La langue inclassable

A l'entrada d'ahir em vaig deixar una llengua. Hi he pensat tot el dia. Quin és el meu sentiment, la meva relació i el meu motiu per aprendre francès. Al final l'he anomenat "langue inclassable". Per una banda, no entra en cap de les categories que vaig definir, però una mica ho és de totes.

Aquesta maleta que he trobat per Google, em va molt bé per desar-la molt a prop del cor.

No és llengua mare, però els pares sabíen francès i feien servir algunes paraules al seu discurs, així que podria dir que ells van ser els primers que em van ensenyar.

No és llengua de l'entorn, però sí que ho pot ser si considerem un entorn més gran, un país veí que està molt a prop, el Rosselló, Perpinyà, la cara nord del Pirineu... i uns turistes que des de sempre han omplert  L'Escala i la Costa Brava amb les seves expressions gal·les.

No és la llengua per comunicar-se amb el món, però potser és la llengua de cultura, amb la qual gran part de l'erudició arriba, o al menys havia arribat.

No me l'he trobada a la vida, en el sentit que parlava ahir, però sí que he fet viatges a França i he conegut francesos. De vegades m'he trobat en mig d'una conversa havent de parlar francès.

I per últim, però el més important, no m'hi he casat, però hi festejo prou. M'agrada i escolto la chanson, no em perdo la filmografia francesa tant curada, i els que llegiu aquest bloc sabeu que llegeixo al menys un cop al mes els excel·lents novel·listes francesos i com sempre en llengua original. Per tant sí que puc dir que l'he escollida parcialment.

Alors, la langue que ne rentre pas dans acune catégorie, mais que hi rentre dans toutes: c'est le française. La langue inclassable.