Aquest cap de setmana ells han marxat a un camping a Tarragona on no admetien gossos, així que l'estic cuidant jo. Ella dorm al jardí de casa seva i allà la deixo soleta quan nosaltres tenim alguna cosa a fer. Però quan som a casa, ens fa/li fem companyia.
He sortit amb ella a passejar cap a les 12:30, hem tirat pel caminet que va paral·lel al carrer que puja a Pça. Mireia, després hem caminat pels "merenderos" de sota el tennis i hem girat cap al camí que baixa la Vall de Sant Just fins el trencall dels atmetllers i la Font de la Beca. Hem seguit pel camí fins la deixalleria, l'institut i al mercat. Encara m'ha donat temps just, eren les dues tocades, per entrar l'ultima al super i comprar alguna cosa pel cap de setmana.
La volta ha estat de dues hores. No hem corregut, però tenint el compte que la cursa és demà, hem fet una bona preparació.
Ara és aquí, vol jugar, em mira amb la pilota a la boca, i em fon el cor. Realment quins meravellosos éssers són els gossos. Quanta dolçor i harmonia ens regalen!
El Per i jo tenim decidit que quan ens jubilem ens comprarem un gos. Llavors tindrem temps per dedicar-li i com que els nostres fills ja seran grans, el deixarem amb ells quan voldrem volar a Noruega.
A més també tenim pensat tenir una borda al Pirineu i pujar molts dies (entre setmana perquè estarem jubilats) amb el nostre gos. Si tenim nets els convidarem també.
Només ens queden 17 o 19 anys per trobar-nos en aquesta bonica i idil·lica situació. Per cert que avui és el nostre aniversari de casats i precisament en fa 17, i han passat volant!
2 comentaris:
Felicitats !!!
(... quina paciència la d'en Per; un sant, és un sant...)
Oi, no es nada comparada con la paciencia de Belén, por suerte para mi!
Publica un comentari a l'entrada