He estat fent un curs durant aquest hivern per aprendre a escriure contes i relats breus. Per a mi ha sigut una experiència meravellosa. He conegut gent que escriu realment molt bé i he tingut el luxe de poder portar les meves proves i els meus experiments i llegir-los mentre 12 persones em donaven llur parer. La Silvana Vogh, la professora t'encomana una mena d'entusiasme per la narrativa, perillós. Els dijous han esdevingut el meu millor dia de la setmana.
Tant m'agradat que ja estic fent el curs Segon. El que llegireu és el treball de fi de curs del qual em sento bastant satisfeta.
La duana
Quan una gota cau sobre la pell de l'aigua, es desencadena un raig incontinent de desesperació que ja no es pot parar. En Lluís Padrós es toca el nas quasi al punt del plor. Se li entenlen les ulleres. Porta la pitjor setmana de la seva vida. Primer intentant trobar la millor combinació per viatjar de Barcelona a Buenos Aires portant menjar per més de 200 comensals, després la discusió amb la seva dona que l'ha tocat dins el més profund, el tema que més li costa de païr, i ara aquí, a Rio de Janeiro, a la zona de trànsit, amb el menjar fora de l'avió, essent revisat per la policia duanera. Aquesta és la gota. La Marta mira nerviosa els seus genolls. Seguda a una cadira incòmoda esperant que torni a venir aquell policia seriós i sec. Això si que ha estat un bon enrenou. Ha d'arribar com sigui a Buenos Aires. El més aviat possible. Treu l'ordinador de la motxilla i es conecta. Busca algú a qui avisar. Algú del casting. Si arriba tard igual no li deixen fer-lo. Potser no és prou, de prima, ella. Amb sort donarà per sota els 40 kg i si no menja doncs millor. El que no suporta és no haver fet la rutina al fitness. Quan no la fa, s'estressa.
Que no saben distingir el menjar de la droga? Quin error anar via Rio, havia d'haver escollit un vol directe o, com deia en Joan, comprar allà. La sala d'espera és d'allò més vulgar. No té res. Ni un mal póster amb una vista amazònica. Cadires recolzades a la paret bruta. Hi ha una noia. Déu meu quins braços que té! Tot músculs, deu fer peses. No li sobra ni un gram. És com l'Ester, la seva filla, si fa no fa, aquesta noia. Enganxada a la màquina teclejant i... parlant?. Sembla que té problemes. El Lluís s'imagina els pares, deuen estar buscant-la. No la trobaran pas aquí. Aquí no hi aniria a buscar l'Ester, ell. No hi pensaria.
Segur que estan trucant els seus pares. Els pares! No els sembla bé que faci esport ni que mengi lleuger. Sempre s'estan ficant amb ella. A més no volen que sigui model. Es clar que no tenen ni idea de les hores i hores de converses a facebook preparant aquest viatge. No vol anar-s'en per sempre. Ja tornarà a Barcelona. Només vol presentar-se al càsting. Després ja veurà. Si l'agafen, quin contracte li proposen, quan de temps ha d'estar-s'hi. Llavors decidirà. Estudiar no. L'institut és un pal. Treballar depèn. Si li agrada, sí, però del que vulgui. De model.
Les noies joves no tenen cap. Fan el que volen. És un desastre! No venen a dir-li res del seu menjar. Segurament estan buscant els pares d'aquesta nena consentida. El seu menjar ja ni l'inspeccionen, es deu estar podrint a un magatzem calent allà oblidat.
Aquest paio deu ser català. L'ha vist a l'avió. Podria haver-se enganxat a ell. Ja és un iaio. Perquè el tindran aquí? Sembla molt enfadat. La Marta té ganes de plorar, té por... Aquell policia ha de tornar, hostia, i vol plorar, però si ho fa, ja l'ha cagada, perquè encara semblarà més cria. És una dona, ella. Una dona.
Mira la taca de la paret, mira el buit, mira dissimuladament la noia. Es toca el nas. Es neteja les ulleres entelades. Té gana, està cansat. Si portés rellotge! Imagina l'hora que deu ser a Barcelona, ni la sap, no sap quantes hores de diferència hi ha. El temps passa molt lent.
-Hola, parles català?
-Sí, sóc de Barcelona.
-Retingut també?
-Doncs ja em veus.
No li agrada aquest paio amb pinta de "culturetes" però no té altra sortida.
-Anava a Buenos Aires, i tú?
-Jo també.
La Marta no sap que dir
-Vols menjar alguna cosa? Puc cridar algú que ens deixi sortir a buscar un entrepà.
-No, passo...
- No menges?
- Pa, mai.
-No saps el que et perds!
-Sí que ho sé, el que m'he perdut és l'oportunitat de la meva vida de treballar en una agència de models argentina, la millor del món.
-Què et passa?
-Em tenen retinguda perquè no viatjo amb ningú i no tinc permís.
-Perquè ho has fet això?
-Hostia puta! t'ho explico i em fots bronca!
-Contesta'm com a mínim! No és cap bronca. Els joves sempre amb la cantinela de la bronca, la bronca. No se us pot dir res.
