Aquella samarreta que portava li anava ajustada i jo m'ho imaginava tot. Tenía un somriure de nena, sí una nena que -mai li vaig dir- em feia tornar boig. L'estiu, els jocs, les pors i les ganes de despullar-nos. Ens escapàvem al far per estimar-nos, feiem l'amor al costat d'un foc notant la sal als llavis.
I ella, em mirava amb cara de sospita, i com si pogués passar res, m'agafava molt fort i no em deixava anar. Mira que era tonto llavors, jo no vaig entendre res, tota aquell amor tant fort. Ara no me'l sé treue de la ment.
Només era un petit gran amor, no era res més que això, l'enyoro tant....
He madurat. Ara sabria què dir, ara sabria què fer. Ara l'estimaria com es mereix el meu petit gran amor. Sí, ara vull un amor com aquell.
Tenia una forma de caminar especial, la reconeixeria en una multitud. Em deia "Ets un frau", però jo no ho vaig arribar a creure mai. Cantàvem, cridàvem i ens buscàvem el cos per fer aquelles coses prohibides que tant ens agradaven. "A veure qui arriba abans fins la paret", cantàvem improvisant i cridant cançons desentonades.....
"No sé si t'estimo, no estic segur"... Ja no parlava, em mirava sèria, es veia que patia. No sé quant va arribar a plorar.
Només ara me'n faig càrrec del que he perdut... del petit gran amor que vaig deixar abandonat a la platja aquell estiu.
Ara sabria fer-ho bé, li diria que vaig boig per ella, que vull un petit gran amor, que la necessito....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada