La flor marcida (Segadora)

La tarda li fa lloc al vespre

i en una flor marcida

es desploma

la feina de tota primavera

La flor no ens necessita

i no li reca de morir.

No té cap malaltia

ni res estrany li passa,

La flor es marceix

feliç cap a la mort,

naturalment,

plena de salut,

seguint el passadís

que li indica la vida.

Així imagino jo

el viatge capvespral

que un dia arribarà:

un anar-me marcint

i una tarda que perd

la llum i es va enfosquint

I aquell silenci tan gran,

tan gran.

Escoltar totes les veus

Llegint per la xarxa m'ha arribat el bloc del periodista i professor de secundària Josep Sala, que treballa a Noruega i des del fiord ens comenta la realitat d'aquest país.

Una de les seves entrades parla de com el seu institut treballa el pla pedagògic. Fan la típica estada d'uns dies a un poblet per tal d'analitzar com funciona tot (les consabudes fortaleses i debilitats, els punts de millora). Això ja és un punt positiu.

Però el que m'ha sorprès agradablement és que quan es refereixen als treballadors de l'institut, inclouen direcció, professorat, personal de consergeria, informàtica, cantina i neteja. Tot aquest equip diu la seva i participa.

Totes les veus són escoltades, ja que l'important és que els treballadors funcionin en equip i la feina que fa cadascú en l'educació dels adolescents ha de ser coherent.

Una veritable i autèntica democràcia, Noruega.

http://desdelfiord.wordpress.com/2013/11/07/les-senyores-de-la-neteja-tambe-opinen/

Reservar forces o estalviar minuts?

Hi ha dues estratègies per fer bona marca a una cursa de 10km. La primera és la més aconsellada per entrenadors i experts. Consisteix en reservar-se pel final. Fer la primera part un mica més lent i a mida que avances anar incrementant el ritme per acabar a tope. La segona és la que fan molts corredors impacients: començar fort i anar tirant "lo que el cuerpo aguante" i quan no poden més, afluixar.

Depèn molt de la cursa, però aquesta segona opció "poc recomanada" és la que jo prefereixo. En concret la Jean Bouin és més plana fins el km 5 que els darrers quilòmetres. Si segueixo la primera estrategia i agafo un ritme més moderat, perdo minuts que després no sóc capaç de recuperar, especialment si quan he d'apretar és al Paral·lel, que tot i que la Mar diu que no fa tanta pujada, a mi sí que m'ho sembla!

Avui corria amb l'Andhi i m'he dit: el seguiré tant com pugui, em cansaré, sí, però una vegada afluixada, ja tindré aquests minutets de marge que m'he estalviat forçant al principi. Hem fet plegats 2'5km a 5'00-5'15m/km fins que l'he hagut de deixar; llavors m'he posat a 5:40m/km i he anat fent.

Amb això he aconseguit un temps de 57:05, una gran marca considerant que en tota la meva vida runner només he aconseguit dues vegades 55 i una vegada 57:00. Així doncs és la meva quarta millor marca i dos anys més tard que les altres tres.

I el cansament? Doncs he arribat cansada, es clar, però no morta, he sprintat i tot a la recta final. Si m'hagués reservat no crec que hagués estat millor al final. La sensació de tenir alguns minuts de marge és molt millor que la de "deure minuts" al teu cronòmetre.

El Per que també corria ha fet la seva millor marca personal amb 40:33. Molt i molt bé, es va apropant al repte d'aquest any, baixar dels 40'!!!

Passant per un túnel

No escric, estic sota terra. Feina i poca inspiració. Canvi d'horaris. Fills adolescents. Malhumor. Imposicions laborals absurdes.

Per això tinc el bloc una mica parat. Prometo escriure crònica de la Jean Bouin diumenge.

No prometo res més.

Per ara.

Aquestes boges de rosa

Esplèndida la jornada d'avui a la cursa més solidària i vitalista que les dones de tota mena portem a terme a Barcelona totes les tardors.

