De què parlen els homes?

He vist un vídeo molt divertit del Santi Millán on desenvolupa la teoria que els grups d'homes són la cosa més semblant a un convent de monges. És humor, és clar, però té un fons de raó.

Heu de començar a mirar a partir del minut 3



La primera constatació que puc fer sobre els homes és que parlen poc. Que no es diuen quasi res per arribar a un consens. Ja ho explica molt bé el Santi. Jo, per la meva part, poso els alumnes a treballar en parelles i sempre em pasa que si la parella és de dos homes, en menys d'un minut han acabat. Dues dones   fan la feina en 5 minuts, ara, com sigui un home i una dona, el tio no para de rajar fins que els faig callar. És com si tot el que no s'han dit entre ells, ho portessin a dins i som-hi, li diuen a les ties.

Quan parlen, no parlen mai de dones. Sí, és cert, no parlen com nosaltres ens imaginem de les seves conquestes ni farden del que han fet. Això passa a les pel·lícules. Mai a la realitat. Tenen por de quedar malament. Veieu el tros que el Santi relata la seva "relació" amb la Elsa Pataki. Així és.

Parlen de futbol. Bé els nostres de futbol, els americans potser de baseball o basket, etc..  però sempre al mateix nivell. Comenten el partit i pronostiquen què passarà al proper. Mai parlen del físic dels jugadors, de si són macos o símpàtics, parlen de futbol com entrenadors. M'agrada com ho fan. La passió i la creativitat que no posen en els temes més profunds, apareix en aquestes converses d'una manera esplèndida. Crec que m'agrada el futbol, entre altres coses, per poder parlar-lo amb tios.

Parlen de feina. Ara que ja no és tabú dir que no en tens, parlen també de no-feina. Abans era una gran vergonya confessar-ho. Diuen el que fan, on i amb qui treballen, si et descuides t'expliquen el currículum. Es piquen entre ells, amb diplomàcia, explicant les seves posicions a les respectives empreses. Malgrat això acaban ajudant-se a buscar feina i d'aquestes converses que podrien semblar competitives moltes vegades surten oportunitats laborals.

Perquè els homes són admirablement bons amics. Amics fins la mort. A mi m'agradaria ser home per poder ser tan bona amiga. S'estimen profundament i s'ho perdonen tot. No els costa! Jo també perdono a qui m'ha ofès, però he de fer esforç i necessito temps. Ells no, ho solucionen dient "que cabron que ets", un somriure i ja. No els calen paraules.

A part d'haver vist el vídeo del Club de la Comedia, com és que sé de que parlen els homes? Doncs perquè visc amb homes continuament. A casa tres, al running són majoria, i ara també ho són al club de lectura (he canviat un club de 30 dones per un altre de 8 homes i 3 dones). I quan quedem per sopar amb els amics del Per de la bici, jo ja m'ocupo de seure on són ells o com a mínim de parar orella.