Risotto

Fa anys vaig anar a veure una obra de teatre que es deia Risotto. Era un monòleg que consistia en un home que mentre cuinava un risotto anava parlant. Era al Teatre Lliure. El públic el formàvem unes 100 persones i en acabat, vam pujar a l'escenari i vam menjar el risotto que havia cuinat.

Dissortadament no m'en recordo de l'autor. Era un italià, això sí. Un apassionat de la cuina. M'hagués agradat fer-ho perquè va dir una frase que em va quedar molt gravada i que sempre que cuino la recordo. Era sobre el sofregit, sobre la ceba:

Se sei a casa che soffriggi cipolla e subito entra qualcuno nella cucina, senza guardare quello che c'è in padella, ti dice: "Come è buono questo risotto", ma tu non hai cucinato ancora il piatto. Soltanto c'è la cipolla che si soffrigge, il primo passo, scatena la creatività.
(Si ets a casa sofregint ceba i de sobte entra algú a la cuina, sense mirar el que hi ha a la paella, et diu: "Quin risotto tant bo", però tu no has cuinat encara el plat. Només hi ha la ceba que se sofregeix, el primer pas, desencadena la creativitat.)


La frase no és literal, perquè no tinc l'obra, però anava més o menys així. I és molt real, quan la ceba i l'all estan cantant a la paella i agafen aquell color alegre en trobar-se amb la salsa de tomàquet, és una traca que rebenta a algun lloc del cervell on tenim els plaers gustatius, és festa major, són les paelles, les fideuàs, els platillos, els risottos, les pastes, els fricandós, els arrossos caldosos...... Mamma mia!!