Els seus ulls em miren,
travessant la ignorància de l'idioma,
amb l'esguard de qui cerca en la tempesta
un camí de saviesa.
Per un instant els veig desaparèixer
en una boira de confusió muda.
Veig com pensen els caps,
però no sé que pensen,
perduts més enllà de les paraules.
Com quan un cop de sol escampa boira
tot seguit els canvia la prestancia,
mentre per fi als ulls els torna
com una claror de pau cercada
Somriuen.
Han entès el missatge.
3 comentaris:
Jajaja. Mira que escriure un poema pels alumnes de primer!!!!!
Bé sé de què parles.
Me'ls estimo molt els alumnes de primer.
Alumnes de primer, cares noves, paraules forasteres, i de sobte aquest somriure. Entenen, capten, mica en mica.
Felicitats profe i un petó.
Natàlia, tu també ets profe? D'idioma? Veig que m'entens!
Publica un comentari a l'entrada