Un tranvia llamado deseo

Ahir vaig anar al teatre Tivoli, a veure "Un tranvia llamado deseo". L'obra de Tennessee Williams tracta de l'estranya relació entre Blanche i Stanley, pols oposats de la societat. Ella dama amb deliris de grandesa, pertorbada i fora de la realitat, que amaga una història bestial d'homosexualitat, suicidi, perversió de menors, alcoholisme sota una capa de respectabilitat i educació esquisida. Ell un rude i violent marit d'Stela, la germana de Blanche, d'origen polonès, primitiu i molt enganxat a la realitat. No somnia mai, juga a poker, beu amb els amics i mana a casa, mana a crits i a hòsties, sense miraments. En mig dels dos una Stela entre vital i resignada, que no dona importància als defectes del marit sense el qual no pot viure i amb el qual la uneix una relació amorosa fortament passional.

Els actors,Vicky Peña, Àlex Casanovas, Ariadna Gil i Roberto Álamo, molt bons et fan creïble la història i fins et provoquen trontollaments dels teus valors més íntims. Tot i que estàs veient com un home maltracta la seva dona embaraçada, desitges que ella baixi per l'escala i el perdoni, i que facin l'amor com dos bojos tota la nit. Ho desitges i et fa mal desitjar-ho, voldries reaccionar com sempre i pensar que Stela hauria de fugir d'Stanley. Però Williams és genial i col·loca el desig tant amunt que et tremola des de la base tot el sistema de valors.

No es pot evitar estar comparant constantment l'obra amb la genial pel·lícula que van protagonitzar Vivien Leigh i Marlon Brando on aquest apareix més atractiu que mai, amb les samarretes suades i les camises estripades, com el desig encarnat.

A mida que avança es va tornant més dramàtica i tràgica i els actors van guanyant entitat. Surts amb un calfred a l'esquena i revisant el teu interior, per reconèixer que encara tenim molt de la bèstia primitiva del paleolític. La cultura i l'educació només ens han deixat una capa fina de civilització que ho tapa tot, però que té moltes esquerdes.