diumenge, 29 de novembre de 2009

Una cursa ben cronometrada



Porto una bona temporada pel que fa a les marques de les curses que ja havia fet l'any passat. La Merce la vaig millorar en 7 minuts, la de la Dona en 13, i avui era la més difícil doncs volia baixar la meva millor marca de l'any passat, 1h 2' i ho he aconseguit en 58' 34". El meu primer comentari de baixar l'hora ja em surt quan escric el resultat. Fins ara no comptaven els segons, deia una hora vuit, una hora quatre, una hora dos.... pero a partir d'ara començaré a dir cinquanta-vuit trenta-quatre..., és com passar a una nova categoria.

En fi, aquesta és la primera cursa que he fet amb cronòmetre. Moltes gràcies al Pol perquè tots els meus rellotges són d'agulla i ell m'ha deixat el seu que és digital. He corregut amb una amiga, la Mireia, controlant cada quilòmetre la velocitat que portavem. Per baixar l'hora s'havia de passar per quilòmetre en menys de sis minuts. Anàvem clavades: 5, 11, 17, 22, 28, al pas pels cinc quilòmetres he fet 28'29" i així controlant el ritme. Al arribar al quilòmetre 9 portava 52 i aleshores m'he dit: "nena tranqui que tens vuit minuts per acabar, temps més que de sobra". Així que la pujadeta del carrer Lleida i la baixadeta fins meta a bon ritme on per fi ja he fet l'sprint.

El cronòmetre m'acompanyarà a partir d'ara a totes les curses, dóna tranquil.litat i seguretat i permet arribar a meta sense ofegar-se.

La propera els nassos, on em proposo mantenir-me per sota l'hora, no sigui que tanta complaença em retorni a l'hora. Serà una cursa diferent ja que començarà a les 17:30 i desprès festa grossa que cal donar la benvinguda al segon any de crisi!

dilluns, 23 de novembre de 2009

Un bloc de cuina





Ahir vam anar a veure Julia and Julie, Una peli que ho té tot: divertida, tendra, de tema culinari i de blocs.... Això és el puntet que em va fer més gràcia. Julie, la segona protagonista, decideix obrir un bloc on es planteja un repte, és un repte de cuina, però al darrera hi ha la voluntat del personatge de ser una veritable escriptora, de tenir lectors i de comunicar.

Julie havia començat una novel.la, però mai va ser capaç de portar-la a terme. De sobte amb el bloc de cuina descobreix que aprèn a cuinar, acompleix el seu propi compromís i sobre tot escriu les entrades i rep diàriament els comentaris dels cada dia més nombrosos seguidors del bloc.

A mí com a bloggera em fa sentir moltes coses que he experimentat en aquesta activitat. Quan mires el bloc, veus el que has pensat i escrit el darrer any, les coses que la gent t'ha dit...... i et venen més ganes d'escriure. Diuen que la història de la Julie és real, que ella va escriure un llibre entitolat Julia and Julie, com la peli, i va esdevenir una escriptora tal i com somniava. Haig de llegir aquest llibre perquè és el fruït de tot aquest procès bloggero i culinari i són dues activitats que practico i que m'entusiasmen.

Als que em poseu comentaris de tant en tant, moltes gràcies, ja sabeu la il.lusió que fan!



De poc no fan la gran diada!




Dissabte vam anar a veure els castellers a Terrassa. L'Erik forma part de la colla dels Cargolins d'Esplugues. Van fer-ne tres molt ferms, però nomè un coronat per anxeneta. El segon era una torre de set que la portaven molt ben assajada, no l'havien descarregat mai en públic, però estaven convençuts de fer-la perfecta. La torre era tant bona que -segons va comentar un dels minyons de Terrassa- s'hagués pogut montar una altra a sobre. Però l'anxeneta va comença a relliscar, el peu li anava tremolant, s'enganxava a la faixa dels dosos i la pobra cria es va posar a plorar. El cap de colla la va fer baixar i se la van endur per tranquilitzar-la.

Quin bon rotllo, però. Tots contents, no passa res, ha sortit bé, tots animant la nena, i vinga a tancar la pinya de l'altra colla. I els altres dient que la torre havia sortit perfecta!

Van intentar tambè el set de tres amb agulla, però com que la canalla anava tocada no el van coronar perque l'anxantea (una altra) va baixar abans que es montés el pilar. Pobres crios, són els nervis, és molta presió per nens de set o vuit anys.


Malgrat tot, una diada bona de debó!

diumenge, 22 de novembre de 2009

Cursa de muntanya del CEC per Collserola

Aquest matí m'he llevat ben d'hora, i no ha estat per fer una cursa, no. He fet de públic en una cursa. A les 9:05 ja era al cim de Sant Pere Màrtir esperant que arribessin els millors corredors d'una cursa que m'encantaria fer, la de Collserola.


Recorregut


A

Sortida: Campus nord de la UPC (c/ Jordi Girona 1-3) - avinguda d'Esplugues – camí de Finestrelles – plaça Mireia – carretera de les aigües – St. Pere Màrtir – Coll d’Espinagosa – Pantà de Vallvidrera – Coll de Cuiàs – Camí de Vallvidrera – c/ Pau Vergós – camí de Finestrelles – avinguda d’Esplugues – Campus nord de la UPC.


Com veieu els primers tres quilòmetres són matadors: des de la Diagonal-Parc Cervantes fins a Sant Pere Màrtir tot cap amunt sense ni un recer!

El primer corredor ha arribat a les 9:25 i se'l veia molt cansat, desprès dos més bastant seguits i desprès una bona estona fins que ha arribat el quart. La primera dona cap a les 9:45 i quan he marxat a les 10h encara arribava gent. En total han participat 973 corredors i tret dels avitualladors i els serveis de seguretat nomès hi havia una única espectadora pelant-se de fred i mullant-se sota la pluja.

dissabte, 21 de novembre de 2009

un poema

TARDOR

M'agrada la tardor.

Em recorda els teus ulls negres,

camino sola,

pensant,

el vent m'agafa una llàgrima.


Cau una fulla d'un arbre,

regal de tardor;

fa fred

i callen els vespres,

somriuen els estels:

els teus ulls negres.


Contemplo una tarda fent-se nit

vestint-se amb foscor de silenci,

deixant estel.les de llum

que va morint

i cau,

fulla seca

regal de tardor.



Contemplant els teus ulls negres

m'agrada la tardor.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Històries de la perruqueria



Aquí teniu el meu nou pentinat, acabadet de sortir del forn, o millor dit, de la perruqueria!

Mentre esperava que em tallessin el cabell he estat observant les mil i una històries que tenen lloc a una petita perruqueria de poble. N'explicaré tres:

Primera historia: L'anaguet lleig (Den stige andunge. Hans Christian Andersen)
Entra una nena de uns onze o dotze anys, morena, cabell llarg, no molt agraciada, amb uns quants quilets de sobra, vestida ja d'adolescent, però encara amb cos de nena. Mostra una foto d'una actriu o una model, rossa, guapíssima, prima i molt atractiva que porta un pentinat tot escalat i sofisticat. I amb aquella inocència que tenen les criatures li diu a una de les perruqueres que vol que li facin aquest pentinat de la foto. La tendresa i el carinyo amb que les dues dones que la van atendre (rentar i tallar) li van fer il.lusionar-se amb el seu pentinat nou, feia venir ganes de donar-los un premi nobel. La van arreglar com millor podien, fent-li un escalat al serrell i la nena somreia d'orella a orella. En acabat i ja després de pagar, la nena no marxava, seguia allí palplantada davant el mirall mirant-se el seu nou pentinat com una deesa que ha fet realitat el seu somni. L'anaguet lleig havia esdevingut signe.

Segona historia: La vidua alegre
Una senyora d'uns 70 anys, o potser tenia 65, molt simpàtica i xerraire, va fent la comentada de tot i de tots, com solen fer els grans, però sense crítiques, al contrari, dient que tot està bé i deixant anar refranys com "Donde hay pelo, hay alegría" (per cert un dels meus favorits) "A la vejez viruelas" ecc. De sobte se li descorda la bata que li havien posat les perruqueres i es queda en sostenidors en mig de la sala. Una altra senyora l'avisa molt prudentment i ella respon: "Quien no enseña, no vende". I sense el més mínim pudor es torna tranquil.lament a cordar rient de bat a bat.

Tercera i darrera història: venedors, un mercat a la perruqueria.
Entra un venedor de plantes de pasqua, aquelles que tenen les fulles vermelles i que es fan per les festes de Nadal. Entra a l'espai petit de la perruqueria amb unes caixes que va descarregant de la furgoneta plenes de plantes, i com si fos al mig del mercat comença a lloar la seva mercaderia, fent preus especials si en compres dues, fent canvis de plantes a una i a l'altra i donat consells de jardineria a totes. Quatre perruqueres i dues clientes li compran. Quan ja pensava que això probablement era una raresa de les dates de Nadal, entra un pagès dient que té tomàquets i pebrot de l'hort, que té mandarines, cebes i que si algú en vol. Arribats a aquest punt de surrealisme, va haver una persona que es va apuntar al carro de l'oportunitat tant mediterrània i va comprar un quilo de tomàquets. Qui? La BLN clar!

Una bona tarda

Divendres vaig sortir amb els runners a còrrer per Esplugues. Erem pocs i cap dels que van més moderats. Hi havia el Juan Carlos, el José Manuel, l'Albert, el Xavi i algú més, es a dir, penya molt canyera. Vaig decidir sortir amb música, ja que veia que hi aniria sola. Com sempre acostumo a fer em vaig posar Estopa, un duo molt diferent dels meus gustos musicals habituals, però que tenen el bon fer de transmetre alegria i simpatia, humor i marxa amb molta gràcia i a més son veïns nostres. Encara no he decidit si m'agrada anar amb música o no. En una cursa no, segur, però per entrenar, de tant en tant crec que sí.




Vaig sortir amb tots i els vaig poder seguir una bona estona. Fins a la benzinera que fa cantonada amb la Carretera Reial anava amb ells, a partiri que vam enfilar la Carretera anava darrera però els veia davant meu fins a l'Ajuntament d'Esplugues i després ja no, ja els vaig perdre de vista. En arribar al Parc Cervantes l'Albert m'esperava amb un parell de runners que conec, però no em sé els noms.

Després vaig tornar sola pel Col.legi Alemany i ja a un pas més descansat. De tota manera tinc bones vibracions, la sensació que he millorat molt, que vaig més solta, més contenta. No sé si pel Jose i el David que em fan feliç amb els seus temes del carrer ( per cert ja porten deu anys cantant i han tret disc d'aniversari) o perquè potser he donat un pas endevant en el meu estil de còrrer.