Èpica de les curses

Ja fa temps vaig dir que una cursa mai comença quan es dóna el tret de sortida. Comença sempre abans. Aquest any està marcat per incidents que han fet les curses "diferents" i especialment per incidents previs al dia D. A la cursa de la dona, a l'octubre, vaig passar la nit del lloro, no vaig dormir per un dolor d'estòmac i diluviava. Em trobava tant malament que no la vaig ni intentar.

A la mitja marató jo estava bé, però el que no ho estava gens, era el Per. Va venir a acompanyar-me, però no va poder acabar-la.

Bombers tenia bona pinta. Tots ens trobàvem bé, cap problema. Divendres vaig anar al dermatòleg per un petit quist que no és dolent -això ja ho sabia- però sí emprenyador, al centre de l'esquena. Me'l van treure i em van cosir cinc punts.

Venen els dubtes si córrer o no, si em tibaran els punts, si estaré baixa de defenses per l'antibiòtic, si començaré a tenir dolor o em fregarà la samarreta. En fí l'èpica de les curses. Si no ho proves no ho saps.

He decidit sortir a provar, sense forçar, també perquè la forma que vaig guanyar preparant-me per la mitja durant sis mesos, ja l'he perduda en un mes de no fer res i un altre de fer prou (21km setmana) i una darrera setmana sense córrer.

Resultat: 58:32. Ritme molt regular, els darrers quilòmetres iguals als primers, bones sensacions, sense dolor ni molèsties. Per a ser dos dies després de la intervenició, està bé.

Com és habitual he aprofitat aquesta tarda de diumenge post-cursa per fer una nova inscripció, la darrera de la temporada per la Cursa popular de nou barris pel 20 de maig. Aquesta serà la darrera d'una temporada molt i molt bona. Cap a finals de maig ja escriuré un resum del meu quart any de runner.