Slow

Aquí tot ho fem a un ritme lent. Ha caigut una nevada de dos dies seguits i res no es pot accelerar. La natura no canvia d'un any per l'altre. Té els seus cicles estacionals i, puntual com sempre, arriba l'hivern. Som al cor del Pirineu com cada any, en portem més de 10 venint al mateix hotel, a les mateixes pistes. Aquesta foto és de la primera vegada, al 2005, els nens eren petits, nosaltres joves, però la muntanya podria ser la d'avui mateix, la llum igual, fent-nos anar lentament, oblidant le presses, seguint els ritmes que imposa la natura.

L'esquí de fons és una activitat ideal per aquest desaccelerament i aquesta presa de consciència d'ésser viu, de formar part d'un tot. Esquias i va nevant, et mous rítmicament i mentre se sent el suau lliscar dels esquís a la neu, van caient els flocs i el vent te'ls tira a la cara.

Avui estic a l'hotel. Tampoc no puc fer moltes coses, ni coses ràpides. No gauidim d'un internet especialment eficaç, ni tenim cobertura de telèfon, i no és possible anar de compres o de bars. El nostre hotel es troba en mig del no-res. En un bonic indret sense cap edificació que l'envolti. Aquest matí passejaré tranquil·lament, avui fa sol, sobre la neu verge, caiuguda aquests dies, deixant anar la meva malinconia hivernal, els pensaments que volen sorgir i esperan un moment de silenci.

Jo, la muntanya

Portem dos dies a Benasque, bé, més concretament a Baños, a un hotelet perdut en mig de la natura i allunyat del soroll i el turisme (i els cotxes!!) benasquès. Avui ens ha fet un dia preciós i hem decidit fer esquí de fons. Hem sortit de Llanos del Hospital i hem pujat fins aquesta petita cabana que es diu La Besurta. En total menys d'una horeta. Per, Erik, Pol i jo, contens com uns nens petits amunt amunt i en aquest portxo ens hem segut a beure aigua, parlar una mica i deixar que ens donés el sol.

Com que la sortideta em sabia a poc, he baixat al llac a fer voltes en plan sèries. D'una estaca a la següent corrent a tope i a la següent lent. Bé, ho he intentat perquè si quan em tocava córrer era pujada, no es notava massa la sèrie, però en les baixades he accelerat una mica. Per fi m'he passat mig llac sense pals, esquiant només amb les cames, per fer múscul.

Després a l'hotelet perdut hem descansat, hem xerrat amb altres clients que ja coneixem perquè venen tots els anys (aquí és com a casa) i hem llegit i fet una estona ordinador. Un aperitiu abans de sopar el menú de la mitja pensió i apa, demà serà un altre dia.

Jo que voleu que us digui, no ho sé dir millor:  jo, la muntanya.

Posets: sí, hem fet el cim!!

Membres de l'expedició: Per, Lars, Wilhem i Belén (vam tenir una baixa de darrera hora, Jarle)
Meteorologia: molta boira tot el dia, alguna clariana esporàdica, pluja abans de sortir (a les 5:30-6:00) i neu al cim.
Temps: 4:30h pujar, 3:47 baixar i 1:33h baixar del refugi al cotxe. Total 9:50h.
Estat físic: molt cansats, però contents.
Comentaris: En arribar al cim, vaig veure la Cresta Bardamina, per la qual havia arribat jo a l'any 1983 (ara en fa 30) i on vaig patir de valent. Impressionant!!

Nombre de la ruta: Subida al Posets     Comunidad Autónoma: Aragón Provincia: Huesca Zona: Parque Natural de Posets - Maladeta Población: Eriste Municipio: Benasque Tipo de recorrido: Ida y vuelta Recorrido: 20,96 km Desnivel: 2216 m. Tiempo: 8 horas Dificultad: Media Señalización: Señalizada Época recomendada: primavera, verano, otoño, invierno Sendero homologado: no Valoración los usuarios:    Mapa de ruta: Mostrar mapa topográfico Mostrar en Google maps Ver en Google Earth (3D) M.I.D.E:  Medio:      Hay más de un factor de riesgo Itinerario:      Existe traza clara de camino y señalización Desplazamiento:      Marcha por sendas escalonadas o terrenos irregulares esfuerzo:      De 6 a 10 horas de marcha Colaboradores: cpoyato, Perfil de ruta:

Nou repte amb quatre víkings

Ja feta la meva primera cursa, ja començades les jornades d'entrenament per les mitges i després d'un matí festiu de tirada llarga (13km, que no els havia fet des de març) se'm presenta un nou repte, aquesta vegada muntanyenc.

