Lectiones ad kalendas. Februarius et martius

Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit 
(No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa)
 Plini el jove


Accabadora. Michela Murgia
El personatge de la Tzia Bonaria és fonamental a la societat rural sarda des de temps immemorials. Té l'ofici d'ajudar els malalts terminals a morir. Per això li diuen la darrera mare. Tot i que la societat la necessita i la té en compte quan un familiar es troba en aquesta situació, ningú no en parla. El secretisme és total i els seus serveis es compleixen de nit, amb total discreció i a la intimitat. Però a la vegada la Tzia que no ha tingut fills "adopta" una nena , és el que allà en diuen una "filla d'ànima", el resultat de la pobresa d'una dona i la manca de fills d'una altra. Maria no en sap res de l'ofici de la seva nova mare i quan ho descobreixi no ho podrà acceptar. D'alguna manera el llibre ens parla de les moltes variacions de la maternitat. Maria emigrarà a Torino on trobararà altres maneres de ser mare a una família benestant, fent de au-pair. I al final ella viurà plenament el sentit de tot el que no havia pogut entendre i aprendrà a perdonar.

Un gran llibre, recomanable, es pots llegir en castellà i català (està traduït). La mort, una part de la nostra vida. El traspàs, un moment important. La maternitat, una actitud, un sentiment que pot tenir moltes lectures.

Et si c'etait vrai... (I si fos veritat...) Marc Levy
Arthur lloga un apartament i el primer dia que hi dorm es troba una dona a la dutxa. Resulta que és només l'esprit d'una persona que en un accident de cotxe ha quedat en coma i és a l'hospital. Hi porta temps i els familiars pensen eutanasiar-la. Llavors ella demana a Arthur que l'ajudi a amagar el cos i impedeixi la mort. Mentre ell l'ajuda va neixent una meravellosa història d'amor platònic perquè ella no té corporietat, però amb un desig totalment carnal.
És un best-seller de Levy, potser no massa intel·lectual, fins i tot han fet la peli basada en aquesta història que es titula Just Like Heaven, però és molt romàntica i agradable de llegir, en tot moment tendra, plena d'humor i de diàlegs divertits. La recomano.

El doctor Zhivago. Boris Pasternak
Amb motiu del 50 aniversari de la mort de l'autor, s'ha publicat la primera traducció directament del rus d'aquesta obra ingent de la literatura rusa que tan prohibida va ser a la Unió Soviètica. Vaig pensar que era una bona raó per llegir-me-la. Creia que era un classic d'aquells que no pots confessar no haver llegit. També pensava que era una història d'amor impossible apassionant i desgarradora. El meu desencís ha estat gran. Primer no la considero una de les grans obres de la literatura russa. En cap moment s'apropa a Dostoievsky, Tolstoi o Txekhov. No parla quasi d'una relació amorosa i sí centenars de pàgines de com eren de dolents els soviets i de la injustícia que va ser la revolució. Per si de cas he tornat a veure una mica de la peli de Omar Sharif i Julie Christie i la pel·lícula -en contra del tòpic- m'ha semblat molt millor que el llibre.

El premi. Ferran Ramon-Cortés
És un llibre d'autoajuda que planteja un mètode per canviar de vida. Ens explica la vida d'un alt executiu que treballa en una empresa i un dia li toca la loteria. Passa per tot un seguit de fases i decisions per començar un projecte somniat i mai realitzat. No m'ha enganxat, el previsible final m'ha deixat bastant freda i el plantejament de l'obra m'hagués semblat més honest si al que li toquès la loteria fos un simple ciutadà mileurista.
No sé si l'autor és economista, però la veritat és que ho sembla. En lloc d'un canvi radical de vida o un projecte somniat, més aviat sembla "deixa de treballar pels altres i monta la teva pròpia empresa".

Plantes d'interior. Borja Bagunyà
Les plantes d'interior són els fantasmes que ens habiten tot el dia i que es fan grans en la intimitat. És un recull de contes postmodern, no realista, on sempre hi ha alguna cosa que es desmadra, creix fins fer quasi enfonsar l'estructura prèvia. Però tot i que s'esquerda, mai no cau. Pot ser una festa que mai acaba i de la qual no pots marxar, pot ser un obés que no pot sortir dels seus 300 quilos, pot ser un barri que es transforma des que ha sortit a una guia turística, pot ser un serial de tele que reprodueix exactament la vida d'una família....
Jo no sóc gaire de contes i gens postmoderna. L'escriptura per ella mateixa no em basta. He llegit aquest llibre disciplinadament perquè va ser escollit al club de lectura i no, no m'ha agradat gens, és mes, m'ha costat d'acabar-lo. Però la sessió amb l'autor va ser molt interessant i em va donar algunes claus per pensar.

Ara mateix estic ficada en una gran novel·la americana Freedom. (Llibertat) de Jonathan Franzen. i en un llibre finès divertit i estrany Kolektiv selvmord (Suicidi col·lectiu) Arto Paaselina. Ja els comentaré a l'abril.