dijous, 28 de febrer de 2013

Morir jove (Segadora)





A Mercè

Us toca als més valents,
als que estimeu més la vida,
als que mai no teniu prou
i us l'empasseu sense mida.

És com una indigestió,
una indigestió de vida,
fins que el camí es fa tan curt
que ja trobeu la sortida.

La vostra aposta és així,
coneixeu bé la partida.
Mes -ai!- quan veieu la mort,
no la voleu per amiga.

El temps ja l'heu consumit,
atletes a l'horitzó,
gireu lentament el pit
i ens veieu petits, petits,
mentre us brolla la ferida.

Mereixíeu més vida!

dimecres, 27 de febrer de 2013

Paris et moi





C'est la première fois de ma vie que je ose d'écrire en français, mais ça me fait tellement excité d'aller à Paris pour participe a la semi-marathon, que j'ai copié tous ces mois les entrains en français, je suis le site de la course en français et même mon mot de passe est en français: récupération. Cette langue avec la quelle j'ai une relation inclassable, comme je l'ai dit dans ce blog, c'est que je veux utiliser aujourd'hui pour dire que Paris et moi, nous avons un affaire.


diumenge, 24 de febrer de 2013

I a la tercera, París


Primera mitja marató: Barcelona febrer 2012. Temps 02:22:05
Segona mitja marató: Barcelona febrer 2013. Temps 02:23:38

I a la tercera: Semi-marathon Paris març 2013. Temps (intentarem fer per sota 02:20.00)

Ara comprovaré si ha estat bona idea córrer dues mitges amb una quinzena de distància. Pot ser molt bo si per la de Paris aprofito la bona forma que he anat adquirint durant aquests mesos. Pot ser dolent si la de Barcelona em passa factura a França.

L'estratègia de dormir molt, beure molta aigua, menjar molta pasta i treballar la concienciaciò per la cursa, em va funcionar a la perfecció. La tornaré a repetir.

També hi ha la incògnita del peu, ja sabeu les meves "batalletes", sembla que cicatritza i no té perquè fer-me mal, però no tinc solucionat el tema de la plantilla del peu dret.

Demà correré 4km per les Aigües, fent un canvi de ritme al segon (fent-lo més ràpid) i tranquil·la els altres tres. Dimecres sortiré a córrer de bon matí, abans d'anar a treballar. A la tarda tinc traumatòleg per veure com solucionem el tema plantilles. El viatge és divendres. A París sortirem per escalfar cames dissabte una estoneta. I a les deu de diumenge penseu en mi.

I no us preocupeu gens ni mica perquè la faré tota al costat del Per que vetllarà perquè tot surti perfecte i segur, segur que em farà fer millor marca personal (vikings!).

dissabte, 23 de febrer de 2013

Tot ho volem traduït


És una pena la poca tolerància que hi ha envers les llengües que no són la pròpia. Preferim sempre la traducció, bona o dolenta no ho sabem, abans que intentar escoltar o llegir l'original. Partim de la base que no ho entendrem, o bé, que farem un esforç massa gran.

Estic llegint Corazón tan blanco de Javier Marías, on el protagonista explica una anècdota bonísima sobre la tonteria que arriba a tenir la gent als congressos amb això de la comprensió. El que explicaré no sé si és cert. Com la font és una novel·la no té perquè ser-ho, se non è vero è ben trovato.

Era un congrés de la Commonwealth i anava a parlar un ministre australià. Va demanar perquè no hi havia cap intérpret per traduir el seu discurs. Li van dir que, tractan-se de països d'aquesta associació d'estats, tots entenien perfectament l'anglès. Ell es va sentir decebut, com si la seva conferència no fos prou important.

Va començar a parlar anglès amb un accent australià tan marcat i exagerat que es feia difícil d'entendre. Imitava l'argot de certs barris de l'extrarradi de Sydney. Al cap de pocs minuts, amb gran satisfacció per part del conferenciant, el públic agafava els cascos i en no sentir-hi res va protestar.

L'organització va haver de posar un intérpret australià que anava repetint les mateixes paraules però en un anglès més neutre. Llavors el conferenciant  més relaxat, va anar oblidant de fer accent australià i cada vegada més el seu discurs era totalment comprensible pel públic. Ningú es va treure els cascos però. Preferien sentir dues vegades el mateix discurs al mateix temps, abans que treure's els auriculars i córrer el perill espantós de haver de fer un petit esforç o no entendre algun detall del que deia el ministre.

dimarts, 19 de febrer de 2013

No és el què, és el com



Estrella Damm fa uns anuncis que toquen la fibra més profunda del que significa la nostra cultura i el nostre ancestral saber fer, des de temps immemorials. Els mediterranis potser no tenim el què, no arribem a l'excel·lencia, al rigor a la perfecció d'altres pobles. Però sóm els millors en el com. La nostra manera de viure, la nostra manera de saber gaudir de la vida, és la nostra identitat.

En Cesc va dir que el seu menjar preferit era el sushi, així que el seu amic Hideki Matsushisa li prepara un sushi amb gambes ben fresques al so de la Bella Lola, l'havanera més famosa, contemplant el mar i jugant a pilota amb els companys.

No és res, es només una simple cervesa. El què és bàsic. Una simple cervesa que es pot beure en un carrer solitari, tirat de fàstic i amargat. O es pot compartir, es pot acompanyar d'amics, d'experiències vitals, de natura, de bon menjar, del miracle de ser vius. Es pot beure cervesa mediterràneament.

dilluns, 18 de febrer de 2013

Les coses es compliquen



 Ai, ai, ai... que tinc una ferida al peu. En llevar-me de la migdiada, he volgut desprendre'm de la Compeed que m'havia fet nosa a la cursa perquè estava mal posada. Mig adormida, he tirat fort de la punta i m'he portat tota la pell de la butllofa, la morta i la viva, tot fent-me una carnisseria al peu!

"Es que es de ser inútiles" (o alguna cosa així diuen al APM)

Total que no puc ni posar el peu a terra. Veurem com evoluciona.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Batalletes




Ja tinc la meva medalla. Ho he tornat a fer i estic molt concienciada per anar-me'n a Paris. El dia ha començat metereològicament parlant, bé. No feia fred ni plovia, però el cel estava prou tapat per tal que el sol no ens molestés. Hem arribat prop del Parc de la Ciutadella i ens hem trobat amb en Marco i en Tomàs. Quatre frases d'ànim i cadascú al seu lloc. He sortit amb els últims.

Els primers 5km m'han anat genial, mantenint el ritme, sense cansar-me i feliç com una cabreta. Hi havia un grup d'animació que anaven tocant els bombos i tambors mentre corrien. Nosaltres els agraïem tant d'esforç. Al final m'han adelantat i han arribat abans que jo a meta!

Després del 10km el peu em començava a fer nosa. La plantilla se'm mou dins una sabata més gran, em frega l'arc del peu i va molestant. Aprofito per parar i treure de la meva ronyonera "Mary Poppins" una tirita Compeed i me la poso a la ferida. Una mica amb presses perquè estic perdent el marge de bon temps que portava i torno al riu de corredors.

La cosa curiosa és que no em fa gens de mal el neuroma de Morton, ni el peu on el tinc. El que se'm fereix és l'altre peu. Paro per treure'm la plantilla (només d'un peu). Ja vaig pel 15km amb un peu sí i un altre no. No funciona, m'inclino cap un costat perquè, és clar, tinc una cama més alta que l'altra. Torno a parar i em poso de nou la plantilla. Corro uns dos km i arribo al 17km amb dolor. Torno a parar per tercer cop per treure la plantilla de la sabata i posar la plantilla ortpèdica.

Ja em falta poc i decideixo seguir i acabar. Estic perfecta de respiració i pulsacions. Millor que l'any passat. Estic força bé de cames. Però cada vegada que poso el peu a terra la ferida em fa mal.

La gent anima, em diuen que ja només em queda un, em diuen pel nom. El Per m'espera a la meta i passo, passo somrient.

Ho he fet! El meu temps ha estat 02:23:38, un minutet més que l'any passat, però si li trec els tres parons per la butllofa del peu, crec que he fet un bon temps.

I ara a París, si tinc bé el peu, intentaré baixar aquesta marca.


divendres, 15 de febrer de 2013

Spaghetti amb verdures al wok



Com que aquesta setmana toca pasta, he decidit que la faria lleugereta. Una cosa és carregar-se de carbohidrats per cremar a la cursa i una altra molt diferent és atipar-se de salsa greixosa i no poder ni moure's.

La saviesa mil·lenaria dels orientals i llur bon fer a l'hora d'alimentar-se ha estat la meva guia. He decidit que em convenia verdura i soja.

Spaghetti amb verdures al wok

Ingredients:

3 grans d'all
gingebre en arrel
1 pebrot vermell
2 pebrots verds
1 ceba
1 pestanaga
oli de sèsam
vinagre d'arròs
salsa de soja
salsa picant.
spaghetti

S'escalfa el wok primer sense oli i quan és molt calent es tira oli de sèsam. Es van afegint les verdures que s'han de fer molt ràpid i movent-les constantment (estil wok). Es tira finalment el vinagre d'arròs i la salsa de soja amb una mica de picant.

A part es fa la pasta en una olla. Jo vaig agafar spaghetti integrals perquè resisteixen millor els moviments que els hi fas al wok sense trencar-se. Tambè perquè tenen carbohidrats de qualitat.

Es torna a encendre el foc de gas amb el wok ple de verdures i s'hi tiren els spaghetti ben escorreguts. Dues voltetes molt mogudes, on la pasta quasi voli, quasi no toqui el wok, amb energia i immediatament al plat.

dimecres, 13 de febrer de 2013

Una altra mitja, si-us-plau


Diuen que un maratonià no és aquell que una vegada va córrer una marató. Diuen que ho és de ple dret qui ha corregut una segona marató...

Jo -sengons la dita- estic a punt d'esdevenir una mitja-maratoniana a la meva Barcelona. D'Entença a Rambla Prim, de Poble Sec al districte 22@, de Gran via al Port, la meva estimada ciutat s'em farà petita, s'em farà amiga, serà la meva còmplice.

Llavors diré, ara sí, que "corro mitges", en plural.


dimarts, 12 de febrer de 2013

Certificat medical


Je, soussigné Dr. Muro, Docteur en médecine, certifie que l'examen de Mme Belén Garí ne révèle pas de contre-indication a la practique de la course à pied en compétition.

Barcelone, 11 février 2013

diumenge, 10 de febrer de 2013

Il·lusió

No sabeu quina il·lusió que em fa córrer per segona vegada la mitja marató de Barcelona. Comença el meu particular compte enere, diumenge que ve, estaré intentant fer 21'097 km per la meva ciutat.

Només em falten 7 dies. Aquesta setmana serà sobre tot una setmana de concienciació mental. El cos no sé si ha arribat en condicions, però si és que sí, està bé, si es que no, ja no puc recuperar-ho. Així que em dedico al cap. A centrar-me i a convéncer-me que puc, que hi arribaré.

Ara fa un any que ho vaig intentar per primera vegada i els que em seguiu ja sabeu tot el torrent d'emocions i pors que vaig patir durant els dies previs. Però ho vaig fer. Sé que puc.

A més aquest any tinc un altre repte i ben aviat, així que Barcelona és només el trampolí que em portarà a París el 3 de març.

Demà tinc prova d'esforç per aconseguir el certificat mèdic que em demanen a París. Dimecres faré sèries a la cinta. Divendres una passejada ben bona a ritme ràpid i ballar a la festa que organitzen els del Cau dels fills. I ja. Menjar força i beure cada dia dos litres. Pasta i pasta.



divendres, 8 de febrer de 2013

Escalfant abans de la cursa



L'Australiana Michelle Jenneke va quedar primera a la cursa de 100 metres tanques al Mundial Junior de Barcelona 2012. La cursa és impecable i val la pena veure-la córrer. Però el que l'ha fet més famosa és l'escalfament previ. Guapa, simpática, sexy i gens vergonyosa, posa a tot el públic ben calent per la cursa.