Aquest any ens ha fet un sol molt maco i no ha calgut abrigar-se gens. He anat amb la Mar que corria per primera vegada. Tant per a ella com a corredora "novata" com per a mi com a llebre ens ha encantat l'experiència. I això és només el principi d'una llarga vida runner, perquè com sempre que les coses surten bé, ja està pensant en la propera!

S'han batut tots els records i s'han quedat fora una bona quantitat de dones que hi volien participar. Això no hi ha qui ho pari!

Vinga runneres que ens mengem el món!!

I per a mi la propera serà la Jean Bouin, que la vull fer en menys d'una hora i fins i tot si pot ser en menys de 59'. Normalment em surt molt bé, veurem si aquest any mantinc el nivell. Em conformo amb 58 i escaix, però si són 57 estaria moooooooolt contenta.

Analfabetisme de retorn

Tullio de Mauro, un lingüista italià, ha aixecat l'alarma sobre la comprensió lectora de la mitjana dels adults al seu país. Ha parlat de "analfabetisme de retorn". I és que no es verifica aquella dita de que "el que aprens de petit et queda per sempre, ningú no t'ho pot prendre".

A l'escola, en general es treballen bé una sèrie de competències i habilitats útils per a tota la vida: el raonament matemàtic i les comprensions i expressions orals i escrites. Es creen hàbits de lectura i es desenvolupa la retòrica i la escriptura acadèmica. Aquí ja hi hauria algú que em diria que això no es fa prou correctament. No hi entraré. Potser sí, potser no.

Però a partir dels 30 o 35 anys, no tornem a escriure textos ni a resoldre problemes matemàtics, no aprenem més idiomes, la majoria de la gent perd quasi totalment l'hàbit de la lectura, no frequenta les llibreries ni les biblioteques, apenes visitem museus i exposicions a la nostra pròpia ciutat, no incorporem nous coneixements ni científics ni humanistes a la nostra formació.

Aquesta manca d'estímuls provoca el fenòmen del que ens parla De Mauro pels italians, però que es pot generalitzar a molts més països, entre ells el nostre. Tot el que hem après, de no fer-lo servir, s'oblida. Les capacitats i competències no s'adquireixen per  sempre, s'han de mimar i s'han de practicar i, tal com ens surt una panxeta quan no fem esport, també ens neix la dificultat de comprendre un text minimament difícil si no hem llegit res. I ja no diguem elaborar un discurs o escriure un text formal.

El árbol (Segadora)

A mi padre, mi árbol.

El árbol

Plantado en la tierra

tus ramas tan grandes

me daban abrigo.

La savia subía

hasta la última hoja.

Nos dabas tu sombra.

Vivir es bonito,

vivir es alegre

y tú lo sabías.

Yo era tu niña,

tu niña dormida

en un pecho grande

en una voz pura

que siempre cantaba.

Y cuando la vida

no era tan buena,

tenía una pena,

a mi árbol volvía.

Mecida en tus ramas

la gran alegría:

volver a ser tuya,

tu niña querida.

Un tast agredolç

La Mitja Marató de Granollers és la cursa més mítica de la temporada. Tothom hi vol anar, és coneguda per l'afluència de públic i per la participació dels millors atletes del món. Va de Granollers a la Garriga i baixar.

Per alguns corredors com jo mateixa, és una fita impossible. Són 21km dels quals 10km pugen. No m'hi veig amb cor. Però tant jo com d'altres ens demanavem com devia ser fer només la segona part. Començar a la Garriga i baixar fins a Granollers. Doncs bé, ara jo ho sabem.

