Pluja i lluita, Madrid sense rock and roll

Per fi ha arribat la darrera mitja marató de la temporada. He de dir que els elements els he tingut en contra, que ha estat una bona lluita i que estic molt i molt contenta d'haver-la acabat.

Prèviament l'entrenament programat va començar a fallar després de completar la mitja de Barcelona. A aquella mítica cursa ho vaig donar tot i quan dic tot vol dir que em van baixar les defenses i vaig quedar  totalment desfeta. Com a resultat vaig agafar un refredat amb mocs, tos i congestió que em va mantenir sense córrer unes dues setmanes (ara ja no se'm cura un refredat en tres dies, és l'edat). Quan vaig reprendre, em va caure a sobre la Setmana Santa i vam a anar a Noruega a esquiar. De tornada a casa vam començar a anar a Espinavell, lloc on hem entrenat en pujada i alçada, però sense tirades llargues.

Per primera vegada a la meva vida, doncs, he corregut sense prou entrenament previ. A més continuo arrossegant les meves lesions: el neuroma de morton, la fascitis plantar i els talls al turmell de quan em va caure la moto.

Aquest matí plovia, però com que tenim més moral que el alcoyano, i ja que hi erem, doncs som-hi, cap a la sortida. No sé si coneixeu Madrid, la cursa començava a Pl Cibeles i pujava més enllà de Pl Castilla per la Castellana, els primers 7 km en pujada continuada. Després baixar, però sense poder recuperar gaire perquè l'asfalt relliscava força i notava la baixada al peu adolorit. Dintre de tot he resistit força bé, les altres coses anaven de meravella: respiració, batecs del cor, genolls, ingesta de barretes i begudes sense problemes etc...

Però al quilòmetre 16 arribaves al mateix Parque del Retiro que és la meta de la cursa. Tanmateix faltaven uns quans quilòmetres. Comencem a rodejar tot el parc, amb pujades i baixades de mig quilòmetre, però no dins, sinó pels carrers de fora. I aquí és on se m'ha fet mooooolt llarga la cursa, la pluja caient cada vegada més forta i un parc que semblava molt gran per rodejar.

Per fi he de dir que l'entrada al parc i fins la meta ha estat espectacular de aplaudiments i ànims del públic, i que he arribat molt contenta d'haver estat capaç d'acabar-la. He fet un temps de 02:21:48, que és més lent que BCN, però en aquestes condicions, ja me'l quedo.

Una cosa que m'ha decebut però, ha estat el rock and roll. Nomès hi havia unes tres o quatre bandes i no tocaven música gaire motivadora. Jo m'havia imaginat més marxa.


I així acaba la meva temporada, la setena, pròximament hi haurà resum. La propera serà molt diferent, començant molt abans i acabant al febrer per tenir temps de preparar una altra aventura, aquesta vegada en bici: anar a Santiago des de León.