Aquest pont he vingut a Ventalló. Com sempre és un plaer descansar, sortir a passejar, menjar bé i tenir temps de mirar-me els blocs i de llegir. Avui feia un matí molt plujós que ha anegat els camins i que hem aprofitat per encendre la llar de foc i fer un aperitiu deliciós i un dinar de cus-cus, verdures i botifarres del Miquel Roca.
A la tarda ha parat, hem sortit a còrrer per la carretera deserta de cotxes (com dic els camins són intransitables) i després hem anat amb la meva mare i els nens cap a Figueres, al cine.
No tots a les mateixes sales, com ja ha passat altres cops, escollim diferents pelis que comencin a la la mateixa hora.
La meva mare, el Per i jo hem anat a veure Cartas a Julieta.
No em pregunteu si m'agradat? Doncs, és clar que sí. He plorat? També. La recomano? La recomano. És maca? Una preciositat. Els personatges s'estimen molt, molt? Sí moltíssim. Acaba bé? Acaba doblement bé. És divertida? Té diàlegs molt còmics. Tots són guapos? Qui més qui menys tots passen del 7'5 i hi ha molts excel·lents. Van ben vestits? Portan una roba txulísima.......
És bona? No és una bona película, o potser sí, però no és del tipus que els entensos en cinema considerarien bona. És una comedieta, propaganda de Verona i de la Toscana i dels cotxes Fiat, és una americanada, tots els italians entenen i parlen anglès, no és realista, es basa en un fet que -que jo sàpiga- no és real: la gent deixa cartes a Julieta al mur sota el balcó.
Comença amb una parella de promesos a punt de casar-se que fan una mena de viatge de noces prematrimonial. Per a ell és més aviat un viatge de negocis, ja que està a punt d'obrir un restaurant italià a Nova York i vol contactar i conèixer proveïdors. Ella, Sophie, en canvi sempre ha volgut ser escriptora i troba un filó meravellós quan veu que hi ha una associació que es dedica a respondre les cartes a les noietes dissortades: les secretàries de Julieta.
El destí juga un paper funamental en la història, troba una carta escrita fa 50 anys i decideix contestar-la. L'anciana que la rep, Claire, decideix viatjar a Siena per retrobar el seu Lorenzo a qui va deixar plantat quan era una nena de 19 anys. La meravellosa Vanessa Redgrave fa el paper de Claire, i com sempre, el clava.
Com que Sophie treballava buscant informació sobre la gent per a un diari, doncs, clar, ho fa molt bé i decideixen ella, Claire i el net Charlie, buscar el Lorenzo perdut.
Mentrestant el promès de Sophie va fent la seva, anant a subastes de vins, a tasts de formatge, etc... sense adonar-se que l'està perdent.
No cal que continui amb l'argument, al tràiler ja s'entén qué passa i a més no cal ser Sherlock Holmes per endevinar el final, els finals... L'amor triomfa.
Els paisatges són espectaculars, Verona, Siena, la Toscana, les cases rurals/hotels imponents, amb tota la grandiositat de les Vil·les italilanes, i fins i tot un cementiri preciós. T'entren unes ganes boges de viatjar-hi. La música la componen una sèrie de canzonette itialianes d'amor, estil napolità, entre divertides i conmovedores, i una banda sonora molt ensucrada que exagera en les escenes més passionals, però que està molt bé la resta del temps.
És la peli perfecta per una tarda de diumenge, per una romàntica empedernida com ara jo, per un dia plujós d'ocubre, per un cap de setmana llarg i relaxat com el Pilar.
1 comentari:
A mi me parece una buena peli de entretenimiento, romántica, fantasiosa sí pero ¿y?... Tiene un buen hilo conductor que es el de contestar cartas.
Abrazos Belén!
Melina
Publica un comentari a l'entrada