Aquí tot ho fem a un ritme lent. Ha caigut una nevada de dos dies seguits i res no es pot accelerar. La natura no canvia d'un any per l'altre. Té els seus cicles estacionals i, puntual com sempre, arriba l'hivern. Som al cor del Pirineu com cada any, en portem més de 10 venint al mateix hotel, a les mateixes pistes. Aquesta foto és de la primera vegada, al 2005, els nens eren petits, nosaltres joves, però la muntanya podria ser la d'avui mateix, la llum igual, fent-nos anar lentament, oblidant le presses, seguint els ritmes que imposa la natura.
L'esquí de fons és una activitat ideal per aquest desaccelerament i aquesta presa de consciència d'ésser viu, de formar part d'un tot. Esquias i va nevant, et mous rítmicament i mentre se sent el suau lliscar dels esquís a la neu, van caient els flocs i el vent te'ls tira a la cara.
Avui estic a l'hotel. Tampoc no puc fer moltes coses, ni coses ràpides. No gauidim d'un internet especialment eficaç, ni tenim cobertura de telèfon, i no és possible anar de compres o de bars. El nostre hotel es troba en mig del no-res. En un bonic indret sense cap edificació que l'envolti. Aquest matí passejaré tranquil·lament, avui fa sol, sobre la neu verge, caiuguda aquests dies, deixant anar la meva malinconia hivernal, els pensaments que volen sorgir i esperan un moment de silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada