dimarts, 30 d’agost de 2011

Dues festes familiars






Aquest estiu he assistit a dues grans festes familiars. I quan dic familiars no em refereixo a la família nuclear, no, familiars en plan clan. Les famílies són els Kvam (paterna de Per), i els Lysne (materna de Per)

Granja Kvam a Veitastrond



La festa va durar tres dies. El primer consistia en un concurs de pesca. Els Kvams han estat de sempre molt pescadors. Originaris d'aquesta petita concentració de cases al fons del llac Veitastrond i rodejats de glaciars vivien aïllats i perduts Augund Larsen Kvam i la seva dona que es deia Brita. El dia principal pel matí vam anar a visitar la granja. La carretera era de por, només cap un cotxe i els túnels no tenen llum. Ni a Portaventura hi ha una atracció que faci més por que anar a Kvam. Allà ens van fer un discurs explicant com era la vida d'aquesta gent, quan va arribar el telègraf, que van trobar minerals interessants i que quasi monten una explotació de mines, com tenien els animals, etc... Per variar ens va caure una pluja espectacular i vam haver d'entrar tots a dins. Actualment no hi ha explotació agrària ni ganadera. Només es una casa d'estiu. Al vespre vam fer un sopar a un hotel de Hafslo, amb discursos i bon menjar. Feien aixecar-se a les diferents famílies dels descendents de cada un dels fills del matrimoni. Ens vam aplegar sis generacions de Kvams. El tercer dia vam fer una excursioneta a Molden un pic proper. Bé a l'excursió només s'hi van apuntar cinc persones (dues érem el Per i jo).

Granja Lysne a Laerdalsøyeri. 


Una setmana més tard estàven de nou de festa. El lloc molt diferent, és una gran granja que actualment s'explota agrícolament. La família hi viu i hi treballa. Rikard Lysne ens va ensenyar pel matí les explotacions de cirera i des d'amunt la carretera veiem també les maduixes. A la tarda vam tenir un sopar espectacular a un hotel de Laerdalsøyeri, un poblet a la desembocadura del riu. Ens van donar tota mena de peix, cuinat i tractat de mil formes: fumat, marinat, fresc, secat, etc... Una delícia. Després pel pastís i el café ens vam canviar d'hotel a un tradicional del poble, una casa preciosa on ens van parlar de la vida a la granja en époques de abans i durant la guerra mundial. De com va afectar la tuberculosi als grangers, dels noruecs que van emigrar a Estats Units, de com es va veure el primer cotxe que va passar per la carretera (amb festes i xirinola) i de com es va viure la retirada dels nazis de Noruega i l'alliberament de la zona. Un dels fills, l'avi del Per era militar i hi va participar. La meva sogra ens va emocionar parlant dels seus avis, de la vida durant la guerra que per als nens va ser molt divertida i lliure, tot i que entenien que la situació no era gens bona. 


En definitiva que si hagués anat a la universitat d'Oslo per fer un curs d'història de Noruega, sociologia i antropologia no hagués aprés tant!

diumenge, 28 d’agost de 2011

Adéu casetta in Canadà

Aquest cap de setmana ens hem portat un bon disgust. Havíem pujat a la nostra caseta i portàvem redactat i preparat el contracte per renovar el lloguer per un any complert. Teòricament començàvem l'1 de setembre fins l'agost vinent.

Dissabte, cap a les sis de la tarda ens ha trucat el propietari per dir-nos que ha venut la casa i per tant ja no ens renova el contracte. Hem passat a Noruega l'agost i durant aquest més molta gent ha visitat la casa, ha preguntat preus i s'ha interessat. Un d'ells va venir dijous passat, i dissabte va dir que se la quedava.

Avui ha sigut un dia dur. Hem recollit estris de cuina, roba de llit, edredons, llibres i revistes, objectes varis, i hem carregat el cotxe com uns "homeless".

Ha estat un temps preciós. Hem gaudit moltíssim i ens queden pendent moltes coses a fer a Canadà. Per ara estem desolats, però ja ens refarem i veurem què passa. Igual al final no es ven, o sinó podem trobar una altra caseta per la zona. Ara sí que tenim clar que volem tenir un lloc a la muntanya, qui la busca, la troba.

dimecres, 24 d’agost de 2011

Comença el repte



Aquesta setmana ha començat oficialment per a mi la preparació del repte més difícil des que sóc runner. El 26 de febrer de 2012 correré la meva primera mitja marató a Barcelona. Serà una cursa espectacular que toca des de Pça Espanya a Selva de Mar i des de Gran Via al Passeig Marítim.

Queden set mesos. Tinc temps. Abans faré altres curses de 10km i de 5km. Compto amb l'ajuda i supervisió del Per en tot moment.

Ja a Noruega he mantingut la forma durant tres setmanes. La primera setmana quan érem al fiord sortia cada matí a córrer 4'5km, una distància no molt llarga, però dura amb pujada i baixada. La següent setmana havia previst continuar a la muntanya fent entrenaments de desnivell però curts. El que va passar és que cada dia plovia i jo em deia, ja els faràs demà. A canvi anava a caminar 4 hores o feia treballs a la cabana. La tercera setmana la vaig passar tota caminant per Jotunheimen carregada amb motxilla.

Dilluns passat vaig inaugurar el que pròpiament serà el meu programa d'entrenaments. Tots els dilluns tinc previst anar al fitness. Primer vaig fer bici i esquí de fons d'escalfament. Després exercicis de cames i braços amb màquines i peses. Després abdominals. Fins aquí tot molt avorrit. Però per últim vaig fer sèries a la cinta. Em van agradar i el pulsòmetre es comportava força bé. Fent les recuperacions al número 8 ( a 7'5 minuts per km) i pujant les repeticions des de 9 fins a 12. Cada repetició durant un minut. Després baixar a la recuperació i pujar el següent estadi. Vaig arribar fins al 12 (5 minuts per km) i m'hi vaig estar dos minuts.

Els dimarts faré estiraments i ioga per recuperar i relaxar els músculs. Ahir no en vaig fer perquè no ha començat encara. Però he de dir que no tenia ni tiretes ni cap múscul agarrotat.

Avui em toca la tirada curta que normalment faré amb els runners de Can Mèlich. Per ara la faig pel meu compte. Serà de 8km per la Carretera de les aigües.  Uns 50 minuts o una mica menys. Descansant a la mitja part (km 4).

Els divendres o el cap de setmana dependrà de si vaig o no a Canadà. Si em quedo, tirada llarga augmentant fins a 18km. Ara però començaré per 11km. Si vaig a la muntanya faré 10km però 5km de pujada.

dimarts, 23 d’agost de 2011

Jotunheimen Nasjonalpark



He fet moltes coses aquestes vacances. Ja us les aniré explicant. Una de les que més m'ha agradat, la vaig fer els darrers dies. Just abans de tornar a Oslo i a Barcelona. Una experiència molt maca de caminar, tot i que molt dura, per les llargues jornades de entre 5 i 9 hores i per haver de carregar la motxilla amb força pes.

Això és el Parc nacional de Jotunheimen. Segons la mitologia escandinava és la residencia dels "Jotuns," uns èssers gegants. No eren déus, però poc els faltava. Tenien una força sobrehumana i de vegades es casaven amb deus. La seva residència era Utgard situada en aquestes muntanyes, les més altes i espectaculars de Noruega.

La ruta va durar quatre dies. Hi vam participar els quatre noruecs trotadors -com ens coneixen entre els runners- és a dir El gran Per (cap responsable de l'expedició),  els dos cabretes saltarines que mai no es cansen,  Erik i Pol i la entusiasta número 1 de les excursions, Bln (jo mateixa). Vam començar a Fondsbu a la tarda del primer dia sota una pluja desconsoladora amb el comentari següent per part del Per: "Estamos locos, con este tiempo nadie se pondría a empezar una excursión como esta" La resposta dels altres tres components del grup va ser unànim: "Estamos???? Estás loco!!! Nosotros no". Vam caminar 7 hores fins a Olavsbu per unes tarteres com les de la foto rodejant aquest llac. En arribar al refugi hi havia 44 persones i només 24 llits. Vam dormir al terra. Estavem tan cansats que no ens va fer res.


Al dia següent la cosa va millorar força i en 5 horetes de res ens vam posar a una altra caseta aquesta vegada tipus hotel amb habitació, dutxa i sopar de tres plats, a Leirvasbu. 

La ruta del tercer dia va ser molt maca i agradable per senderols i sense pedres, però també molt llarga, de 7 hores. La darrera, tota per bosc. Després de la magnitud dels glaciars i les roques, de sobte aquest paisatge d'arbres i verd feia goig! En mig d'aquest bosc la caseta més bonica de tot el parc Skogadalsbøen. És la primera foto, la que té els famosos cartells que indiquen el nom de totes les rutes possibles des d'aquest indret.
I el darrer dia la ruta més llarga, tornar fins el començament travessant primer el bosc, després els senderols perduts entre llacs, després les pedres i els glaciars, com el de la foto Mjølkebreen. Vam caminar no gens menys que 9 hores i només, només, la darrera va sortir el sol i vam poder admirar el glaciar que no havíem vist en tots els quatre dies.

En cap moment cap dels quatre va quiexar-se de res, va tenir cap ensurt o va perdre el bon humor. En arribar, ens sentíem jotuns, gegants i esplèndids,  bruts, mollats, salvatges i mitològics.

dilluns, 22 d’agost de 2011

Llibres juliol-agost

Aquest estiu ha estat ric en lectures, algunes d'intranscendents, altres de clàssics, novel·la, poesia, best-seller i llibre inclassificable. Com sempre una mica de tot.

