias, kilómetros y kilómetros de papel.

Sé que en córrer i esquiar tot el meu cos i tota la meva ment es posen en harmonia i em permeten sentir-me lliure, per poder volar i expresar-me amb totes les meves armes. La muntanya és la tela blanca i jo el pinzell que dibuixa sense seguir cap norma. Córrer és deixar que la meva imaginació tingui el mitjà per expressar-se i indagar dintre meu.

Cuando nos dedicamos a escribir es importante mantener al creador separado del revisor.

Un atleta excepcional serà el que sigui capaç de nedar en aigües de la complexitat i del desordre.

El tiempo es la mercancía de mayor valor que un ser humano tiene para ofrecer. Es como un terreno de la familia. Ese terreno siempre le ha pertenecido.

Guanyar no vol dir acabar en primera posició. No vol dir batre els altres. Guanyar és véncer-se a un mateix.

La mía es una escuela de escritura como práctica. Es como correr. A veces no nos apetece correr, pero lo hacemos igualmente. No podemos esperar a que llegue la inspiración, que, de improviso nos entren ganas de correr. Pero en mitad de la carrera, de repente, descubrimos que nos gusta muchísimo. Cuando llegamos al final, nos cuesta dejarlo. Estamos impacientes para hacerlo de nuevo.

Potser corro perquè necessito sentir-me creador. És el plaer intrínsec de crear bellesa i veure que genera una força d'atracció als espectadors. Una cursa és una obra d'art efímera, el el punt en que ha assolit la seva perfecció, desapareix per sempre i serà impossible tornar a crear la mateixa cursa.

Energía (De la nada hice piel)

2011-09-03T19:15:00.000+02:00

Te pariré de mis manos negras

de mi vientre de hulla transparente,

de petróleo y gas,

de herir el átomo profundamente.

Mas tu serás tan bello como un río,

conquistarás un día el horizonte

y ya no serás mío

y mis pechos ya no serán tu fuente.

Dormirás en las piedras

un sueño permanente,

te mojará el rocío

de mi llanto caliente.

500 km

2011-09-03T18:59:00.001+02:00

El meu aparell de Nike + Pod segueix sorprenent-me amb bones noves. Ahir vaig fer 11km a ritme molt lent, sense pujar el pulsòmetre de 145 pulsacions. Una cursa lentíssima per aprendre a trotar tirades llargues i per tenir diferents ritmes.

Quan arribo a casa i fico tota la informació a la pàgina web de Nike, em surt aquest missatge:

500 kilómetros. Eres imparable. No mires ahora, pero estás a menos de la mitad para los 1.000 kilómetros.

09/2/11 | 11:16 PM

He fet més de 500 només amb l'aparell, si comptés els que porto en aquests tres anys i mig....

Dues festes familiars

2011-08-30T16:44:00.003+02:00

Aquest estiu he assistit a dues grans festes familiars. I quan dic familiars no em refereixo a la família nuclear, no, familiars en plan clan. Les famílies són els Kvam (paterna de Per), i els Lysne (materna de Per)

Granja Kvam a Veitastrond

La festa va durar tres dies. El primer consistia en un concurs de pesca. Els Kvams han estat de sempre molt pescadors. Originaris d'aquesta petita concentració de cases al fons del llac Veitastrond i rodejats de glaciars vivien aïllats i perduts Augund Larsen Kvam i la seva dona que es deia Brita. El dia principal pel matí vam anar a visitar la granja. La carretera era de por, només cap un cotxe i els túnels no tenen llum. Ni a Portaventura hi ha una atracció que faci més por que anar a Kvam. Allà ens van fer un discurs explicant com era la vida d'aquesta gent, quan va arribar el telègraf, que van trobar minerals interessants i que quasi monten una explotació de mines, com tenien els animals, etc... Per variar ens va caure una pluja espectacular i vam haver d'entrar tots a dins. Actualment no hi ha explotació agrària ni ganadera. Només es una casa d'estiu. Al vespre vam fer un sopar a un hotel de Hafslo, amb discursos i bon menjar. Feien aixecar-se a les diferents famílies dels descendents de cada un dels fills del matrimoni. Ens vam aplegar sis generacions de Kvams. El tercer dia vam fer una excursioneta a Molden un pic proper. Bé a l'excursió només s'hi van apuntar cinc persones (dues érem el Per i jo).

