divendres, 24 d’agost del 2012
Coses que m'esperava i no m'esperava de New York
Abans de viatjar a una ciutat tan famosa com Nova York, hi ha per una banda una serie d'informacions que pertanyen al teu "coneixement del món", la història, les pel·lis, la literatura, la música... Per altra banda tothom ha estat previament: és la teva primera vegada? Doncs... bla, bla, bla. Consells i explicacions de les experiències de un bon grapat d'amics i familiars que sempre tenen alguna cosa a dir-te del seu New York.
Amb tot això vaig arribar amb una idea preformada del que em podia trobar. La meva experiència, però és que hi ha moltes coses que esperava i no he trobat i moltes d'altres que no esperava i he trobat.
Què m'esperava?
Pensava que USA era el país dels grassos. Que caminaria per la ciutat al·lucinant del tamany dels neoyorkins. Doncs, no. És clar que n'he vist, però no més que els que pots trobar per aquí, per la ciutat de Barcelona o a una platja de la Costa Brava. En canvi he vist moltíssima gent fent esport, en superforma, i en general són com nosaltres.
Pensava que New York tenia grans avingudes. Especialment la Cinquena Avinguda me la imaginava quasi com una autopista. Molt més gran que la nostra Diagonal. En general els carrers de la ciutat no són gaire amples i a més els edificis tan alts donen la sensació de encara més estrets.
Tenia Manhattan com la meca del luxe i l'excès. Cotxes d'altíssima gamma, limosines, restaurants i hotels de les estrelles. Barris rics plens de cases amb jardins enmig de la ciutat. Però la realitat és que Nova York no dóna la impressió d'un lloc de desfici. Tot és molt normal: botigues, bars i cotxes, de tota mena i varietat, però no especialment luxosos.
Creia que menjariem malament, hamburgueses, ketchup, patates fregides, etc... Tanmateix hem menjat de tot i molt variat. El bagels per exemple, són uns "pans" molt potents de farina integral que semblen menjar d'Europa de l'est. Caminant per la ciutat és molt més fàcil trobar un italià amb bona pasta o un Sushi Restaurant que no pas un Mac.Donalds.
M'imaginava les coses molt grans. L'estàtua de la llibertat gegantina, Central Park inabarcable, el pont de Brooklin immens. I no. A Central Park vam llogar bicis i en menys d'un hora ja ho havíem vist tot. El pont el vam fer caminant i si vam trigar una mica va ser sobretot per la quantitat de turistes. L'estàtua no era ni de bon tros tan gran con jo me l'havia fet a la ment.
Què no m'esperava?
No sabia que la ciutat és totalment bilingüe. No és només que entenguin l'espanyol sense cap dificultat des del cambrer de qualsevol bar fins a una persona al l'atzar que demanes pel carrer. Això encara m'ho podia imaginar. El que em va sorprendre és que és la llengua habitual de moltíssima gent. Per tot arreu parlen castellà. Al barri on vivíem l'East Village, era la llengua més sentida juntament amb l'àrab. Els anuncis al metro són en espanyol, els cartells són en anglès i espanyol, a la mínima que ens sentien parlar, tot i que ho fèiem en català, ja ens parlaven castellà.
Imaginava els gratacels molt moderns, com d'una època semblant a la dels nostres Vila Olímpica i Fórum de les Cultures. Quina idea anacrònica! Si New York existeix tal com és des de principis del XX! Els edificis més alts i famosos de la ciutat són d'estil modernista, o neoclàssics. Evidentment ja que van ser construïts fa molt de temps.
Pensava que la gent seria antipàtica, tallant, prepotent.... conscient de viure al melic del món i de ser la meca de totes les peregrinacions. Tot el contrari. Ens hem trobat bellíssimes persones arreu. La Barbara, la noia que ens llogava el pis, encantadora. Els empleats dels museus flexibles i facilitadors i els cambrers de bars i restaurants molt més amables que qualsevol cambrer de zona turística de Barcelona.
També tenia entès que Nova York era una ciutat cara. Que no podria permetre'm un taxi i que havia de mirar abans d'entrar a fer un dinar. En general he trobat els preus molt moderats, comparables als d'aquí i molt més baratos que a Noruega. Hem fet les consabudes compres de coses que a Europa son molt més cares.
