¡Qué grande es usted, don Benito!

He llegit La desheredada de Benito Pérez Galdós. Tot i que tinc previst fer una entrada de les lectures de setembre i octubre, a aquest llibre he decidit dedicar-li un post sencer, perquè tinc molt a dir.

Per començar i amb tota la rotunditat, si no heu llegit res de Galdós deixeiu l'ordinador i aneu ara mateix a buscar un llibre. Per a mí és un dels millors escritptors de la literatura espanyola si no el més gran. ¡"Qué grande es usted don Benito! ¿Cómo le negaron el Nobel? Gracias, gracias y mil gracias por su prolija obra narrativa. Podremos leer sin fin. Pero sobre todo gracias por Fortunata, Tristana, Isidora, esas heroínas románticas que nos acompañan a recorrer el Madrid decimonónico y castizo que usted tanto amó."

Bé, avui parlo de Isidora, la deseretada, una novel·la que és cervantina al 100%. Isidora, com Don Quijote es creu néta perduda de la marquesa d'Aransis, es creu aristòcrata i per desgràcies de la vida desposseïda dels seus drets. Això ho pensa per culpa d'haver llegit massa folletins i novel·letes on les heroïnes sempre eren belles, delicades i molt pobres i al final es descobria que havien estat robades d'un bressol i realment eren princeses. Isidora és de la Mancha, del poble de Tomelloso (semblant a Toboso d'on era Dulcinea). Es trasllada a Madrid per començar una peripècia d'advocats i pleits on l'acompanya sempre fidel Don José Relimpio, el seu padrí. Don José no creu tant en les cabòries d'Isidora, però li és fidel i la recolza a ulls tancats, és el seu escuder (Sancho) i a mida que avança la novel·la es contagia la bogeria de la jove i comença a ser ell també un somniador.

No falten al relat els personatges sensats destinats a convèncer la noia que deixi les seves pretensions i pari els peus a terra. Miquis, un metge, Joan Bou un impressor i  Nones un notari fan els papers del mossen i el barber del Quijote.

A més el castellà de Galdós és la joia més preciada del llibre. Escriu utilitzant un vocabulari riquíssim sense que mai el lector se senti incòmode. Fa servir els registres tan bé, que mai estàs pensant que llegeixes una frase estranya, una paraula estranya. Juga amb la ironia i amb el sentit de les paraules de manera que no et canses de llegir. Els personatges estan descrits amb mestratge i amb poques paraules però tant ben escollides que no et cal res més.

L'autor, com Cervantes, és còmplice del lector. "No describiré a tal personaje porque ya habló de él la propia Isidora", Trenca amb les formes de tot. Comença la novel·la amb la presentació de Dramatis personae com si fos una obra de teatre. Algun que altre capítol el fa en teatre (marcant el nom del personatge que parla) i quan vol torna a la descripció i al diàleg normal de la novel·la.

Per últim dir que el Madrid històric i arquitectònic de la obra és meravellós. Els seus carrerons i l'atmòsfera de una època convulsa són dignes del millor historiador, del millor cronista d'una ment privilegiada en captar la pluralitat del temps i de l'espai

El millor llibre que he llegit aquest any, sens dubte!