diumenge, 4 de març del 2012

Paella de sípia amb mandonguilles



Diumenge m'agrada fer paella. Normalment dissabte vaig al mercat i compro tot el que em cal. De vegades faig fideuà. Pot ser que toqui dissabte o diumenge. Però a mi em fa més il·lusió diumenge. Aquest dissabte no érem a casa i per això no tenia compra feta. Però em venia de gust cuinar. No sabia què hi havia. Recordava tenir una sípia congelada a trocets i res mes....
La meva ment culinaria treballa així: parteixo de l'ingredient inspirador i vaig tirant de fil. Ok, tinc sípia. Faré un arròs de sípia. I què més? Quan em disposo a treure la sípia del congelador veig unes poques mandonguilles també congelades. També les trec.

Ceba tinc, però no brou de peix ni tomaquet triturat. Vejam, vejam....

Començo a descompondre les poques mandonguilles de tamany normal per tal de convertir-les en moltes més de petites. Per aconseguir una mica de brou, decideixo bullir la sípia uns minuts, així també em quedarà tova. Amb tomàquets de fregar pà, em monto una salsa.



Som-hi. Un bon sofregit, l'arròs i el brou de fer les sípies, 20 minutets i llest!

dijous, 1 de març del 2012

Acte II Escena 4a. i última (El Puig de les bruixes)


La Rosa i l'Alícia comencen a endreçar les seves coses quan entra al refugi un tercer personatge: home jove, vestit també d'excursionista.

Bona tarda

Totes dues es giren i el miren

Bona tarda

Bona tarda

Vosaltres sou les que éreu aquest matí al Pic de Sant Marc?

No, hem anat cap al Coma Negra.

Molt em sembla que éreu vosaltres. Us he vist tot baixant del Coma Negra, precisament, i em quedàveu lluny. Porteu un anorak verd i un de vermell?

Sí, exacte

Estic fent la ruta dels Pirineus fins a Port Bou i des d'on venia és molt estrany que em quedéssiu tan lluny si estàveu venint cap a mi. A quin pic heu pujat?

Al Puix de les bruixes.

Era molt esquerp?

No, més aviat rodó i ample. Jo l'he fet altres vegades.

Molt em temo que no l'has fet mai. El Puig de les bruixes és esquerp com una cresta. Es diu així perquè de tant en tant, segons la llum, fa la figura de dos caps de bruixa.

A sí? Jo pensava que s'hi havien celebrat aquelarres.

Mirem el mapa.

L'home estén el mapa a terra i tots tres el miren. Sortint d'aquí heu anat cap a aquesta banda, oi?

Sí clar, seguint aquesta corba de nivell fins al desnivell.

D'aquí a aquí us hi heu estat gaire estona?

Una mitja hora.

Doncs segur que heu arribat només a aquest desnivell, perquè, anant bé, d'aquí a l'altre hi ha una hora i mitja.

I en superar-ho hem anant cap a Sant Marc.

Així doncs, no ho era!

No. El desconegut deixa junt a la motxilla l'anorak i surt com si anés a buscar quelcom.

Quin desencís!

No importa. Hem pujat al pic de Sant Marc.

I tindrem la dutxa i el sopar calent exactament igual. Tot passant-li el braç per l'espatlla.

I encara som amigues!

TELÓ

dilluns, 27 de febrer del 2012

Pas a pas, temps pels meus peus

Les curses es comencen a fer el dia abans, quan vas a buscar el dorsal i la samarreta i t'ho prepares tot. La meva primera mitja marató va començar molt malament. Dissabte el Per es trobava fatal, amb problemes digestius molt greus, amb vómits i febre. I era ell qui m'havia d'acompanyar, marcar el ritme, agafar-me l'aigua, donar-me les barretes i els gels i animar-me per tal que no abandonés en cap moment.

Portava la cursa tan estudiada i entrenada que li vaig dir que ja la faria jo sola. Ens sabia molt greu a tots dos però ara que ja havíem arribat a aquest punt no podíem renunciar-hi. Jo estava convençuda que amb ell o sense, la faria fins al final. Pas a pas. Sense mirar el temps, donant als meus peus tot el temps del món. Jo anava a acabar-la i així vaig concienciar-me. M'havia visualitzat entrant a meta i sabia que hi entraria segur.

