T'estimo en la rutina

El vaig conéixer als anys vuitanta quan tenia aquest aspecte i em vaig enamorar de les seves cançons, sobre tot de les seves lletres i també de la imatge de noi alt i prim, una mica estil Serrat, amb el cabell llarg i la mirada sense esma. Tenia els seus discs en vinil, sobre tot recordo Inesperat, un disc que contenia una canço Ciao, come stai? que em tornava boja per viatjar a Itàlia i conéixer algú que m'ho preguntés "amb l'idioma dolç" amb "aigua de mar mediterània"....

Després ho va deixar perquè es veu que les discogràfiques no li van ser propicies i es va dedicar a allò que havia estudiat: farmàcia. Però al cap del temps va tornar i des d'aleshores l'he anat seguint. Tinc en CD els seus treballs, n'he regalat a amics, vaig anar a un concert en directe.

Ja sabeu que no m'agrada conduir. Que em fa por. Doncs darrerament m'he posat el Joan, amb toda la seva tendresa per acompanyar-me i donar-me valor quan em poso al volant. Avui mateix això sonava mentre conduïa el cotxe. Us vull passar la lletra perquè és una cançó d'amor preciosa, d'un amor rutinari, d'un amor que ja no és la italiana dels viatges amb interrail de quan era jove, sinó la seva dona, amb qui ha aconseguit ser feliç en la rutina.

T'estimo en la rutina dels vespres coneguts.
T'estimo en el llenguatge dels gestos ja sabuts.
T'estimo quan em beses com a un desconegut.
T'estimo si ens sorprèn l'amor desprevinguts.

T'estimo en la derrota del cos en front del mirall.
T'estimo en el desordre que em posa tan malalt.
T'estimo en els llarguíssims silencis de sofà.
T'estimo quan t'emprenyes si em fumo el teu tabac.

T'estimo quan em deixes penjat sota els llençols.
T'estimo quan em dius “Sembla que visquis sol!
T'estimo quan no entens que a mi m'agradi tant
la pluja tardoral que inunda la ciutat.

T'estimo simplement per tot allò que no t'hauria d'estimar.

T'estimo quan et queixes que no tens temps de res,
que sempre estàs corrent —“Ningú no m'ho agraeix!”
T'estimo quan t'aixeques traient foc pels queixals.
Millor que no parlem del teu mal despertar...

T'estimo quan segueixo els rastres que has deixat,
que em porten als teus braços després d'un temporal.
T'estimo entre les restes de la passió enyorada.
T'estimo preocupada, absent, despentinada...

T'estimo quan t'agafa la neura dels regals,
els dies de Nadal que em deprimeixen tant.
T'estimo en la mesura que els déus m'han ensenyat...
Ja ho saps, que no m’agrada llegir-me els manuals.

 T’estimo simplement per tot allò que no t’hauria d’estimar.