Per, Lars, Jarle i Vilem juntament amb mi, formen l'expedició que coronarà, si tot surt bé, el segon pic més alt dels Pirineus, el gran Posets  (3.375m). Pujarem a dormir al refugi Àngel Orús per sortir ben d'hora, ben d'hora i fer en un sol dia l'ascensió i la baixada al cotxe.

El Posets és un pic que ja tinc en el palmarés, doncs el vaig fer quan era escolta, als 18 o 19 anys, però igualment em fa una il·lusió boja tornar-lo a repetir. A més,  l'ascenció és totalment per una altra cara i en condicions molt diferents. Així que tot serà nou per a mi.

El grup el formen coneguts-amics del meu marit, no els conec jo, tinc ganes d'enraonar amb ells i veure com pensen i disfruten els noruecs a Catalunya.

Per tot això crec que serà un cap de setmana rodó!

Sense bolets (quasi) però amb botes

Aquest cap de setmana passat, vaig anar a la muntanya, després d'una dura tornada a la feina, i la meva intenció era trobar bolets.

Dissabte em vaig possar les botes, tota decidida cap a Coll Pregó, per tal d'allunyar-me dels boletaires que van en cotxe. La meva zona de "cacera" havia de ser de les que només s'arriba suant molt. De boletaires n'hi havia a dojo, en canvi, de bolets quasi ni un. És estrany, amb tot el que ha plogut aquest estiu, i amb el sol que ha fet durant els primers dies de setembre.

Vam continuar carenant cap al Costabona i des del Coll de Siern, vam tombar cap a la vall de nou. Tota la nostra captura: un únic i meravellos cep, força gran i en perfecte estat. I el que és molt millor, una gran excursió de 12 km per les muntayes del Pirineu. No ens va ploure fins que ja erem a casa amb la llar de foc encesa, gaudint de un dinar a base de patates d'olot, trinxat i cep (en singular).

Diumenge va sortir el sol i jo vaig aprofitar per anar a córrer. El Per va agafar la bici. Jo vaig fer 8 km (dels quals 4 de pujada).

Un cap de setmana fantàstic.

Ai que de què!

Mireu la foto. Abans de seguir llegint  mireu la foto una altra vegada. Com us sentiu? .... Doncs això és el mateix que vaig sentir jo en arribar a la famosa "escupidera" del Perdido.

Venga Belén que ya estamos, en una horita nos ponemos en el pico.
¿Por aquí se sube? ¡Ni loca!
No digas que no, subimos por la piedra y luego decides.
No, no, ni hablar, ya está decidido. Lo tengo claro.
Pero si tenemos cramprons i piolets y no hay mucha nieve y además no está dura con el calor que ha hecho estos días.
Subir aún, pero ¿bajar? ¿Tú has visto la inclinación que tiene esto?
Tú puedes perfectamente.
Lo siento, cariño, yo te espero aquí, en el lago helado. Sube y baja tranquilamente que aquí estaré esperándote.
Vale, como quieras.

Vaig caminar el divendres per la vall d'Ordesa fins la Cola de caballo, una tirada meravellosa amb una natura excepcional. Vam pujar a Goriz per la paret de clavijas, agafats a cadenes i ferros a la roca. Vaig gaudir d'una posta espectacular a més de 2000 m. Vaig sortir dissabte roca amunt, per un senderol de pedres després d'una nit de descans al refugi. Tot anava de meravella. L'excursió se'm feia curta quan ja erem al lago helado. Només eren les 10:30 del matí i pràcticament havíem coronat cim. Un imponent 3355m. Una tiradeta per la clapa de neu i la tartera i ja hi érem. El temps excel·lent, portàvem el material. Però....

Ai, que de què!!!

A la muntanya, pluja, camins esborrats per la vegetació, maduixetes i....bolets

Cap de setmana de muntanya. Erem els quatre i la mare. Vam arribar molt tard, plovent i amb tempesta. Pero no feia fred. Dissabte molt bonic, compres i aperitiu pel matí ja que no ens havíem llevat gaire d'hora. Vam aprofitar per tallar l'herba que estava altíssima i buidar les escales de vegetació. Quin desfici, la natura!  I per la tarda sortida a buscar maduixetes i bolets, els primers poquets de la temporada (de fet encara no és temporada) un sep petit i una vintena de russinyols. Vaig tirar pel camí que baixa al poble, quasi no n'hi havia de camí, impressionant com havia crescut tot. Em vaig mullar com un pollet. Però com sempre una il·lusió molt gran les primeres troballes.

Diumenge excursió en mig de bedells i poltres per la part alta de muntanya,  fins un refugi des d'on hi ha vista molt maca.  Ho hem passat molt bé.

De tornada l'Erik ens ha portat conduïnt. Vaja crack!

El Perdido, trobat

A la meva adolescència, quan vaig començar a pujar cims, tenia dos noms de muntanyes que em feien respecte i ganes a la vegada: "El Pic de l'infern" i "El Monte perdido". Eren noms que em suggerien ascencions quasi impossibles o molt perilloses, llegendes tremendes de pastors o caçadors perduts als quals havia trobat el dimoni, em feien fabular sobre quasi mitològics èssers fantàstics en mig de les roques i les neus.

El Pic de l'infern es troba entre Núria i Vallter. Vaig fer aquesta travessa dues vegades. Una d'elles vam pujar tots els cims, l'infern no es va trobar en lloc,va ser una ascenció fàcil. A l'altra sí, perquè l'Angels, l'Andhi i jo vam passar una nit sencera caminant en una tempesta de neu que va començar prescisament quan rodejavem aquest pic.

Però el Monte perdido és a Ordesa, més lluny de Barcelona i dels llocs als quals accedíem en transport públic i no el vam intentar mai.

Quan tingui vacances, aquest estiu, és a dir el primer cap de setmana d'agost, hem decidit desmitificar també el segon dels temibles pics. Ens anem cap Ordesa tres dies a fer, en primer lloc la tirada fins al refugi de Goriz passant per la famosa "Cola de caballo", una cascada meravellosa que també feia molt de temps que tenia intenció de conèixer, i després de sopar i dormir al refugi, intentarem, si fa bon temps, l'ascenció al Monte perdido 3.355m .

Llavors només em queda fer el salt als Alps o a l'Himalaia!!

Pole pole

IT’S all in here,” says Isack Minja , tapping the side of his head. “All you have to do is go very pole pole(Swahili for slowly, slowly).”

We’re in mountain country – Moshi, which forms part of the Kilimanjaro region in Tanzania.

Hem passat el cap de setmana al Pirineu amb uns amics. El temps no ha acompanyat gaire, dissabte la boira no deixava veure ni un metre i diumenge estava molt ennuvolat. Tot i així no ens em quedat a dins. Com diu aquesta cita "Tot és dintre del cap", es qüestió de sortir i anar pole pole, a l'africana.

I pole pole hem fet el primer Costabona de la temporada, sense veure la vista, però. I hem sortir a córrer (jo poc) per no perdre la forma.

Mountain maps

"Maps give you seven-league boots –allow you to cover miles in seconds. Using the point of a pencil to trace the line of an intended walk or climb, you can soar over crevasses, leap tall cliff-faces at a single bound and effortlessly ford rivers. On a map the weather is always good, the visibility always perfect. A map offers you the power of perspective over a landscape: reading one is like flying over a country in an aeroplane – a deodorized, pressurized temperature-controlled survey".

Robert Macfarlanne. Mountains of the Mind.



"Els mapes et donen les botes de les set llegües - et permeten recórrer quilòmetres en qüestió de segons. Utilitzant la punta d'un llapis per traçar la línia d'una excursió o ascenció prevista, pots elevar-te sobre les esquerdes, superar els alts penya-segats d'un sol salt i travessar rius  sense esforç. En un mapa el clima és sempre bo, la visibilitat sempre és perfecta Un mapa t'ofereix el poder de la perspectiva sobre un paisatge: llegir-ne un és com volar sobre un país en un avió - una exploració desodorizada, pressuritzada a temperatura controlada .. ".

Si sabessiu...

...com s'estava aquest cap de setmana a la muntanya! Sí, m'he perdut els Bombers, però he fet de tot el que m'agrada amb la meva amiga Mar i amb el Per.

Dalt dels cims encara hi havia neu, però arreu es veia el començament de la primavera.

Aquesta tarda, després de dinar, hagués donat un regne per una setmaneta de vacances.

La pau que inspira el lloc m'eixampla el cor.

Gràcies a tu, natura.

Dotze hores fondeán

El 29 de desembre ha estat lluna plena. Això vol dir que es pot esquiar de nit. Aprofintant l'ocasió l'Agrupación deportiva Hospital de Benasque ha organitzat les dotze hores fondeán. Es tracta d'una marxa multitudinaria d'esquí de fons que ha començat a les 12h i ha acabat a les 24h. No és cap cursa competitiva, ningú guanya, sinó que es tracta de sumar quilómetres entre tots per assolir la meta d'haver esquiat 3.404 que és l'alçada que fa l'Aneto, la muntanya més alta del Pirineu que es troba precisament allà dalt, sobre la vall de Pllan d'Estañ.

Jo he fet 12 durant el dia, que no està gens malament.

Com a fi de festa a les 10 del vespre hem realitzat una pujada colectiva -teoricament sota la lluna plena- en realitat dins una bona nevada, esquiant amb frontals. Donat que el peu ja em feia mal, no he estat capaç d'arribar fins al refugi de Besurta i a mig camí he hagut de recular. De totes maneres he pogut aportar uns altres 9 km més al recompte.

 L'arribada de la gran majoria dels esquiadors s'ha produit a mitja nit, just quan acabava el termini.

El resultat ha estat de 3439 km, per tant superada l'altura de l'Aneto.

Calor i fred

Avui han marxat tots a fer esquí de remontadors, es a dir, el que a mi no m'agrada tant i no em compensa arriscar el peu. Per tant he decidit esperar-me aquí a l'hotel i fer només una petita passejada i una llarga migdiada.

El meu hotel és el Turpí a la vall de Baños de Benasque, però en realitat, aquest indret és conegut gràcies a un gran balneari, que deu ser un dels més antics dels Pirineus. Es troba a pocs km de l'hotel. He decidit arribar-me.

Avui fa molt bon dia, fa sol i no fa massa fred. Una ocasió més que bona per gaudir de la increïble natura que ens envolta. Però la carretera que hi puja és plena de gel, sobretot a les corbes, una cosa tant exagerada que per descomptat no permet la pujada de cotxes i fins i tot pujar i baixar caminant té el seu perill. He de vigiliar molt. Però el peu m'ha respost bé de l'esquiada d'ahir i l'optimisme és molt gran. A més tinc tot el temps del món, res a fer en tot el dia, la family a Cerler amb un grup d'amics que ens hem trobat aquí al Turpí, per tant, temps infinit, deure zero.

Arribo dalt i tal com m'havien dit, a la corba d'abans d'arribar es troba un indret curiós. Hi ha tres pedres fent una mena de paret. Allà una pintada diu Sé limpio. i davant una petita pica plena d'aigua que surt d'una amagada font: surt l'aigua a 38º. La toco, la gaudeixo. Ja m'ho esperava i he vingut amb una bona tovallola de l'hotel. Em pujo els pantalons d'esquí, em pujo els leotards, em trec els mitjons gruixuts i sí, sense cap recança i en un ambient de fred (tot i que fa bon sol) fico els peus a l'aigua calenta. Els fico i els trec. Deixo que es refredin. Els torno a mullar. Els torno a refredar amb l'aire del matí. Plaer. Agraïment. Sensació.

Una bona estona de sentir-me una privilegiada, ara cal tornar enrera. Cal vigilar no relliscar. El gel ocupa la major part de la carretera. Arribo contenta a l'hotel. La calor de l'aigua i el fred de l'aire en mig dels arbres, les pedres, la neu. La pau.

Shanti

Una activitat de nou! Esquí de fons

Avui, 27 de desembre, després d'un mes i mig sense fer activitat física (si treiem les màquines del fitness, una classe de cycling i dues sortidetes en bici) he provat de esquiar fons. Ja sé que no estic recuperada del tot, que el peu no m'ha deixat de fer mal, però mireu, un cop és un cop i dintre de tot he estat molt prudent. He anat per pistes molt planes de l'estació del "Llanos del Hospital" de Benasque. Ara, després d'una dutxa i uns minuts de repòs al llit, estic veient com evoluciona el dolor. No em fa molt mal, però tampoc no he fet quasi res.

Però estic contenta, molt contenta, com a mínim he fet alguna cosa. No sabia ni tant sols si seria posar-me els esquís i haver-me'ls de treure, i no. Hi ha esperança. Demà repós i potser demà passat en torno a fer un petit homenatge amb raquetes aquesta vegada.

Explorant el territori

Hem estat tan afortunats aquesta primavera-estiu que hem pogut gaudir de una caseta a la muntanya, ja no la de Canadà, però sí molt a prop.  El temps ha estat bastant dolentot, amb molta pluja i fred fins el mes de juny, però això a nosaltres -cor víking- no ens ha aturat d'explorar el territori.

