Jo -ja ho sabeu- sóc Kumbayà. El meu sistema de valors i la meva manera de ser al món, es va conformar al Moviment Escolta. Si no hagués anat al Cau, no seria la persona que sóc.
Visc en una societat que pensa que ha superat moltes coses, que ha crescut d'aquelles idees del 68. Ara és individualista, amant del consum i la constant renovació dels objectes i -el que és pitjor- de les persones. Molt menys compromesa, molt menys solidària i molt contaminat. Ara la política és una qüestió de gestió. L'economia és de dretes, no hi ha lloc per propostes alternatives. El temps costa diners. No val la pena preservar, és millor substituïr.
Però encara ara, com quan jo era noia, després jove i ara mare de nens escoltes, hi ha un lloc on els meus somnis, com deia el Lennon, no només els somnio jo, hi ha d'altres que ho fan. On uns joves decideixen treballar cada dissabte i un cap de setmana al mes, pels nostres fills, sense cobrar diners. Es reuneixen a locals simples, a dependències sobrants de les parròquies o del centres cívics, practiquen la solidaritat, la descoberta de la natura, el goig de cantar i tocar una simple guitarra...
Es mouen en bussos i trens i no necessiten grans aportacions per endur-se els fills d'excursió siguin quatre dies a Setmana Santa, siguin deu o més a l'estiu. Els agrada aprendre, s'enseyen els uns als altres i es formen en cursets que organitza Minyons Escoltes. Consegueixen el miracle de treure els nostres fills de l'ordinador, del mòbil i de la tele, i tornar-los amb el somriure d'orella a orella. Coneixen una paraula meravellosa que és compartir. Quan els veig actuar, divertir-se, conrear una relació amb la canalla que està a mig camí entre el companyerisme generacional i la maternitat/paternitat (allò que tenien les famílies nombroses en el passat), m'en recordo de mi mateixa, de l'alegria i les ganes de viure que em soposava aquesta responsabilitat.
L'Erik va sortir a sopar amb els pioners després d'anar plegats al cine, perquè els havien sobrat diners després dels campaments. Algun cap va pensar en cobrar, en repartir les bones ganàcies que ben merescudes tenien? No, van decidir anar al cine i fer un sopar. Crear grup, fer societat, revertir en tots -nens i caps- els guanys de ser austers, treballadors i responsables.
You may say I'm a dreamer, but I'm not the only one!
3 comentaris:
You're not the only one!
Creo que labor que realizan estos jóvenes es de admirar. A mí me encantaba ir a las pequeñas actuaciones o algún encuentro de padres, cuando Marta y sobre todo Anna iba al Cau. Ahora ya no van y creo, sinceramente, que aquel rato que estaban en el CAU, les venía muy bien, las hacía mejores personas. Los veía felices, a los niños, a los monitores... Bueno, cada uno sigue su camino y espero que en su bagaje algo de eso habrá quedado. Felicidades por una entrada tan alegre y optimista
Ser Minyó Escolta no només marca molt... sinó que fas amics per sempre(com deien Els Manolos): aquest mateix dissabte tinc un dinar/barbacoa a Osona amb els meus companys de cau que vaig conèixer amb 13 anys (... i ara en tinc més de 53 !) i amb els que -més o menys cada tres/quatre mesos- tornem a sortir junts per muntanya (Pedraforca, Puigmal, Carlit...). Ens costa una més arribar-hi que abans, però hi pugem igualment.
Sí Txabi, jo també segueixo tenint els amics del cau, també sortim a fer muntanya (per exemple l'11 de setembre anem al Puigmal!
Publica un comentari a l'entrada