Les meves raons són dues: cada vegada em fa més mandra posar-me a fer un resum de 6 o 7 llibres, però les kalendes avancen i se m'està fent més una obligació que un plaer. Per altra banda, tinc la sensació que no són gens atractives de llegir, són llargues i poc comentades.
Properament obriré una nova secció de lectures i provaré de fer-la més interessant.
L'ombra de l'eunuc. Jaume Cabré.
Tota la història s'explica durant un sopar en un restaurant-masia que havia estat la casa pairal d'en Miquel Gensana. Últim brot de la branca genealógica d'una gran família. Una família on conviuen, com a la física quàntica, diversos arbres genealògics oficials, oficiosos i ocults. Un gran personatge, l'oncle Maurici Sicart, confident i quasi pare en afecte del protagonista, acapara una gran part de la narració. Per altra banda la història de la lluïta clandestina en el franquisme i les bajanades i crueltats que es van arribar a fer, marquen l'altra història, de la l'amistat entre en Miquel i Bolós.
Com sempre en Cabré, la música clàssica -Alban Berg- i l'amor a una gran violinista afegeixen el tercer argument a la complexitat de la trama.
M'ha agradat força, el trobo un precedent del Jo confesso, per la manera d'escriure les frases i la vacil·lació entre la primera i tercera persona, l'estructura de temps i espai en constant moviment, etc...
El abuelo que saltó por la ventana y se largó. Jonas Jonasson
Amb aquest llibre em va passar una cosa rara. És tan surrealista que en principi no m'agradava gens. No li sabia veure l'humor i el trobava estúpid. Toti i així el vaig continuar perquè era a Nova York i no tenia cap més llibre per llegir. Poc a poc vaig entrar i vaig acabar rient com una tonta. Rient-me de ser tan simple i bàsica com que em pogués fer gràcia aquest llibre. Ara estic molt contenta d'haver-lo llegit. L'he disfrutat i he baixat els fums prejudicials d'intel·lectualitat.
Allan Karlson no té ganes de celebrar en un asil el seu centenari i es dedica a voltar món i trobar aventures tan increïbles com les de la pròpia Pippi Langstrømpe. Però és un personatge molt simpàtic, atractiu, entranyable. Faci el que faci, et vas fent amic d'ell i li vols tot el bé del món. Sobretot que no torni a viure mai més a la residència.
Incerta glòria. Joan Sales.
Un gran clàssic en quatre parts, lectura per l'estiu del club, responsable que no hagi llegit més de quatre llibres més aquests dos mesos. La guerra i les seves conseqüències a la vida del Lluís, la Trini, en Soleràs i en Cruells. El primer llibre són les cartes que des del front escriu en Lluís a son germà Ramon. La segona part, especial i molt bonica, les que li escriu la Trini al seu amic d'adolescència Juli, en Soleràs. La tercera part és el relat d'un mossèn, en Cruells, que arriba a conèixer la historia d'aquest triangle en el front "mort" abans que les tropes nacionals es decidissin a donar el cop final,
No comento la quarta part perquè crec que ja ni forma part del llibre. És aburrida i feixuga i només té com objectiu que coneguem què se n'ha fet dels personatges durant la postguerra.
M'ha agradat i interessat molt i com diu el títol, la glòria mai serà certa, totes les guerres es perden fins i tot les que es guanyen.
El evangelio según Jesucristo. José Sarmago.
"Entonces el diablo dijo: es necesario ser Dios para que te guste tanto la sangre"
Aquesta és la conclusió que treu el pobre diable de la revel·lació que Déu li fa a Jesús sobre el futur del món després de la seva mort: màrtirs, morts violentes, suplicis, auto-maltractaments amb el cilici, tancaments de per vida a monestirs, guerres santes i creuades, tribunals de la inquisisció, crims racistes contra els indígenes, matances descomunals....
Llavors Jesús es nega a morir a la creu i li diu a Déu si no té remordiments. Déu li respon que no. Doncs Jesus sí que en té i per tant no vol enviar a tantes persones al patiment i la mort en el seu nom.
"Padre, aparta de mí este cáliz"
"El que tú lo bebas es condición de mi poder y de tu gloria"
"No quiero esa gloria"
"Pero yo quiero ese poder"
D'aquesta manera un anticlerical Saramago ens escandalitza i capgira l'evangeli, presentant-nos un Jesús ben humà, un senzill gal·lileu enamorat de Maria de Magdala i amic dels seu amics, els pescadors i els bons homes de Natzaret. Fins i tot el dimoni és humà i comprensiu. Només Déu cruel i fred espera al temple més i més sacrificis humans per saciar la seva fam de glòria.
La millor novel·la que he llegit aquests mesos. Genial. Però tractant-se de Saramago no és cap sorpresa.
Nascuts per córrer. Christopher McDougall
Un llibre interessant on s'explica una cursa amb la tribu mexicana dels taraumara i un grup de superatletes americans. La trama prinicipal no és el millor del llibre. Fa, però, unes escapades a explicar les vides i les idees de moltes altres persones que han fet alguna cosa pel running que són petites obres autònomes i entre elles he trobat la història que m'ha enamorat: la del corredor txec Emil Zatopek. No en dic més perque no li he dedicat un, sinó quatre posts a aquest meravellós ser humà.
Segons la seva teoria, els homes hem nascut per córrer i això ens ha permés sobreviure. Quan correm, fem una cosa ancestral i fonamental que ens connecta amb el més profund de l'humanitat en els albors dels nostres origens. Parla de la suor com a sistema de refrigeració quasi únic, pel fet de no tenir pèl, que ens ha permés correr distàncies que cap altre animal pot superar.
