dimarts, 8 de novembre de 2011

Hermes


Vine, bella Eurídice,
el camí és definitiu, 
tortuós com una serp,
como la teva trena, negre.

Vine, Eurídice lleial,
la mort t'espera.
Deixa't fondre l'ànima 
en un etern bes mortal.

Vine i no tinguis por.
Només jo puc conduir-te fins a un lloc
on cada llàgrima de les Erínies
serà un nou Orfeu per a tu,
intacta, pura, immaculada amiga.

2 comentaris:

Joan ha dit...

La imatge del marbre fred en ple dinamisme i la crida tràgica entre la vida i la mort m'ha recordat molt quelcom que vaig escriure fa temps sobre Hades i Persèfone.

Serà cosa dels temps que corren.

BLN ha dit...

Ah sí, ja me'n recordo. Aquesta meva és d'un recull sobre la mort i tot i que fa referència a Orfeu i Eurídice, he volgut posar les paraules en boca d'un dels meus deus preferits, Hermes, que va guiar la ninfa per segon cop cap el reialme d'Hades, després de ser mirada per Orfeu.

La segona mort. La definitiva.