La meca dels professors d'espanyol

Totes les professions tenen la seva meca. La meva també. Cada any, com una espècie de tradició nadalenca, el cap de setmana de mitjans-finals de desembre, un grup molt nombrós de professors ens trobem en un congrés que ja té un munt d'edicions.

És tant tradicional laboralment parlant com la panera o els sopars de feina, així que sense l'Encuentro ELE li mancaria alguna cosa a aquestes festes.

En una de les ponències es va dir que la nostra feina és vocacional, que cal tenir moltes ganes d'ensenyar per dedicar-se a fer-ho tants dies i tantes hores de tants anys sense acabar fart. No ho sé, potser sí. Jo la vocació creia que no la tenia, perquè el que a mi m'agrada és escriure i parlar i les meves professions preferides serien editora, periodista d'un diari o de ràdio, locutora, escriptora, poetissa.... però hi vaig calar a l'ofici d'ensenyar l'espanyol una mica perqué les llengües m'apassionen, una altra mica perquè m'atreuen els estrangers i molt perquè dintre del aula puc ser escriptora (d'exercicis) periodista (d'activitats culturals) locutora (de tasques orals) i editora (dels deures) i puc ser senyora absoluta d'una microsocietat feudal on la meva programació i les meves estratègies dibuixen l'itinerari que junts hem de seguir.

És molt bonic veure com una altra persona aprèn la teva llengua, com fa aquell clic que li permet sentir-se còmode i com s'enamora de l'espanyol quan pot expressar-se i entendre's.

En aquesta trobada veiem gent de tot el planeta, professors amb accent suec i xinés, amb cabells arrissats i negres i amb ulls blaus i pell blanca. Retrobem antics col·legues amb qui fa anys havíem treballat, sentim parlar moltes llengües, el basc i el català per descomptat, però també francés i alemany, també italià. I es que és tan interessant el que es parla, que venen professors d'altres llengües per aprendre la metodologia, la dinàmica i manera d'ensenyar.

I, ves per on, potser sí que és vocacional, perquè jo vaig començar a ensenyar espanyol a finals dels 80 quan vivia a Torino i d'això ja en fa més de vint anys i no crec que pogués continuar si fos una feina com qualsevol altra.