U a tres

Del primer cap de setmana a la casetta piccolina in Canadà, n'hem tret un resultat de u a tres. Una experiència dolenta, per tres de bones.

Inundació inaugural. Arribem tots quatre divendres al vespre, quasi nit, amb gana i cansats. Fa uns dos o tres graus fora, dintre la casa, no ho sé, però no gaire més. Engeguem la calefacció i ens disposem a fer el sopar. Mentre som a baix comencen a gotejar les vigues de l'entarimat de dalt. Pugem. Un radiador (nou de trinca, sense estrenar) no estava acabat de muntar i treu tota l'aigua de la calefacció per una clau totalment oberta, a raig. L'habitació inundada. Em recorda aquell conte del Monzó "Olivetti, Moulinex, Chafoteaux et Maury". La calefacció perd pressió i s'apaga. El sopar es refreda mentre treiem tota l'aigua gelada. Tot està mullat, fred dels collons.

Pujada per un caminet fins un coll i baixada cap a Fabert, quatre cases perdudes. Dissabte. El Per es queda a esperar el lampista, no poden anar a esquiar com tenien previst. Jo surto a caminar amb els meus pals i les botes. Pujo per un senderol fent via. El dia és esplèndid. Arribo a un collet en relativament poca estona. Tot és força a prop. Des del coll albiro una casa solitària. M'ha cridat l'atenció ja des de baix. Canvio ruta i m'hi vaig. Es troba totalment aïllada, està en obres, com abandonada a mig construir. Bons materials, fusta, plaques solars. Prenc un caminet per arribar a Fabert, un poble molt perdut. Em reben dos gossos amb cares de pocs amics. Però no fan res. Surt una senyora i els crida. Torno tranquil·lament per un altre camí que desseguida em torna al collet i baixo.

Primera sortida a còrrer. Diumenge. Per molt que sigui a muntanya, no he oblidat les bambes, la roba lleugera, l'aparell de comptar els quilòmetres. Ja sóc una perduda runner. Sortim el Pol el Per i jo. Per la carretera no passa ni un cotxe. Queda descartat anar per camins, tot és ple de neu. El Per puja per coll d'Arles fins a França. En Pol i jo tirem fins un poble proper. Tot el camí són corbes, tota l'estona pujada. La darrera corba la fem caminant. Arribem a un habitat de masies sense plaça i sense esglèsia. Jo no li diria ni poble. La baixa és molt ràpida. En un moment ja som a casa. En total no hem arribat ni a 5km.

Caminada amb raquetes de neu. Diumenge, una estona després, mentre espero que el Per torni de la seva llarga tirada, començo a caminar per la pista amb les raquetes a la motxilla. Al poc ja no es pot passar. Em calço les raquetes. Pujo uns tres quarts d'hora pista amunt amb cada vegada més neu i més silenci. No hi ha ningú. Un bernat pescaire em surt del riuet que acompanya el camí. Al cap d'una bona estona veig dues ànimes vives. Dos corredors de muntanya, van amb pantalons curts. No porten bambes, porten unes botes lleugeres. No consegueixo entrendre com poden córrer per la neu. Decideixo tornar. Mig hora i sóc a casa.