El que no m'esperava gens és que tota la ciuat, literalment tota, estigués en obres. Des del nostre carrer que estaven reasfaltant, fins el pont de Brooklin, tota la ciutat és una bastida. Costa creuar el carrer perquè sempre et topes amb una valla. Havia vist això a les pel·lícules del Woody Allen, pero pensava que era més una de les seves manies que la realitat.
En definitiva crec que la meva actual visió de Nova York ha millorat respecte a les idees prèvies que tenia en general.
Aquí teniu un vídeo de l'Sting. Un europeu que va anar a visitar New York.
dimecres, 22 d’agost del 2012
La visión y el sueño
Avui ha estat el meu dia de sort. No passa sovint que algú et digui: "t'he escrit un poema". Doncs sí, la Andrea Ruiz Cirlot que aquest migdia estava convidada a dinar a casa nostra, ens ha dedicat un poema a cadascú. El meu es titula així, "La visión y el sueño". He posat la foto del meu pardís particular del qual em parla l'Andrea a seu poema.
La visión y el sueño
Melodías del pasado,
recuerdos de Noruega,
entre risas...
Soñaba...
en un campo verde
con estrellas fugaces
en el cielo oscuro.
Tengo una visión:
despertar en un mundo
fantástico
o imaginar lo que
está oculto en mi
interior.
Soñaba... necesito silencio,
sonaban las campanas,
llegaba tarde,
pero, ¿quién me esperaba?
Alguien de mis sueños.
Andrea Ruiz Cirlot.
Moltes gràcies Andrea!!!!
La visión y el sueño
Melodías del pasado,
recuerdos de Noruega,
entre risas...
Soñaba...
en un campo verde
con estrellas fugaces
en el cielo oscuro.
Tengo una visión:
despertar en un mundo
fantástico
o imaginar lo que
está oculto en mi
interior.
Soñaba... necesito silencio,
sonaban las campanas,
llegaba tarde,
pero, ¿quién me esperaba?
Alguien de mis sueños.
Andrea Ruiz Cirlot.
Moltes gràcies Andrea!!!!
Lectiones ad kalendas: Iunius et iulius
Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit
(No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa)
Plini el jove
Catorce veces ocho mil. Idurne Pasaban.
La primera dona en haver pujat a les 14 muntanyes que fan més de 8.000m del planeta i que es troben a l'Himalaia, Idurne Pasaban escriu un relat personal on a la vegada veiem una dona valenta i forta, amb un esperit molt basc de esforç i companyerisme, concienciada en un repte personal i vital. Per l'atra banda una dona molt fràgil emocionalment, que ha intentat suicidar-se, amb una dependència gran en les relacions d'amistat, familiars i de parella, qüestionant-se dirariament cada cosa que feia i dubtant d'ella mateixa, de la seva capacitat. Bonic i confidencial, tant que en alguns moments se m'escapaven expressions com "Va Edurne que tu pots, que no veus que ets una crack?"
Dietro la porta (Darrera la porta) Giorgio Bassani
Tinc les obres completes de Bassani en un volum que ell va compilar com "Il romanzo di Ferrara". He llegit" Dietro le mura" i "L'occhiali d'oro". En aquest cas es tracta de la vida adolescent d'un noi que comença el que per nosaltres seria el batxillerat a un institut de Ferrara. Un nen introvertit, jueu, a la vegada solitari i orgullós, però desitjant ser convidat pel més llest de la clase a fer els deures a casa seva. Poc a poc entra a la seva vida un altre company adulador i astut que li complicarà molt les coses.
Las chorradas de mi padre. Justin Halpern
Aquest llibre neix de unes piulades a Twitter que van donar molt de si. Justin va començar a comentar frases mítiques del pare, un home especialment malparlat però amb un bon fons humà. La quantitat de seguidors que va obtenir el van animar a fer un llibre. Ja l'he comentat al bloc en una entrada al juny.
Carretera secundària. Jordi Carreres.
D'aquesta novel·la puc dir que probablement t'agrada el principi o t'agrada el final. Però no t'agrada tota. Jo sóc de les que m'agrada el principi. La raó és que canvia totalment de gènere sense previ avís. Passa d'un argument costumista a una novel·la negra d'espionatge. Un fill visita el pare a la casa del poble on viu. Allí coneix un veí que no sembla del tot normal. Sopen plegats i el veí relata una anècdota d'un viatje a Àfrica de safari fotogràtic. Per a mí la millor escena del llibre. Despreés comencen a pasar coses que no sé.... no les encaixo en aquesta novel·la.
Steve Jobs. Walter Isaacson
El gran geni creador d'Apple va ser un nen adoptat, molt problemàtic amb uns habits nutritius extrems (begà, dejuns, drogues) que va canviar el món sabent el que la gent voldria abans que el mercat ho demanés, rodejant-se només dels millors i fent-los treballar d'una altra manera. Al final va voler lluitar contra el càncer d'una manera alternativa, vivint com si no el patís i alimentant-se de verdures i va morir per això. Molt interessant la biografia, ara bé com a persona, Steve s'et fa molt antipàtic i maniatic. Pateixes per tots aquells que la van tenir aprop i per tot el mal que els va fer.
Lugares que no quiero compartir con nadie. Elvira Lindo.
Aquest llibre ha estat fundamental per organitzar el viatge a Nova York. L'Antonio Muñoz Molina i la seva dona Elvira Lindo passen sis mesos a l'any a Nova York perquè l'Antonio és professor a la University of Columbia. És el que els americans diuen "semestre de primavera" i la pobra Elviar mai ha pogut entendre. Ella escriu sobre el seu Nova York, el seu propi i intransferible itinerari emocional. Però paradoxalment, el transmet, el comparteix i l'aconsella. Gràcies Elvira perquè hem menjat molt bé (the best of...) i hem anat a llocs secrets, menys turistics i molt elviariants.
Este jueves un relato. VVAA
Hi ha un bloc que m'agrada: Aunque sea un instante que escriu la meva amiga Mar. Dins d'aquest bloc farcit de poesies i relats, algunes entrades són part d'una iniciativa molt ferma: "Este jueves un relato". Són un grup de blocaires que cada dijous escriuen un text sobre un tema que proposa el coordinador (Gus) . Una vegada fins i tot jo vaig participar. Doncs aquests "jueveros" han publicat un llibre amb dos dels contes de cadascún d'ells. Hi ha de tot, a una i altra banda de l'Atlàntic, escriptura variada, lliure i de vegades molt espontània.
The Sense of an Ending (El sentit d'un final) Julian Barnes
La novel·la tracta de la memòria, de les mentides que ens explica, de com reconstruim un passat que no coincideix amb allò que va passar. Un home gran recorda la seva joventut. En els fets que van passar ell es veu com un bon home, sense culpa, com la víctima de la maldat d'un altre. Un bon dia rep una carta i quan la llegeix descobreix que ell no era tan inocent. Llegeix les paraules que ell mateix va escriure i no les accepta, no pot creure que ell ha estat així de jove. Excel·lent, val la pena llegir-la.
Aquest llibre ha estat fundamental per organitzar el viatge a Nova York. L'Antonio Muñoz Molina i la seva dona Elvira Lindo passen sis mesos a l'any a Nova York perquè l'Antonio és professor a la University of Columbia. És el que els americans diuen "semestre de primavera" i la pobra Elviar mai ha pogut entendre. Ella escriu sobre el seu Nova York, el seu propi i intransferible itinerari emocional. Però paradoxalment, el transmet, el comparteix i l'aconsella. Gràcies Elvira perquè hem menjat molt bé (the best of...) i hem anat a llocs secrets, menys turistics i molt elviariants.
Este jueves un relato. VVAA
Hi ha un bloc que m'agrada: Aunque sea un instante que escriu la meva amiga Mar. Dins d'aquest bloc farcit de poesies i relats, algunes entrades són part d'una iniciativa molt ferma: "Este jueves un relato". Són un grup de blocaires que cada dijous escriuen un text sobre un tema que proposa el coordinador (Gus) . Una vegada fins i tot jo vaig participar. Doncs aquests "jueveros" han publicat un llibre amb dos dels contes de cadascún d'ells. Hi ha de tot, a una i altra banda de l'Atlàntic, escriptura variada, lliure i de vegades molt espontània.