Granja Lysne a Laerdalsøyeri.

Una setmana més tard estàven de nou de festa. El lloc molt diferent, és una gran granja que actualment s'explota agrícolament. La família hi viu i hi treballa. Rikard Lysne ens va ensenyar pel matí les explotacions de cirera i des d'amunt la carretera veiem també les maduixes. A la tarda vam tenir un sopar espectacular a un hotel de Laerdalsøyeri, un poblet a la desembocadura del riu. Ens van donar tota mena de peix, cuinat i tractat de mil formes: fumat, marinat, fresc, secat, etc... Una delícia. Després pel pastís i el café ens vam canviar d'hotel a un tradicional del poble, una casa preciosa on ens van parlar de la vida a la granja en époques de abans i durant la guerra mundial. De com va afectar la tuberculosi als grangers, dels noruecs que van emigrar a Estats Units, de com es va veure el primer cotxe que va passar per la carretera (amb festes i xirinola) i de com es va viure la retirada dels nazis de Noruega i l'alliberament de la zona. Un dels fills, l'avi del Per era militar i hi va participar. La meva sogra ens va emocionar parlant dels seus avis, de la vida durant la guerra que per als nens va ser molt divertida i lliure, tot i que entenien que la situació no era gens bona.

En definitiva que si hagués anat a la universitat d'Oslo per fer un curs d'història de Noruega, sociologia i antropologia no hagués aprés tant!

Adéu casetta in Canadà

2011-08-28T23:14:00.000+02:00

Aquest cap de setmana ens hem portat un bon disgust. Havíem pujat a la nostra caseta i portàvem redactat i preparat el contracte per renovar el lloguer per un any complert. Teòricament començàvem l'1 de setembre fins l'agost vinent.

Dissabte, cap a les sis de la tarda ens ha trucat el propietari per dir-nos que ha venut la casa i per tant ja no ens renova el contracte. Hem passat a Noruega l'agost i durant aquest més molta gent ha visitat la casa, ha preguntat preus i s'ha interessat. Un d'ells va venir dijous passat, i dissabte va dir que se la quedava.

Avui ha sigut un dia dur. Hem recollit estris de cuina, roba de llit, edredons, llibres i revistes, objectes varis, i hem carregat el cotxe com uns "homeless".

Ha estat un temps preciós. Hem gaudit moltíssim i ens queden pendent moltes coses a fer a Canadà. Per ara estem desolats, però ja ens refarem i veurem què passa. Igual al final no es ven, o sinó podem trobar una altra caseta per la zona. Ara sí que tenim clar que volem tenir un lloc a la muntanya, qui la busca, la troba.

Comença el repte

2011-08-24T17:38:00.000+02:00

Aquesta setmana ha començat oficialment per a mi la preparació del repte més difícil des que sóc runner. El 26 de febrer de 2012 correré la meva primera mitja marató a Barcelona. Serà una cursa espectacular que toca des de Pça Espanya a Selva de Mar i des de Gran Via al Passeig Marítim.

Queden set mesos. Tinc temps. Abans faré altres curses de 10km i de 5km. Compto amb l'ajuda i supervisió del Per en tot moment.

Ja a Noruega he mantingut la forma durant tres setmanes. La primera setmana quan érem al fiord sortia cada matí a córrer 4'5km, una distància no molt llarga, però dura amb pujada i baixada. La següent setmana havia previst continuar a la muntanya fent entrenaments de desnivell però curts. El que va passar és que cada dia plovia i jo em deia, ja els faràs demà. A canvi anava a caminar 4 hores o feia treballs a la cabana. La tercera setmana la vaig passar tota caminant per Jotunheimen carregada amb motxilla.

Dilluns passat vaig inaugurar el que pròpiament serà el meu programa d'entrenaments. Tots els dilluns tinc previst anar al fitness. Primer vaig fer bici i esquí de fons d'escalfament. Després exercicis de cames i braços amb màquines i peses. Després abdominals. Fins aquí tot molt avorrit. Però per últim vaig fer sèries a la cinta. Em van agradar i el pulsòmetre es comportava força bé. Fent les recuperacions al número 8 ( a 7'5 minuts per km) i pujant les repeticions des de 9 fins a 12. Cada repetició durant un minut. Després baixar a la recuperació i pujar el següent estadi. Vaig arribar fins al 12 (5 minuts per km) i m'hi vaig estar dos minuts.

Els dimarts faré estiraments i ioga per recuperar i relaxar els músculs. Ahir no en vaig fer perquè no ha començat encara. Però he de dir que no tenia ni tiretes ni cap múscul agarrotat.

Avui em toca la tirada curta que normalment faré amb els runners de Can Mèlich. Per ara la faig pel meu compte. Serà de 8km per la Carretera de les aigües. Uns 50 minuts o una mica menys. Descansant a la mitja part (km 4).

Els divendres o el cap de setmana dependrà de si vaig o no a Canadà. Si em quedo, tirada llarga augmentant fins a 18km. Ara però començaré per 11km. Si vaig a la muntanya faré 10km però 5km de pujada.

Jotunheimen Nasjonalpark

2011-08-23T19:03:00.001+02:00

He fet moltes coses aquestes vacances. Ja us les aniré explicant. Una de les que més m'ha agradat, la vaig fer els darrers dies. Just abans de tornar a Oslo i a Barcelona. Una experiència molt maca de caminar, tot i que molt dura, per les llargues jornades de entre 5 i 9 hores i per haver de carregar la motxilla amb força pes.

Això és el Parc nacional de Jotunheimen. Segons la mitologia escandinava és la residencia dels "Jotuns," uns èssers gegants. No eren déus, però poc els faltava. Tenien una força sobrehumana i de vegades es casaven amb deus. La seva residència era Utgard situada en aquestes muntanyes, les més altes i espectaculars de Noruega.

La ruta va durar quatre dies. Hi vam participar els quatre noruecs trotadors -com ens coneixen entre els runners- és a dir El gran Per (cap responsable de l'expedició), els dos cabretes saltarines que mai no es cansen, Erik i Pol i la entusiasta número 1 de les excursions, Bln (jo mateixa). Vam començar a Fondsbu a la tarda del primer dia sota una pluja desconsoladora amb el comentari següent per part del Per: "Estamos locos, con este tiempo nadie se pondría a empezar una excursión como esta" La resposta dels altres tres components del grup va ser unànim: "Estamos???? Estás loco!!! Nosotros no". Vam caminar 7 hores fins a Olavsbu per unes tarteres com les de la foto rodejant aquest llac. En arribar al refugi hi havia 44 persones i només 24 llits. Vam dormir al terra. Estavem tan cansats que no ens va fer res.

Al dia següent la cosa va millorar força i en 5 horetes de res ens vam posar a una altra caseta aquesta vegada tipus hotel amb habitació, dutxa i sopar de tres plats, a Leirvasbu.

La ruta del tercer dia va ser molt maca i agradable per senderols i sense pedres, però també molt llarga, de 7 hores. La darrera, tota per bosc. Després de la magnitud dels glaciars i les roques, de sobte aquest paisatge d'arbres i verd feia goig! En mig d'aquest bosc la caseta més bonica de tot el parc Skogadalsbøen. És la primera foto, la que té els famosos cartells que indiquen el nom de totes les rutes possibles des d'aquest indret.

I el darrer dia la ruta més llarga, tornar fins el començament travessant primer el bosc, després els senderols perduts entre llacs, després les pedres i els glaciars, com el de la foto Mjølkebreen. Vam caminar no gens menys que 9 hores i només, només, la darrera va sortir el sol i vam poder admirar el glaciar que no havíem vist en tots els quatre dies.

En cap moment cap dels quatre va quiexar-se de res, va tenir cap ensurt o va perdre el bon humor. En arribar, ens sentíem jotuns, gegants i esplèndids, bruts, mollats, salvatges i mitològics.

Llibres juliol-agost

2011-08-22T16:50:00.000+02:00

Aquest estiu ha estat ric en lectures, algunes d'intranscendents, altres de clàssics, novel·la, poesia, best-seller i llibre inclassificable. Com sempre una mica de tot.

Vaig acabar per fi Ideas. Peter Watson. És un llibre molt llarg, de centenars de pàgines i l'he estat llegint a casa per les nits i els caps de setmana entre setembre 2010 i juliol 2011. No en diré gran cosa més perquè el bloc en va ple d'entrades i comentaris. El darrer al juny sobre el descobridor del sànscrit com a llengua mare de les europees.

¿En qué estas pensando? Care Santos. Aquest és l'inclassificable: és un bloc on Care escriu més o menys qualsevol cosa. Ho recull en un llibre que explica el procés d'escriptura d'una novel·la. Allò que escrius al bloc sense ser la novel·la mateixa. El desfogueig. No és ni literatura. Algunes coses estan molt bé, m'han servit d'inspiració per escriure els relats del grup d'escriptura. És un cau ple de tonteries on trobes les joies més boniques entre la pols. Bon llibre per llegir al tren, amb la calor i per oblidar el 75% i gaudir i fer créixer l'altre 25%. No és mal llibre, el seu procés d'escriptura és així, voluntàriament així.

Hablar es gratis. Buenafuente Aquest llibre se'l van comprar els fills per Sant Jordi i va caure a les meves mans. Divertits monòlegs del Buenafuente que sempre m'ha agradat força. Llegits potser perden, falta la seva entonació campetxana i l'americana sempre desbotonant-se per culpa d'un excès de pantxeta. Tot i així, diu veritats com punys entre hihihi i hahaha...

Habitaciones separadas. Luis García Montero. Fantàstic recull de poesia del gran granadí, un dels poetes vius més impressionants en castellà. Les habitacions separades són les dels hotels, perquè tot el recull tracta dels viatges. Com vas i vens ens els diferents mons i com cadascú de nosaltres viu la vida individualment, buscant la companyia i trobant a voltes la soledat.

"Soledad, libertad,
dos palabras que suelen apoyarse
en los hombros heridos del viajero"
(Las razones del viajero)

En dag. (Un dia) David Nichols. L'autor és escocès, per equivocació vaig entendre que era noruec i em vaig comprar el llibre en noruec. Bé, el cas és que és un best-seller perquè es llegeix molt i molt bé i ja han fet la peli. En català està traduït com "Un dia" i en castellà com "Siempre el mismo día". Tracta de la vida de dos joves Emma i Dexter des de els primers anys després de la universitat (uns vint-i-quatre) fins a la maduresa (la quarantena) relatada sempre el 15 de juliol de cadascú d'aquests anys. De vegades són amics, d'altres parella, algun any no es parlen perquè s'han enfadat, i algun altre s'ajuden a sortir de problemets. Molt divertits els diàlegs, molt bona la tècnica de explicar el mateix dia, molt aconseguits els personatges i tot moooooooooolt romàntic i pel·liculero. El cocktail ideal.

Jeg forbannet tidens elv (Maleeixo el riu de la vida) Per Peterson. Com que l'altre era una traducció doncs vaig llegir un noruec autèntic. El títol diu literalment maleeixo el riu del temps. Però he traduït vida perquè la metàfora de la vida com un riu és més nostrada. Un home viu dues circumstàncies doloroses al mateix temps: la seva mare té càncer i està a punt de separar-se de la seva dona a la qual estima molt. La mare abans de morir vol tornar a la seva Dinamarca natal on té una assignatura pendent. El fill la segueix. Aquests capítols es combinen amb el record del fill de com es va enamorar i com va viure la seva relació de parella amb la dona de la qual està a punt de separar-se. El passat passa factura al present tant per la mare malalta com per el fill rebutjat.

Ara llegeixo Crimen y castigo. Fiodor Dostoievski. Aquest és el clàssic que tenia pendent i que llegeixo per al nou club de lectura al que m'he afegit. Un llibre que m'agafa i m'agrada de llegir però que sorprèn per la seva manera desordenada i a borbotons d'estar escrit. Sembla com si l'autor no hagués rellegit la novel·la ni un sol cop. Es veu que com a bona novel·la decimonònica es va publicar en un diari per entregues i per això no estava tancada sinó que l'autor anava veient l'èxit del relat per acabar-lo o no. El millor és el tractament psicològic i filosòfic de la culpa i d'acceptar la culpa. A partir d'aquest raonament i el dolor que l'acompanya cadascú de nosaltres pot redimir els seus propis petits crims i deixar la consciència neta.

Hembra (De la nada hice piel)

2011-08-22T13:00:00.002+02:00

Para formar placenta

hace falta ser mujer:

vaca, coneja, perra,

hembra.

Los machos no pueden más que nacer

y cultivar la tierra

y sudar bajo el sol para comer

y cazar y matar para ver sangre...

Nosotras ya la vemos cada mes.

Primer dia de vacances

2011-07-31T19:54:00.003+02:00

He començat les vacances de la millor manera possible. Hem anat a Canadà el Per i jo. Havíem de tancar i netejar la casa pel mes d'agost, abans de marxar a Noruega. Però dissabte vam decidir fer la darrera excursió del nostre primer periode. Vam pujar el Roca Colom (2510m) . Vam deixar el cotxe al punt de partida per anar al Costabona, però en arribar a Coll de Pal vam tirar cap a l'altra banda. El pic és la confluència de la carena principal dels Pirineus i la carena que ve del Canigó. Ja de baixada hem vist un grup de 15 isards des d'una distància propera, uns 20 metres.

Després de dinar vaig recollir alguns rossinyols primerencs. Poca cosa per fer una truiteta de bolets.

¿Alguien da más?

Piercings

2011-07-29T11:58:00.002+02:00

Tinc la sensació que darrerament ja no es veuen tants joves portant piercings. Fa temps que m'hi fixo. Els meus estudiants estrangers als anys 2007 i 2008 practicament tots portaven alguna joia punxada al nas o a la boca o al melic. Ho recordo perquè em costava -de vegades- parlar davant un grup mirant-los a la cara. A mí particularement els piercings em fan molta grima, els de les celles, els de la boca, etc...

Aquest any no tenia alumnes amb piercing. Ho sé perquè com a tema de debat, el llibre d'espanyol proposa parlar de si et faries un piercing o un tatoo, si t'agrada, etc...

Avui precisament anava al ferrocarril i ha entrat una noia amb piercing i m'he fixat en ella. Llavors he decidit mirar quants piercings veia en un trajecte Sarrià-UAB i no n'he vist cap més.

L'unic pearcing que m'agrada força, tot i que jo mai me'l posaria, és aquest de la fotografia. Un lloc, el nas, molt cartilaginós i que en principi no té perquè molestar (si no estás constipat). Aquests puntets nasals em recorden els lunars o les pigues una mica grans que algunes persones tenen al nas o a prop de la boca i que són tan sensuals

"Ese lunar que tienes cielito lindo junto a la boca
no se lo des a nadie cielito lindo que a mí me toca..."

El tatuatge sembla que continua de moda, al menys se'n veuen molts. No sé si és que no es poden treure o que encara es porten.

Norge mitt Norge

2011-07-26T00:50:00.005+02:00

Avui em sento noruega. Sempre me n'he sentit. Però avui més que mai. Un país admirable, ple de persones lliures desvetllades i felices que diria el nostre Espriu.

Avui em sento ciutadana d'Utøya. En mig d'un llac immens, una illa paradisíaca, sempre verda, plena d'arbres i de natura espectacular.

Avui em sento campista dels joves socialistes. Una manera molt noruega de reunir les futures promeses polítiques. Si vols ser alguna cosa en aquest país, has de començar per dormir al terra, en una tenda en un estiu plujós.

Avui em sento mare, amiga, companya, germana, avia, monitora, veïna, col·lega, dels morts.

Noruega, la meva Noruega.

I dag er jeg norsk. Jeg har alltid følt meg. Men i dag mer enn noensinne. Et fantastisk land, full av frie mennesker våken og glad som pleide o si vår Espriu.
I dag er jeg en borger av Utøya. I midten av en stor innsjø, en øy paradis, alltid grønn, full av trær og spektakulære natur.
I dag føler jeg en av unge sosialister i sommerleiren. En veldig norsk møte for de nye politiske . Hvis du ønsker å være noe i dette landet, må du begynne å sove på gulvet i et telt på en regnfull sommer.
I dag er jeg mor, venn, kjæreste, søster, bestemor, skjermer, nabo, kollega av de døde.
Norge, mitt Norge.

Un gran salt per a la humanitat

2011-07-21T20:33:00.003+02:00

"That's one small step for man, one giant leap for mankind."

Avui fa quaranta-dos anys que Amstrong va pronunciar aquesta famosa frase. No sé si com diuen l'home no va arribar realment a la lluna i només va ser un montatge per guanyar els russos. No sé si va ser cert i això del montatge és només una llegenda urbana antiamericana.

El que sí puc assegurar és que el servei de "Frases per la història" americà va fer un excel·lent treball.

Ahir van ser 16

2011-07-19T12:16:00.000+02:00

Per primera vegada ahir vaig córrer 16 km per la Carretera de les Aigües. Per la meva sorpresa no em van costar tant com jo m'imaginava i avui no tinc tiretes ni em fa mal res.
Ho vaig fer com ho tinc planejat amb el llibre de la Grete Waitz. Corrent des de Pça Mireia fins al km 5, caminant 300m, corrent de nou fins al km 8 i sense parar mitja volta fins la primera font, en total 4km i 200m. Allí beure aigua, parant només uns instants. Vaig menjar un plàtan i vaig caminar 300m més. La tercera etapa de 4Km i 200m fins a un punt on la carretera fa una mica de pujada i baixada. 300m més caminant i per fi la recta final de 1k 800 dels quals els últims son de baixada.
Em van acompanyar el Per i la Mireia i van anar tota l'estona parlant. Tant vam parlar que vaig acabar convindant la Mireia i el Lluís a sopar a casa nostra.

Si algú mor dins d'un llibre...

2011-07-16T09:34:00.003+02:00

La mort és inevitable, tots hi hem de passar, els que estimem i els més propers ens deixaran i patirem. Però els personatges d'una novel·la no tenen perquè morir. Només l'autor, si vol, els mata.

Llegeixo aquests dies una història d'amor romàntica i molt divertida, plena de tendresa i humor. Un noi i una noia van passant els anys, de vegades amics, de vegades amants i altres allunyats, es troben i es perden i es van fent madurs. Tot es mou en el relaxat i segur món de "la comendia lleugera". Penso si l'obra acabarà amb ells dos casats i amb fills o separats per sempre. No em planteixo altres possibilitats. L'autor no m'ha avisat.

Emma té un accident de bici i mor.

M'agradava l'Emma, m'agradava molt. En les hores que he compartir amb ella, aquest diàleg lectora personatge, hem arribat a una mena d'amistat. L'entec i la recolzo en les seves lluites, en les seves ganes de ser millor persona, de crèixer. Juntament amb ella m'he enamorat del Dexter, de vegades l'he enviat a l'infern, d'altres m'ha seduït, hem sigut felices i hem plorat -Emma i jo- pel nostre amor.

No hem pots fer aixo, David Nicholls, això no m'ho esperava. Així no, sense dir-me abans que l'obra era un drama, sense haver-me donat cap pista. Tenia les defenses molt baixes.

Emma, gràcies per les pàgines que hem compartit. Acabarè la resta de la novel·la sense tu.

Un tranvia llamado deseo

2011-07-14T00:03:00.002+02:00

Ahir vaig anar al teatre Tivoli, a veure "Un tranvia llamado deseo". L'obra de Tennessee Williams tracta de l'estranya relació entre Blanche i Stanley, pols oposats de la societat. Ella dama amb deliris de grandesa, pertorbada i fora de la realitat, que amaga una història bestial d'homosexualitat, suicidi, perversió de menors, alcoholisme sota una capa de respectabilitat i educació esquisida. Ell un rude i violent marit d'Stela, la germana de Blanche, d'origen polonès, primitiu i molt enganxat a la realitat. No somnia mai, juga a poker, beu amb els amics i mana a casa, mana a crits i a hòsties, sense miraments. En mig dels dos una Stela entre vital i resignada, que no dona importància als defectes del marit sense el qual no pot viure i amb el qual la uneix una relació amorosa fortament passional.

Els actors,Vicky Peña, Àlex Casanovas, Ariadna Gil i Roberto Álamo, molt bons et fan creïble la història i fins et provoquen trontollaments dels teus valors més íntims. Tot i que estàs veient com un home maltracta la seva dona embaraçada, desitges que ella baixi per l'escala i el perdoni, i que facin l'amor com dos bojos tota la nit. Ho desitges i et fa mal desitjar-ho, voldries reaccionar com sempre i pensar que Stela hauria de fugir d'Stanley. Però Williams és genial i col·loca el desig tant amunt que et tremola des de la base tot el sistema de valors.

No es pot evitar estar comparant constantment l'obra amb la genial pel·lícula que van protagonitzar Vivien Leigh i Marlon Brando on aquest apareix més atractiu que mai, amb les samarretes suades i les camises estripades, com el desig encarnat.

A mida que avança es va tornant més dramàtica i tràgica i els actors van guanyant entitat. Surts amb un calfred a l'esquena i revisant el teu interior, per reconèixer que encara tenim molt de la bèstia primitiva del paleolític. La cultura i l'educació només ens han deixat una capa fina de civilització que ho tapa tot, però que té moltes esquerdes.

Errors del bilingüisme

2011-07-12T18:57:00.001+02:00

Tan malament estem de català? Val que no sapiguem que horario es tradueix horari o límite límit. Però pot haver algú al món que digui luns o venres? La primera mirada a aquest cartell a una bústia de Matadepera et fa pensar en una bogeria total. Hem perdut definitivament el nord del català? Però si ens fixem bé, no és aquest el problema. El problema és que no coneixem prou les altres llengües del país i ens quedem en aquesta interpretació surrealista: un català macarrònic.

El text està escrit en gallec!

Correus de Madrid va fer fer unes plaques per enviar a diferents indrets. No sabem si per a ells Matadepera els sonava a aldeiña galega o si no han vist mai un escrit ni en gallec ni en català. El cas és que van enviar les plaques gallegues a Catalunya. Els treballadors de correus de Matadepera o no es van fixar o potser van pensar que entre llengües germanes ja ens entenem i tranquil·lament han penjat les plaques.

Taller d'escriptura creativa. Segon curs. abril-juny 2011

2011-07-09T19:21:00.003+02:00

He acabat el segon nivell del taller d'escriptura creativa amb la Silvana Vogt. Aquesta vegada hem treballat només cinc persones: Palmira, Nuri, Josep Ma, Xavier i jo. Així que hem hagut de pencar molt. En aquest curs he fet 10 contes, cada un d'ells era també un exercici de tècnica literària.

1. El testamento de la zia Agnese. En castellà. La tècnica era "polifonia de narradors", es a dir, que la història l'expliquen entre quatre personatges. Tracta de la lectura d'un testament a tres germans un cop morta una tia italiana.

2. Maleïdes interrupcions! En català. La tècnica era "reescriure el comte d'un company canviant els narradors". Tracta d'una dona que entra en una llibreria i compra una novel·la.

3 i 4. La maleta. La maleta (bis). Són dos contes en castellà. Un és explicar una història començant pel final i l'altre explicar una història en el "fil d'estendre" (el temps en que el personatge que la recorda està vivint) penjant flasbacks. En totes dues un home que espera la seva maleta a una cinta d'aeroport va recordant i imaginant possibles pèrdues...

5. La Rambla. En català. Un conte amb una el·lipsi, un resum, un flasback i una pausa amb digressió. Tracta d'una mare que recorda i explica al fill com va ser l'estiu del 92 a Barcelona amb els jocs olímpics.

6. La carta. En català. Una història amb "repicó" (final inesperat). Un jove rep una carta d'un amic d'infància i adolescència amb qui va trencar relacions.

7. Y empezó a llover. En castellà. Un altre intent de repicó. Conte surrealista on una noia explica un somni a un amic.

8. Amics. En català. Un conte on les idees del narrador estiguin totes encadenades. A més havia de tenir tres començaments diferents. Una dona s'ha donat d'alta a facebook, ara tindrà milers d'amics.

9.Patricia. Olga. En català. Escriptura lliure. Per a mi va ser el conte cloenda perquè vaig expressar com em sentia després d'haver provat tantes tècniques literàries. Una escriptora ja molt famosa rep la carta d'una admiradora que ha llegit el seu primer llibre.

10. Lluvia en Canadá. En castellà. Això no és cap conte. Només que acabàvem el curs i havia de portar un darrer treball. És una vivència de la pluja, la neu, el rierol, les fonts, tot el que de líquid envolta la meva casetta in Canadà.

Si us interessa la lectura d'algun d'aquests contes o dels que han escrit els meus companys (alguns són molt bons!) tenim un bloc Lletres justes on podeu llegir alguns exemples. I si no hi són us els puc fer arribar.

Per ara no faré cap més curs. M'ha agradat moltíssim fer-ne aquests dos, tanmateix faré una pausa i em dedicaré plenament a escriure poesia i a preparar la mitja marató. Dos projectes prou grans.