He d'endinsar-me muda al teu melic,
pell dolça al tacte com cap altra,
arrupir-m'hi fredolica i riallera,
cega i sorda, excitar-me, cos bonic.
Fem l'amor sense olfacte ni petons
perquè tot el que vull és sols tocar-te.
No volem les paraules de l'amor
que ens distreuen del tacte.
No mirem la nuesa del teu cos,
bell amant, que la llum ens delata
l'impuresa perfecta de l'amor,
pell tranquil.la, daurada.
Els indrets de ta pell, amic meu,
no els coneix la mirada,
mentre el cos ja gaudeix, amor meu,
la viril calor blanca.
3 comentaris:
Difícil joc d'amor el que aqui em planteges. Com es pot amar sense olfacte, petons ni mirada? Per a mi impossible. Mirada olfacte gust tacte oïde, tots es barrejen... No ho imagino. Ja m'explicaràs.
Mar
Es clar que no es pot. Però el poema es un homenatge al tacte i per sublimar-lo he buscat la metàfora de la desaparició dels altres quatre sentits. Joc d'amor impossible com tu dius, Però no impossible poema
Hola BLN,
doncs sí que l'havia llegit! Curiós! Quan he començat he pensat que no, doncs no recordava res i quan arribo als comentaris... Que sí! M'agrada el teu poema, sí. Encara que continuo pensant, que jo necessito tots els altres sentits. I també les paraules! Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada