dimecres, 27 de juny del 2012

TrackBreaker

Malgrat la seva curta edat, fa una música complexa i madura. Ja ha pujat alguns videos a youtube i per descomptat participa a facebook i twitter com tots els de la seva generació.

Té una sensibilitat especial per crear una música entre harmónica i màquina. Tot i que es pot considerar un dj total amb tot el que comporta de soroll, ritme trepidant, sons distorsionats i innovació tecnològica, per dintre hi viu una melodia. Construeix a partir de les estructures musicals de qui ha escoltat i ha apreciat la Música en majúscula.

És un fan apassionat de la ràdio Flash Fm. La porta sempre al seus cascos i fins i tot crec que un dia es trobarà a l'altra banda de les ones. Perquè TrackBreaker és un apassionat i quan li agrada una cosa hi posa el cor. Amb la música ho fa d'una manera increïble, vivint-la a tope, tant quan l'escolta com quan la produeix i sobretot quan la improvisa i recrea fent de disckjokey.




Si el voleu escoltar, el 30 de juny a Camallera, ens farà una demostració del seu art. Molta sort TrackBreaker!

dimecres, 20 de juny del 2012

"نحن النساء هنا، أين الرجال؟"

Som aquí les dones. On són els homes?

M'ha cridat l'atenció aquest crit per la llibertat de les dones egípcies a la primavera àrab. 
Contra tots els prejudicis, les dones han tingut  un paper molt  rellevant a les revoltes  populars, sent les protagonistes i convocants i estirant els homes a seguir-les. A Egipte les treballadores de la fàbrica tèxtil de la localitat de Mahalla, van trobar aquestes paraules que ens conviden a tots a donar-los soport.

dimarts, 19 de juny del 2012

Las chorradas de mi padre


 "Me da igual lo que la gente opine sobre mí. Publica lo que te dé la gana. Sólo impongo dos reglas: no pienso hablar con nadie y todo el dinero que consigas, quédatelo. Tengo mi propio dinero. No necesito el tuyo."

El pare del Justin Halpern és un home del tot maleducat, malparlat i desconsiderat. Als 28 anys, el noi va tornar a viure a casa dels pares quan la seva parella el va deixar. Llavors va recordar les grans tonteries i chorrades que des de ben petit havia hagut de soportar del seu cínic i caustic progenitor.

Desesperat, en Justin va començar a tuitejar i al cap de poc tenia 2 milions de seguidors. Per això va publicar un llibre recopilatori que ara ja s'ha convertit ràpidament en una sèrie. 

I poc a poc vas llegint i vas coneixent un gran savi, un home bo amb una gran tendresa vers el seu fill, encotillat en una carcassa de passotisme, antiromanticisme i duresa.

"Tienes que meter un bocadillo en la cartera. No puede haber solamente galletas y mierdas.
Pero papá, me dijiste que si me lo preparaba yo mismo, podía escoger  lo que quisiera!
 Sí, te dije que podrías meter lo quisieras, no que pudieras meter lo que metería un imbécil"


dijous, 14 de juny del 2012

50 anys!!!


Estimats lectors del bloc, demà faig 50 anys. De regal vull que m'ompliu el post de comentaris!!!













dilluns, 11 de juny del 2012

Ella i jo "Somos la leche"

Tenim una mala relació. És ella o sóc jo? Llet i Bln no ens hem entés mai bé. Però del tot, del tot tampoc no ens hem separat. I aquí està potser el problema.

Sóc al·lergica a la llet? Crec que no, però no ho sé del cert.

Tinc intolerància a la lactosa? Tampoc no ho sé. Em senta malament i tinc nausees, però en puc prendre.

Tinc intolerància a la proteïna de la llet? No ho sé.

Sincerament m'hauria de fer proves.

Hi ha aliments làctics que menjo i que m'agraden. El iogur, per descomptat. També gelats i la bechamel. No tinc cap problema per menjar pastissos, pa, salses que portin com a ingredients mantega, llet, formatge fresc.

Ara, en líquid no la suporto. Un cafè amb llet ja no m'entra. Un tallat, encara me'l prenc. Però els batuts o el colacao impossible.

