dimecres, 15 de setembre del 2010

Integració



L'any passat tenia dos grups de primer d'espanyol -entre d'altres- i quan dic primer vol dir gent que no només no ha estudiat mai espanyol sinó que, pel seu orígen o llengua materna no entèn ni un borrall i no sap dir ni "buenos días".

En un dels grups tenia un alumne xinès. Realment no sé com és deia, Chong-wan-se o alguna cosa semblant, però ell es feia dir Patrick. Per què? us preguntareu, perquè és difícil pronunciar el seu nom? No, simplement a ell li agradava tenir un nom occidental com Patrick i preferia Patrick.

La primera setmana, se m'apropa i em diu amb un espanyol macarrònic:

Yo maltes y jebes no voy ir tu clase a la 1h.
¿Este martes y jueves?
No, no, toros semanas. Yo sí voy il, pero a la 1h marcho campus uab
¿Te tienes que ir a la 1h? ¿Tienes otra clase?
No clase, yo ganàpia
¿Tú qué?
Ganàpia. Castellers. Tiene assaig. Tiene plàtica.


Patrick era casteller, de la colla dels Ganàpies de la UAB. El seu espanyol seguia sent espantós, però el seu català anava creixent i creixent, cada dia en sabia més. Clar que ja el que parlava entre xinés i català no se semblava en res a la Lengua de Cervantes.

Arriba el final de curs i amb ell els exàmens orals. Per entendre encara millor l'acudit que ara explicaré us he de dir que el Patrick portava el cabell molt curt, tant que els pels li pujaven com punxetes cap amunt. No és el noi de la fotografia, no em permetria difondre la imatge d'un alumne sense demanar-li permís, però tenia el cabell més o menys així.

L'examen oral es fa davant un tribunal de dos professors. El professor que ha tingut a classe l'alumne és el que parla i fa les preguntes. L'altra posa la nota. Jo que penso, què li pregunto que no suspengui? Alguna cosa que el motivi a parlar.

Bueno Patrick cuéntanos a Mar y a mí qué haces en tu tiempo libre, que aficiones tienes.
Tiempo libre estudio español, mucho estudiar, yo no tiempo libre
Pero desde que estás aquí has empezado a practicar una actividad especial, ¿no?
Sí platicar castells.
¿Eres casteller? ¿Y subes hasta lo alto? ¿Que posición tienes? (pregunta encuriosida la Mar)
¡Soy una piña!
.
Miro a la Mar, la Mar em mira, això és un examen, no ens podem fotre d'un alumne -que sembla una pinya amb els cabells pinxo com les fulles- somrient a la oriental i orgullosament dient que ell mateix era una pinya. El riure s'ens escapa, no sabem que fer. Engeguem el Patrick fora y esclatem a riure.

A saber com explicarà a Pekin el que feia a l'Autònoma per conèixer gent i aprendre l'idioma.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Vaga general

No he parlat de política en aquest bloc, potser he donat la idea que no m'interessa o que no tinc clar el meu posicionament. Res més lluny de la realitat. M'agrada la política i m'interessen tots els afers de la "polis".

Jo faré vaga. Ho tinc clar. Aquesta reforma laboral no em sembla gens bé i vull demostrar-ho juntament amb tota Europa, perquè el 29 de setembre s'ha convocat, no "contra Zapatero" -com a molts de dretes els agrada remarcar- sinó contra la política de retallada de drets a tota Europa, des de una comunitat neoliberalista que vol emirallar-se en els Estats Units i deixar la tímida socialdemocràcia que tant de bé li ha fet a Europa.

Hi ha una sèrie d'afirmacions que estan "de moda" i que són veritablement perilloses.

  • Els sindicats estan desfasats, profesionalitzats, burocratizats i no defenen més que els drets dels treballadors fixos. No es pot negar que en tota organització hi ha gent que no es comporta com cal o que la fa servir en benefici de fins que no són els adients. Però hem d'agraïr molt als sindicats. Si no fos pels convenis anuals, jo seguiria cobrant el sou del primer dia, els de comissions em van ajudar quan a la meva feina em volien posar a fer una cosa que no em corresponia, són ells els que més ajuden al inmigrants, els que lluiten per la nostra jubilació i per salari mínim interprofessional (que no és el de treballadors fixos) i si no fan més pels eventuals és perquè la seva força es troba en l'afiliació i en els drets laborals i és quasi impossible defensar algú que treballa en negre.

  • Els funcionaris no treballen, estan sempre prenent el cafè i abunda l'absentisme laboral. La gent que diu això porta els seus fills a les escoles i instituts, va al Cap al mínim maldecap, a urgències sempre que li cal, veu policia i mossos per les platges, els carrers i les carreteres, avisa als bombers si té un incendi, es congratula que els delinquents siguin a les presons i no solts pels carrers, etc... Si tot això és privatitzés, que els semblaria? Doncs tots són funcionaris i tots treballen per la societat i molts, la majoria, ho fan a un nivell notable.

  • Els polítics són tots iguals, prometen i no compleixen, la política és corrupció. Una altra vegada la generalització és perillosa. Calen polítics honrats i capaços, però nosaltres no som més honrats que ells, si podem ens aprofitem, si podem no paguem aquell o l'altre impost, moltes vegades no complim el que em promès i ens comportem bastant irreguralment. A diferència d'ells, a nosaltres no ens fan passar un examen cada quatre anys que ens pot supossar la patada en el cul si, a judici d'uns altres, no hem fet prou bé els nostres deures.

  • S'arreglaria tot si fossim un país independent. Ara tot el debat se centra en això. Jo no sé si prefereixo una nació, una autonomia o un estat.... el que sé i el que ningú em diu és que en el futur busco un "___" que sigui respectuós amb totes les persones vinguin d'on vinguin, que sigui ecologista, que garanteixi a la gent gran un nivell de vida, que no deixi tant gent a l'atur i sense diners, que faci pagar al contribuent en funció del seu poder adquissitiu i no mitjançant l'IVA als productes de consum, que reparteixi bé la riquesa amb justicia i equanimitat. Si la Catalunya independent que tants reclamen ha de ser de centre dreta (és el que sembla, com el cercle d'empresaris o el Laporta) prefereixo comptar amb els vots dels extremenys i andalusos que compensaran el neoliberalisme.

  • No hi ha dretes ni esquerres. Diu el Manuel Cruz en un article boníssim sobre la vaga que es titula "Por favor no se me confundan de enemigo" "Quizá ya no haya derecha ni izquierda, pero de lo que no hay la menor duda es de que continúa habiendo arriba y abajo." La gent que diu que ja no hi ha dretes ni esquerres, és gent de dretes. La gent d'esquerra segueix veient que si hi ha abaix i aquest abaix és qui carrega amb el cost de la crisi que han provocat els d'adalt amb el joc de fer creixer la bombolla financera, encara calen les esquerres.
Per tant, com que no m'agrada gens aquesta mena de frases i afirmacions neoliberals, ho tinc clar, jo no treballaré en protesta. Quan van fer vaga els funcionaris, jo no la vaig fer. No volia una vaga dels privilegiats, dels que no hem de patir pel nostre lloc de treball. Tot i que a mi m'han baixat el sou. Però no em sembla malament. Puc assumir-ho. Ara que la vaga és general, ara sí, compteu amb mi.

divendres, 10 de setembre del 2010

La poesia del mes


Bocins de mi

El cos és vidre molt fràgil,
el mullen les llàgrimes en tempesta,
el sequen els vents de la follia.
El cos és transparent
i encercla la por
l'amor, la imperfecció

La impuresa de no ser qui sóc jo,
de no arribar a ser qui sóc.

El cos s'omple de llum
i es queda fosc,
ressona com mil picarols
o mostra tots els colors.


El cos és una joia
a les teves mans, amic
Té fred si no l'escalfes,
té por si veu l'atac.
No té armadura,
no es desa en caixes,
és molt difícil de conservar.


No es pot deixar tirat,
no és cap plàstic vulgar.
És un miracle tort
i una constel·lació,
són els estels al cel,
és la passió.

L'alegria de no ser qui sóc,
d'encara no ser qui sóc,
de no haver arribat.

Un cos en construcció,
que és pot trencar,
que et necessita
per arribar.

Jo sóc la fragilitat.

dilluns, 6 de setembre del 2010

You may say I'm a dreamer


Jo -ja ho sabeu- sóc Kumbayà. El meu sistema de valors i la meva manera de ser al món, es va conformar al Moviment Escolta. Si no hagués anat al Cau, no seria la persona que sóc.

Visc en una societat que pensa que ha superat moltes coses, que ha crescut d'aquelles idees del 68. Ara és individualista, amant del consum i la constant renovació dels objectes i -el que és pitjor- de les persones. Molt menys compromesa, molt menys solidària i molt contaminat. Ara la política és una qüestió de gestió. L'economia és de dretes, no hi ha lloc per propostes alternatives. El temps costa diners. No val la pena preservar, és millor substituïr.

Però encara ara, com quan jo era noia, després jove i ara mare de nens escoltes, hi ha un lloc on els meus somnis, com deia el Lennon, no només els somnio jo, hi ha d'altres que ho fan. On uns joves decideixen treballar cada dissabte i un cap de setmana al mes, pels nostres fills, sense cobrar diners. Es reuneixen a locals simples, a dependències sobrants de les parròquies o del centres cívics, practiquen la solidaritat, la descoberta de la natura, el goig de cantar i tocar una simple guitarra...

Es mouen en bussos i trens i no necessiten grans aportacions per endur-se els fills d'excursió siguin quatre dies a Setmana Santa, siguin deu o més a l'estiu. Els agrada aprendre, s'enseyen els uns als altres i es formen en cursets que organitza Minyons Escoltes. Consegueixen el miracle de treure els nostres fills de l'ordinador, del mòbil i de la tele, i tornar-los amb el somriure d'orella a orella. Coneixen una paraula meravellosa que és compartir. Quan els veig actuar, divertir-se, conrear una relació amb la canalla que està a mig camí entre el companyerisme generacional i la maternitat/paternitat (allò que tenien les famílies nombroses en el passat), m'en recordo de mi mateixa, de l'alegria i les ganes de viure que em soposava aquesta responsabilitat.

L'Erik va sortir a sopar amb els pioners després d'anar plegats al cine, perquè els havien sobrat diners després dels campaments. Algun cap va pensar en cobrar, en repartir les bones ganàcies que ben merescudes tenien? No, van decidir anar al cine i fer un sopar. Crear grup, fer societat, revertir en tots -nens i caps- els guanys de ser austers, treballadors i responsables.

You may say I'm a dreamer, but I'm not the only one!

dissabte, 4 de setembre del 2010

Sommerbøker

A Noruega, no només he gaudit de la natura, també he tingut moooolt de temps per llegir. A la caseta de muntanya no hi ha tele, els vespres són llargs després de dinar-sopar (a les 6h de la tarda) i els matins de vacances sempre conviden a quedar-se al llit llegint amb un bon cafè.

Min Kamp 1 (La meva lluita) Karl Ove Knausgår

És una sèrie de sis llibres i jo m'he llegit el primer. El títol és horrorós perquè recorda al Hitler, tanmateix, per fortuna, no hi ha res d'això en aquests llibres. Consisteixen una espècie d'autobiografia existencialista que serveix com a punt de partida per reflexionar sobre la vida, el amor, la mort, els desitjos, els errors... Comença amb una frase genial que descriu la mort per aturament cardíac del seu pare: "Per al cor, la mort és simple, batega fins que en un moment donat, s'atura". En aquest primer llibre recorda la seva adolescència i el descobriment del sexe. Tambè parla de la relació amb el pare i de com van reaccionar ell i el seu germà desprès de la mort. És un bon llibre, però dur, perquè no hi ha felicitat ni alegria i aquesta buidor se't va ficant a dins i a dins... Vull llegir-me els altres 5 poc a poc, intercalant-los amb lectures més positives.

Historias de Roma Enric González

Enric González és un corresponsal del País que ha treballat a diferents ciutats del món, entre elles Roma. Ens explica "historietes" en plan anècdota, molt divertides i molt ben explicades, sense fer-se llarg, posant molta passió per la ciutat. Parla de política, del corrupte Berlusconi, del Papa, de la història de Roma, del caràcter dels italians i de la relació tan txula que té amb Lola, la seva dona, un personatge que dóna color i realitat als somnis romans del periodista

The Sportswriter ( El periodista esportiu) Richard Ford

Frank Bascombe és un home trencat per tres motius; la mort del seu fill de nou anys, la separació de la dona de la qual segueix enamorat i el no dedicar-se a la novela i fer de periodista esportiu, deprès d'haver tingut un gran èxit èfimer. Les tres derrotes el marcaran en una vida grisa, on ja no li queda il·lusió. Molt bona prosa, profund i conmovedor tot i que en cap moment et deixa identificar-te amb el personatge. Una mica racista, conservador, pertany a un grup d'homes divorciats que van a pescar, la seva vida no té res a veure amb la que vivim els lectors. Melanconia és la paraula.

Tokio blues (Norwegian Wood) Haruki Murakami

Toru és un estudiant a la Universitat de Tokio als anys seixanta, quan se sentien els Beatles, es provava la llibertat, quasi mai hi havia classe. S'enamora d'una noia amb problemes mentals tant greus que ha d'ingressar en un sanatori. Mentre intenta viure aquest amor de lluny, apareix una boja i vital amiga, Midori, que li trastoca tot el món. La Midori és una mena de Pippi Langstrompe en japonés. Imaginativa i extrovertida, amaga una trista història familiar. M'ha sobtat el contrast entre dos mons: toquen els Beatles a la guitarra, fumen i beuen com ho feien les meves germanes en la universitat del 68 i desprès es posen a menjar sushi i algues o fan arts marcials. És com veure una gavina sobrevolant les cimes de l'Everst!

Hygiène de l'assassin Amélie Nothomb

Diversos periodistes intenten entrevistar a un premi nobel de literatura que morirà de càncer en poc temps. L'home és un monstre de la injusticia, la misantropia, la falta de respecte i l'odi a les dones. La cinquena periodista no nomès consegueix dominar-lo, fins i tot li fa confessar un assassinat que és l'origen de tot l'enderroc moral del personatge. Molt ben escrit, tot dialogat, ràpid i terrible, una tortura per l'entrevistador i per l'entrevistat. Excelent.

Flashforward Robert J. Sawyer

Novel·la de ciencia-ficció de la qual s'ha fet una sèrie americana. Planteja, basant.se en teòria quàntica, la possibilitat de conèixer uns minuts del futur i com aquestes visions determinen les vides de les persones entre el present i el moment que s'han vist. Molt ben explicada i emocionant, però una mica reaccionària en la seva moral (un home promès es planteja no casar-se perquè s'ha vist divorciat en el futur!!) . Els efectes especials sobren (catàstrofes i morts durant els minuts d'inconciencia) Com a lectura d'estiu (la vaig llegir a l'avió de tornada) perfecta.

Historias de Londres Enric González

Em va agradar Historias de Roma i com que jo vaig viure a London com a estudiant erasmus quan feia la memòria del màster, no em podia perdre aquesta. El mateix que he dit per l'altra, però encara millor. Parla de futbol, de la familia real anglesa, dels barris i del metro... vaja London pur, amb la Lola com sempre, aquí més protagonista doncs va conèixer els hospitals i la sanitat londinenca.

Seta (Seda) Alessandro Baricco

Una novel.la Haiku, molt molt curta i pregona, on es tracta la història d'un amor impossible entre un comerciant de seda francès i una dona jove que viu al Japó tot i que no és japonesa. Quasi sense paraules, aquest genial autor italià, consegueix explicar-te l'essència d'una història de les mil i una nits. Un llibre on res no sobra.

Fins aquí les lectures de l'estiu. I vosaltres, què heu llegit? Teniu racomanacions?

Pilar y Ana

Dedico esta entrada sin fotos a dos personas que no se conocen de nada, que visitan muy poquito mi blog, pero que me consta que lo han visto alguna vez y que son muy parecidas. No puedo poner fotos porque no tengo. A una hace siglos que no la veo y las fotos que tengo de ella son anteriores a la era digital, la otra se esconde en una extraña pintura mural que muestra algo así como un bicho, una bacteria o no sé, pero no le pongo cara. Se llaman Pilar y Ana. Ninguna de las dos es catalana y aunque me entienden, esta entrada será en español en su honor, para que no se cansen.

Pilar es extremeña, de Cáceres y Ana es de un lugar llamado Los Molinos, quizá en la provincia de Toledo, no sé. Las dos viven en Madrid. Actualmente con las dos tengo una relación un poco extraña. Con Pilar teníamos mucho en común, estudiamos filología, escribíamos poesía, yo viajé un par de veces a Cáceres, ella a Barcelona, fuimos juntas a Italia y teníamos un cuaderno amarillo (que aún conservo, Pilar, que no se ha perdido) que nos enviábamos por correo, una especie de precursor del blog a alimón. Vino a mi boda y cantó en inglés There is a wedding in Ventalló. Pero ahora hace tiempo que no nos vemos, recuerdo su imagen a los treinta años, pero no sé cómo será ahora. Mantenemos un leve contacto telefónico, pero como yo soy mala para eso, casi nunca la llamo. Aunque me acuerdo mucho de ella.

Ana es alguien a quien nunca he visto, ella no sabe casi nada de mí, pero yo sé casi todo de ella, conozco a su familia, sé qué libros lee, qué música oye, sé que se ha aficionado a correr ahora que le han cerrado la piscina, conozoco su trabajo, a su jefe y a sus compañeros, sigo como una sombra cada uno de sus gestos. Leo los libros que me recomienda (The Sportswritter muy bien, Ana, y también Tokio Blues, aunque a ti no te gustó tanto) Tiene un libro dedicado por Siri Husvelt, la mujer de Paul Auster, conozco hasta sus sueños y su léxico familiar, como "cani" (pequeño) "no me simpatiza", "holgura craneal" (resaca) y muchas otras.

Ana tiene un blog, Pilar realmente no, tiene uno pero no escribe en él. Son como dos clones. Tienen sentido del humor, son malas (en el buen sentido de la palabra malo), sarcásticas, simpáticas, tiernas, graciosas, habladoras (bueno supongo Ana) creativas, imaginativas y encantadoras. Viven la vida sin perder un segundo, sin dejar que nada se les escape, aprovechan cada cosa buena que (les) pasa y si es mala le sacan punta cómica.

Quien sabe si la suerte os reunirá alguna vez, gemelitas. Un besazo a las dos.

dijous, 2 de setembre del 2010

Entrenaments...

Com que a Noruega no feia tanta calor, vam continuar els entrenaments de còrrer per aquests paratges. Aquesta foto mostra la carretera que uneix Hafslo, un poble de granges i casetes al voltant d'un llac i "els afores" el barri de Hillestad on els meus sogres tenen la casa.

Vam decidir un recorregut de 4'5 K que baixava al centre i tornava a pujar aquí. Era tot per asflat, però com veieu, no n'hi havia gaire, de cotxes. Uns dies el vaig fer en un sentit i un altre dia en sentit contrari. No era molt llarg, però tenia pujada i baixada així que Déu n'hi do.

A la muntanya no vam còrrer ja que les excursions eren llargues i tornavem cansats. Però a Oslo sí que vaig sortir un dia i vaig còrrer al voltant de l'hipòdrom, però per carrers, no per dins.

Des que he tornat a Sant Just, he sortit, per ara, només un dia a fer els meu 9K de les Aigües. Realment noto la calor, m'han costat, tot i que venia entrenada. Demà sortiré amb el Per i faré uns 5K.

Ja d'aquí a poc ve la Mercè i vull fer un bon paper, si no puc superar les marques de Jean Bouin o Sant Antoni, al menys millorar la marca de Mercè 2009.

Refinat humor anglès

"Si uno empieza por permitirse un asesinato, pronto no le da importancia a robar, del robo pasa a la bebida y a la inobservancia del Día del Señor, y se acaba por faltar a la buena educación y por dejar las cosas para el día siguiente. Una vez que empieza uno a deslizarse cuesta abajo, ya no se sabe dónde podrá detenerse. La ruina de muchos comenzó por un pequeño asesinato al que no dieron importancia en su momento."

Del asesinato como una de las bellas artes, 1827.by Thomas de Quincey

dimarts, 31 d’agost del 2010

Excursions



























No ompliré pàgines i pàgines del bloc explicant per separat les set o nou excursions que he fet aquest agost (set de serioses i dues mini). A canvi us regalo els ulls amb les fotos més boniques que he trobat per Flickr. Algunes eren a cases (2), però no us penseu pas que són light, perquè són cases que estan a molta alçada! ; altres a llacs o per camins reials medievals (3) i dos pics: el més alt de Noruega, passant una glacera amb sherpa i tot, i el ja nostrà pic de la zona, que no per haver-lo pujat altres vegades deixa de ser una aventura. Us deixo els noms i a veure si els endevineu. Premi per qui els relacioni bé! (evidentment no estan en ordre)

Fuglesteg Grøndalsvatnet Galdhøppigen Gamlekongeveg Bungane Suletinden


dissabte, 28 d’agost del 2010

Bolets a Noruega


Hola, ja sóc aquí de nou, des dels europeus d'atletisme em sembla que ja ha passat una eternitat. He viscut molt i tinc molt per explicar en aquestes vacances noruegues. Per començar us diré que he "caçat" bolets quasi a diari. Així que la primera entrada post-vacacional la vull dedicar als bolets.