The Sense of an Ending (El sentit d'un final) Julian Barnes
La novel·la tracta de la memòria, de les mentides que ens explica, de com reconstruim un passat que no coincideix amb allò que va passar. Un home gran recorda la seva joventut. En els fets que van passar ell es veu com un bon home, sense culpa, com la víctima de la maldat d'un altre. Un bon dia rep una carta i quan la llegeix descobreix que ell no era tan inocent. Llegeix les paraules que ell mateix va escriure i no les accepta, no pot creure que ell ha estat així de jove. Excel·lent, val la pena llegir-la.
diumenge, 19 d’agost del 2012
De tornada
Uf, uf quanta cosa per llegir i per escriure en només tres setmanes d'abstinència blocaire!
Ja sóc aquí físicament, però encara no he aterrat mentalment. Moltes coses, així que poc a poc.
Començaré per un Lectiones ad kalendas de juny i juliol i alguna coseta pendent i després ja veurem...
Les vacances, per ara, molt bones. Un contrast que no vegis!!! A Noruega 8 graus i pluja en la total solitud de les muntanyes i a Nova York calor, sol i 86 fahrenheit!!!!
Ja sóc aquí físicament, però encara no he aterrat mentalment. Moltes coses, així que poc a poc.
Començaré per un Lectiones ad kalendas de juny i juliol i alguna coseta pendent i després ja veurem...
Les vacances, per ara, molt bones. Un contrast que no vegis!!! A Noruega 8 graus i pluja en la total solitud de les muntanyes i a Nova York calor, sol i 86 fahrenheit!!!!
dimecres, 25 de juliol del 2012
Test mapping
On va la Joana els dimecres?
Va a la piscina.
Què fa?
Neda
És necessari llegir el diari de la Joana per saber que si va a la piscina és a nedar?????
Altres vegades són ambigus:
Diu el text: "He desat els teus llibres de ciència-ficció a les golfes"
El noi es escriptor de novel·les, Veritable, Fals?
Una eina que pot ajudar molt a la creació de material més o menys rigorós es diu "Test Mapp". És un mètode sistemàtic per tal de considerar totes les variables que són importants en la construcció del format d'un test. Les més importants: temps per la tasca, nivell de la prova, tipus de preguntes, pes de les respostes en la puntuació, extensió del text o l'audició, temes que tracta...
Per tot això abans de posar-nos a fer preguntes sobre un text o una audició, el que cal fer es el següent:
-Escull un text que et sembli adequat, però sense mirar-t'el massa.
-Passa-ho a quatre persones natives que el llegeixin o escoltin una sola vegada i et diguin què recorden.
-Demana'ls coses com ara: dades que han retingut, idees principals, quin títol li posarien, etc...
-Fes tu també el mateix amb el text.
-Escriu una taula on quedi reflectit el consens de comprensió dels lectors: quins detalls recorden o han ovbiat, quines idees destaquen o passen desapercebudes, quines coses es diuen i quines s'infereixen.
-Pregunta'ls i pregunta't per
-quin nivell creuen que és el text o l'audició
-si opinen que l'extensió o el temps d'escolta són adequats
-si el tema és adient
Només escull els textos o audicions que la majoria de la gent t'hagi dit que són adequats.
Escull per preguntar la informació més destacada, que millor recorden els natius, les idees que tots han consensuat com a importants.
Teòricament la tasca resultant ha de ser més vàlida, clara i satisfactòria per l'estudiant. És el concepte jobsià de "Student-frendly Test"
dimarts, 24 de juliol del 2012
El tabú de la mort
La mort és una cosa més de la vida. És un pas més. De vegades no en volem saber res, no acceptem que ens morirem. Però és segur. I tots ho viurem. Viurem la mort. La gent que l'ha viscuda, fins i tot l'està vivint, aprecia les coses petites, la felicitat, tot el que ha tingut i encara té. Els éssers amats, els amics, la família. La companyia.
Què direm a un moribund? Com ens comportarem amb un familiar d'un mort? No cal fer res. L'única cosa important és estar amb ell. Amb la presència i amb el silenci compartit, donem el millor regal. Deixem-lo parlar, deixem que digui tot el que té al cor. No li diguem que no es preocupi, que ja passarà, que no té res, que no plori, que s'ha d'animar. Tot això només li farà mal. No li hem de dir res, l'hem d'escoltar. Necessita sobretot presència i atenció.
El record del mort s'elabora. Es passen diverses etapes, moments més tristos, moments de dolor intens, però poc a poc et queda la persona que vas conèixer en vida. Un bon record dolç i aquest sentiment t'acompanya en cada pas que vas fent per la vida. És la formulació del condicional: "ara em diria..." "això o allò li agradaria...", "ara faria..." i es com una absència amb la que pots parlar, preguntar-li: "faig això?" Què et sembla allò?" I quan penses que aquella persona que et falta t'hagués dit "fes-ho" o "em sembla bé" llavors estàs segur que ho has de fer.
Perquè tabú? Perquè vivim com si fossim immortals. Vivim com déus d'un Olimp imaginari. I molta gent no en parla. Per moltes persones la mort els atura les ganes de viure. Pensen que es millor ignorar amagar, fingir...
La nostra societat és aparentment molt segura. Mengem aliments controlats, ens fem revisions mèdiques periòdiques, estem envoltats d'higiene i hàbits saludables.... Hem perdut la consciència de la nostra fragilitat. De la finitud. Tanquem els ulls com canalla, pensem que la mort no ens trobarà. L'amagatall càndid.
Del meu pare que va morir fa quatre anys, vaig aprendre el gust per la vida. Aquesta és la seva herència. Gaudir de cantar, de la natura, gaudir del menjar, de veure junts un partit del Barça, d'un quadre dels que pintava, d'un llibre, anar a buscar espàrrecs o bolets. Agafar musclos a les roques. D'una bona pel·lícula romàntica de les d'abans.
Conèixer i sentir la mort per ser més feliç, per viure la vida amb més amor i amb molta més alegria.
diumenge, 15 de juliol del 2012
Cursos, viatges, experiències...
Juliol, agost. Dos mesos d'estiu que es presenten molt interessants, des de demà mateix. Tinc una agenda particular, diferent en part de la d'altres anys i si puc ja aniré explicant com em va tot.
Abans de començar diré que el que portem de juliol no està essent gens típic. La primera setmana vaig treballar en una fundació (UAB) que hi ha a Barcelona, a l'Hospital de Sant Pau. És una mena d'escola d'Idiomes, però del tot diferent del Servei de Llengües. Mentre seguia enfrascada en les especificacions dels examens de la UAB normals i en realitzar proves que abans han passat una cosa que es diu "test mapping" (potser un dia li dedico un post). La següent setmana l'he dedicada a fer un app per smartphone de falsos amics per les llengües romàniques. Encara estic fent això. He tractat els amics del rumanès i l'espanyol, de l'italià i l'espanyol, ara faig el portugès i l'espanyol i aviat començaré el francès i l'espanyol.
Projectes de futur:
setmana del 16 al 20 de juliol: Curs de formació sobre el tabú de la mort. Reflexions sobre el procés de morir i el dol. Conéixer la mort per gaudir de la vida. M'he apuntat a aquest curs per un interès sobre tot literari, ja que estic intentant escriure un llibre de poemes sobre la mort. En tinc uns quants però vull aprofondir en aquest tema.
Del 29 de juliol al 11 d'agost: Noruega. Aquest any tenim unes noces d'or (els meus sogres) i com sempre fiord i muntanya. Però no farem grans excursions com l'any passat. Pescar, caçar bolets i passejar.... i si fa bo canoa i zodiac.
Del 12 al 19 d'agost ens espera Manhattan. Des d'un petit pis del East Village, que sembla molt acollidor, amb un gat i tot, com a punt de partida i de la mà experta del llibre de la Elvira Lindo que ens revetlla tots els secrets de la poma, ens anem a conéixer món. Del fresquet noruec cap a la calor xafogosa de l'estiu neoyorquí i amb una sola maleta (coses de les companyies aeries!!!)
Del 24 al 30 d'agost: Curs de ioga iyengar . En una masia entre Vic i Manresa disfrutaré d'una setmana de pràctica de asanes (postures), pranayana (respiració) i svadhyaya (estudi d'un mateix). En aquest centre menjaré vegetarià i estarè en contacte amb la natura i en total aïllament del món.
dimecres, 4 de juliol del 2012
Forma métrica inventada
Aquest és un poema que vaig escriure fa temps en una mètrica inventada per mi. Combina hendecasíl·labs (versos d'onze síl·labes) amb heptasíl·labs (versos de set) amb la següent estructura:
ABaB
CDcD
abcd
On les majúscules indican que el vers és hendecasíl·lab i les minúscules que és hepasíl·lab. La rima és consonant.
