Everest, la mort i els que es queden

Vaig anar a veure una pel·lícula que em feia molta il·lusió pel tema, per veure unes imatges meravelloses i per les bones crítiques que havia pogut llegir: Everest.

Està basada en dos llibres, fonamentalment en un que va escriure Jon Krakauer, un dels supervivents a la tragèdia que va succeïr al maig del 1996 i que va narrar en el llibre Into the Thin Air. També acull aspectes d'un altre relat de Anatoli Burkreyev, guia d'un altre grup que portava clients a l'Everest. Com a reacció al llibre de Krakauer, va escriure The Climb: Tragic Ambitions on Everest.

Del que passa a la peli no cal que expliqui res, tothom sap que van morir molts alpinistes i que va ser una de les més grans tragèdies que ha viscut l'Everest. El que realment m'ha agradat és la manera com el director t'explica els fets i els motius de cadascú per actuar com ho van fer. Els errors i mancances, la feblesa de l'ésser humà davant la muntanya.

La pel·lícula fa un homenatge a unes víctimes que mai no es veuen, ni es tenen en compte. Les dónes de Rob i de Beck, que des de casa parlen per telèfon, aporten les millors escenes de la pel·lícula, amb els fills un no-nat, la Sara, i dos adolescents que pateixen junt amb la seva mare.

Tracta molt curosament dos temes peliaguts: la comercialització de l'aventura i la competició entre dos agencies d'esports de muntanya. En primer lloc demostra que -en condicions extremes- els diners no ho compren tot. Per molt bon guia que tinguis, tot i que pugin els sherpes a encordar-te els passos perillosos o a deixar-te bombones d'oxigen aprop del cim, a la muntanya cal anar preparat i t'has de valdre per tu mateix. La muntanya no negocia amb milionaris. Cal respectar-la.

Les dues agències competeixen per poder portar més clients al cim. Volen portar periodistes, escriptors, escaladores que ja han fet 6 vuitmils, perquè seran notícia. I encara que decideixen unir les seves forces per treure-hi més profit a l'atac, en realitat no funcionen com un equip responsable, sinó que es preocupen pel client seu i descuiden la progressiva separació de cada membre de l'expedició.

I per últim, el crit de la muntanya. Tot i que saben que s'ha de fer mitja volta si a una hora concreta, decidida prèviament, no s'ha arribat a la cima, ni els clients ho accepten, ni els guies es veuen amb cor de negar-los el plaer immens de tocar el sostre del món. I aquí està l'error que els porta a morir a aquells més lents, inexperts i als guies que els han volgut acompanyar.

Si jamais tu oublies qui tu es....

Ahir vaig anar a veure Samba, una peli que tracta de la immigració extracomunitària a França.

Samba és el nom d'un senegalès que va pululant per feines temporals, sense papers o intentant aconseguir papers, canviant de nom per obtenir un document, aprofitant el poc reconeixement que els europeus tenim de la fisionomia africana i dels noms de la gent d'altres països.

Wilson és un "brasiler" increïblement atractiu, que acompanyarà Samba en el dia a dia i crearan junts una gran amistat.

Són com la nit i el dia. Samba és melancònic, tímid,  bon tio però ple de ràbia interior, ple de contradiccions. Mentre Wilson és alegre, divertit, combat la malaurança amb l'humor. És mentider, sensual, coquet, i li agrada aprofitar a màxim la vida.

Alice, és una alta executiva francesa que no té ni de lluny els problemes dels immigrants. Però no per això és feliç. No dorm gens, ni amb pastilles. Està de baixa per un burnout a la feina. La seva teràpia consistirà en tocar cavalls, fer-se massatges i treballar com a voluntària en una associació que ajuda als immigrants.

Així es troben Alice i Samba. I aquesta trobada els farà un gran bé a tots dos.

A la peli hi ha la crítica despiadada de la hipòcresia i el racisme del primer món. Com en realitat no es vol que aquesta gent sense papers desaparegui perquè així es pot seguir explotant-la, com mentre treballin no importa com es diguin ni qui siguin, com dins dels immigrants n'hi ha de "millors" i "pitjors" fins i tot per aquelles persones que en principi són tolerants i com el tercer món viu en el primer atemorit i preocupat pel sol fet de veure un policia o de sentir una sirena.

En una escena meravellosa Samba li diu a Wilson que potser al final no sabrà ni com és diu i Wilson sempre optimista li contesta:

Si jamais tu oublies qui tu es, tu peux crier ton nom et les gens penserons que tu as envie de danser....


Paraula de brasiler....

Clemente no es vasco

Dissabte passat vam anar a veure la peli que tant  es comenta darrerament i de la qual jo havia sentit tant crítiques ferotges com elogis i comparacions amb "Benvinguts al nord" (cinta francesa molt bona)

Així que vam voler saber de primera mà com era Ocho apellidos vascos.  A mi em va agradar força, vaig trobar l'humor molt blanc i carent de sarcasme. Sense voler fer mal. Una petita aportació a la convivència entre nacions.

La història és una comèdia romàntica amb final feliç, amb dos protagonistes joves, guapos, sense problemes econòmics, sense traumes. Una mica dos extraterrestres l'un de l'altre perque els prejudicis i els tòpics els han fet pensar malament d'allò desconegut. Com és típic primer s'odien, després s'estimen i també s'afegeix el joc de simulacions més habitual de la comèdia d'embolics.

La millor escena i perdoneu-me l'spoiler és la que dóna títol a la película, quan el pare d'ella vol que Rafa, el sevillà, que s'està fent passar per basc, li digui els seus vuit congnoms bascos.

Sou capaços vosaltres de anomenar vuit cognoms seguits? Quina estratègia seguiríeu?

Rafa tira de personatges famosos i diu que els seus cognoms són: Gabilondo, Urdangarin, Arguiñano, Zubizarreta, Otegui, Igartiburu, Erentxun..... i aquí se li acaven les idees, ja no recorda cap més personatge vasc, desesperat mira les parets de la herriko taberna i veu un póster de l'atlètic i deixa anar

Clemente!

El futur sogre sembla satisfet, però en arribar a aquest darrer mira amb desconfiança.......

Clemente no es vasco, ai va la hostia!!!

Tocats per la "tramontana" d'Oklahoma

Basada en l'exitosa obra de teatre de Tracy Letts "August: Osage County", ha arribar a les pantalles la nova peli protagonitzada per Meryl Streep i Julia Roberts. És la història d'una família de l'Amèrica profunda, on no hi ha ni un pam de net, tothom viu situacions extremes i en definitiva els atacs verbals i físics desmonten l'aparent unió familiar.

Després de la desaparició del pare de família, les tres filles es reuneixen a casa de la mare per reconfortar-la. La mare és Meryl, fa un paper excel·lent, molt difícil, de una dona dominada per les drogues barbitúriques, La seva filla gran que se li sembla com dues castanyes molt al seu pesar, intentarà prendre el poder a la família.

El guió és molt exagerat, passen potser massa coses. Tanmateix és una cinta que val molt la pena de veure-la.

La música és boníssima. No us perdeu la primera cançó que obre la peli.

El paisatge de les planures d'Oklahoma en pantalla gran és tan impressionant que et venen ganes de viatjar a USA.

La casa on té lloc la trobada familiar és una meravellosa granja blanca amb eixides i balcons lluminosos que enamoren. Al costat hi ha una caseta on té lloc l'escena de la reunió de les tres germanes, una de les millors, que es pot veure a la foto.

Els diàlegs en clau d'humor, donen també peu a molt cinefòrum i molta reflexió sobre el comportament humà.

I sobretot l'actuació de tots els personatges i la direcció cinematogràfica m'ha encantat. Fan els seus papers creïbles i desperten una empatia total en l'espectador.

La crisi vista per Allen

Aquesta glamourosa parella la formen, en la ficció, Jasmine (que en realitat es deia Janette, tot és fals en ella fins el nom) i Hal. Ell és un capitost de les finances il·legals i es dedica a omplir-se les butxaques a fer-li el salt a la dona, mentre ella viu del luxe com una Barbie, tancant els ulls a tot allò que pot anar malament, al seu impresionant pis a la Quinta avinguda amb vistes a Central Park, al New York més exclusiu.

A l'altra banda del país, a Sant Francisco, viu Ginger, la seva germana, una dona arruinada per una mala inversió, separada d'un marit maltractador, carregant amb dos fills obesos, però alegre i forta, plena d'energia de viure.

La història, excel·lentment contada per Woody Allen, ens mostra com Ginger esdevé la tutora, la fada padrina, la motivadora i l'educadora social de Jasmin.  I així li dona una veritable lliçó de vida.

Les interpretacions són espectaculars. Blanchett fa una protagonista rodona, Howkins és una genial secundària i ja no parlem de Baldwin perquè és el meu actor preferit, tant creïble!

Com sempre en Woody Allen, hi ha de tot, comèdia i drama, psicologia, traumes i escenes de parelles que s'enamoren, punts còmics (tot i que poquets per ser ell) i moments inoblidables.... El vesturari és molt bo, les cases i pisos molt aconseguits, no hi ha molts exteriors coneguts (Pont penjant de Sant Francisco i poc més) però ambientació perfecta per entendre les diferències de classe i la crisis social dels que vivien a la bombolla.

Ens parla de temes molt actuals sense deixar de parlar-nos de les seves obsesions de sempre.

Freds fets de l'home que va venir de la realitat

Aquest és Sixto Rodríguez. Un cantautor fracassat que es dedicava a treballar a la construcció. Fins i tot hi havia qui creia que era un homeless, que no tenia residència fixa.

Dos productors el van sentir en un bar de Detroit i li van publicar dos àlbums: Cold Facts i Coming From Reality. Els discos no van vendre més de sis còpies -es un dir- i ell va continuar la seva vida tranquil·la, va tenir tres filles.

Una còpia va anar fins a Sudàfrica i es va anar copiant com es feia aleshores, de cassette en cassette (el pirateig dels 80) fins que molts sudafricans blancs però crítics amb el govern, van començar a admirar-lo i respectar-lo. Van publicar-se els seu discs, les seves lletres contestatàries entraren en l'imaginari col·lectiu. Va ser censurat, van aprendre de memòria les seves cançons i va assolir una fama més gran que l'Elvis Presley.

A Sudàfrica no sabien res d'ell. Només que ja no era viu. Corrien diferents versions sobre la seva mort, potser s'havia suïcidat a l'escenari o havia mort de desesperació.

Un bon dia dos amants de la seva música van dedicar-se a investigar sobre la seva misteriosa mort i com havia viscut fins aquell moment. Per la seva sorpresa, el van trobar viu, el van portar a Sudàfrica. A l'any 1998 va fer sis concerts amb un aforament de 5000 persones i tots ells van penjar el cartell d'entrades exahurides. I durant els anys següents va arribar a cantar 30 vegades a Ciutat de Cap.

Però Sixto va tornar a casa seva, als USA, va continuar fent la seva dura feina que li agradava molt. Encara hi és, allà al seu barri obrer de Detroit.

Chico encuentra chica

Diumenge vaig anar a veure Silver Linings Playbook. No sé perquè porta aquest estrany títol. La versió espanyola és El lado bueno de las cosas.

Pat, noi bastant guapo troba Tiffany, noia guapíssima, primer no es suporten, després col·laboren per una raó egoista cadascú, pero al final hi ha happy end.

És una pel.li molt agradable de veure, molt simpática. La bogeria dels personatges és d'aquelles que no et fan patir gaire i més aviat fan que et caiguin bé. Són joves, ben plantats, surten a córrer, estan en forma, coneixen l'amor, tempten la sort i sobre tot, són tendres. La tendresa és el punt fort de la història. No són els únics bojos que pululan pel barri. Hi ha la germana de la Tiffani i el seu matrimoni mig perfecte mig fracassat. A casa d'en Pat la bogeria ve als gens. El seu pare i el seu germà Déu n'hi do.

Però ells tiren com poden, refan les seves vides i quan tot se'ls gira, intenten controlar (no sempre poden) anar a un lloc mental que es diu Excelsior, i mirar les coses sempre pel cantó ménys penós, per no dir l'únic que se salva.

La vida de Pi

Dare I say I miss him? I do. I miss him. I still see him in my dreams. They are nightmares mostly, but nightmares tinged with love. Such is the strangeness of the human heart.” 
― Yann Martel, Life of Pi

The world isn't just the way it is. It is how we understand it, no? And in understanding something, we bring something to it, no?
Doesn't that make life a story?”
― Yann Martel, Life of Pi

He vist la pel·lícula La vida de Pi. És quasi impossible parla-ne sense spoiliar-la així que poc diré per la gent que no l'hagi vist. Us deixo aquests dos fragments del llibre que em semblen meravellosos. El primer es refereix al tigre, al record del tigre. Ja us avanço que "tigre" té un significant profund a l'obra. El segon és el moll del l'os: per comprendre quelcom hi posem alguna cosa nostra, l'objectivitat no existeix, la vida és alló que entenem per vida.

No us la perdeu.

Viure les conseqüències d'un error

Un escriptor troba un manuscrit anònim. No només és una història meravellosa, és la història que sempre havia volgut escriure. Ho copia paraula per paraula al seu oridinador. Ho publica amb el títol "The Window Tears" i ho signa com autor.

Ha fet un error, un gran error imperdonable, del qual no pot fugir mai més.

A mida que la pel·lícula The Words avança amb aquest plantejament, et vas preguntant què pot fer per arreglar-ho. I un vell molt savi li sentencia el futur: hem de viure amb les conseqüències del nostres errors, no podem anar al punt del passat i canviar-ho i, en  alguns casos, no podem ni tan sols demanar perdó.

La veritat us farà lliures, es diu, però i si la veritat ja no es pot dir? I si té conseqüències negatives per terceres persones? I si robant les paraules li robes la vida, no només l'obra, i la vida ja mai la pots tornar?

D'aquestes qüestions tracta la pel·li i la recomano, tot i que no és un éxit de crítica. Hi ha tres històries que evolucionen en temps diferent: la d'un soldat americà i una cambrera parisina a la Segona Guerra Mundial, la d'un escriptor amb problemes econòmics a New York a principis d'aquest segle i la d'un escriptor madur i una becària setciències que li vol treure la confessió final.

Políticament incorrectes

Ahir diumenge vaig anar al cine, a veure  Intouchables, una peli que ja em venia de gust només amb veure el tràiler.

Dos personatges Philippe i Driss, Driss i Philippe, de molt diferent origen i educació, amb dues funcions diferents a la vida, res en comú?...

 Philippe és millionari, tetraplègic, només mou el cap, poeta aficionat, amant de la pintura contemporània i de la música classica. Està avorrit de la vida, no vol que el compadeixin.

Driss és el producte de la immigració, la manca d'espai i intimitat en una familia de barriada parisenca. Un home que només busca que li firmin un paper per tal de poder cobrar l'atur. No passaria un test fet per una feminsita. Ha estat a la presó i no és comporta amb la mare.

Però tots dos són optimistes, intel·ligents, atrevits, creatius i tenen sentit de l'humor. No tenen por de les paraules tabú i volen viure la vida a tope, tant si és legal com il·legal, no els importa en absolut ser políticament incorrectes.

Y què fan? Per començar anar com bojos pel trànsit parisenc amb un cotxàs i fingir davant la policia un atac d'urgència. Fumen porros i tabac, van a visitar massagistes orientals, es tiren en parapent, patinen pel llac gelat, tontegen amb les dones, enganyen un comprador d'art, riuen a l'òpera, expliquen acudits poc adients, parlen de temes que no són els més normals entre un malalt i un cuidador. I junts fan la vida una mica més fàcil, superant els seus respectius drames i aprenent l'un de l'altre.

Es pot riure, es pot pensar, et pots emocionar, et pot alegrar la vida, ara que n'hi ha tantes, de dificultats.

Hi ha alguna cosa que la Merly Streep no pugui fer?

Així de joveneta era la Merly a la dècada dels 80 quan la Margaret Thatcher governava la Gran Bretanya amb mà de ferro. Per aquells anys, l'acriu americana estava fent una de les seves grans pel·lícules: Out of Africa. Tenia una trentena d'anys i segurament no s'imaginava que uns anys més tard estaria fent de la política.

Impresionant tant la part en que surt com la Thatcher que tots coneixem, es a dir la lluitadora sense pietat de les vagues dels miners, dels impostos iguals per a tots, de la Guerra de les Malvines, com també -i això és mèrit dels responsables de maquillatge- la dona amb principis de senilitat, octogenària que tots desconeixíem, però que sembla és avui la seva realitat vital.

I jo em pregunto, és que hi ha alguna cosa que la Merly sigui incapaç de fer? Aquest repte semblava insalvable. Ni tan sols s'assemblen, ni tenen la mateixa edat, ni el mateix timbre de veu, ni parlen el mateix anglès, res en comú. I davant dels ulls, la figura tan famosa, tan vista als telediaris que fins i tot et fan venir dubtes. És photoshop? Han superposat imatges? Resultat perfecte!

Mireu sinó aquest video on es comparen les veus



A part d'això a mí la trama em va encantar. Tres dies en els quals Margaret, una quasi senil anciana, recull la roba del seu marit ja mort per donar-a a beneficiencia, serveixen com a "fil d'estendre" per anar penjant episodis d'una història biogràfica i política. M'agrada més que si ho haguessin fet cronològic. Les dues històries es trenen perfectament. Veus la dona que era i la dona en la que s'ha convertit,  essent però encara tot un caràcter.

He llegit por "ahí" crítiques de les dues bandes. Hi ha qui ho interpreta com una propaganda Tory presentant una dona de principis que no es va deixar menjar per l'electoralisme i va defensar els seus ideals per sobre de tot i de tothom. D'altres ho han vist com un insult a la persona real, encara viva i actualment molt afectada d'alzaimer, i ho troben quasi una venjança.

Jo crec que està tot molt ben explicat, una miqueta de propaganda tory sí que hi veig, però la quantitat d'escenes de decadència et desmunten el mite una miqueta. Així que una cosa vagi per l'altra i en benefici del ritme narratiu.

Moneyball

Tinc ganes de cine i la pel·lícula que he escollit per anar a veure és Moneyball.

1. La principal raó salta a la vista. El protagonista està guapíssim darrerament, ara que es deixa el cabell una mica llarg. Però en tinc d'altres (no sóc tan frívola, no us penseu).

2. Tracta d'esport, de baseball, un esport que no conec gens, però en general m'agraden els arguments de superació esportiva. Aquest va d'un equip petit que gràcies al carisma d'un bon gerent/responsable (perquè crec que no és entrenador) va guanyant la lliga.

3. Una altra raó és que està basada en un fet real i en un bon llibre.

4. I també que li ve de gust als meus noruecs.

Ja us diré que tal...

Enxaneta

El meu casteller particular ja fa 17 anys. Per celebra-ho anirem a veure  un documental en tres dimensions que s'estrena aquest mes de novembre. Després a sopar a una pizzeria.

Encara que no porteu les ulleres especials, podeu veure aquest fragment.

Cinema per a una tarda plujosa

Avís important al lector d'aquesta entrada: el contingut n'és altament romàntic, potser no apte per escèptics i realistes.

Aquest pont he vingut a Ventalló. Com sempre és un plaer descansar, sortir a passejar, menjar bé i tenir temps de mirar-me els blocs i de llegir. Avui feia un matí molt plujós que ha anegat els camins i que hem aprofitat per encendre la llar de foc i fer un aperitiu deliciós i un dinar de cus-cus, verdures i botifarres del Miquel Roca.

A la tarda ha parat, hem sortit a còrrer per la carretera deserta de cotxes (com dic els camins són intransitables) i després hem anat amb la meva mare i els nens cap a Figueres, al cine.

No tots a les mateixes sales, com ja ha passat altres cops, escollim diferents pelis que comencin a la la mateixa hora.

La meva mare, el Per i jo hem anat a veure Cartas a Julieta.

No em pregunteu si m'agradat? Doncs, és clar que sí. He plorat? També. La recomano? La recomano. És maca? Una preciositat. Els personatges s'estimen molt, molt? Sí moltíssim. Acaba bé? Acaba doblement bé. És divertida? Té diàlegs molt còmics. Tots són guapos? Qui més qui menys tots passen del 7'5 i hi ha molts excel·lents. Van ben vestits? Portan una roba txulísima.......

És bona? No és una bona película, o potser sí, però no és del tipus que els entensos en cinema considerarien bona. És una comedieta, propaganda de Verona i de la Toscana i dels cotxes Fiat, és una americanada, tots els italians entenen i parlen anglès, no és realista, es basa en un fet que -que jo sàpiga- no és real: la gent deixa cartes a Julieta al mur sota el balcó.

Comença amb una parella de promesos a punt de casar-se que fan una mena de viatge de noces prematrimonial. Per a ell és més aviat un viatge de negocis, ja que està a punt d'obrir un restaurant italià a Nova York i vol contactar i conèixer proveïdors. Ella, Sophie, en canvi sempre ha volgut ser escriptora i troba un filó meravellós quan veu que hi ha una associació que es dedica a respondre les cartes a les noietes dissortades: les secretàries de Julieta.

El destí juga un paper funamental en la història, troba una carta escrita fa 50 anys i decideix contestar-la. L'anciana que la rep, Claire, decideix viatjar a Siena per retrobar el seu Lorenzo a qui va deixar plantat quan era una nena de 19 anys. La meravellosa Vanessa Redgrave fa el paper de Claire, i com sempre, el clava.