Diumenge però la cosa pintava una miqueta millor. El Per es trobava lleugerament recuperat i es va animar a acompanyar-me. L'inesperat canvi em va animar moltíssim.

Després de buscar aparcament com bojos, la Mireia, el Per i jo vam dirigir-nos cap a la zona de sortida. Feia un dia esplendid! No feia fred i l'alegria es mascava. Donant-nos la ma vam sortir al segon tret i tot va anar rodat. Tal com ho havia planificat, comptant el ritme i el pas, sentint-me increiblement còmoda i lleugera, només m'amoinava en Per. El veia cada cop pitjor. Suava molt. I si havia estat una tonteria acompanyar-me? I si li sentava fatal córrer en el seu estat? Vam passar per km5 i quan quasi arribàvem al 10 jo ja no podia més. El veia patir moltíssim. Així que per sort va accedir a les meves peticions reiterades d'abandonar i esperar-me a l'arribada. A partir d'aquell moment seguiria jo sola.

Al poc vaig arribar al 10 on vaig prendre la primera barreta energètica. Seguia trobant-me molt bé. He fet 10km? No són deu els que fem normalment a les curses? I perquè no estic cansada? Portava el meu ritme, com si el Per fos al meu costat. Un ritme més lent que el que porto als 10.000 i per això molt bo per a mi. Deliciós, un ritme que dona temps al meus peus, que em deixa gaudir i respirar. Arribo al 15 després de fer una Diagonal que em va semblar llarga, que no s'acabava. Segueixo, també menjo una altra barreta i baixo al mar. Ja ho sabia perquè ho havia fet amb la Mireia, aquest és el troç més pesat. Les torres Mafre (que per cert mai m'han agradat) allà lluny i no s'apropen mai. Haig de tornar a caminar al 20 però no sé si arribo a tant sense reforç. Sense parar de correr al 18km em prenc un gel (quina cosa més fastigosa!!!!) amb aigua d'un botellí que m'havia quedat per si de cas. I sí arribo al 20, ja només em queda un. Estic veritablement cansada.

Som-hi que ja m'espera la alegria d'arribar i el que tant he visualitzat i imaginat aquests mesos. L'últim km el faig bastant bé considerant que mai havia fet una distància així. A la recta final esquivo unes noies que s'havien agafat de la mà per entrar juntes. Jo entro  amb els braços en alt somrient plorant i cridant.

El meu temps? El temps dels meus peus, el temps dels meus pasos. 2hores, 22 minuts i 5 segons.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Gràcies a vosaltres

Fantàstic! Una experiència inoblidable, genial! No tinc paraules. El que sí tinc és moltíssim agraïment.

Primer de tot al meu entrenador i marit, el gran Per, per fer-me un programa escrit que podia seguir dia a dia en 6 mesos d'entrenaments. Per explicar-me com i quan fer-ho, per acompanyar-me molts dels entrenaments, per ensenyar-me a córrer, per confiar en mi, perquè no va cedir a la pressió dels companys que volien que corrés a fer marca, perquè avui ha fet la heroicitat de córrer 10km amb molèsties estomacals greus, pel que m'estima i perquè em fa millor persona.

Gràcies també a Mireia per totes les tirades llargues xerrant i corrent a la Carretera de les Aigües, i per fer la segona part de la mitja un diumenge qualsevol per preparar-la millor. Crec que ha estat vital, doncs tots els paranys eren a aquesta segona part.

Gràcies a Joan, Jordicine i SpeedyTxabi pels molts ànims als comentaris al bloc, per enviar-me energia positiva. L'he rebuda i com! Nois he entrat somrient, plorant i cridant. Us ho dedico.

Gràcies a la meva mare, per trucar sempre que tinc cursa i preguntar com ens ha anat i avui per trucar-me tot i que està tornant d'un viatge.

Gràcies a Grete Waitz pel seu llibre Marathon on s'explica la tècnica de córrer i caminar que és la que he seguit al peu de la lletra i m'ha permés acabar-la sense lessionar-me, sense frustrar-me i disfrutant del moment a tope.

