diumenge, 30 de maig de 2010

Ja és estiu al Corte Inglés

I tant que ho és! Hem fet la darrera cursa de la temporada, la cursa del Corte Inglés i com sol passar no és que "ya es primavera" és que ja és estiu, hem passat una calor molt gran.

Aquesta vegada poquets, de casa només el Per i jo. Dels runners el Txabi, que la fa per penitència diu ell, i a més el Joan i la Ariadna, uns "amics" que no coneixia, però que aquest món dels blocs ens ha fet descobrir. Bé, el bloc del Joan és el que segueixo i l'Ariadna ha resultat ser la seva dona, que sort que ella corria sinó mai m'haguessin trobat, ja que el Joan és un crak i no va per la meva zona. M'ha reconegut per la samarreta de Can Mèlich i m'ha demanat si era jo. Per fi ens hem trobat "no virtualment"! De vegades hi ha persones que no estàs segur, segur que siguin de la realitat, que existeixin de debó. Les llegeixes al bloc i penses, segur que han de ser algú de carn i ossos però... això dels ordinadors és com màgia.

Veieu a la gent de l'estadi passejant tranquilament i petant la xerrada? Aquesta foto mostra el que ens ha passat avui. Hi havia molta gent, massa gent, gent que no corre habitualment i que fa la cursa caminant. Però molta, molta. Així que per fer una marca era totalment impossible. Ja des de la sortida de corredors amb xip hi trobàvem gent que no corria i que o s'havia colat o esperava a Passeig de Gràcia per sortir.

Per tot això hem sortit lentets, amb una calor de ple estiu i amb una massa humana de densitat alta. Ja us podeu imaginar que el resultat no ha estat gaire ajustat. El Per ha fet 55:38 i jo -segons xip- 1:12:29, però aquest temps no és real, perquè he hagut d'esperar uns dos o tres minuts davant l'arribada perque s'acumulava la gent i no hi cabiem. Segons el meu cronòmetre he fet 1:10 més o menys.

En passar pel parc de bombers que hi ha prop del carrer Tarragona ens han ruixat de valent. I com ja anava molt malament de temps, he recuperat el plaer de correr sense pressió. Rient i mirant la gent, com les primeres curses que vaig fer fa dos anys on no tenia marques a superar.

Aquest any he pujat tot Montjuic corrent i he entrat molt emocionada a l'estadi. Com que seran els mundials d'atletisme han canviat tot el paviment. Ara és blau i avui el trepitjavem per primera vegada. És molt especial correr per dintre de l'estadi, però els metres és fan més llargs, dóna la sensació que es triga més...

Com sempre em passa, desprès del k8 ja no tinc la mateixa empenta. Quan entreno faig 8 i mai 10 ni 11. Però els he fet i en millor temps que l'any passat tot i que no consti, així que puc estar moderadament satisfeta.

Proximament faré una entrada resum de la temporada. He corregut 9 curses i en totes he baixat el temps de l'any passat.

divendres, 28 de maig de 2010

Segrest


Lluny de mi, absent,

mai lluny del meu desig,

cos d'home adorat, perdut,

t'espero.


Em serpentegen camins plens de maragdes,

pugen per les meves cames:

dits, peus, tormells, genolls, ingles,

fins convergir al mig just

del meu sexe ignorant.


T'estimo

i he de tancar els ulls

de tant desig;

m'ofego en rius que baixen

pels meus pits,

buscant-te inútilment

morint al meu melic.


Desitjo posseir-te.

Desitjo posseir les teves mans

que un dia conegueren el meu cos.

Ah si tornessin a jugar,

pujar i baixar d'un punt a l'altre

d'aquesta meva pell tan solitària!


Desitjo encara més els teus dos llavis,

humits d'amor,

humits de desventura

que pronunciaren paraules tan sensuals,

tan plenes de tendresa,

i que em besaren una nit sobre la neu

dels meus pits blancs i freds

l'abril aquell...


Vindràs un jorn? Vindràs a rescatar-me?

dimarts, 25 de maig de 2010

Festa means party


Aquest darrer curs semiintensiu va començar al mes de març i ja se m'estava fent una mica feixuc. Tinc tres grups molt macos, dos de primer nivell, els que no saben res de res, comencen de zero, i un de segon que ja en saben una miqueta més. Però tots tres grups són molt xucladors d'energia, m'esgoten. També són els mesos d'abans els cursos d'abans, que ja en porto tres periodes en aquest any acadèmic.

Però, ja només em queda un últim esforç, els dies 8 a 11 de juny tenen l'examen final. Desprès a descansar fins els intensius de juliol.

Estic força satisfeta del curs. He après molt enguany. He tingut nacionalitats que mai no havia tingut com malai, indies, zimbawencs, tunisians, indonesia, estònia, hungareses, neozelandés, a més de les habituals italians, belgues, alemanys, coreans, holandesos, finlandesos, suecs, etc...

Els alumnes donen color a la meva feina. Saben molts idiomes, i els parlen sense por, sense vergonya. Es comuniquen amb un anglès molt especial un "anglès erasmus" o millor un "anglès erasmus mundus" i escriuen amb errors gramaticals i ortogràfics, però amb una magnífica prosa d'universitaris creatius d'unes terres cultes, nobles desvetllades i felices on a les escoles s'ensenya encara a escriure bé.

I més encara, estan tocats de la mà sagrada de la joventut i de la vitalitat que els que ens apropem als 50 comencem a viure en els altres, amb els seus botellons i les les seves ànsies de sol i amb les festes als pisos on no hi ha quasi menjar (quatre patates i dos cacahuets) i litres i litres de sangria i cervesa.

Són els sortidors d'alegria. D'ells m'amaro cada día, de vegades 6 hores seguides. Em quedo sense veu i sense esma i esgotada però al mateix temps plena d'una inexplicable plenitud que retorna i es renova en aquesta gent, divertida, creativa, vital i profundament jove que està vivint l'inici d'una vida adulta amb les reserves que els ha deixat una vintena d'anys d'infància i adolescència.

dimecres, 19 de maig de 2010

Why do we continue running? Is it good for anything? Conclusion of the Murakami book

Even if, seen from the outside or from som higher vantage point, this sort of life looks pointless or futile, or even extremely inefficient, it doesn't bother me. Maybe it's some pointless act like, as I've said before, pouring water into an old pan that has a hole in the bottom, but at least the effort you put into it, remains. Whether it's good for anything or not, cool or totally uncool, in the final analysis what's most important is what you can't see but can feel in your heart. To be able to grasp something of value, sometimes you have to perform seemingly inefficient acts. But even activities that appear fruitless don't necessarily end up so. Tha's the feeling I have, as someone who's felt this, who's experienced it.

Long distance running (more or less, for better or worse) has molded me into the person I am today, and I'm hoping it will remain a part of my life as long as possible. I'll be happy if running and I can grow old together. There may not seem to be much logic to it, but it's the life I've chosen for myself.

HARUKI MURAKAMI

"el més important no ho pots veure però ho pots sentir al cor"
"Per poder assolir alguna cosa de valor, de vegades cal posar en joc accions d'aparent ineficàcia"
"Còrrer llargues distàncies (més o menys, per bé o per mal) m'ha fet esdevenir la persona que sóc avui, i espero que romandrà part de la meva vida tant de temps com sigui possible"
"Seré feliç si el còrrer i jo podem envellir plegats"

dilluns, 17 de maig de 2010

diumenge, 16 de maig de 2010

Rècord!
























Estic molt contenta del progrès que estic fent darrerament en les sortides per la Carretera de les Aigües. Aquests dies ja ho anava veient, però aquesta tarda, una hora abans que el Barça guanyés la lliga, jo he fet el meu rècord personal. Corro sovint fins el pont de la carretera de Vallvidrera i tornar a Pça Mireia. Segons un planet que hi ha allí mateix són 8 quilòmetres. Hi trigo 45 minuts si vaig normal-bé, de vegades 46 o 47. Dues vegades vaig fer 44, una amb els runners i una altra amb la Mireia. Avui sortia amb la Mireia i el Per. Han començat forts, com són ells, més bons que no pas jo, tirant a bon ritme per la pujada. Jo els seguia. Després he vist que havia fet el tros més dur en menys temps que el que trigo normalment i mantenint aquesta petita diferència he conseguit 43 i alguns segons, no sé quants perquè de l'emoció no he parat el cronòmetre, he anat directa a abraçar-me a la Mireia i a beure aigua a la Font de la Mandra.