Com que Sophie treballava buscant informació sobre la gent per a un diari, doncs, clar, ho fa molt bé i decideixen ella, Claire i el net Charlie, buscar el Lorenzo perdut.

Mentrestant el promès de Sophie va fent la seva, anant a subastes de vins, a tasts de formatge, etc... sense adonar-se que l'està perdent.

No cal que continui amb l'argument, al tràiler ja s'entén qué passa i a més no cal ser Sherlock Holmes per endevinar el final, els finals... L'amor triomfa.

Els paisatges són espectaculars, Verona, Siena, la Toscana, les cases rurals/hotels imponents, amb tota la grandiositat de les Vil·les italilanes, i fins i tot un cementiri preciós. T'entren unes ganes boges de viatjar-hi. La música la componen una sèrie de canzonette itialianes d'amor, estil napolità, entre divertides i conmovedores, i una banda sonora molt ensucrada que exagera en les escenes més passionals, però que està molt bé la resta del temps.

És la peli perfecta per una tarda de diumenge, per una romàntica empedernida com ara jo, per un dia plujós d'ocubre, per un cap de setmana llarg i relaxat com el Pilar.

Cosas que le pasan a la Molinos

Hola, hoy escribo una entrada en castellano, para presentaros a alguien que he conocido metiéndome en blogs. No sé como se llama, sospecho que se apellida Molinos, tiene 36 años y está emparejada con "el ingeniero". Escribe un blog divertidísimo y muy actualizado (entradas casi a diario). No lo digo porque le falten comentarios, tiene a montones, sino porque lo pasaréis muy bien leyéndola, es como un monólogo de Buenafuente en cada entrada.

¿Cómo llegué a ella? Bueno porque venía del cine, de ver "No es tan fácil" y me puse a hurgar por la red a ver si había gustado la peli, es que fui sola, es decir, con mi marido e hijos, pero como existen los cines multisalas, pues entramos en películas distintas.

Resulta que tiene una entrada con exactamente ese título, ya que ella fue a ver la misma película y me salió en google.

Para que lo paséis bien aquí tenéis una muestra. Si os gusta, pues ya lo sabéis. Por cierto, Molinos, que si tu te pasas por aquí ponme un comentario. Hasta pronto.

sábado 26 de diciembre de 2009
NO ES TAN FÁCIL


-Cariño, ¿me quieres mucho?
-Ya sabes que si
-¿Y me harías un favor?
-Claro..a ver.
-¿me llevas a ver "No es tan fácil" esta noche?
-¿Es de amores?
-Unpoco
-¿Quien sale?
-Meryl Streep.
-NI DE COÑA.
-Pero ¿no me querias mucho?
-Tanto no.

Como el chantaje emocional no funciónó, decidí montar un plan más sencillo: tios a ver una peli, tias a ver "No es tan fácil" .

Este plan resultó muchísimo mejor, porque cuando vas con un tío a ver una de las pelis que ellos llaman "de tias" desarrollan la actitud revienta película: bufidos...bufffff...resoplidos..puffff....miradas continuas al reloj " esto está siendo muy largo", ¿cuanto queda", cambios de postura en la butaca y para terminar ronquidos ostentóreos. Es decir, tú has ido a ver una peli con gente estilosa, bien vestida que vive en casas ideales y tiene amoríos molones con la intención de evadirte de la vida real..y resulta que tu pareja está empeñado en ser excesivamente real en la butaca de al lado.

(Spoiler).

"NO es tan facil" es la típica historia que te han contado en el trailer. NO hay más.

Meryl está divorciada de Alec Bladwin.

Ella es guay, con una casa alucinante y empresaria de éxito: es cocinera. Inciso- Este es otro gran tema, porqué cuando las tias cocinan en las pelis llevan el delantal impoluto, la cocina está llena de flores y ellas tienen mejillas sonrosadas. Yo cuando cocino tengo una pinta tremenda. -fin del inciso.

Durante 10 años ha ligado poco y follado menos, asi que está pelín frustrada, pero tiene unas amigas guays que le dicen cosas reconfortantes mientras se matan a vinos.

Él es como bien se autodefine en la película " un tópico con patas". Dejó a Meryl por una tia más joven, más flaca y con mejor tipo. Está gordo, tiene un buen curro y va a una clínica de fertilidad porque su joven mujer buenorra quiere tener un churumbel. Su joven esposa ya no le mola tanto: no le cuida.

Tienen 3 hijos, que por lo poco que aportan, parecen compartir el mismo cerebro y usarlo por turnos.

Se reencuentran en una de esas absurdas graduaciones de uno de sus hijos, se tajan como pianos y echan una serie de polvos de regresión altamente satisfactorios. Confundidos por el folleteo placentero, se plantean si deben volver o no. En medio de estas decisiones están, cuando Meryl ligotea con su arquitecto que es Steve Martín.

Que si, que no, que ni contigo ni sin ti. Al final es sin ti pero de buen rollo.

Cosas buenas de la película:

MERYL MERYL MERYL. Es estupléndida, fantabulosa, estilosa, simpática, gran actriz y sobre todo NATURAL. Tiene pinta de tener exactamente los años que tiene y está divina.

ALEC, ALEC, ALEC. Como dice mi amiga Guada, le ha pasado como a todos los actores americanos: ha esponjado. ( a los españoles no les pasa, más bien se amojaman..pero..¿ a quien le importan los españoles?). Está inmenso, y además se luce en la peli, sale en bolas y hasta enseña su culo gordo y peludo, mi hermana dice que tiene tipo de orangután. Está genial en el papel, muy divertido. Es un gañán pero te lo quedarías sólo por lo que te ries con él. Después de su primer polvo de regresión, se despiertan y él no para de decir cosas improcendentes, las típicas cosas que no quieres oir de tu compañero de cama. La mejor: " me encanta que hayas dejado de depilarte las ingles".

Sabes lo que vas a ver. No hay sorpresas y eso el día de Navidad con sobresaturación familiar y digestiva se agradece. Me zampé medio kilo de conguitos pero eso da igual.

Todo es bonito: la casa, los vestidos, los albornoces del hotel, lo que comen, el huerto....

Cosas malas:

Sabes lo que va a pasar desde el minuto 1.
Todo es tan bonito que no te lo crees mucho.
Todo es tan bonito que piensas en tu cocina y tus judias pintas y te sientes Belen Esteban.
STEVE MARTIN, ya no es Steve Martín. Es su muñeco del Museo de Cera. Steve antes era una apuesta segura, ibas a verle y sabias que ibas a odiarle porque odiabas todos los caretos que ponía, las mil muecas y los gestos. Ahora no le odias, directamente te da grima, se ha inyectado tanto botox que ha perdido toda la capacidad de gesticular. Creo que ni parpadea, con lo cual, su capacidad para resultar atractivo es nula. POr supuesto no te crees ni por medio minuto que Meryl vaya a preferirle a Alec que será un gañán pero tiene expresión.

¿Recomiendo la peli? Por supuesto.

Ah..ellos vieron "Spanish movie".

Dedico está reseñita a efe, porque es tan absurda como él.
Publicado por molinos
Etiquetas: recomendaciones
16 comentarios

Si os ha gustado la dirección es http://molinos1282.blogspot.com/

A divertirse!

Un bloc de cuina

Ahir vam anar a veure Julia and Julie, Una peli que ho té tot: divertida, tendra, de tema culinari i de blocs.... Això és el puntet que em va fer més gràcia. Julie, la segona protagonista, decideix obrir un bloc on es planteja un repte, és un repte de cuina, però al darrera hi ha la voluntat del personatge de ser una veritable escriptora, de tenir lectors i de comunicar.

Julie havia començat una novel.la, però mai va ser capaç de portar-la a terme. De sobte amb el bloc de cuina descobreix que aprèn a cuinar, acompleix el seu propi compromís i sobre tot escriu les entrades i rep diàriament els comentaris dels cada dia més nombrosos seguidors del bloc.

A mí com a bloggera em fa sentir moltes coses que he experimentat en aquesta activitat. Quan mires el bloc, veus el que has pensat i escrit el darrer any, les coses que la gent t'ha dit...... i et venen més ganes d'escriure. Diuen que la història de la Julie és real, que ella va escriure un llibre entitolat Julia and Julie, com la peli, i va esdevenir una escriptora tal i com somniava. Haig de llegir aquest llibre perquè és el fruït de tot aquest procès bloggero i culinari i són dues activitats que practico i que m'entusiasmen.

Als que em poseu comentaris de tant en tant, moltes gràcies, ja sabeu la il.lusió que fan!