Com ja hi ha una entrada al bloc explicant tota mena de bolets que he collit a Noruega, aquest any els mateixos i en els mateixos llocs que l'any passat, no faré una relació dels fruits de la cacera. Em dedicaré a un interessant tema polèmic:
Anar sola o acompanyada?
Per una banda a mi m'agrada anar sola, descobrir jo els llocs i els caus i només saber-los jo. Quan vaig sola parlo amb gent desconeguda que sempre m'adverteix dels perills de collir-ne de tòxics, de trobar-me serps o altres animals, de perdre'm. Em deixo mollar per la pluja i acabo ben xopa, vaig cantant en català i en espanyol i en italià cançons que jo penso que li agraden als bolets. Parlo amb ells i de vegades em dedico a recollir brossa del bosc i començo a negociar amb la natura: "Va a canvi que t'he lliurat d'aquesta llauna de cervesa pudent podries mostrar-me un cep" i al cap de poc en trobo un i començo a besar els arbres i a abraçar-me a les pedres.
A més estant en un país estranger, on ningú és com tu, on parlo tota l'estona noruec i en un ambient en el qual es parla de pesca el noranta per cent del temps i sobre tot del peixos que "quasi" han pescat o d'aquella pesca gloriosa de 1978, marxar sola pel bosc i desaparèixer durant dues o tres hores, m'encanta.
Per altra banda em fa il·lusió que algú m'acompanyi, que valori els bolets i que s'emocioni en trobar un cau. Ens divertim cridant-nos quan en trobem molts. Aprenc el nom dels bolets en noruec. El nostre crit més habitual és "Kantareler" que és com es diuen els rossinyols en noruec i quasi en llatí (Cantarellus).
La meva sogra és molt divertida perquè abans no en sabia de collir-ne i ara li encanta. Jo vaig darrera d'ella per si cau o es fa mal ja que està operada del cap del fèmur i no hauria de fer baixades ni pendents. Però se m'escapa per tal que no li tregui els bolets que ella ha trobat.
Collir bolets amb més gent també em fa pujar l'autoestima perquè en aquell món d'ignorància micològica jo sóc la gran experta. Puc parlar hores sobre bolets i sobre on es poden trobar i com es cullen i netegen i preparen i cuinen. Controlo cada bolet que agafen els altres. Em pregunten, en consulten i si jo dic que és bo, fins i tot se'l mengen. Aquesta fe també m'encanta.
En conclusió m'agrada perdre'm jo soleta pels boscos noruecs i tornar amb el cistell ple i també portar un grupet de novats i fer de professora i experta. No puc dir què m'agrada més. El que sé segur és que m'agrada menjar-me'ls amb tothom i que em diguin que sóc tan bona cuinera.
2 comentaris:
Hubo un tiempo en que anduve por Islandia con gente que hablaba de salmones sin descanso, hubo otro en que por el monte iba buscando setas siempre un poco mas lejos de lo que debía.
A por setas volveré.
Mln
De acuerdo en ambas cosas, sin embargo yo añadiría que una vez que la persona que llevas al lado se ha hecho experta (incluso más qué tú, véase Raúl), la motivación viene por ambas partes y si por ejemplo hay pocas setas (como en Gascueña este verano) te impulsa a no darte por vencido, a seguir buscando. Personalmente nunca he ido a coger setas sola pero tiene que ser toda una experiencia, y entiendo que intentes hacer trueques con la naturaleza, al fin y al cabo mamá hacía lo mismo cuando iba a pescar de pequeña y le salía bien (aunque lo suyo era engaño... jajaja).
La mala noticia boletaire que tengo este fin de semana es que en Epping forest (muy cerquita de Londres) está prohibido coger setas, así que a pesar de que las hay no podemos ir a buscarlas. ¡Lo que hace la civilización!
Publica un comentari a l'entrada