-I tu què? Si ets aquí no deu ser per res bo. Trafiques? Estàs evadint pasta? A veure qui té el delicte més gran!
-Res d'això. Estic passant menjar molt fresc i refrigerat tot tancat en caixes. Me l'estan inspeccionant i arribaré tard i amb tot fet malbé.
-Com et dius?
-Lluís.
-Jo Marta. Podem fer una cosa que ens beneficia als dos. Tu et fas passar pel meu tutor, solucionem lo meu i ja poden anar a controlar les teves caixes.
-Què?
-......
-Com vols que digui que sóc el teu tutor? Estàs boja?
-Perquè no?
-Primer perquè tinc un problema molt gran i molt urgent. Un problema de debó. I no tinc temps de cumplir capricis de nenes fugides de casa. Segon perquè el que a tu et convé és un policia que t'ensenyi una mica de la vida, que et penses que tot és volar i trobar feina. A part, per ser model has d'aprendre a menjar bé.Tercer perquè jo també sóc pare i no puc acceptar el tracte que estan rebent els teus fent-los patir d'aquesta manera.
- Tio, no siguis cabró, no saps com m'agòbia el poli aquest. No m'hi vull quedar sola a l'interrogatori. No sé si ha estat una fugida de nena consentida ni si tinc una merda de cos i val que els pares s'ho estan passant malament, però estic molt penjada, no tinc ningú. Si no m'has d'ajudar, com a mínim no em donis la brasa.
Tornen a quedar en silenci tots dos. La Marta es recull el cabell. Aquest paio era la seva darrera oportunitat. Ara sí que ho té negre. Hauria d'haver tingut paciència. Li recorda el pare. Pensen que ho saben tot. No t'escolten. Els seus problemes sempre són els de debó, però els d'ella, són xorrades.
Entra un policia. El Lluís s'hi apropa i li demana si pot sortir a menjar alguna cosa. Li deixen anar a la cafeteria. Veu com parla amb la Marta, com li tremolen les mans quan tanca el portàtil i recull el que porta. El seu cos fràgil sembla el d'una nina, com quan són tan petits que no goses ni agafar-los, que penses que se't cauran. Entren tots dos per una porta. La mirada del Lluís vol seguir-la, vol acompanyar-la. Tanmateix no es mou ni un mil·límetre.
***
A la cafeteria el Lluís no es pot treure la Marta del cap. Tampoc él seu marisc retingut. Va d'una idea a l'altra com si fossin enemigues. Truca al mòbil del Joan, sense resposta. La cara de la Marta va guanyant terreny, la veu cada cop més clara. És només una persona que no sap parlar amb educació, però que li ha dit clarament que el necessita. Li ho ha dit desesperada. Està desesperada. I ell no. El seu menjar no és més que això, menjar. No era la gota que feia desbordar la pell de l'aigua.
Li sona el mòbil
-Joan, per fi, sí mira et volia dir una cosa que ara no entendràs. No vindré a Buenos Aires.
-....
-No, estic bé, pero tinc una cosa a fer. No hi comptis amb el menjar. No arribarà.
-...
- Crec que haig de fer una cosa molt important. Haig d'ajudar algú. Gràcies, Joan.
Es lleva de la cadira i va a buscar un policia de menors.
***
Van tots dos dins l'avió. Un home carregat d'esquenes i una noia anorèctica molt a prop l'un de l'altre.
-De veritat, Lluís, que no m'ho esperava que vinguessis a treure'm de les urpes d'aquell monstre. T'he jutjat malament.
El Lluís es toca el nas amb petits moviments tensos. Se la mira i no sap què dir.
-Has fet el paper de tutor a la perfecció, molt creïble. Tot seriós i coherent. Jo ja et donava per inútil. Moles, tio.
La Marta s'arregla el cabell, es fa una cua. Té un cabell molt bonic, una mica arrissat. Es treu la cua, se'l deixa solt. Mira el Lluís.
-Has pogut endur-te el menjar?
-No, l'he deixat a Rio.
-Ostres! Ho sento, no volia que acabés així. Volia que la nostra farsa fos bona per tots dos. Gràcies...
Pensa en l'Ester, la seva filla, com li diria a ella que l'està enganyant, com s'ho prendria... Agafa forces. Es treu les ulleres entelades. Ara la fúria i la desesperació vessaran el got. Un, dos, tres...
-Marta, els teus pares t'esperen a l'aeroport, no et renyaran. Estan molt contents de saber que estàs bé. Anem de tornada a Barcelona.
No hi ha resposta. La Marta plora, amb un plor de nena perduda al parc, amb un plany de bebé que té gana, amb llàgrimes de canalla quan la foscor de la nit la terroritza. Per fi els pares arriben per tranquil·litar-la, donar-li llet, cantar-li la cançó de bressol.
Entre llàgrimes la Marta beu un suc i menja a poc a poc un sanwich de pernill i formatge.
2 comentaris:
Doncs has aprofitat el curs perfectamente, BLN! M'encanta el que has escrit. Un petó i fins aviat.
Bonissim!
Publica un comentari a l'entrada