El meu càlcul és: si a 43 li sumo 12 (dos últims quilòmetres tranquilets a 6 minuts) dona 55. Aquest és un resultat de somni per una cursa de 10k!!!

Viure plenament

People sometimes sneer at those who run every day, claiming they'll go to any length to live longer. But I don't think that is the reason must people run. Most runners run not because they want to live longer, but because they want to live to the fullest. If you are going to while away the years, it's far better to live them with clear goals and fully alive than in a fog, and I belive running helps you to do that. Exerting yourself to the fullest within your individual limits: that is the essence of running and a metaphor for life -and for me, for writing as well. I belive many runners would agree.

divendres, 14 de maig de 2010

¡Oiga doctor!

Si vas al dentista, surts amb ferros. Si entres en una òptica, et fan dos parells d'ulleres. Uns et diuen que et sobren uns quilets, que dieta i exercici. Uns altres que has de trobar la pau interior. No vagis a fer una consulta al psicòleg perquè desprès de quatre sessions et comenta que ja comença a fer-se a l'idea del teu problema i tens un any de teràpia com a mínim. Si un dia estàs trist, tens una depressió. Si t'ha deixat la parella, no pots superar-ho sino amb medicaments. No tussis dues vegades que ja et recepten antibiòtics. Com perdis la concentració un dia a la feina, és que tens problemes cognitius. Els ossos no els tens pas ben posats tampoc. Ah i ets alergic a alguna cosa sense cap dubte.

El meu amic Joaquín, va anar al doctor, es va deixar una fortuna i ara el que realment vol és tornar a tenir la seva meravellosa imperfecció. Sentim-lo




dimarts, 11 de maig de 2010

Ho faig per disciplina o és que ja em va bé?

When I tell people I run every day, some are quite impressed. "You really must have a strong will" they sometimes tell me. Of course, it's nice to be praised like this, but I don't think it's merely willpower that makes you able to do something. The world is'nt that simple. I think I've been able to run for more than twenty years for a simple reason: It suits me. Or at least because I don't find it all that painful. Human being naturally continue doing things they like, and stop doing what they don't like. No matter how strong a will a person has, no matter how much he may hate to lose, if it's an activity he doesn',t really care for, he won't keep it for long. Even if he did, it wouldn't be good for him.

diumenge, 9 de maig de 2010

Voleu veure on treballo?

Aquí teniu un vídeo de la meva universitat. En un moment surt el Servei de Llengües quan una noia canaria diu que ha après català. Exactament aquí treballo.



M'agrada molt l'ambient, la gent que he conegut, la natura que ens envolta , el fet de ser un campus, campus, del llatí campus, és a dir amb gespa i arbres, fora de la ciutat. M'agrada anar en tren, el canvi de temperatura, més fred a l'hivern, però una certa frescor a l'estiu (com a mínim comparat amb Barcelona)

Tinc molta sort, de debò.

dissabte, 8 de maig de 2010

M'agrada còrrer sol

I'm the kind of person who likes to be by myself. To put a finer point on it, I'm the type of person who doesn't find it painful to be alone. I find spending an hour or two every day running alone, not speaking to anyone, as well as four or five hours alone at my desk, to be neither difficult not boring. I've had this tendency ever since I was young, when given a choice, I much prefer reading books on my own or concentrating on listening to music over being with someone else. I could always think to do things by myself.

The desire in me to be alone, hasn't change. Which is why the hour or so I spend running, maintaining my own silent, private time, is important to help me keep my mental well-being. When I'm running I don't have to talk to anybody and I don't have to listen to anybody. All I need to do is gaze at the scenery passing by. This is a part of my day I can't do without.

Sortides a la muntanya

Aquesta pluja no ens fa sentir que s'apropa la temporada de sortir a pujar muntanyes, i fins i tot encara hi ha neu al Pirineu. Tanmateix ja som al mes de maig i comença la bona època per tornar a posar-se les botes. Aquest any tenim uns quans plans (més o menys decidits)

  • El 24 de maig volem fer una passejada-excursió per Riells. L'organitzan uns amics, anem amb nens (tot i que ara comencen a ser adolescents) i acabarem amb un dinar a casa d'amics. No és estrictament muntanyisme, però seran 3 o 4 hores per anar desentumant els muscles i per reunir-nos i parlar de la propera





  • El 12-13 de juny anem a Vallter. Sortirem del refugi d'Ulldeter i farem Bastiments des del coll de la Marrana i després carenant fins al Pic de la Dona.