Ara ja coneixem una mica millor els camins i les dreceres, sobretot el Per que a més de caminar, agafa la bici de muntanya sovint i s'enfila com una cabra.

Ens vam estrenar amb el Costabona, un classic, al març quan començava a marxar la neu tal i com vaig explicar en aquest bloc. Al mes de juliol hi vam tornar amb uns familiars noruecs. Dóna la casualitat que el pic més alt de Noruega, Galdhøppigen, té exactament la mateixa alçada que el Costabona, 2469. Així que es van quedar bocabadats de la diferència que hi ha entre fer un pic i l'altre segons la latitud.

També hem provat per segona vegada de conèixer els llacs de Concrós, als quals vam arribar l'hivern passat però estàven colgats de neu. Aquesta vegada de neu no hi havia, tanmateix encara no els hem vist perquè una forta tempesta ens va fer recular. A més haviem sortir cap a les onze a caminar i no són hores per una excursió tan llarga.

Una nova ruta que hem fet unes quantes vegades i que si no se'n pot dir excursió com a mínim és un bon passeig, és anar a Molló pel camí del Grell. És bonic. Primer cal pujar a unes cases mig abandonades al Grell de Dalt, es baixa a un torrent (possible zona de bolets, bona pinta però no confirmada) i es torna a pujar a un coll sense bosc on sempre és ple de cavalls i poltres i de vegades també vedels. Torna a baixar per un altre torrent, es passa un mas molt xulo i s'entra a Molló.

Just a sobre tenim el Puig Moscós. No és que sigui cap fita memorable, però és un pic simpàtic i ja l'hem pujat unes tres vegades. Amb amics i sols.  Jo crec que li podríem dir excursió perquè és més d'una hora i puja força al final. És la nostra muntanyeta particular.

L'excursió més seriosa que hem fet ha estat aquest mes de setembre. Amb ella hem inaugurat la renovació del lloguer de la casa. El 2 de setembre vam deixar a Setcases un cotxe i al dia següent vam caminar per la GR11 fins Setcases. És una excursió molt bonica, però com ens sol passar el temps no va acompanyar. Aquesta vegada no va ser la pluja sinó el vent i el fred, 4 o 5 graus com a màxim i un vent que quasi no ens deixava parar a menjar-nos l'entrepà. Ho vam fer finalment arrecerats entre els arbres. Al final vam dinar a Setcases un bon àpat. Per cert que ens acompanyava la simpatiquísima Neira, la goseta de l'Imma i el Manel.

Ara ja tenim en ment alguna que altra coseta més per la tardor i la cosa promet ser meravellosa. És el que té el nostre estimat Pirineu, és un paradís i nosaltres uns grans privilegiats de poder-ne gaudir!

Per començar la temporada, un clàssic

Començar la temporada? Parlo de curses? Pero si comença al setembre amb la Mercè!

Un classic? Barça-Madrid? Si també estan a més de la meitat de temporada!

El classic no és altre que el pic del Costabona (2.465m) i la temporada comença, per a mi, quan es retira la neu.

Llavors trec les botes, la motxilla petita, aigua, els bastons, ganyips per anar picant, l'entrepà per menjar-me'l al pic, la inefable i imprescindible taronja i la xocolata negra.

Hem trigat des de la Collada Fonda on deixem el cotxe, exactament 2h:41'. El dia molt clar i fresc, amb molt de vent (una mica emprenyador) i poca gent. De neu ja pràcticament no en quedava, només una clapa que creua el senderol en un punt i com que era força inclinada no m'he atrevit a creuar i l'he haguda d'envoltar grimpant una mica.

A Coll de Pal on se separen les rutes que van a Roca Colom i a Costabona, hem parat a fer un mos. El Per, gran caminador havia anat sempre per davant meu i allà m'ha esperat. Hi havia com una mena de recer de pedres montat que ens ha anat de perles per protegir-nos del vent. En aquest coll hi ha l'enllaç entre la GR10 i la GR11. Amb poc menys de 20' des que hem tornar a caminar, ja erem al cim.

Vista espectacular, tot i que pel costat francès hi havia moltíssims núvols. Però teníem fred. Segons el Per podia fer perfectament 3 o 4 graus. I amb vent es noten! Així que hem baixat.

Una excursió fàcil i curta però gens desdenyable per començar a escalfar motors. Abril, maig, juny i juliol vindran segurament plens d'escapades com aquesta.

I com diu el savi Per, quina sort que tenim a la nostra edat d'estar tan sans, de no tenir lesions i de poder caminar, correr o fer bici com fa vint anys!