Vaig acabar per fi Ideas. Peter Watson. És un llibre molt llarg, de centenars de pàgines i l'he estat llegint a casa per les nits i els caps de setmana entre setembre 2010 i juliol 2011. No en diré gran cosa més perquè el bloc en va ple d'entrades i comentaris. El darrer al juny sobre el descobridor del sànscrit com a llengua mare de les europees.

¿En qué estas pensando? Care Santos. Aquest és l'inclassificable: és un bloc on Care escriu més o menys qualsevol cosa. Ho recull en un llibre que explica el procés d'escriptura d'una novel·la. Allò que escrius al bloc sense ser la novel·la mateixa. El desfogueig. No és ni literatura. Algunes coses estan molt bé, m'han servit d'inspiració per escriure els relats del grup d'escriptura. És un cau ple de tonteries on trobes les joies més boniques entre la pols. Bon llibre per llegir al tren, amb la calor i per oblidar el 75% i gaudir i fer créixer l'altre 25%. No és mal llibre, el seu procés d'escriptura és així, voluntàriament així.

Hablar es gratis. Buenafuente Aquest llibre se'l van comprar els fills per Sant Jordi i va caure a les meves mans. Divertits monòlegs del Buenafuente que sempre m'ha agradat força. Llegits potser perden, falta la seva entonació campetxana i l'americana sempre desbotonant-se per culpa d'un excès de pantxeta. Tot i així, diu veritats com punys entre hihihi i hahaha...

Habitaciones separadas. Luis García Montero.  Fantàstic recull de poesia del gran granadí, un dels poetes vius més impressionants en castellà. Les habitacions separades són les dels hotels, perquè tot el recull tracta dels viatges. Com vas i vens ens els diferents mons i com cadascú de nosaltres viu la vida individualment, buscant la companyia i trobant a voltes la soledat.

"Soledad, libertad,
dos palabras que suelen apoyarse
en los hombros heridos del viajero"
(Las razones del viajero)

En dag. (Un dia) David Nichols. L'autor és escocès, per equivocació vaig entendre que era noruec i em vaig comprar el llibre en noruec. Bé, el cas és que és un best-seller perquè es llegeix molt i molt bé i ja han fet la peli. En català està traduït com "Un dia" i en castellà com "Siempre el mismo día". Tracta de la vida de dos joves Emma i Dexter des de els primers anys després de la universitat (uns vint-i-quatre) fins a la maduresa (la quarantena) relatada sempre el 15 de juliol de cadascú d'aquests anys. De vegades són amics, d'altres parella, algun any no es parlen perquè s'han enfadat, i algun altre s'ajuden a sortir de problemets. Molt divertits els diàlegs, molt bona la tècnica de explicar el mateix dia, molt aconseguits els personatges i tot moooooooooolt romàntic i pel·liculero. El cocktail ideal.

Jeg forbannet tidens elv (Maleeixo el riu de la vida) Per Peterson. Com que l'altre era una traducció doncs vaig llegir un noruec autèntic. El títol diu literalment maleeixo el riu del temps. Però he traduït vida perquè la metàfora de la vida com un riu és més nostrada. Un home viu dues circumstàncies doloroses al mateix temps: la seva mare té càncer i està a punt de separar-se de la seva dona a la qual estima molt. La mare abans de morir vol tornar a la seva Dinamarca natal on té una assignatura pendent. El fill la segueix. Aquests capítols es combinen amb el record del fill de com es va enamorar i com va viure la seva relació de parella amb la dona de la qual està a punt de separar-se. El passat passa factura al present tant per la mare malalta com per el fill rebutjat.

Ara llegeixo Crimen y castigo.  Fiodor Dostoievski. Aquest és el clàssic que tenia pendent i que llegeixo per al nou club de lectura al que m'he afegit. Un llibre que m'agafa i m'agrada de llegir però que sorprèn per la seva manera desordenada i a borbotons d'estar escrit. Sembla com si l'autor no hagués rellegit la novel·la ni un sol cop. Es veu que com a bona novel·la decimonònica es va publicar en un diari per entregues i per això no estava tancada sinó que l'autor anava veient l'èxit del relat per acabar-lo o no.  El millor és el tractament psicològic i filosòfic de la culpa i d'acceptar la culpa. A partir d'aquest raonament i el dolor que l'acompanya cadascú de nosaltres pot redimir els seus propis petits crims  i deixar la consciència neta.


Hembra (De la nada hice piel)




Para formar placenta
hace falta ser mujer:
vaca, coneja, perra,
hembra.

Los machos no pueden más que nacer
y cultivar la tierra
y sudar bajo el sol para comer
y cazar y matar para ver sangre...

Nosotras ya la vemos cada mes.