Que todas las noches, sean noche de bodas, que nunca se ponga la luna de miel

Ahir vaig anar de casament multilingüe. Pedro y Leonor. Pedro és de Brasil. La Leonor és d'aquí, filla de la meva cosina. Viuen a Bèlgica. Una cerimonia molt maca, al jardí de la casa on el mossèn va parlar un castellà i francès impecables i un portuguès força bo.

Els núvis molt enamorats, somrients i simpàtics, més semblaven dos adolescents que acabaven l'institut, que no pas dos adults amb tot el bagatge d'haver marxat de casa i dels respectius països al 18 anys ell i als 19 ella i ja portar un lustre de vida independent.

Un sopar excel·lent i actuacions. Primer Rosario Flores ens va embolicar amb la seva energia, la seva força i la barreja total de rumba catalana, funky, salsa i família Flores. Va acabar amb la meravellosa cançó del seu estimat Antonio "Si pudiera"

Els germans de la núvia van fer discursos molt emotius i van repetir les famoses paraules d'en Sabina: "Que todas las noches sean noches de boda, que nunca se ponga la luna de miel". El moment va ser el millor, perquè si la lluna no feia el ple, poc li faltava.

I després, continuant en la multiculturalitat de l'acte van entrar els percusionistes brasileiros i ens van deleitar amb balls a cops de bombos, tambors i timbales. Alguns dels amics del nuvi hi van participar.

Per acabar-ho d'adobar ja només faltava la veu trencada de Jacques Brel amb un "Ne me quitez pas", sols que el genial cantautor parla de desamor i tristesa i no era el dia apropiat. Així que van fer bé en no incloure'l.