L'entrepà si porta mantega, ja no m'agrada. No em senta malament però em mareja l'olor. Tampoc torrades o croissants, ni galetes, amb gust de mantega.

El pitjor de tot és el formatge. No és que no m'agradi, ni que em senti malament. És molt pitjor. Començo a tenir basques nomès de tenir-lo a prop. Em porta una olor de podrit, de passat, de les escombreries quan te les has deixat un dies. Una espècie de mareig fastigós. No puc ni seure en una taula on hi hagi formatge a l'aire lliure.

En tota aquesta història jo crec que hi ha alguna cosa de psicològic. Amb la llet potser no, potser hi ha una explicació física. Però ni la mantega, ni el formatge em produeixen intolerància. Potser és un trauma infantil, potser és una afirmació ecologista, potser vaig patir donant el pit...

Ara quan penso que una pobre vaca està permanentment en periode de lactància, no es que vulgui vomitar és que vull plorar.


divendres, 8 de juny del 2012

Risotto

Fa anys vaig anar a veure una obra de teatre que es deia Risotto. Era un monòleg que consistia en un home que mentre cuinava un risotto anava parlant. Era al Teatre Lliure. El públic el formàvem unes 100 persones i en acabat, vam pujar a l'escenari i vam menjar el risotto que havia cuinat.

Dissortadament no m'en recordo de l'autor. Era un italià, això sí. Un apassionat de la cuina. M'hagués agradat fer-ho perquè va dir una frase que em va quedar molt gravada i que sempre que cuino la recordo. Era sobre el sofregit, sobre la ceba:

Se sei a casa che soffriggi cipolla e subito entra qualcuno nella cucina, senza guardare quello che c'è in padella, ti dice: "Come è buono questo risotto", ma tu non hai cucinato ancora il piatto. Soltanto c'è la cipolla che si soffrigge, il primo passo, scatena la creatività.
(Si ets a casa sofregint ceba i de sobte entra algú a la cuina, sense mirar el que hi ha a la paella, et diu: "Quin risotto tant bo", però tu no has cuinat encara el plat. Només hi ha la ceba que se sofregeix, el primer pas, desencadena la creativitat.)


La frase no és literal, perquè no tinc l'obra, però anava més o menys així. I és molt real, quan la ceba i l'all estan cantant a la paella i agafen aquell color alegre en trobar-se amb la salsa de tomàquet, és una traca que rebenta a algun lloc del cervell on tenim els plaers gustatius, és festa major, són les paelles, les fideuàs, els platillos, els risottos, les pastes, els fricandós, els arrossos caldosos...... Mamma mia!!

dilluns, 4 de juny del 2012

Abril poètic

L'abril és un mes que sempre m'ha inspirat. Potser per Sant Jordi, potser pels Jocs Florals, potser perquè comença la primavera.... aquest poema el vaig escriure a l'any 1986, quan tenia vint-i-quatre anys i era molt enamoradissa. En aquella dècada podia comptar els fracassos amorosos a cabassos. És que m'enamorava de tot tio que em passés pel davant, i clar, normalment l'objecte dels meus desigs no em corresponia.





Tu, jo i l'abril

Deixaré la nit quan tu vinguis a espantar-la
picarolejant tressors i estels.
Lliurarem tots dos les tardes amagades
sota d'un vell piló de somriures, paraules.

No t'he escrit mai el gest que esborrava
el contorn primitiu de l'horitzó menut
que ens ajunta, que ens plau, que ens separa,
pobre petit regal desafiant la mort.

I tu
naufragant.
I jo
i l'abril
comptant anys.

Tinc els ulls ben oberts i no sóc poregosa
i no és pas el terror que els fa desorbitats,
pel poc que et veig s'han engrandit les ones
envoltant-te d'escuma blanca i verda, de mar.

I prou que sé que això no val la pena,
que tu estàs rescatant les possibilitats
de viure una altra vida menys inútil i feble,
que jo estic -complaent- abressolant records.

I tu
contant anys.
I jo
i l'abril
naufragrant.