Abans de viatjar a una ciutat tan famosa com Nova York, hi ha per una banda una serie d'informacions que pertanyen al teu "coneixement del món", la història, les pel·lis, la literatura, la música... Per altra banda tothom ha estat previament: és la teva primera vegada? Doncs... bla, bla, bla. Consells i explicacions de les experiències de un bon grapat d'amics i familiars que sempre tenen alguna cosa a dir-te del seu New York.
Amb tot això vaig arribar amb una idea preformada del que em podia trobar. La meva experiència, però és que hi ha moltes coses que esperava i no he trobat i moltes d'altres que no esperava i he trobat.
Què m'esperava?
Pensava que USA era el país dels grassos. Que caminaria per la ciutat al·lucinant del tamany dels neoyorkins. Doncs, no. És clar que n'he vist, però no més que els que pots trobar per aquí, per la ciutat de Barcelona o a una platja de la Costa Brava. En canvi he vist moltíssima gent fent esport, en superforma, i en general són com nosaltres.
Pensava que New York tenia grans avingudes. Especialment la Cinquena Avinguda me la imaginava quasi com una autopista. Molt més gran que la nostra Diagonal. En general els carrers de la ciutat no són gaire amples i a més els edificis tan alts donen la sensació de encara més estrets.
Tenia Manhattan com la meca del luxe i l'excès. Cotxes d'altíssima gamma, limosines, restaurants i hotels de les estrelles. Barris rics plens de cases amb jardins enmig de la ciutat. Però la realitat és que Nova York no dóna la impressió d'un lloc de desfici. Tot és molt normal: botigues, bars i cotxes, de tota mena i varietat, però no especialment luxosos.
Creia que menjariem malament, hamburgueses, ketchup, patates fregides, etc... Tanmateix hem menjat de tot i molt variat. El bagels per exemple, són uns "pans" molt potents de farina integral que semblen menjar d'Europa de l'est. Caminant per la ciutat és molt més fàcil trobar un italià amb bona pasta o un Sushi Restaurant que no pas un Mac.Donalds.
M'imaginava les coses molt grans. L'estàtua de la llibertat gegantina, Central Park inabarcable, el pont de Brooklin immens. I no. A Central Park vam llogar bicis i en menys d'un hora ja ho havíem vist tot. El pont el vam fer caminant i si vam trigar una mica va ser sobretot per la quantitat de turistes. L'estàtua no era ni de bon tros tan gran con jo me l'havia fet a la ment.
Què no m'esperava?
No sabia que la ciutat és totalment bilingüe. No és només que entenguin l'espanyol sense cap dificultat des del cambrer de qualsevol bar fins a una persona al l'atzar que demanes pel carrer. Això encara m'ho podia imaginar. El que em va sorprendre és que és la llengua habitual de moltíssima gent. Per tot arreu parlen castellà. Al barri on vivíem l'East Village, era la llengua més sentida juntament amb l'àrab. Els anuncis al metro són en espanyol, els cartells són en anglès i espanyol, a la mínima que ens sentien parlar, tot i que ho fèiem en català, ja ens parlaven castellà.
Imaginava els gratacels molt moderns, com d'una època semblant a la dels nostres Vila Olímpica i Fórum de les Cultures. Quina idea anacrònica! Si New York existeix tal com és des de principis del XX! Els edificis més alts i famosos de la ciutat són d'estil modernista, o neoclàssics. Evidentment ja que van ser construïts fa molt de temps.
Pensava que la gent seria antipàtica, tallant, prepotent.... conscient de viure al melic del món i de ser la meca de totes les peregrinacions. Tot el contrari. Ens hem trobat bellíssimes persones arreu. La Barbara, la noia que ens llogava el pis, encantadora. Els empleats dels museus flexibles i facilitadors i els cambrers de bars i restaurants molt més amables que qualsevol cambrer de zona turística de Barcelona.
També tenia entès que Nova York era una ciutat cara. Que no podria permetre'm un taxi i que havia de mirar abans d'entrar a fer un dinar. En general he trobat els preus molt moderats, comparables als d'aquí i molt més baratos que a Noruega. Hem fet les consabudes compres de coses que a Europa son molt més cares.
El que no m'esperava gens és que tota la ciuat, literalment tota, estigués en obres. Des del nostre carrer que estaven reasfaltant, fins el pont de Brooklin, tota la ciutat és una bastida. Costa creuar el carrer perquè sempre et topes amb una valla. Havia vist això a les pel·lícules del Woody Allen, pero pensava que era més una de les seves manies que la realitat.
En definitiva crec que la meva actual visió de Nova York ha millorat respecte a les idees prèvies que tenia en general.
Aquí teniu un vídeo de l'Sting. Un europeu que va anar a visitar New York.
