Segrest

Lluny de mi, absent,

mai lluny del meu desig,

cos d'home adorat, perdut,

t'espero.

Em serpentegen camins plens de maragdes,

pugen per les meves cames:

dits, peus, tormells, genolls, ingles,

fins convergir al mig just

del meu sexe ignorant.

T'estimo

i he de tancar els ulls

de tant desig;

m'ofego en rius que baixen

pels meus pits,

buscant-te inútilment

morint al meu melic.

Desitjo posseir-te.

Desitjo posseir les teves mans

que un dia conegueren el meu cos.

Ah si tornessin a jugar,

pujar i baixar d'un punt a l'altre

d'aquesta meva pell tan solitària!

Desitjo encara més els teus dos llavis,

humits d'amor,

humits de desventura

que pronunciaren paraules tan sensuals,

tan plenes de tendresa,

i que em besaren una nit sobre la neu

dels meus pits blancs i freds

l'abril aquell...

Vindràs un jorn? Vindràs a rescatar-me?