Gràcies a  Danny Dreyer pel seu llibre El correr Chi on he aprés a harmonitzar la meva tècnica de córrer amb les forces de la natura, sense impactar fort, sense lluitar contra la gravetat i seguint les chihabilitats de concentració, respiració, relaxació i concienciació he fet del córrer una nova manera de comunicar-me amb la meva energia (i m'ha servit per altres coses)


Gràcies al Jordi i la Lucía per patir el "rollos" diaris a l'hora de dinar sobre els entrenaments, les curses, les pors, les esperances i tot el que ha envoltat aquests sis mesos la meva monotemàtica conversa.


Gràcies als músics i ballarins que animaven i ambientaven el recorregut amb els seus tambors i els seus balls sense cansar-se.


Gràcies als voluntaris que ens han donat aigua i Powerade, a la noia que m'ha posat la medalla i m'ha felicitat efusivament. Gràcies a tota la gent que animava i cridava i et deia pel nom i et deia que faltava poc i aplaudia com si fossis el primer.


Amb tot aquest preàmbul encara no he començat a explicar-vos la cursa. Em sembla que el post m'està quedant una miqueta llarg. I a més, com he dit, no tinc paraules, encara no, que puguin reflectir com em sento ara.


Continuarà....





divendres, 24 de febrer del 2012

스페인의



Hola, ¿qué tal? ¿Cómo te llamas?
Dak-ho Lee
Bien, Dak-Ho, lo que te voy a pedir en esta entrevista es que te presentes un poco. Háblame de ti, de dónde eres, qué haces, qué estudias, qué aficiones tienes. Cuéntame un poco sobre tu experiencia aprendiendo español.
Hola, soy Dak-Ho, tenego venteuno año, soy korean del sud, estudio cine y música. Vivo vila univerisitat con cuataro mis compañeros. Por eso soy solo koreano y otros son no koreano
Si estudias música y cine, ¿por qué necesitas aprender español?
Quiero apagar examen de DELE. Por eso yo aquí.
Ah! quieres hacer el examen oficial, pero ¿cuál? El básico, el intermedio o el superior?
Quiero yo supeririol, por eso estudio español.
¿Y qué lenguas hablas?
Corean, japoneses, iniguilish y esepanol.
¿Has estudiado español en Corea?
En mi korean univerisitat reunión una peresona de español. Mónica porofesora.Por eso hablo español.
¿Y qué hacías en la clase con Mónica?
Monica calase aperender canción. Cantar i tamen ver film.
¿Qué cantabais?
Manu Chao "Me ustas tu"
¿Y qué películas veías?
Alomodovar pelicules por eso estudio español.  

dijous, 23 de febrer del 2012

Objectes sagrats de la nostra vida quotidiana


Llegeixo una novel.la de Marc Levy. Arthur i Paul van a una casa de camp que pertanyia als pares de l'Arthur. S'estan instal.lant.

Il ouvrit le placard au-dessus de l'évier, en sortit un objet en métal, aux formes singulières, composé de deux parties symetriques et opposées. Il commença à le dévisser en faisant tourner chaque moitié en sens inverse.
-Qu'est-ce que c'est que ça? demanda Paul.
-C'est une cafetière italienne, ça!
-Une cafetière italienne?
Arthur lui en expliqua le fonctionnement, l'intérêt premier étant qu'il ne fallait pas de filtre en papier et qu'ainsi l'arôme était bien mieux restitué. On versait deux à trois bonnes cuillères de café dans un petit entonnoir qui se plaçait entre la partie basse, que l'on remplissait d'eau et la partie haute. On vissait entre eux les deux compartiments et on faisait chauffer le tout sur le feu. L'eau en boulliant remontait, travesait le café contenu dans le petit entonnoir percé, et passait dans la partie supérieure, filtrée seulement par une fine grille en métal. La seule astuce consistait à retirer à temps la cafetière du feu, pour que l'eau n'entre pas en ébullition dans la partie haute, car ce n'était plus de l'eau mais du café et "café bouillu, café foutu". Quand il eut fini son explication Paul siffla:
-Dis-moi, il faut être ingénieur bilingue pour faire du café dans cette maison?
-Il faut beaucoup plus que ça, mon ami, il faut du talent, cést tout un ceremonial!


Marc Levy Et si c'etait vrai


Pot existir algú que no conegui com funciona una cafetera? El meu primer ritual de cada matí. La única cosa que sóc capaç de fer sense equivocar-me abans de prendre un cafè. Per a mi, com per al personatge Arthur, un objecte sagrat, un ceremonial sense el qual el dia no començaria.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Spanglish

Hola, ¿qué tal? ¿Cómo te llamas?
Matt
Bien, Matt, lo que te voy a pedir en esta entrevista es que te presentes un poco. Háblame de ti, de dónde eres, qué haces, qué estudias, qué aficiones tienes. Cuéntame un poco sobre tu experiencia aprendiendo español.
Mi nombre es Matt Barry , yo vengou de los Estados Unidos, yo estudia negocios. Soy aquí por programa intercambio de escolarchip.
Háblame de este programa de intercambio. ¿Cómo es? 
La programa puso yo en este yuniverdidad porque es muy importamente por me  viajar uno más año antes empezó mai specialidad. Yo he quiero Barcelona  porque España es muy más mejor país de México. 
¿De dónde eres, en Estados Unidos?
Yo es de California. La gente hablan muy español allá. Todo en mi ciudad, San Francisco, hablan muchas español.
¿Cuántos años has estudiado y dónde?
Estudiado por un año, pero no vas a clases muy often. El clase es un nivel más lou. Yo no divertido por eso.  
Y, en tu tiempo libre ¿qué haces?   
Yo gusta jugar fútbol mucho. Jugando para un poco años, de yuniversidad y acá voy a ir jugar in equipo de UAB. 
¿Con quien vives en Barcelona?
Vives con dos otros hombres en el apartamento. Un venezuelan y un sueden. Ellos  estan tambien estudian en la UAB.
Y en el piso, ¿cómo habláis?
Nos hablamos en anglés por el hombre sueden no hablo español y el venezuelan hablo angles mucha bueno.
    
 

dilluns, 20 de febrer del 2012

Els últims dies

Barcelona, ja fa quasi mig segle que ens coneixem. Aquí he viscut i per aquí he passat milers de cops. Per sota el teu arc de triomf hem fet manifestacions, festes de la Mercè, correfocs, castells i gegants. He passat per sota amb la rosa per Sant Jordi, he passat amb globus i amb la il·lusió d'anar cap al zoo, he passat després de visitar el parlament en unes portes obertes, he passat en bicicleta.. Alguna nit de Sant Joan he passat una mica beguda. He passejat, he gaudit.

Ja són els darrers dies. Diumenge que ve tornaré a passar per sota l'arc de triomf. Hi haurà una diferència, però. Hauré corregut més de 21 quilòmetres i portaré un somriure esplèndid a la cara i una medalla al coll.

Ja no queda res. És aquesta setmana. Només 7 dies. Em sento bé. Confiada. Una mica rara, com drogada, com flotant. Però bé. He decidit sortir un parell de vegades més aquesta setmana en horari matiner. Alguna cosa que s'assembli a les primeres sensacions de diumenge.

Barcelona, et conec molt bé. Conec tots els carrers per on passaré. Els he viscut i els he corregut altres vegades. Recorreré la teva pell per arrugues amigues, sabent quan ha de fer pujada i quan et sabré planera. Hi portaré al costat l'home que no és d'aquí però que ho és més que ningú. Adoptiu potser, però més barceloní que nosaltres. Correrem junts cada carrer, cada passa junts, fins el final.

Bonica manera de rebre una humil mig-maratoniana, gràcies Barcelona!

diumenge, 19 de febrer del 2012

Hi ha alguna cosa que la Merly Streep no pugui fer?



Així de joveneta era la Merly a la dècada dels 80 quan la Margaret Thatcher governava la Gran Bretanya amb mà de ferro. Per aquells anys, l'acriu americana estava fent una de les seves grans pel·lícules: Out of Africa. Tenia una trentena d'anys i segurament no s'imaginava que uns anys més tard estaria fent de la política.

Impresionant tant la part en que surt com la Thatcher que tots coneixem, es a dir la lluitadora sense pietat de les vagues dels miners, dels impostos iguals per a tots, de la Guerra de les Malvines, com també -i això és mèrit dels responsables de maquillatge- la dona amb principis de senilitat, octogenària que tots desconeixíem, però que sembla és avui la seva realitat vital.

I jo em pregunto, és que hi ha alguna cosa que la Merly sigui incapaç de fer? Aquest repte semblava insalvable. Ni tan sols s'assemblen, ni tenen la mateixa edat, ni el mateix timbre de veu, ni parlen el mateix anglès, res en comú. I davant dels ulls, la figura tan famosa, tan vista als telediaris que fins i tot et fan venir dubtes. És photoshop? Han superposat imatges? Resultat perfecte!

Mireu sinó aquest video on es comparen les veus



A part d'això a mí la trama em va encantar. Tres dies en els quals Margaret, una quasi senil anciana, recull la roba del seu marit ja mort per donar-a a beneficiencia, serveixen com a "fil d'estendre" per anar penjant episodis d'una història biogràfica i política. M'agrada més que si ho haguessin fet cronològic. Les dues històries es trenen perfectament. Veus la dona que era i la dona en la que s'ha convertit,  essent però encara tot un caràcter.

He llegit por "ahí" crítiques de les dues bandes. Hi ha qui ho interpreta com una propaganda Tory presentant una dona de principis que no es va deixar menjar per l'electoralisme i va defensar els seus ideals per sobre de tot i de tothom. D'altres ho han vist com un insult a la persona real, encara viva i actualment molt afectada d'alzaimer, i ho troben quasi una venjança.

Jo crec que està tot molt ben explicat, una miqueta de propaganda tory sí que hi veig, però la quantitat d'escenes de decadència et desmunten el mite una miqueta. Així que una cosa vagi per l'altra i en benefici del ritme narratiu.

Acte II Escena 3a. (El Puig de les bruixes)

Escena 3a

Hauríem de mirar els horaris del tren.
Que els tens?


La Rosa s'axeca del llit i va cap a la seva motxilla. Crec que els he dut. Tafaneja. Sí, a veure... surt un a les sis, què et sembla?
Bé.
No és massa aviat?
Tenim temps, no? Mira el rellotge. Que hi ha algun més tard?
A un quart de vuit... i arriba a dos quarts d'onze.
Potser és massa tard.
Sí.
M'agradaria arribar amb temps de donar-me una bona dutxa tranquil·la i sopar calent.
Tantes ganes que teníem d'arribar al pic i ara només pensem en una dutxa. Veus com tot és important?
Rosa! El raspall de dents, la dutxa..... sembles una campanya d'higiene personal!
Parlant d'higiene, caldria endreçar una mica tot això.
Qunina mandra..
Però abans, em faries un massatge dels teus?
No deies que no teníem temps per arribar al tren de les sis?
Si no me'l fas, no tindré forces... va... poca estona. Els fas tan bé!
Vinc.
Estic morta, sinó no t'ho demanaria.


L'Alícia fa una mica de massatge a la Rosa a les espatlles

Que en fas, a l'hospital?
Sí, de tant en tant
Als malalts o als metges?
Rosa...
Era una broma.


L'Alícia encara s'està una estona més amb el massatge. La deixa i va cap a l'estufa. Des d'ahir a la nit sense deixar d'escalfar, i això que la fusta està ben cremada!
Sí, dura molt. Conserva la calor que va produir ahir. Quins nervis, eh? Sembla mentida. Ni tant sols podíem dormir! A la fi no era tant important vist des d'aquest punt del cosmos...
Sí mes no, sempre és important passar un bon cap de setmana.
I desitjar tornar a gaudir de les comoditats de la vida moderna.
Pobres medievals. Ni aigua corrent, ni cuina de gas.
Pobres nosaltres, perduts quan no ens funciona el fogonet o no tenim llumins.
Ben mirat, també és cert.
Què? Fem un pensament?
Caldrà fer-ho, sí.
Doncs anem per feina!