Puc datar-la amb total exactitud: va ser feta el 4 de gener de 1991. Aquells nadals van ser especials. Durant el mes de desembre de 1990 jo havia començat a sortir amb el Per. Però era tot molt recent. El 22 de desembre ell va marxar a Oslo a passar les festes amb la seva família. No vam quedar en res. No vam parlar si en tornar continuaria la relació, si era un "noviazgo" oficial o només havia estat una aventureta passatgera.
Durant els dies de Nadal, Cap d'any, estava molt neguitosa. Per aquella època el meu íntim amic era l'Andhi, també era el meu confident. Li explicava absolutament tot. Llavors vaig trucar-lo i li vaig explicar que tenia un novio, que era noruec que era un alumne meu, però que no sabia si, en tornar de les vacances, seguiríem o no. I que n'estava molt d'ell.
La nit de Cap d'any, l'Andhi i jo erem els únics que no teníem on sopar i havíem quedat per celebrar les campanades a partir de les onze amb tota l'altra gent. Així que em va convidar a casa seva a sopar.
Per aquelles époques, l'Andhi era molt aficionat a la fotografia i es revelava les seves pròpies fotos. Crec que anava a un curs, però no ho recordo amb certesa. El cas és que jo em menjava els vents per saber què passaria el 6 de gener, dia que el Per tenia previst de tornar a Barcelona. Molts homes amb qui jo prèviament havia tingut relacions, començaven amb entusiasme però al cap d'un mes o dos em deixaven dient que no ho tenien clar. Per això tenia tanta por.
El 4 de gener l'Andhi em va trucar per proposar-me fer-li de model per una sèrie de fotos en blanc i negre. Com que jo necessitava fer quelcom, no importava el què, vaig acceptar. Vam anar al Parc de la Ciutadella i em feia passejar, entrar i sortir dels edificis, seure als bancs, recolzar-me als arbres, llegir un llibre, etc... Jo feia tot el que em deia i anàvem parlant. Fins que em vaig oblidar que hi havia una càmara de fotos disparant-se continuament. Em va fer tot un carret.
En aquesta foto en concret estic sortint del Museu de Zoologia. Tinc una expresió molt francesa, crec que degut al tall del cabell. M'agradava tallar-me'l una mica a l'estil Amelie. L'abric també era bastant nou i l'havia comprat en una botiga del carrer Gran de Gràcia, tenia un color grana fosc que també s'adeia amb el meu look intel·lectual i bohemi.
I dos dies més tard, va tornar el Per, em va trucar de seguida i em va convidar a casa seva per fer-me un regalet que m'havia portat de Noruega. Era el llibre de Knut Hansum Fame (en noruec Sult) en italià, perquè a Oslo no l'havia trobat en castellà.
Tinc totes les petites fotos que es fan abans de revelar les fotos en gran, per tal de saber quines val la pena engrandir. Una de elles tant l'Andhi com jo la vam trobar molt maca i me la va regalar. La vaig posar a un marc i la tinc al saló de casa, a la prestatgeria justament on tinc els llibres en francès i això sí que és una pura casualitat!
4 comentaris:
Oh me encanta la historia! Buena manera de que pasen las horas más rápido... Y qué lujo de amigo fotógrafo! La verdad es que es una foto como para tenerla en el salón.
Una final muy feliz, lo suscribo :-)
BLN, m'encanta la foto, ja t'ho he dit abans. I em fa gràcia que expliquis coses de la teva vida privada. Pensava que no t'agradava. I sí, jo també amplio les fotos i les miro.
A veure si algún dia coneixo a l?andhi de qui tant t'he sentit parlar.
Feia temps que noentrava ni al meuni al teu blog. Gràcies per motivar-me.
Petonets
No se que es mes bonica, la historia o la foto
Publica un comentari a l'entrada