Ell s'ho prenia amb calma. "No sóc prou bo per córrer i somriure al mateix temps". "Això no és patinatge artístic. Aquí l'estil no puntua, només la velocitat". I, contra tot pronòstic, li funcionava. Amb aquest estil terrorífic adelantava els rivals i els vencia.
Una altra característica d'aquest genial correrdor era la seva gran propensió a xerrar. Quan estava adelantant un rival, decidia que aquell era un bon moment per practicar el seu anglès o francès o alemany que tant li agradava. Ni l'hi passava pel cap que parlar en mig d'una cursa pogués ser un problema per respirar. Sense baixar la velocitat gens ni mica, ell anava xerrant.
A la seva primera marató, l'atleta Jim Peters que tenia el rècord del món, el va voler enganyar sortint molt fort per cansar-lo.
-No anem massa ràpid?
-No, no, massa lents.
-Tota la cursa es porta aquest ritme? Segur? (estaven anant deu minuts per sota del rècord mundial)
-Que sí, que aquest és el ritme o fins i tot una mica més fort, t'aniria bé.
-D'acord, Gràcies!
L'Emil va sortir disparat com una bala i va mantenir el ritme durant tots els 42km de la marató. Quan va travessar la meta amb els crits de tot l'estadi i la ovació més gran que mai havia sentit, va començar a sospitar que havia fet una heroicitat. Els velocistes jamaicans que eren a l'estadi perquè acabaven de fer la seva cursa, el van agafar a les espatlles i li van fer la volta d'honor.
Crec que podria existir un nou verb en català: zatopicar, per definir el córrer sense cap estil ni harmonia però "a muerte".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada