Carmen: una espanyolada vista per un francès

Ahir vaig anar al Liceu a veure Carmen de Bizet, una òpera que no havia vist mai representada, però que és d'aquelles que totes les àries et sonen. Seguidilles, havaneres, toreador, l'amour est enfant de bohème..., gitanes, toreros, soldats, txulos i tota la pesca espanyolista. Per fer-ho encara més radical, la posta en escena del Calixto Bieito es va permetre posar-nos una bandera espanyola com la que lluïa en temps de l'Aznar a la Plaza Colón, un gegantí toro de Osborne, una cabina de Telefònica autèntica, un traje de luces groc, i la guardia Civil de verd amb tricorni.

L'imaginari d'un francès decimonònic no és ni de lluny realista. L'imaginari del sr. Bieito volia ser trencador i provocador com sempre, però la gent tampoc no va reaccionar excessivament. Així que malgrat tot la posta en escena va agradar al públic. A mi no. Jo sóc més tradicional i m'agraden les postes en escena de l'època, més folkloriques i més d'acord amb la música.

La versió va ser molt bona. Don José era Roberto Alagna que va estar genial, impressionant. La Beatrice Uria-Monzón fent de Carmen es defensava prou bé sobretot perquè era una excel·lent actriu i a més prima i maca, sensual. Però la que va enamorar el públic va ser sens dubte la Marina Poplavskaya en el seu impressionant paper de Michaela. Les seves dues àries són d'una dolçor pregona, en especial la del tercer acte quan expressa la por que té en trobar-se de nou amb José, però li ha de dir que torni a casa ja que la seva mare està per morir.

Diuen que la Maria Bayo ha substituït la Poplavska algun dia, però ahir crec que era ella.

Aquí podeu gaudir d'aquesta ària, cantada per una altra gran, Marie McLauglin's, que he trobat brujulejant per internet i que m'agrada moltíssim.