La cursa va anar bé. He aconseguit baixar de l'hora, 59'06. Tota la primera part vaig anar ràpida, donant-li canya i no estalviant forces pel final. Vaig passar els 5km a 28'01. No estalviava perquè veient el perfil vaig pensar que els darrers quilòmetres serien una llaaaaarga baixada i no em cansaria. Mireu el gràfic

Però és clar, s'ha de mirar l'escala i si t'hi fixes bé entre el punt més alt i el més baix només hi ha uns 200 m de diferència, és a dir, que feia baixadeta, però quasi no es notava. A més no anavem per pobles com,La Garriga, Les Franqueses, Llerona, pels seus carrers i places com tant m'agrada a mi i no vam arribar triomfalment a Granollers pel carrer Fransesc Macià. El recorregut anava per polígons industrials i carreteres menors entre camps sense ningú que t'animés ni et fes costat. Recte, recte i llarg.

Una altra punt era que feia una calor espatarrant per córrer. De les de curses de maig i juny, que ja quasi no faig per no deshidratar-me. Vaig arribar ben fossa a meta, dins d'unes pistes d'atletisme i no vaig poder fer ni l'sprint final.

Contenta perquè he millorat respecte de Molins de Rei, però una mica avorrida pel tipus de cursa "poligonera".

El camí de Camille

 

Ahir vaig anar a l'exposició de Camille Pissarro al Caixa Forum. No cal dir que val moltíssim la pena i que fins i tot recomano anar-hi més d'un cop. Jo mateixa crec que tornaré.

La primera cosa que m'ha impactat és que pràcticament a tots els quadres hi ha un camí o un carrer. Les escenes rurals mostren sovint camps, horts, paisatges en totes les estacions de l'any i les urbanes carrers parisencs o d'altres grans ciutats en plena efervescència quotidiana amb cotxes de cavalls i gent.

En cada quadre Camille et porta de la mà per un camí, un camí que comença gran i poderós a la base i es va perdent perspectiva al fons o gira cua com aquesta carretera de Versailles amb la qual l'observador comença a fer la corba.

Aquest és un dels quadres que més m'ha agradat. Un poble de L'Ille de France, Louveciennes, tranquil i pausat en una matinada freda però assolejada d'hivern. Ha nevat, però no ha quallat del tot, o potser el sol està desfent el que la nit havia emblanquinat. No hi ha pressa. Els veïns parlen amb l'home a cavall, es saluden i comenten el temps.

El camí dins del quadre crea una narrativa. Primer mires el present, el que està passant en aquest moment, la conversa entre els tres veïns i poc a poc vas caminant cap al fons del quadre i veus l'home que porta una tartana i està a punt de girar, i vas veient passar les ombres lilàcees dels arbres i al fons, quan gires, veus la casa del poble, la porta vermella i potser algú que et saluda des de la finestra.

Per fi mires a dalt, aquest cel esplendid d'on ve tota la llum, i que està reproduït en cada taca de neu i així entens perquè el quadre té color i lluminositat arreu.

Temporada alta

Ja porto ben bé un mes entrenant fort per preaprar els reptes majors. Per ara els entrenaments s'estan complint segons previsions. Estic contenta. He fallat només un dia de sortir a fer sèries, però estava altament justificat perquè va ser després del cap de setmana del Posets on havíem caminat moltes hores i les cames no em regien.

Ja porto unes quantes sessions de fitness amb reforçament de cames i braços, abdominals i estiraments. També he continuat anant a la classe de l'Alícia, una monitora d'estiraments molt canyera i a les sessions de ioga.

He agumentat els quilòmetres de la sortida dels dimecres, ara en faig 8. Surto també divendres a fer una volta amb sèries pel Parc Cervantes, Diagonal Avinguda Pedralbes.

I de les llargues sortides per la Carretera de les Aigües, vaig sumant quilómetres, la darrera van ser 14.

Ja he corregut una cursa, la de Molins de Rei, i la propera em toca a La Garriga fins Granollers. El tast de la mitja. Espero fer marca perquè és baixada.

Tot i això, a la feina hem obert grups de tarda  i a partir de la setmana vinent hauré de traslladar tota l'activitat al matí ja que no començaré a treballar fins les 12h i a canvi sortiré tard. No sé com m'afectará aquest canvi al meu entrenament, però tant per la feina com per l'esport és bo fer alguna cosa diferent de tant en quant.