  • Durant el mes de juliol venen familiars noruecs als quals hem reservat un apartament a Àreu. Des d'allí farem excursions o al Monteixo, o al Circ de Baiau, o a les bordes de Crussos, hi ha moltes possibilitats



  • A l'agost ve el repte més difícil però que em fa una il·lusió boja, pujarem el Galdhøppingen, el pic més alt de Noruega. Per arribar-hi cal travessar un glaciar i per tant encordar-nos i anar amb guia. Per cert que el guia que hem contractat és nepalí o tibetà, autèntic.
No està gens malament el programa, anem progressivament de poc a molt.

dilluns, 3 de maig de 2010

En què penso...


"I'm often asked what I think about as I run. On cold days I guess I think a little about how cold it is. And about the heat on hot days. When I'm sad I think about sadness. When I'm happy I think a little about happiness. And occasionally, hardly ever, really, I get an idea to use in a novel. But really as I run, I don't think much of anything worth mentioning.

The thoughts that occur to me while I'm running are like clouds in the sky. Clouds of different sizes. They come and they go, while the sky remains the same sky as always. The clouds are mere guests in the sky that pass away and vanish, leaving behind the sky."

diumenge, 2 de maig de 2010

Avui, jugo a casa

He tingut potser la darrera cursa de la temporada, pendent de saber si correré la del Corte Inglés. En tot cas la darrera de 10k, cosa que és important perquè és en aquesta distància que m'havia proposat no passar de l'hora. I ho he aconseguit amb un temps de 59'14". No és cap meravella i a més em pensava que feia 56' o 57' mirant el temps parcial al passar pels quilómetres. I no sé que m'ha passat al final, o bé no estava ben marcat i les meves parcials eren optimistes, o bé he fet un últim quilómetre desastrós. He passat pel 9k a 50' És possible que hagi trigat nou minuts en fer un sol quilómetre? No ho crec. No m'he cansat, he anat molt bé tota l'estona i m'he sentit perfectament. De totes maneres no tinc temps ofical perquè no hi havia piiiip de sortida.

Però, això apart, ha sigut una cursa de còrrer a casa! Jo vaig nèixer un 15 de juny i al juliol, amb 15 dies d'edat, la meva família ja es traslladava a estiuejar precisament a Empúries. Aquí he passat els estius de la meva infantesa, he corregut, he anat en bici, he nadat, he disfrutat de les vacances, he agafat restes de sigil.lata per les ruïnes, he escrit moltes de les poesies que últimament estic deixant per aquí, pel bloc.... Es clar, m'enamorat i he besat en aquestes roques el meu primer noi als 17 anys.

Jugava a casa, claríssimament. Quina il.lusió còrrer per aquesta terra que estimo tant! Hem sortit amb una marató i una mitja marató (ells 10' abans) Uns centurions romans ens han acompanyat fins la sortida travessant les ruïnes. Hem començat pel passeig de la platja, però de seguida hem anat cap a Armentera i Sant Pere, per la carretera dels campings. Allà ja veia tornar els maratonians primer i els ràpids de la 10k més tard. M'he creuat amb el Per i ens hem fet un "cinco". Anava super bé, amb molta força, adelantant gent. S'ha posat a ploure i he afluixat, el terra estava cada vegada més mollat. Però no ha durat gaire, al poc ja parava.

L'arribada una mica decebedora, m'esperava millor temps, ja dic que no sé com m'he menjat els minuts. Però si penso en els temps que feia només fa un any crec que hauria d'estar contenta.

Després de la cursa un banyet al mar (quasi una triatló al revés). L'aigua molt freda, fora uns 13 o 14 graus, potser algun més, no era temps per la platja (com jo havia imaginat per un dos de maig) tanmateix no volia renunciar-hi. Ho he fet, m´ha donat una sensació espectacular, meravellosa, d'una gran eufòria.

dissabte, 1 de maig de 2010

La poesia del mes (del meu llibre de poesia amatòria)


Te dejé pasear por mis caderas
y escribir en mis ingles.

Te abrí la puerta
y te senté a comer a mi mesa.

Te di lo que sabía y podía,
desordenándolo todo.

Ya sé,
piensan que es injusto,
pero...

quien no te haya tocado
que no me diga nada.