He viatjat relativament poc pel món, o potser no tant com voldria. La mateixa Europa la conec discretament, hi ha ciutats fonamentals com Berlín, Viena, Budapest, Nàpols, Sant Petersburg, etc.. que encara m'esperen.Però fora del continent europeu, encara he viatjat menys. He fet tres viatges a tres continents, només tres: a Tailàndia (Àsia) a Tanzània (Àfrica) i a Argentina (Amèrica).
Tots tres viatges tenien un component exòtic, es clar, però cap d'ells com el viatge que vam realitzar juntament amb els meus pares i germans a Àfrica. Va ser per allà els volts del 99, cap a final de segle, de mileni. Llavors per a mi Àfrica només era Karen Blixen, era un continent de cinema, de una películ·la que havia vist centenars de cops, però irreal totalment.
Vam agafar un avió a Kenia i des d'allà un pick-up que ens duia per carreteres sense asfalt a un món totalment diferent. La primera cosa que em va colpir moltíssim va ser el paisatge. El mirava, el mirava i no podia aturar-me de mirar-lo, era com un bàlsam. La mirada podia anar tant lluny com volguessis, no trobava mai cap obstacle i la llum especial africana et donava la visió d'un semideu, amb els ulls anaves al galop molt més lluny que quan mires normalment aquí a Europa.
Els meus familiars em deien "mira, mira... un lleó", "allí, allí un guepard" "heu vist les jirafes?".... però jo no mirava especialment cap animal, el que a mi em tenia totalment robat el cor era el paisatge de Serengeti, de Ngorongoro, amb animals en moviment, corrents en manades de centenars i aquelles acàcies meravelloses que tant bé puntejaven la planície immensa i l'herba ondulant al ritme del vent.
I el primer dia que va ploure a Àfrica, quina preciositat! Pluja fina, com de punta, pluja contundent, com una gran cortina, i la terra exal·lant aquell aroma profund, a vida vegetal, a humus, a poder absolut de la natura.
Dels africans ben poc puc dir, apenes vam tenir contacte amb el personal dels hotels i amb els dos xofers dels pick-ups. El que puc dir només és que eren alegres, gent contenta, de bon humor sempre. Per exemple recordo una parelleta que treballava al hotel del llac Manyara, que carregavem les nostres maletes i amb l'altra mà anàven agafats. I després et saludaven amb naturalitat. "Jambo, jambo" com de broma, sense cap cerimònia.
Akuna Matata!!!!!
6 comentaris:
¡Cómo me gustaría viajar a África y, en especila a Tanzania! Y quedarme allí, pero entre ellos un mes o así. Gracias me has recordado queno me voy a morir sin ir allí y sin aprender swahili
Petonets.
PD
Mucho protestar tú pero ahora me has abandonado a mí!!!!! Vina a llegir-me!!!!!!
Que no, que no, jo et lleigeixo cada entrada nova. El que passa és que quan parles dels teus familiars morts a la guerra, em quedo sense paraules, és un tema del que no vull parlar...
I de les pelis que no he vist, tampoc puc dir molt (tot i que et vaig deixar un comentari)
Yo creía que era la única que prefería la naturaleza a los animales en este entorno maravilloso. La verdad es que fué un viaje que nunca olvidaré
A l'Àfrica vaig pensar que els tambors bategaven al ritme del meu cor. Però no és res sentimental, no. És quelcom vital, és sentir-se prop de la terra-mare.
Joan, vas ser tu que em vas inspirar aquesta entrada. Vaig veure al teu bloc unes fotos del viatge, no el d'aquest anys als States, sinó de fa un any, a Àfrica.
Uops, afalagat estic.
Publica un comentari a l'entrada