Měsíčku na nebi hlubokém

Divendres passat vaig anar a veure Rusalka, d'Antonin Dvorak al Liceu. És una òpera de fantasia, un comte de fades entre la Sireneta i Ondina. Es nota molt que Dvorak no componia moltes òperes, per la importància que dóna als moments de música instrumental. Moments meravellosos i no sols al principi dels actes tipus obertures, sinó al llarg de tota la història.

La posta en escena m'ha agradat moltíssim. Ni classica ni trencadora. Dos móns ben diferenciats: El de les aigües i el de fora. Sense haver de canviar gaire cosa a l'escenari, canviava completament el context en cada món.

M'ha emocionat especialment una ària que canta la pobre Rusalka, la nimfa que vol esdevenir dona, perquè s'ha enamorat del príncep. Es diu Měsíčku na nebi hlubokém, la cançó de la lluna, interpretada per la soprano Camilla Nylund, finlandesa que ja de per si sembla una veritable filla de la lluna i la nit.

Ópera, muntanya i esquí (o no)

Aquest cap de setmana ha estat d'allò més variat. Divendres per fi vam poder anar a veure La Bohème al Liceu després que es desconvoqués la vaga dels treballadors. Era un segon repartiment. La posta en escena em va agradar molt. La música de Puccini, la que més m'agrada. Però els cantants els vaig trobar fluixets en els dos primers actes, allò que notes que es reserven. En alguns moments l'orquestra es menjava el que feia de Marcello. Però va anar millorant durant el tercer acte i al final molt bé.

Dissabte vam pujar al refugi. Tenia unes ganes bojes de natura, de muntanya i de contemplació. Havia pensat sortir a córrer, però vaig canviar d'opinió. Vaig caminar per una pista al peu del Costabona, un pic que cada any pugem i que hem decidit tornar a fer el cap de setmana vinent.






Diumenge hem anat a esquiar a un Vallter 2000 quasi sense neu. En arribar deia que les pistes tenien "limitacions". Jo ja en tinc de limitacions, però si també la pista en té, no anem bé. Les limitacions consistien en pedres a les pistes i gel a molts trams, especialment  a les pistes més transitades i baixes. A més un ventet una mica empreñador tampoc et deixava gaudir del sol. Així doncs jo no he esquiat. El tres noruecs incombustibles, per descompat que ho han fet. He estat llegint Freedom de Franzen a la cafeteria de l'estació.

I una cosa més que mereix un comentari especial apart: ha mort el meu admirat Lucio Dalla. Ja us posaré una canço seva meravellosa.

Faust

Divendres passat l'abonament ens proposava una versió concert del Faust de Charles Gounod. A més de no ser representada (la crisi, suposo) consistia en fragments i no ens oferien l'òpera sencera. Així que les meves expectatives no estaven molt altes.



Però, per altra banda, Faust és una òpera que volia conèixer, que mai havia vist representada ni tinc el disc ni res, per tant tenia un cert interès.

La meva valoració és molt positiva. Em va entusiasmar. Les veus precioses, totes desconegudes per a mi, l'orquestra i el cor molt bé i en tot moment, gràcies als subtítols, podies seguir la part "dramàtica" de l'argument. Els cantants representaven una mica, entraven i sortien i Mephistopheles fins i tot anava una mica disfressat de dimoni.

Una ària que em va agradar moltíssim i que vaig aplaudir a rabiar va ser un ària del segon acte que canta el personatge de Valentin, el germà de Marguerite: Avant de quitter ces lieux... No la he trobat en la versió que jo vaig sentir amb el Ludovic Tézier, però aquesta del Hvorostovsky és també excel·lent.

La Gruberova és Anna Bolena

Vaig anar al Liceu ja fa uns dies, tenia ganes de fer un post d'aquesta òpera romàntica d'en Donizetti, però no he trobat fins avui el temps. L'emoció que em va produïr no sé si la podré transmetre, perquè queda allà molt lluny, una mica oblidada per altres activitats i vivències. És el que té el bloc, quan el deixes et caduquen les idees que tenies pensades per noves entrades.

L'Edita Gruberova és una soprano de coloratura que ja té els seus molt ben portats 65 anys i que segons els experts ja no és el que era.  Va neixer a Eslovàquia de mare hongaresa i pare mig alemany. És coneguda per l'espectacularitat dels seus tons alts que pot cantar amb molta força. Per exemple la Reina de la nit de la Flauta Màgica, la bogeria de Lucia de Lamermoor o la Colombina de Arianne auf Naxos.  A més és una gran actriu que plora i es mou per l'escenari sense cap problema expresant-se amb el cos. Quan canta en italià se li entén molt bé la dicció, pots seguir la lletra.  Té un idil·li amb Barcelona, amb el Liceu, que sempre l'ha considerat una de les seves ninetes del cor, i a la vegada ella sempre ho ha donat tot a l'escenari.

Jo la vaig trobar magnífica, potser es va cansar una mica, però no es va reservar gens i va cantar perfectament des de la primera aparició a escena.

Giovanna Seymour és la guapíssima i genial Elina Garanca que no coneixia i em va encantar. És letona, formada a Viena i Estats Units, estava genial en el paper de jove i despampanant nova amant de Enric VIII.

Els homes van estar correctes, però com sempre passa al belcanto no tenien papers tan grans, tan espectaculars.

Aquí les teniu, jutgeu vosaltres

Carmen: una espanyolada vista per un francès

Ahir vaig anar al Liceu a veure Carmen de Bizet, una òpera que no havia vist mai representada, però que és d'aquelles que totes les àries et sonen. Seguidilles, havaneres, toreador, l'amour est enfant de bohème..., gitanes, toreros, soldats, txulos i tota la pesca espanyolista. Per fer-ho encara més radical, la posta en escena del Calixto Bieito es va permetre posar-nos una bandera espanyola com la que lluïa en temps de l'Aznar a la Plaza Colón, un gegantí toro de Osborne, una cabina de Telefònica autèntica, un traje de luces groc, i la guardia Civil de verd amb tricorni.

L'imaginari d'un francès decimonònic no és ni de lluny realista. L'imaginari del sr. Bieito volia ser trencador i provocador com sempre, però la gent tampoc no va reaccionar excessivament. Així que malgrat tot la posta en escena va agradar al públic. A mi no. Jo sóc més tradicional i m'agraden les postes en escena de l'època, més folkloriques i més d'acord amb la música.

La versió va ser molt bona. Don José era Roberto Alagna que va estar genial, impressionant. La Beatrice Uria-Monzón fent de Carmen es defensava prou bé sobretot perquè era una excel·lent actriu i a més prima i maca, sensual. Però la que va enamorar el públic va ser sens dubte la Marina Poplavskaya en el seu impressionant paper de Michaela. Les seves dues àries són d'una dolçor pregona, en especial la del tercer acte quan expressa la por que té en trobar-se de nou amb José, però li ha de dir que torni a casa ja que la seva mare està per morir.

Diuen que la Maria Bayo ha substituït la Poplavska algun dia, però ahir crec que era ella.

Aquí podeu gaudir d'aquesta ària, cantada per una altra gran, Marie McLauglin's, que he trobat brujulejant per internet i que m'agrada moltíssim.

Nit d'opera

Fantàstica representació en el Liceu de Tristan und Isolde de Wagner. L'obra és senzillament meravellosa, t'agafa des del primer compàs i no et deixa fins a la mort d'amor d'Isolde en la darrera ària quatre hores i mitja després.

L'orquestra va tocar com poques vegades he sentit al Liceu. No perquè normalment toquin malament, qué va, però ahir, ahir, es van lluïr. Aquest director, Sebastian Weigle, és el millor que jo he sentit en ma vida. I porto abonada al Liceu moltíssims anys!

Els cantants molt bé, no sols els protagonistes, cadascú d'ells. Molt bons actors, però donant importància a la música, sense oblidar que allò és ópera, no només teatre. Potència de veu tota la representació, sense guardar-se forces al principi, sense arribar justos al final.

Per una vegada -preciosa excepció- la posta en escena i el vestuari també estaven molt bé. No agafant protagonisme, però tampoc soso o carrincló. Els vestits medievals (oh, quina novetat! no anaven de nazis ni de charleston), i les tres escenes: el vaixell, un camí al voltant del castell i un penyasegat a la Bretanya.

I jo, no sé com dir-ho, soc filla del romanticisme, de l'exaltació de l'esperit, trencant les normes del bel canto...- a mí que em donguin Wagners i Puccinis, Verdis i Strausses, és el que em corprèn!

Aquí teniu un video de la mort d'Isolda que conclou l'opera. No és del muntatge que jo he vist perquè té drets de l'autor per no poder copiar-ho. És una altra versió, de la Scala de Milà del 2007 amb la Waltraud Meier, molt bona per cert.

Salomé

Strauss et porta a l'abisme amb la Salomé que, com a dona poderosa del romanticisme més profund, demana sense pietat amb una fermesa descomunal "Ich wünsche den Kopf von Jokanaan", "Desitjo el cap de Joan Baptista", perquè el vol besar, perque l'amor és tan potent que busca el seu poder més enllà de la mort i perquè la venjança de totes les coses que  no van passar entra en el cor de la noia -de 15 anys!- tractada incestuosament pel seu padrastre-tiet, admirada i  desitjada per tots .... i un sol home lliure li va negar el bes sensual i la va captivar. El profeta, el captiu, és aquest home lliure, ella, la poderosa ballarina dels set vels, és la presonera.

Qué gran la Biblia!

Qué immens Oscar Wilde!

Que incommesurable Richard Strauss!

 

Ich wünsche den Kopf von Jokanaan

/div>

O' sole mio al bell mig de l'Avenida de mayo

Buenos Aires és una ciutat cultural impresionant. Tot i que els darrers dies de desembre i primers d'any no són la millor època per gaudir de la gran oferta teatral, ja que les companyies descansen i molts teatres són tancats. Però l'empenta dels argentins mai s'atura. Un bon exemple és un recital d'àries d'opera i cançons napolitanes que l'ajuntament va oferir al públic en ple carrer. Quina passada!

L'opera em fa embogir

Sempre m'ha encantat l'opera i sóc abonada del Liceu des de fa anys. Buscant per You-tube (l'esport nacional de tothom) algunes àries realment fantàstiques n'he trobat aquesta on canta la Svetla Krasteva" L'aria della pazzia" i "Spargi di amaro pianto" de l'opera Lucia di Lamermoor de Donitzetti. Escolteu com dialoguen la travessera i la soprano. Hi ha al món alguna cosa més meravellosa?