Noruega és un dels països millors pels bolets, té molt de bosc, pi, avet i bedoll, a l'agost ha començat la tardor i plou molt, hi ha fulla caiguda, però no fa fred encara. L'extensió del territori natural, no habitat, és immensa i els noruecs no són gens aficionats als bolets. Cullen els rossinyols, perquè són molt fàcils de reconeixer, però són tremendament escèptics per provar altres tipus de bolets.

La recerca va començar ja el primer dia d'agost a un poblet que es diu Solvorn, al peu del fiord. Un nou camí que han perllongat ara em va dur fins a un lloc anomenat Leggen. Una hora més o menys. Vaig anar bordejant el mar amb unes vistes al·lucinants, un bon tros amb la meva sogra (que ara s'està aficionant gràcies a mi) i després sola. Vam collir rossinyols. Eren petits, com taquetes grogues en el camí i a les vores. La meva sogra va trobar ceps i no-ceps. Els no-ceps són un bolets de la família del cep, però no tan aromàtics i gustosos.

Com que es sopa molt d'hora, cap a les 6h, després fan un ressopó abans d'anar a dormir, per allà les 10:30 o les 11 de la nit. Aquella i les nits següents els ressopons van consistir en bolets (amb all i julivert, remenat d'ous i bolets, bolets amb arròs....)

El dos d'agost vaig anar per Mosaviki, una caleta a la qual pots arribar en barco o caminant. Passada la cala, una mica muntaya amunt, hi ha un paradís dels bolets. Hi vaig trobar un bon cistell.

Com que de fet vivim a Hafslo que és una població a pocs quilòmetres de Solvorn, vaig decidir al tercer dia baixar caminant des de casa fins al fiord. No és gaire i sol ser un bon camí per bolets (altres anys) No en vam trobar gaires, però va ser xulo i vaig tenir l'oportunitat de xerrar una mica més amb la meva sogra, la Brita. Tots els altres de la família i amics no van mostrar cap interés en el tema. Però sí que se'ls menjaven al vespre!

Per últim a la quarta jornada em va passar una cosa molt curiosa. Vaig continuar una estona per la zona alta de muntanya prop del fiord i feia molta calor. De sobte vaig trobar una cascada especial, no era de salt d'aigua, sino una pedra plana inclinada per on baixava l'aigua. Em vaig estirar bocaterrosa per beure-hi i quan m'anava a incorporar veig sobre una pedra a menys d'un metre una guineu jove mirant-me. Vaig cridar i el pobre animal va fer el salt de la seva vida i fugí ràpidament. Era preciosa, amb la cua de foc i el pel molt suau (imagino) no gaire gran, crec que devia se un exemplar jove


Desprès d'aquesta primera setmana de sortides a buscar bolets, (jo) barco i pesca (Per i Pol) bany i esquí acuàtic (noruecs) i alguna excursioneta que ja explicaré, vam anar a la muntanya de debó i allà no vaig collir-ne. Els bolets normals no es troben. N'hi ha alguns que aquí no mengem i que no m'agraden gaire. Apenes tenen arbres, és alta muntanya de debó.

En tornar a Oslo, vam passar un cap de setmana (el darrer) a una caseta llogada als boscos de Vestmarka (un Collserola d'Oslo). Va ploure i no vam poder fer les nits de juerguilla que tant ens agraden, però vaig fer una nova collita de bolets. Hi havia pins així que vaig collir rovellons, algun cep i per descomptat rossinyol (és el que més es troba).

Ja a Oslo i amb una amiguíssima i familiar meva, la Berit, va venir el millor dia. Vam collir per Fossum, un centre d'esports i entrenaments per l'hivern (hi ha pistes de fons, etcc). Vam trobar de tota mena: llengües de bou taronges, camagrocs, ceps, rovellons, rossinyols i una catifa immensa de trompetes de la mort. Tantes hi havia que vam omplir els dos cistells i vam deixar mitja catifa, perquè no és un bolet que es conservi gaire i jo sabia que no se'n mengarien tant, ja que mai l'havien provat.

Però al final va resultar que tots en van provar, (confien en mi) i els va agradar força. Potser la propera vegada en colliré uns quants més.