El Perdido, trobat

A la meva adolescència, quan vaig començar a pujar cims, tenia dos noms de muntanyes que em feien respecte i ganes a la vegada: "El Pic de l'infern" i "El Monte perdido". Eren noms que em suggerien ascencions quasi impossibles o molt perilloses, llegendes tremendes de pastors o caçadors perduts als quals havia trobat el dimoni, em feien fabular sobre quasi mitològics èssers fantàstics en mig de les roques i les neus.

El Pic de l'infern es troba entre Núria i Vallter. Vaig fer aquesta travessa dues vegades. Una d'elles vam pujar tots els cims, l'infern no es va trobar en lloc,va ser una ascenció fàcil. A l'altra sí, perquè l'Angels, l'Andhi i jo vam passar una nit sencera caminant en una tempesta de neu que va començar prescisament quan rodejavem aquest pic.

Però el Monte perdido és a Ordesa, més lluny de Barcelona i dels llocs als quals accedíem en transport públic i no el vam intentar mai.

Quan tingui vacances, aquest estiu, és a dir el primer cap de setmana d'agost, hem decidit desmitificar també el segon dels temibles pics. Ens anem cap Ordesa tres dies a fer, en primer lloc la tirada fins al refugi de Goriz passant per la famosa "Cola de caballo", una cascada meravellosa que també feia molt de temps que tenia intenció de conèixer, i després de sopar i dormir al refugi, intentarem, si fa bon temps, l'ascenció al Monte perdido 3.355m .

Llavors només em queda fer el salt als Alps o a l'Himalaia!!