Sería un pomema intermedi entre métrica major i menor, així que el trobo adient per un poema d'amor que tant pot ser èpic com líric.
Estaban tan sedientas rebosando
incomunicación aquellas fuentes,
que sólo caminando
sus pasos parecían coherentes.
Hablábamos de amor y de las camas
separadas o juntas: Himeneo
(yo sé que no me amas,
tú sabes que se esconde algún deseo)
Mútuamente indagando
mirabas mis pendientes,
miraba yo las ramas,
nos perdíamos, creo.
dimarts, 3 de juliol del 2012
El Renoir tanca, la Ventana canvia de presentador, la TV1 tornarà a ser d'Urdaci.....
La cultura i la comunicació actuals estan clarament de pega. He sentit notícies que realment em preocupen i m'entristeixen. La primera és que la sala de cine Renoir del barri de les Corts ha tancat portes. Era una sala de referència, no només pel fet que totes les pel·lícules eren en versió original, sinó també per la seva aposta per un cinema europeu, en tots els idiomes (no sols anglès) i de qualitat màxima. No puc ni recordar la de vegades que he trepitjat les escales empinades cap a la recepció. També tenia bar, on podies gaudir de llibres de bookcrossing mentre prenies un cafè. Les darreres vegades que hi vaig anar, la sala era quasi buida. Una pena. Queda el Renoir de Floridablanca, pero aquest indret tenia molt encant...
I el que és pitjor. La televisión de todos, la TVE1 tornarà a ser dels d'Urdaci crec que des del proper setembre. Ja no caldrà algú independent i amb bon criteri com és ara l'excel·lent Fran Llorente, a qui han apladuit tots els treballadors en el seu comiat. Tornarem a tenir anuncis, ens tornarant a deletrejar les sigles de les organitzacions sindicals i reobriran el tema atemptat d'Eta, i per descomptat -lligant-lo amb el tema primer- no veurem ni un subtítol ni sentirem cap altra llengua que no sigui el castellà.Adeu Renoir Les Corts, Adeu Ventana de Gemma, Adeu Telediario de Llorente, us trobaré a faltar.
dilluns, 2 de juliol del 2012
Sortida llargueta
Avui he fet la típica sortida llarga, de 13km des de Pça Mireia, com sempre, fins a la segona font, la del quilòmetre 6'5. Al mapa apareix entre els quilòmetres 3 i 2 perquè està comptat des del Pla dels Maduixers. He trigat menys de l:30 que era el meu objectiu.
M'agradaria batejar la font perquè sempre hi vaig, em paro, bec, hi torno. Com que no té nom, jo li vaig dient "la font del sis i mig". Però crec que mereix un nom més digne. Algun suggeriment?
Avui es corria molt bé. Les pluges d'ahir han baixat prou les temperatures. Tant que he sortit a córrer cap a dos quarts de set, molt més d'hora que habitualment a l'estiu. De fet tocava el cap de setmana que és quan normalment faig tirades llargues i en general pels matins. Però aquest ha estat un cap de setmana de platja ( ja tocava!) i panxing total, on he dormit fins les 11 del matí i després no era capaç de córrer per la calor dissabte i per la pluja diumenge.
Per no quedar-me sense la meva sortideta setmanal hi he anat avui, dilluns. Fantàstic!!!!
M'agradaria batejar la font perquè sempre hi vaig, em paro, bec, hi torno. Com que no té nom, jo li vaig dient "la font del sis i mig". Però crec que mereix un nom més digne. Algun suggeriment?
Avui es corria molt bé. Les pluges d'ahir han baixat prou les temperatures. Tant que he sortit a córrer cap a dos quarts de set, molt més d'hora que habitualment a l'estiu. De fet tocava el cap de setmana que és quan normalment faig tirades llargues i en general pels matins. Però aquest ha estat un cap de setmana de platja ( ja tocava!) i panxing total, on he dormit fins les 11 del matí i després no era capaç de córrer per la calor dissabte i per la pluja diumenge.
Per no quedar-me sense la meva sortideta setmanal hi he anat avui, dilluns. Fantàstic!!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

