dilluns, 31 de gener del 2011

La primera universitat a la Europa Medieval (Ideas. P. Watson)

Continuo llegint el llibre del Peter Watson sobre les idees. Durant l'Alta Edat Mitjana, el saber era només religiós i s'amagava en monestirs i claustres on els cultes eren només els clergues.

Però a la Baixa Edat Mitjana van començar a desenvolupar-se les ciutats. A partir de segle XIII van aparèixer uns centres d'estudi urbans i laics com Oxford, Salerno, Paris, Bologna. Eren hereves de les antigues acadèmies platòniques greco-romanes i es deien studium generale . La primera ciutat que va tenir universitat va ser Bologna.

La paraula universitat ve del llatí universitas que significa associació o comunitat organitzada. Qualsevol grup organitzat de persones amb qualsevol finalitat era una universitas.

Llavors Bologna era un municipi lliure, no pertanyia a cap regne ni era territori papal. Per això només els ciutadans bolognesos tenien reconeguts els drets com a tals. Però al studium generale de Bologna hi havia molta gent provinent de tota Europa, que com que no gaudien del privilegi de ser ciutadans, s'organitzaven per reclamar els seus drets en diferents universitae. Una la formaven els professors i també hi havia moltes d'alumnes per procedència o per tipus d'estudi. Aquestes associacions van arribar a ser tan potents que els alumnes negociaven  amb el professor el curriculum de la assignatura, podien fer fora un professor i fins i tot escollien el rector.

La importància dels grups d'alumnes i professor va ser tanta, que en lloc d'studium generale va començar a dir-se universitas i després les altres van adoptar aquest nom.



Una altra cosa molt curiosa que explica el llibre, és que a l'Edat Mitjana molta gent no estava casada. Simplement vivien plegats i molt habitualment s'havien fet una promesa davant testimoni i s'havíen intercanviat anells, però sense passar per l'esglèsia. De resultes d'això molts consanguinis molt propers estaven convivint en parella de fet, com cosí i cosina, oncle i neboda. El concili Laterà IV de 1215 portat pel papa Inocenci III, va decretar el matrimoni com a un dels sacraments i va obligar a celebrar-lo per poder conviure amb una altra persona.

dissabte, 29 de gener del 2011

Nuesa, innocència, puresa...

Aquest calendari solidari mostra els comerciants del mercat d'Horta despullats (o quasi) i serveix per recollir diners pel menjador popular "Caliu" on donen els tres àpats del dia a indigents del barri que amb la crisi s'han quedat sense res.

Abans la nuesa era una provocació. En Jonh Lennon sortia despullat per protestar contra el sistema, o la revista Interviú va escandalitzar la societat benestant de la transició amb les nenes del Sagrado Corazón en pilotes.

Han canviat les coses. Els nus són habituals a les revistes, a la tele, a totes les películ·les, per descomptat a l'art, al teatre, i del biquini es va passar al topless, i al nudisme. I ara ha començat a tenir un nou significat. Despullar-se per una causa. Calendaris solidaris. La nuesa com la metàfora de la puresa. En unes eleccions, no fa molts anys, un canditat de Ciutadants (Albert Rivera) es va despullar als cartells electorals. Volia dir, aquí em teniu, no sóc corrupte, no tinc res a amagar, estic despullat i sense "pecat".

Recordo la pel.lícula "Full Monty" on uns treballadors en atur, organitzaven un striptease per guanyar diners....


Aquest calendari no és el primer. Dones que havien tingut càncer de mama i que havien estat operades es mostraven sense res, valentes i pures, digníssimes. Persones amb síndrome de Down en un altre calendari posaven insinuants i lleugeretes de roba, i fins i tot uns treballadors del mateix Can Mèlich, el club esportiu on vaig a còrrer i a jugar a tennis, ho van fer per recollir diners per la fundació Vicenç Ferrer...

Sí, sense res, com vam arribar al món, sense amagar que som imperfectes, mostrant la pell i el pèl dels llocs més íntims. Sí senyor Hereu i senyor Trias, deixeu-los ser innocents, ser purs si volen, no amagar-se, no avergonyir-se, deixeu-los ser naturals, ser lliures.

dijous, 27 de gener del 2011

Óleo de mujer con sombrero



Sóc fan des de sempre de la Nueva troba cubana i molt especialment del Silvio Rodríguez. Per a mi és un dels millors poetes contemporanis, que si no fos cantautor, si no fos ideològicament comunista ferotge i si no fos castrista, ara seria a totes les llibreries, s'estudiaria a les escoles i el món es barallaria per publicar-li un poemari.

La meva cançó preferida del Silvio és aquesta. Li va dedicar a aquest quadre de Marc Chagall, un pintor rus contemporani. Jo tanmateix l'havia imaginada més aviat com aquest oli de la dreta de Tamara de Lempika, que no és russa, però és polonesa.

Llegiu-la com el poema que és, i després podeu sentir com la canta.


Una mujer se ha perdido
Conocer el delirio y el polvo,
Se ha perdido esta bella locura,
Su breve cintura debajo de mí.
Se ha perdido mi forma de amar,
Se ha perdido mi huella en su mar.
Veo una luz que vacila
Y promete dejarnos a oscuras.
Veo un perro ladrando a la luna
Con otra figura que recuerda a tí.
Veo más: veo que no me halló.
Veo más: veo que se perdió.
Una mujer innombrable
Huye como una gaviota
Y yo rápido seco mis botas,
Blasfemo una nota y apago el reloj.
Qué me tenga cuidado el amor,
Que le puedo cantar su canción.
La cobardía es asunto
De los hombres, no de los amantes.
Los amores cobardes no llegan a amores,
Ni a historias, se quedan allí.
Ni el recuerdo los puede salvar,
Ni el mejor orador conjugar.
Una mujer con sombrero,
Como un cuadro del viejo chagall,
Corrompiéndose al centro del miedo
Y yo, que no soy bueno, me puse a llorar.
Pero entonces lloraba por mí,
Y ahora lloro por verla morir.

dimarts, 25 de gener del 2011

L'ofici de viure. Catalunya Ràdio. (Dies de ràdio)


         Aquest és en Gaspar Hernàndez, té un programa a Catalunya Ràdio que acostumo a seguir amb gran interés."L'ofici de viure és un programa que  tracta  de creixement personal, psicologia i espiritualitat Tracten molts temes variant sempre l'enfocament de manera que tothom pot trobar un sentit sigui quina sigui la seva opció personal.
Tenen seccions que m'agraden molt com per exemple "Quadern de notes" on comenten breument les notícies de la setmana i fan una reflexió sobre el tema. O "Un minut de meditació" on pots meditar durant un minut t'agafi on t'agafi, sempre podem regalar-nos-en un. O "Mails d'amor" on la gent malalta d'amor envia les seves històries i són llegides i contestades en directe.


  Us he portat un fragment d'un dels programes.  En aquesta edició ens parla del joc del tennis i la seva metàfora com a joc de la vida. Lliçons de tennis aplicades a la vida quotidiana. No us les perdeu, valen la pena.


diumenge, 23 de gener del 2011

Sants Antonis

Hi ha dos Sants Antonis: un, el de l'esquerra és el que va fer tants miracles, Sant Antoni de Padova, a qui preguen els que desitgen molt alguna cosa. L'altre és Sant Antoni abat que és el patró dels animals. El barri de Barcelona que ara està de festa,  ho celebra al gener .  I, entre les moltes activitats que es porten a cap, hi ha la cursa de 10km.  Jo, com l'any passat, he participat. Aquest any anava molt ben acompanyada per les meves dues llebres: Per i Mireia. Doncs bé, ara Sant Antoni Abat ja li pot demostrar a l'altre que ell també fa miracles, perquè avui n'ha fet un. Ja se'm va aparèixer la Verge de la Mercè al setembre, també Jean Bouin va recolzar-me en esperit.  Avui, això ja és massa, he assolit el meu objectiu de còrrer en un temps de 55:45 els 10km i 27:20 els primers 5km. Es a dir dues noves millors marques personals de 10km i 5km.
Feia un fred molt notable, a mi això em va bé, corro amb més ganes. Em trobat l'Speedytxabi a la sortida i quasi sense temps d'escalfar, hem sortit. He començat molt forta i pensava que no podria mantenir-me, al km 3 ja començava a defallir (estic acostumada a començar més lenta) però el Per no em parava d'animar i de insistir que havia de mantenir el ritme. Cap a 5km m'he animat molt perquè he passat molt bé i m'han aconseguit aigua. Porto el nas tapadíssim i sense beure se m'aixugava tota la gola de respirar per la boca. 

Tot i que vaig dir que el meu millor quilòmetre era el 6, en aquesta cursa no, perquè no veia clar que l'acabaria, cosa que no em passa mai. Veia que no podria mantenir el ritme i que em passaria factura la primera volta tant ràpida. La Mireia m'anava indicant els km abans que jo els veiés i dient-me que no afluixés. Al Paral·lel he vist que tot i que pujava l'estava fent i que després tocaria baixada, tothom ho anava dient. M'he trobat el Xavi del Servei de Llengües (la feina a la UAB) que m'ha animat. 

I quan ja veia que el miracle s'estava a punt de produïr, els meus polmons no volíen acabar de participar, la tos em pujava i només l'he acabat amb el Per que m'ha agafat de la mà per tirar de mi i el Txabi que cridava des de la meta donant-me ànims!

Gràcies a tots, ha estat una meravellosa experiència. Un miracle.


diumenge, 16 de gener del 2011

Preparats, llestos, ja!




Avui he sortit a fer 10k per la Carretera de les Aigües amb el Per i la Mireia. Jo estic preparant la cursa del Barri de Sant Antoni i la Mireia està fent l'entrenament per la Mitja Marató de Barcelona. Hem sortit tots tres fins al punt on, des de Pça Mireia sabem que són 5km, allí jo he fet mitja volta i ells han continuat tota la carretera fins el parquing del Tibidabo. Jo he fet 10k i ells 18k. El Per està ajudant la Mireia perquè serà la seva primera mitja i s'ha d'acostumar a còrrer més a poc a poc.

Quan el Per ha tornat a casa, m'ha dit que faran els dos la cursa de Sant Antoni amb mi, tal com ja va fer el Per amb la Jean Bouin, per ajudar-me a assolir el meu objectiu que és fer-la en 55 minuts.

L'any passat Sant Antoni va ser la meva millor marca personal 58'06, ja superada tant a la Mercè com a la Jean Bouin aquest any. Però tot i així la meva actual marca personal és 57'29, encara una mica lluny dels 55.

No sé si ho aconsegurié, si més no, crec que puc baixar una miqueta la marca, però en tot cas és un luxe molt gran tenir, no una, sinó dues llebres amigues animant-me durant tota la cursa.

dissabte, 15 de gener del 2011

Tenyir-se el cabell

Raimundo Silva va acabar de menjar, se'n va anar al bany, a afaitar-se, a tenir cura del seu aspecte. Fins que no té la cara ben coberta d'escuma defuig mirar-se de dret al mirall, ara viu amb el penediment d'haver decidit tenyir-se els cabells, està com presoner dels seus pròpis artificis, perquè, més que el disgust que li causa la seva imatge, allò que no suporta és la idea que, si deixés de tenyir-se, els cabells blancs que sap que té li apareixerien de cop a la llum, tots d'un plegat, com una irrupció brutal, en lloc del lent progrés natural que per estulta vanitat un dia va decidir interrompre.

Història del setge de Lisboa. José Saramago




Jo mai m'he tenyit les canes, que poc a poc van sortint entre els cabells foscos. La natura és sàbia i cada dia em veig una mica més blanca, sense presses, cana a cana, i així em vaig acostumant a la pròpia imatge. Si voleu un consell, no les amaguéu aquestes canes, petits fils blancs de saviesa que us porten amb serenitat fins l'edat madura.

dimarts, 11 de gener del 2011

Km 6




En una cursa de 10km el meu quilòmetre preferit és el km 6. Per moltes raons:

Ja he passat l'ecuador, el km 5 i per tant tinc menys via de la que he fet. Aquesta és una bona sensació, la feina no només està encetada, sinó també, més enllà de la meitat, complerta.

És el quilòmetre que corro amb més qualitat. He tingut prou temps per anar agafant el ritme que el meu cos naturalment porta, i em trobo en un punt mig entre l'escalfament progressiu del principi i el cansament del final.

Fins a aquest punt vaig sumant quilòmetres (ja n'he fet un, n'he fet dos, en porto tres....) però a partir d'ara començo a restar (només m'en queden quatre, ja són només tres, i ara dos...)

És el quilòmetre on la ment és més conscient que acabaré la cursa. No tinc dubte que puc arribar a meta. De vegades, no sempre, és el quilòmetre on prenc consciència que faré un bon temps. Això passa perque generalment al km 5 tinc marca oficial de temps i per tant puc saber que vaig bé, que aconseguiré el meu objectiu.


*****


Aquests dies de gener són pel que fa a la llum, com un km 6. L'ecuador de la foscor ha estat ja a finals de desembre, ara encara és fa fosc d'hora, però cada dia una miqueta més tard. Va cridant-me, com una veueta feble, la llum i l'escalfor de la primavera, lluny encara l'abril on canviarem l'hora i tindrem els vespres clars, però dirigits envers aquella claror, amb l'any nou, les forces renovades i bon vent.


dimecres, 5 de gener del 2011

La tertúlia de nens. La ventana. Cadena Ser (Dies de ràdio)

En aquest bloc he parlat poc de ràdio, potser no n'he parlat gens. Es estrany perquè sóc una fanàtica des dels vells temps de "Bon vent i barça nova" que feia el Salvador Escamilla.

Al meu primer pis no tenia tele, així que em passava els vespres sentint la ràdio i des d'aleshores no he parat mai de fer-ho. Recordo un mundial de futbol de 1990 a Itàlia que el vaig seguir per la ràdio!

M'agraden moltes cadenes i ara podcasteixo programes de ràdios noruegues, italianes i espanyoles i catalanes, per seguir-los a l'hora i el lloc que em vagin més bé.

Una de les meves ràdios més estimades i seguides és la Cadena Ser i molt especialment el programa La ventana. Fa molts anys el portava magistralment en Xavier Sardà amb el seu entranyable personatge Senyor Casamajor. El va substituir la Gemma Nierga, al meu parer esplèndidament, res a plànyer del mestre.

Als anys 90 el programa tenia una secció genial on quatre nens (els de la foto) comentaven l'actualitat política, econòmica i cultural tant del país com internacional. Fa poc van entrevistar aquest nens que han esdevingut uns joves de vint-i-escaig anys i valoren com veuen el món ara que ja poden votar i decidir en política i que poden saber més coses de les que preparaven a casa amb els pares abans d'anar a la ràdio.

Els nens es diuen Marc, Pol, Alba i Viqui. En aquest enllaç podeu sentir tota l'entrevista, és llarga però. Si no teniu ganes de dedicar-li temps, escolteu només el principi on la Gemma falca un trocet de les tertúlies de quan eren nens.






dilluns, 3 de gener del 2011

Europa, un enorme forat negre. Segles IV-IX (Ideas. P. Watson)

No sé si us passa el mateix que a mi, però en el trancurs de la història del món occidental, hi ha un periode del que desconeixo pràcticament tot. Son els segles entre la caiguda de l'Imperi Romà i el començament del Feudalisme. I podriem dir que són molts anys, 500 0 600 anys que no tinc ubicats enlloc, no sé si són medievals o antics, si m'els he d'imaginar amb sandàlies i faldilla, o amb armadura i cota de malla.

Peter Watson intenta explicar aquesta clara manca d'importància d'Europa al panorama mundial durant el periode tan extens però tan fosc. Arreu creixia la cultura i la saviesa, mentre Europa no aixecava cap després de la desfeta de una cultura que havia arribat a ser la joia de l'antiguetat.

La cultura antiga va ser traduïda, preservada i salvada de la desaparició gràcies als àrabs: siris, perses, egipcis, saudís... que amb centre a Bagdad van ser els continuadors de l'Imperi d'Occident. Van desemvolupar la matemàtica donant moltes paraules a aquesta ciència. Per exemple l'algoritme que era la manera com els patriarques dividien l'herència entre totes llurs dones i fills de manera equitativa. Per fer una tasca tant difícil feien càlculs a un i altre costat de l'igual.


La India va desenvolupar una cultura notable en relació al budisme, que durant un periòde va arribar a influenciar la Xina. Van inventar els numeros, falsament dits àrabs, van inventar el yoga i les pràctiques meditatives. Van aconseguir veritables meravelles en arquitectura.

La Xina, deprés del periode d'influència budhista, va abraçar una altra religió, el confuncianisme, plena de racomancions i normes de vida. I aquest país enorme va ser el més pràctic i positivista en arquitectura, finances i invents. No només van inventar el paper, van arribar a fer una cosa que marcarà per sempre l'economia mundial: van invertar els billets. També va neixer una gran cultura de la cal·ligrafia i el dibuix intensament relacionat amb la literatura. Text i il·lustració creixent plegats.

I aquí seguíem enfonsats en la pitjor crisi de la història. L'imperi havia lliurat les fronteres als pobles bàrbars perquè ja no podia més. L'exercit romà estava format per soldats gots que entraven poc a poc a allistar-se'n. Tot plegat em recorda a Astérix Legionario.

Algunes figures com per exemple Sant Agustí són dels segles IV i V, no us les imaginàveu medievals? Sant Benet que va fundar les ordres benedictines, és també del segle V. En algun moment entre el segle III i el IV es va incendiar i saquejar la Biblioteca d'Alexandria.

Els embolics que va provocar el canvi del calendari julià (de Cèsar) pel calendari gregorià que actualment fem servir tampoc no ajuden gaire a col·locar aquesta estranya època dins la història mundial.

Sempre havia vist l'Edat Mitjana com l'edat fosca i inculta de la història. Però tal i com ho planteja en Watson va ser un periode (des del segle X fins al XV) de lenta recuperació de la nostra cultura mitjançant el llatí, la nostra unificada llengua on podíem tornar a restaurar un terratrèmol que va tenir lloc en un temps que ni és antic ni medieval. Un gran forat negre.

dissabte, 1 de gener del 2011

Un cap d'any amb bons cuiners

Ja no celebrem caps d'anys de ball i farra com quan erem joves. Ja no acabem a les 5 o les 6 del matí esmorzant xurros amb xocolata...

Ara els caps d'anys són gastronòmics. Aquest any ha estat especialment bo i divertit. Ho hem passat a casa meva, a la meva cuina i cuinant plegats!

L'Andhi ens ha deleitat amb la seva meravellosa crema de cartxofes amb un punt de formatge i pernill i xips de cartxofa per sobre. Aquí el veieu donant-li al xino, va acabar fart, el noi!

L'Erik va fer menjar pels nens, per si de cas no els agradava el dels adults. Va escollir uns deliciosos San Jacobos que va fregir al punt. També vam menjar uns espàrrecs portats per la Rosa, l'Eugenio i el Guillem.

El Manel i l'Elisabet van treballar en tandem. El plat era de restaurant amb estrella: un llobarro amb un toc de forn acompanyat d'un paquetet fet de carbassó i farcit de xampinyons i gambes. Portava una boníssima salsa de carbassa. Era molt bonic el ventall de colors que quedava al plat: el verd del carbassó, el gris torrat de la pell del peix, el ataronjat de la carbassa....

De postres l'Aina i el Pere ens van sorprendre amb un pastís espectacular. Amb fulles d'heura havien fet la forma de xocolata, cobrint el pastís amb una heura negra que rodejava les espelmes d'aniversari: el nostre Eugenio farà aviat 50 anys! Aquest pastís estava regat amb una salsa anglesa (una mena de crema catalana líquida) feta per l'Ester.

L'Imma va fregar plats i olles com una boja, ajudant en tot moment els cuiners. També va fer els xampinyons. El Per i jo mateixa vam fer de pinxes, jo "marcant" el peix a la paella i el Per cuidant que tots tinguessin alguna cosa de beure mentre cuinaven. L'Elisabet va posar dues rentaplats en el transcurs del sopar.

Moltes gràcies a tots per un cap d'any excel·lent. Us desitjo que el 2011 vingui ple de receptes, restaurants, calçotades, paelles i ocasions mil de trobar-nos i cuinar plegats i menjar bé.

De la nada hice piel (cicle de poemes en torn a la maternitat)


Yo no soy sino tierra, sino origen,
fruto del vientre inmenso de los siglos,
junco curvado que naciendo en agua
al agua vuelve su reflejo antiguo.

Yo soy principio y fin, soy absoluta
-mi nombre es madre y mi edad infinita-
conozco lo que envuelve y lo que grita:
la placenta, el dolor, la entraña, el miedo
y el centro incandescente de la tierra.

Si dejo de manar todo perece,
pues soy la fuente de todos los ríos.

Toda la creación me pertenece.