El que m'encanta és l'alegria i l'entusiame que hi posa ballant, corrent i sobretot el somriure de felicitat amb que guanya!

dimecres, 6 de febrer de 2013

Verba volant: awkward

Verba volant, scripta manent

awkward

Avui dedico la secció Verba volant a una paraula curiosa en anglès awkward.
Significa moltes coses i aquí rau la primera curiositat. Depèn molt de a quin substantiu l'apliques pot tenir diferents traduccions. Per exemple:
incòmode, compromès, tens com ara la conversa que té lloc a la vinyeta. the awkward silence (aquells silencis que tallen l'aire), o també difícil, xungo,fet amb mala llet com this is an awkward question. Podem traudir-lo en altres casos com inconvenient, fora de lloc, que no va bé en el moment per exemple en la pregunta Did I come in an awkward time? (He vingut a una mala hora, en un mal moment). O pot voler dir complicat, liat, pesat de fer com quan parles d'un barri del afores i dius It is awkward to get in public transport (Està mal comunicat amb transport públic). Quan s'aplica a una persona (sí, sí també es pot!!)significa maldestre, poc elegant, patós. Hi ha algunes persones que mai surten a la pista de ball perque They are too awkward to dance (són maldestres ballant).


La mateixa paraula és complicada, difícil i incòmoda de pronunciar. Té dues pronuncies, una anglesa on la "a" incial sona com una "o" oberta /òkuar/ i  una altra americana més fàcil on sembla més "a"  /àkuar/.Però cap és fàcil. Això sí si la pronuncia una persona que parla anglès bé, bé, sona molt maca, una espècie d'explosió de kas i erres i des en mig de les muntanyes ruses de les double-us.




 

dimarts, 5 de febrer de 2013

Chico encuentra chica

Diumenge vaig anar a veure Silver Linings Playbook. No sé perquè porta aquest estrany títol. La versió espanyola és El lado bueno de las cosas.

Pat, noi bastant guapo troba Tiffany, noia guapíssima, primer no es suporten, després col·laboren per una raó egoista cadascú, pero al final hi ha happy end.

És una pel.li molt agradable de veure, molt simpática. La bogeria dels personatges és d'aquelles que no et fan patir gaire i més aviat fan que et caiguin bé. Són joves, ben plantats, surten a córrer, estan en forma, coneixen l'amor, tempten la sort i sobre tot, són tendres. La tendresa és el punt fort de la història. No són els únics bojos que pululan pel barri. Hi ha la germana de la Tiffani i el seu matrimoni mig perfecte mig fracassat. A casa d'en Pat la bogeria ve als gens. El seu pare i el seu germà Déu n'hi do.

Però ells tiren com poden, refan les seves vides i quan tot se'ls gira, intenten controlar (no sempre poden) anar a un lloc mental que es diu Excelsior, i mirar les coses sempre pel cantó ménys penós, per no dir l'únic que se salva.

dilluns, 4 de febrer de 2013

Amb Granollers comença el febrer més runnero


Febrer. 28 dies, i tres més de març. La culminació de tota la temporada. En un sol mes hauran passat tots els petits grans reptes d'aquesta runnera cinquantenària. Avui, mirant el meu planning se'm feia un nus a la gola... He començat a Granollers, amb el Quart de mitja. Bon temps per córrer, millor que l'any passat, tot i que feia un ventet una mica emprenyador.  He fet 28:37, un resultat pitjor que l'any passat, però ja se sap, ara és una altra època, ha començat la dècada de la decadència en velocitats petites. El dia 17 tinc la mitja de Barcelona, vull fer-ne 15km fins la Diagonal (a prop de Glòries), com a entrenament per la Semi-Marathon de Paris, el 3 de març.

Tinc per endavant uns 100 km en un mes. I encara tinc el neuroma de Morton. M'estic acostumant a córrer amb plantilles i estic recuperant els dos mesos sense córrer que he patit aquest hivern.

Uf! Vejam fins on arribo.

dissabte, 2 de febrer de 2013

Segadora (Segadora)

Para Inés




No has podido llevarte a mi niña, segadora.
No has podido llevártela.

En silencio has surcado
nuestro dolor y el suyo,
por tener a tu lado
a mi niña de luna.
Viste el robo logrado,
pero ahora,
no has podido llevarte a mi niña, segadora.

No fue a bailar tu danza
rural, macabra y negra.
No perdió la esperanza
de apasionar la vida.
He aquí mi venganza,
esta aurora.
No has podido llevarte a mi niña,
segadora.

Era tu amarga copa
un veneno agridulce,
tu guadaña y tu ropa
exóticas y hermosas,
oyó el grito en la popa
y pudo despertar.
Traidora,
no has podido llevarte a mi niña, segadora.