Des que vaig començar a escriure un bloc, vaig convertir-me poc a poc en lectora de blocs. Sembla que aquesta consequència sigui inevitable: ningú que escriu blocs els escriu i prou, sinó que en fa un seguiment dels comentaris i comença a interesar-se per les identitats de les persones que comenten especialment si no les coneix. Així comences a mirar els blocs dels altres que també tenen els seus favorits i que et porten a blocs d'altres i altres... Primer t'atreveixes poc i després més i comences a comentar en blocs de gent que ni coneixes i vas fent.De la nit al dia t'has convertit en un lector empedernit de blocs. Actualment en llegeixo un bon ventall i de molt variats. Tants en llegeixo que m'han vingut ganes de comentar aquí, quines coses m'agraden i no m'agraden dels blocs.
Per començar no m'agraden els blocs en que l'autor posa moltes cites i poemes o textos que no són seus. Em donen la sensació de farsa. Digues el que tu vulguis, posa't tu al capdavant, no em serveix que l'omplis del que han dit els altres.
Estèticament em desagraden els blocs de fons negre i lletres blanques. Els trobo tètrics. Les fotos no fan tanta patxoca com les dels blocs blancs. També cansen més de llegir.
No m'agrada tampoc que comenci una música cada vegada que obro el bloc. No em deixa lleigir i tampoc no l'escolto. Si vaig als comentaris, quan torno comença de nou, no, no li trobo el què.
Els blocs parats, no renovats, que la mateixa entrada et saluda -ja te la coneixes- cada dia, són com blocs deixats, de gent que no en té cura, són com aquells gossos abandonats, sense amo...
Per contra m'agraden els blocs sense una temàtica concreta, que parlin de tot, que no cansin. Segueixo blocs de runners, de cuina, d'opera, de poesia i molts més, però els meus preferits són els eclèctics, on hi poses una mica de tot.
M'agraden els blocs amb lletra gran, en els quals la foto o el video que hi acompanya, tinguin una relació especial amb el text. Que no siguin exactament el que diu el text però que hi aportin inspiració.
M'agrada que hi hagi diàlegs i que estiguin marcats amb colors. Però no m'agrada que cada paraula sigui un enllaç de tal manera que sembli una pàgina web. Em molesta llegir textos que tinguin un munt de paraules subratllades.
M'agraden els blocs que tenen molts comentaris i que, de tant passar-m'hi, he començat a conèixer els comentaristes. De vegades llegeixo una entrada dos i tres (i déu) cops perquè els comentaris afegits me'n fan repensar-la.
M'agrada que el post tingui funamentalment text. El video o la foto, molt bé, però amb contingut.
I a vosaltres? Què us agrada/desagrada dels blocs que seguiu?
6 comentaris:
Comparteixo bona part de les teves reflexions. En particular no entenc la gent que té un bloc i mai no hi penja contingut propi, no li veig la gràcia.
M'agraden els fons foscos, els trobo molt estètics, tot i que és més fàcil llegir en fons blanc. Crec que el blanc fa matí i el fosc tarda/vespre!
Busco joc de lletres, i sóc un malalt de l'estil i la ortografia. Em molesten els errors greus continus, les abreviacions múltiples i el text en majúscula dominant.
M'agrada que contestin els comentaris, i no m'agrada que mai, mai, et diguin ni ase ni bèstia. M'agrada que domini el text, lletraferit com sóc, però molta letra sense una sola imatge es veu feixuc i trist. I evidentment, la imatge ha de ser evocadora.
A mi m'agraden una mica tots. Sobretot, aplaudeixo que els posts no siguin massa llargs; és a dir, al contrari dels meus. Ja ja ja. I ho dic seriosament!
El meu es negre amb lletra blanca i sempre de cinema. Avorridot, però com que és el meu m'agrada. De fet, tinc predilecció pels fons foscos.
Bona reflexió, Belén. Jo també llegeixo molts blocs cada dia. I faig cas de la majoria de propostes de cinema i llibres. Me'n refio més dels amics bloggers que de la crítica especialitzada. Un petó, Belén. Fins aviat. I bon estiu!
JOAN: Totalment d'acord amb les majúscules. No les suporto és com si et cridessin. Tampoc cal exedir-se en abreviacions. Per cert que Cops de Ploma m'encanta, fas proves molt agosarades i creatives.
JORDICINE: El teu bloc no és gens avorrit, molt interessant, tant que l'he afegit a una llista de recomanacions pels meus erasmus, perquè llegeixin i escoltin tràilers i per que s'animin a anar al cinema.
Yo coincido contigo en muchas cosas. Lo del fondo negro con letras blancas me echa para atrás muchísimo..me canso de leer y lo dejo. Lo de la música que suena nada más abrirlo es horrible también.
No me gustan los blogs misteriosos ni los de rollo poético, pero supongo que es cuestión de sensibilidades.
Mola que haya muchos comentarios proque siempre aportan, lo de que se contesten o no, me da más igual. Contestar por contestar me parece inutil, solo si hay algo que apotar en la contestación y se establece una especie de diálogo me interesa, pero vamos en mi blog va por días.No quiero obligarme a contesar porque si.
...mmm..pensaré alguna cosa más.
Ah..y si un blog no se actualiza..deja de tener interés.
A good question, o al menos una pregunta a que cada lector tendrá una respuesta... o no? Comparto más o menos tus preferencias, pero eso no te debe interesar mucho. Quieres recibir otras opiniones, supongo. Como ya sabes, el castellano no es mi lengua materna, ni paterna, ni nada por el estilo, aunque en mi familia el mito sigue siendo que descendemos del rey de Napoli y eso me llevaría al rey de Aragón y su hijo bastardo... Pero no creo en el mito, aunque he visitado la biblioteca de Zaragoza para investigar… Además, tengo los siguientes libros en mi biblioteca:
- El Reino de Nápoles en la época de Alfonso el Magnánimo, de Alan Ryder
- Alfonso el Magnánimo: Rey de Aragón, Nápoles y Sicilia, de Alan Ryder
- Ferrante d’Aragona re di Napoli, de Ernesto Pontieri
Suelo escribir en blogomundo de manera asociativa, me gusta escapar de las reglas y formas, y eso me atrae también en otros blogs, pero no necesariamente. Cierta forma, o cierto empuje siempre hay y es ese inconsciente que me interesa.
Un abrazo
Carai, quin honor, Belén! Doncs gràcies per la iniciativa. Em fa ilu. Un petó.
Publica un comentari a l'entrada