Ser sord amb sentit de l'humor

David Lodge és un escriptor anglès, ex professor a la universitat de Birmingham de filologia anglesa, càrrec que va deixar per dedicar-se plenament a escriure.

És l'autor d'un llibre que avui porto aquí perquè m'ha emocionat, divertit i encantat! De debó un bon llibre. Es titula Deaf sentence (Sentència de sord) jugant amb la similitud entre mort i sord que té l'anglès. La traducció al castellà es titula La vida en sordina.

El personatge principial és un alter ego de l'autor, Desmond Bates, un professor de lingüística retirat que molt gradualment va perdent l'audició. Porta els típics aparells dins les orelles que li donen alguns problemes tècnics (se li acaben les piles, se'ls deixa...) Està casat amb la Fred (Winifred), una dona activa, enèrgica i optimista que està en el moment més àlgid de la seva carrera professional i tot i que estima moltíssim el seu home, no sempre té la paciència d'assegurar-se que ell ha entès el fluix de totes les paraules que ella li diu.

Desmond també té un pare gran, que viu a London, amb qui té una relació difícl però molt entranyable. El pare també és sord i quan estan junts els papers canvien. És ell qui pren paciència a repetir i assegurar-se que el seu pare l'ha sentit.

Però en una festa apareix una noia, jove, maca i interessant que fa una tesi sobre anàlisi del discurs de notes de suicidi i demana informalment a Desmond que li revisi el treball. En un principi ell ha acceptat sense saber-ho, pel costum de dir que sí quan està cansat de demanar repeticions i després es veu per una banda obligat i per l'altra atret pel tema i per la noia.

També són molt interessants i còmiques les escenes en que Desmond va a classe de lectura de llavis. Una ocupació que potser no li és tan útil, però li diverteix i li fa sentir com un nen petit (la professora fa concursos, jocs i pràctiques a classe...)

Tot plegat pot semblar un llibre per riure, perquè com diu l'autor, la ceguesa és tràgica com la sordesa còmica, però al capdevall és un llibre amb el qual he acabat plorant que tracta també dels sentiments, de la família, de la mort i de tot allò que porta la vellesa.

Això sí, sense perdre el sentit de l'humor.