Amb la semi-marathon de Paris, he acabat la desena temporada amb 55 anys, després de 10 ficada de ple al món del running. Els resultats d'aquest any han estat els següents:
Curses de més de 10 km (mitges i similars)
Data
|
Ciutat
|
Cursa
|
Temps 5km
|
Temps 10km
|
Temps
final
|
Ritme m/Km
|
Novembre
|
San Sebastián
|
Behobia
(20 km)
|
31:16
|
01:03:41
|
02:09:16
|
6:28
|
Febrer
|
Granollers
|
La Mitja
|
30:34
|
01:02:33
|
02:12:03
|
6:15
|
Febrer
|
El Prat
|
Maratest
(15km)
|
??
|
01:05:32
|
01:32:34
|
6:11
|
Març
|
Paris
|
Semi de P
|
30:58
|
01:03:14
|
02:15:05
|
6:24
|
Curses 10km
Data
|
Ciutat
|
Cursa
|
5km
|
10km
|
m/Km
|
Setembre
|
Barcelona
|
Mercè
|
28:51
|
59:49
|
5:59
|
Gener
|
Barcelona
|
Sant Antoni
|
28:17
|
57:41
|
5:47
|
Curses
de 5 km
Data
|
Ciutat
|
Cursa
|
5km
|
m/Km
|
Novembre
|
Barcelona
|
Jean Bouin
|
27:36
|
5'32
|
A partir d'ara deixo la competició. Només correré per plaer sense entrenaments planejats. Si vaig a una cursa, serà per córrer i caminar sense mirar el temps. La meva primera cursa va ser al 2008, la del Barça per Sant Joan Despí i la semi-marthon de Paris al 2018 ha tancat una dècada.
A la revista Runners he llegit un article on compara el running amb una relació de parella. Destaca 5 etapes. Jo m'he sentit molt identificada i crec que ara mateix estic entrant a l'etapa final.
1. La lluna de mel
El primer contacte amb el món runner, produeix un entusiame i una cascada d'emocions semblants a els primers temps d'una relació amorosa. Cada competició fas un rècord, vius per primera vegada l'alegria de la gent al carrer, la festa de les curses, els aplaudiments, coneixes gent que t'anima i comparteix tot un relat ple de paraules noves i al poc tu també estàs parlant així, somniant així. Això em va passar a mi entre 2008 i 2010. Plorava en arribar a meta, no podia dormir la nit abans, en fi.... que hi havia caigut de quatre potes.
2. Contacte amb la realitat
En aquesta etapa comences a viure el dia a dia de ser un corredor. Et fas uns esquemes d'entrenaments setmanals, incorpores aquesta rutina als teus horaris de treball i oci, entres en el món de les màquines i els gimnasos per reforçar musculatura i protegir articulacions. El córrer et produeix plaer i es torna molt addictiu. Et trobes sortint en condicions meteorològiques adverses . També aleshores viatges a ciutats europees que organitzen mitges maratons, entres en el turisme del running. Poc a poc vas millorant, però no tant com a la lluna de mel. T'esforces, gaudeixes, trobes el teu ritme, saps fins on arribes i fins on no... Creixes com a persona i com a esportista. El meu contacte amb la realitat va ser entre 2011 i 2013.
3. Crisi
Als 5 o 7 anys de començada, quasi sempre una relació ha de passar mals moments. En el nostre cas aquests moments es diuen lesions. Primer és sols una nafreta al peu, un altre dia has d'interrompre una sortida per un dolor indefinit, potser has caigut corrent amb el teu gos. Fins que arriba un dia que tens fascitis plantar, neuroma de morton, condromalàcia rotuliana..... I et perds entrenaments, arribes malament preparat a les curses, tens por de perdre el teu ritme, la dinàmica tan bona que havies guanyat. I coneixes el gran síndrome d'abstinència que produeix un paron llarg. Pulules per les mútues, els caps i els especialistes esportius. Fas l'odiada rehabilitació i tems que mai no podràs tornar a córrer. Jo vaig viure aquesta etapa entre 2014 i 2015.
4. Cruilla
Per sort gairebé tothom surt de les lesions i torna a córrer. Jo també. Però els anys no han passat en va, la crisi s'ha cobrat resultats, ja no és tan fàcil superar-se. Passen uns anys i no fas marca personal a cap cursa. Has arribat a la cruïlla dels dos camins. Un et porta a una superació personal molt dificultosa, necessites un entrenador que et controli les ritmes i t'exigeixi motivi, has de perdre pes, incrementar entrenament, has de fer més per seguir sent el que eres. L'altre camí és el de seguir corrent i anant a curses tot i que ja no pretens lluitar per guanyar al cronòmetre. Acceptes que fent el que feies obtens molt menys resultat. I aquí has de tirar per l'un o per l'altre. És el moment d'una decisió important. La meva cruïlla correspon als anys 2016-2018. Fins ara que he acabat 10 temporades i he hagut de tirar endavant amb la decisió que més m'anava.
5. L'amor madur
La darrera etapa d'aquest enamorament correspon a la maduresa de la relació amb el running. Ara començo a viure-la i encara no sé com m'aniré sentint. No hi ha deures ni calendaris, no hi ha pressió ni s'ha de demostrar res. El volum de dies de dedicació baixa, però no queda mai en res. Combino el córrer amb el caminar, ho visc des de la barrera i encara suposo que m'agradarà viatjar a ciutats europees a fer turisme de corredora, però sense perdre'm un bon àpat, una visita cultural o una cerveseta. Vaja que hi haurà més turisme que running.
