Verba volant: å rusle

Verba volant, scripta manent

å rusle

Avui m'ha cridat l'atenció un verb en noruec que es fa servir, jo creia, que poc. Més aviat en locucions. Però estava equivocada, perque buscant per internet he vist que té moltes i molt belles atribucions.

És la paraula å rusle. Significa passejar, deambular. Però a diferència de les seves veus en català, té com un matís de dificultat i parsimònia.

Els noruecs són passejadors de mena i els encanta sortir a caminar. Caminen amb energia i alegria. Fan el que ells anomenen å gå på tur (aldri sur). Sortir a caminar (mai de mal humor). En canvi å rusle és com ananr tirant, anar fent. Arrosegant els peus.

Jo l'havia sentit en el context de despedir-se d'uns amics que t'han convidat a sopar per exemple. Aquells comiats tan protocolaris i lents en els quals comences a comentar "hauriem de anar tirant" "s'està fent tard" "nosaltres marxarem ara" i després et quedes una estona més parlant i tornes a dir "ara sí que hem d'anar-nos'en..." En noruec diuen "vi skal begynne å rusle litt". Comencem a tirar lentament.

Però a internet he vist altres locucions molt poètiques d'aquest verb. Per exemple Jeg går og rusler que es podria traduir "vaig fent camí" com els versos de Machado Caminante no hay camino, se hace camino al andar... o encara la més poètica Livet rusler videre. La vida passa (literalment passeja) .Té com un significat de "llisca", fuig a poc a poc.

Fins i tot he trobat un extraordinari i molt trist poema d'una persona que es vol suïcidar, o que ha intentat fer-ho.

Rusler videre…   av Krokoline     

I en rar verden


der alt blir noe annet enn det var


tenker jeg at nok er nok,


snur ryggen til 


og senker skuldrene.

Mens mørket senker seg


rusler jeg stille videre


ned hagegangen,


opp trappa,


inn i varmen


og setter døra litt på gløtt


for dem som skulle finne på


å følge i mitt spor.

(Desaparèixer. Per Krokoline

En un món estrany on tot és diferent de com era, penso que ja n'hi ha prou, dono l'esquena i relaxo les espatlles. Mentre cau la nit, marxo lentament en silenci, baixo per la porta del jardí, pujo les escales, entro a la calor i deixo la porta lleugerament oberta pels que  m'han de trobar i seguir les meves petjades.