Aquesta li dedico al Pol

Una altra cursa, la darrera d'aquesta temporada, la del Corte Inglés. Novetat: una 11Km, un repte que havia dit que no assoliria, que em quedaria als 10. Però mai s'ha de dir d'aquesta aigua no beuré i ja ho veieu. L'he feta!

No parlaré de la meva cama, és una història que em posa de molt mal humor, deixem'ho en que he passat una temporada molt baixa de moral, que pensava que no faria la cursa i que no vaig entrenar per por de caure o de posar-me pitjor.

Dimecres 20, es a dir quatre dies abans, vaig sortir desesperada a còrrer per la Carretera de les Aigües dient-me a mi mateixa: "Nena, si avui no et passa res, hi vas diumenge" Dissabte vaig jugar a tennis (molt malament però) amb l'Alicia Polo i ja em vaig decidir....

Diumenge em trobava animada, anava com sempre amb els meus noruecs que són el sol que brilla al meu cor. Quan sona el despertador anem a llevar els nens i el Pol em diu que no hi vol anar, que no li agrada còrrer i que no pot més de curses. Primer pensem que està adormit, dissabte haviem tingut una festa del cole i vam anar a dormir tard... pero no, va de debó. Jo correré per ell, em dic, ja que tenim una baixa, no em de tenir-ne dues.

Arribem a Pça Catalunya en metro, anem a la zona xips i veiem de seguida en Txabi amb la nostra samarreta Runners Can Mèlich (fa ilu!!) Es d'hora encara. En Txabi també està tocadet d'un partit de futbol amb els de la feina, però està alegre i xarraire com sempre.

El primer quilòmetre va ser el pitjor. Sortiem de molt davant i tots els corredors que volien fer un bon temps van apretar molt, i jo, jo...una pobra doneta desolada amb la pota quebrada intentant despertar-la i fer-la anar. Aquella sensació em recorda una pista de esquí vermella quan tinc por de baixar i els esquiadors m'adelantan per totes bandes. Després vaig anar agafant el trot característic, el ritme lent però segur i xino xano cap a Montjuïc. Allà vaig haver de caminar (sí ho reconec, vaig caminar, que vols fer-hi, a Esparraguera vaig còrrer tota l'estona, però no sabia que la pujada era tan llarga, ara bé Barcelona me la conec una mica millor...) Entrar a l'estadi i correr 400 m és una gran emoció. Vaig anar pel carril exterior, prop de les grades  mirant arreu amb el cap ben alt... quin goig! 

A la baixada vaig recuperar una mica de temps, em sentia bé, no notava cansament axí que vaig tirar milles. Fins arribar a Pelai on , tot i que em faltava molt poc, vaig sentir moltes ganes d'haver arribat ja, mirava el rellotge i em preocupava, ja pasava molt de l'hora, el principi tant lent i la pujada caminant m'estaven cobrant el seu peatge... bé un temps per superar segur l'any que ve. Vaig traspassar la meta a 1h 12m i alguns segons. 

Al arribar molt contenta, tot i que no havia fet bon temps, però sí molt contenta de haver confiat en mi mateixa, d'haver sortit malgrat que no estava en condicions i d'haver acabat.

Polete, tens raó, aquesta afició dels teus pares i el teu germà és una mica rara, cansa molt i es passa calor a l'estiu, però és un regal d'alegria i satisfacció veure't capaç, tú que ets tant esportista, squashista i futbolero (porter com en Víctor i com el teu avi) de fer coses que et proposes i quan arribes ja tens ganes de començar a preparar-ne moltes més!!!

Per cert el video que he penjat es per veure l'ambientillo però com veureu és del 2007 i per això no coincideix el dia. Jo es clar no hi era però m'agradat i l'he penjat.