divendres, 27 de desembre de 2013

Jo, la muntanya




Portem dos dies a Benasque, bé, més concretament a Baños, a un hotelet perdut en mig de la natura i allunyat del soroll i el turisme (i els cotxes!!) benasquès. Avui ens ha fet un dia preciós i hem decidit fer esquí de fons. Hem sortit de Llanos del Hospital i hem pujat fins aquesta petita cabana que es diu La Besurta. En total menys d'una horeta. Per, Erik, Pol i jo, contens com uns nens petits amunt amunt i en aquest portxo ens hem segut a beure aigua, parlar una mica i deixar que ens donés el sol.


Com que la sortideta em sabia a poc, he baixat al llac a fer voltes en plan sèries. D'una estaca a la següent corrent a tope i a la següent lent. Bé, ho he intentat perquè si quan em tocava córrer era pujada, no es notava massa la sèrie, però en les baixades he accelerat una mica. Per fi m'he passat mig llac sense pals, esquiant només amb les cames, per fer múscul.


Després a l'hotelet perdut hem descansat, hem xerrat amb altres clients que ja coneixem perquè venen tots els anys (aquí és com a casa) i hem llegit i fet una estona ordinador. Un aperitiu abans de sopar el menú de la mitja pensió i apa, demà serà un altre dia.

Jo que voleu que us digui, no ho sé dir millor:  jo, la muntanya.





diumenge, 22 de desembre de 2013

La segona vegada



El dia 14 de gener de 2012  vaig córrer per primera vegada tota la Carretera de les Aigües de Pça Mireia al parador dels Maduixers i tornar. En total 18 quilòmetres.

Aquest va ser el punt àlgid del meu entrenament per provar de córrer una mitja marató. Anava amb la Mireia i cada cinc quilòmetres em parava per caminar 300 metres.

Vaig fer una marca de 2:03 i va ser el moment en el qual vaig adonar-me que ho tenia de cara. Si en podia fer 18, també podia fer-ne 21'097.

Avui, 22 de desembre de 2013, quasi dos anys més gran, amb l'experiència de tres mitjes maratons, ho he tornat a fer. Tota sencereta de cap a cap i tornar. No he fet cap tram caminant, tot i que sí he parat un cop a beure aigua i menjar una mica. He anat sola. La marca quasibé idèntica: 2:04

M'espera Sevilla que em fa una il·lusió boja i ja més tard el veritable repte: vull baixar de 2:20 a la de Barcelona.

dissabte, 14 de desembre de 2013

Power Point, no gràcies



Ahir vaig anar a una formació sobre "Tasques d'expresió escrita per l'avaluació". La setmana que ve tinc un congrés "Encuentro práctico de español para extranjeros". Ahir dues hores i la setmana que ve dos dies veient power points. No és el problema veure'ls, el problema és que l'eina és l'estrella.

Diuen que a Suïssa hi ha un partit Anti Power Point Party que només lluita per salvar la gent de l'avorriment, la deshumanització i la lectura en veu alta de frases.

Abans no se sabia fer PWP, la gent mostrava una horrible diapositiva d'un document en word totalment il·legible amagant-se darrera l'ordinador, més preocupada per la informàtica que per la conferència.

Aquells temps ja s'han superat. Els conferenciants ja conèixen les noves tecnologies i ja no els tenen por. Ara es col·loquen drets i miren la pantalla. Les diapositives mostren frases curtes i ben indixades i acostumen a tenir fotos que moltes vegades tenen una funció purament ornamental.

Ara els PWP estan millor.  Però la conferència segueix sent molt pesada. La majoria del temps de preparació, s'ha dedicat al guarniment i a la recerca de vídeos, gràfics colorits i boniques frases entrecomillades per fer la prensentació un show.

Però no s'ha preparat prou el propi conferenciant en dir alguna cosa veritablement interessant, en el llenguatge gestual i no verbal, no s'ha fet la pregunta "que hi puc aportar jo a aquesta gent que em mira i que m'escolta". I  per fi la sala roman a les fosques i la gent mira a la pantalla, com abans. La comunicació persona persona es fa rebotant en una paret. Sembla que la responsabilitat del contingut no sigui del conferenciant, sinó del propi PWP.

Sí, les tecnologies són genials, però a mi les ponències que m'agraden són les que hi ha llum natural, el   conferenciant em somriu i em diu alguna cosa de debó i on puc treballar jo interactuant amb ell o si cal amb els altres del públic.

Les velles encantadores exposicions sense papers, ni reals ni virtuals.

dimecres, 11 de desembre de 2013

Els cinc errors del correrdor principiant



Ja fa sis anys que corro i alguna cosa puc dir que he après en aquest temps. Vull deixar constància de cinc errors que cometia al principi i que ara tinc en compte quan practico el meu esport preferit.

Error n 1: comprar-se les sabatilles massa petites



Les primeres (i segones i terceres...) sabatilles amb les que vaig sortir a córrer tenen un forat a la punta precisament on surt el dit gros del peu. Em va costar molt ser conscient que el peu necessita més espai i que d'alguna manera amb la calor augmenta de volum quan corres. I quan per fi ho vaig entendre, vaig augmentar un número la meva bamba i no va ser prou. Encara patia de sabata massa justa. Ara per fi he tornat a augmentar un número més i ja puc córrer a gust.

Error n 2:  córrer doblegat per la cintura.


La posició típica del runner que comença és inclinar-se de cintura cap endavant amb els ulls mirant a terra.  El cul surt cap enfora i els abdominals queden obstaculitzats per fer la força motriu. La postura és molt dolenta per a les lumbars i a més perillosa perque no veus el que tens davant i pots ensopegar. En totes les fotos i videos d'arribada de curses em veig a mi mateixa inclinada cap al terra en una postura de la qual mentre corria no n'era conscient.

Error n 3: córrer sense haver menjat prou.


Des del principi tenia molta por a córrer amb la panxa plena. Pensava que el meu estòmac es ressentiria de portar menjar mentre el cos es movia molt i em feia pànic vomitar en mig d'una cursa o un entrenament. Res de tot això m'ha passat mai. Per prevenir-ho tendia a córrer sense haver apenes menjat res.  Al cap de pocs quilòmetres, el cos et diu que prou. No tens gens de força, et quedes com amb un cotxe sense benzina i no hi ha possible negociació ment-cos.

Error n 4: córrer massa abrigat.

Quan surto a córrer sempre tinc fred. Els dits, el coll, les orelles i en general tot el cos em demana a crits que no em tregui res. Que porti pantaló llarg, maniga llarga, guants, gorra i buff. I ja no parlem si m'he d'estar davant la línea de sortida esperant que donin el tret, palplantada des de tres quarts abans sense poder moure'm. Vaja que em congelo. Totes les vegades que he sucumbit a la tentació de deixar-me posada una prenda, després me n'he penedit. La roba de sobres et fa suar i no transpirar, molesta, pesa i no saps on deixar-la. I quasi no cal res per córrer. En cinc minuts estàs perfecte amb una samarreta de màniga curta i  un pantaló pirata. No et cal res més que una fina cinta que tapi les orelles i previngui que no se't posi el cabell a la cara.


Error n 5: posar-se massa davant a la línea de sortida

Normalment ja t'assignen un calaix per sortir amb els que córren com tu. Però jo abans no ho entenia prou bé o no sempre hi havia tants compartiments com ara. El cas és que quan sortia uns quans centenars de persones m'avançaven pels costats i no em deixaven córrer al meu ritme. El primer quilòmetre ja el tenia perdut, el feia quasi bé caminant i molt agobiada. A més la sensació que vas lenta i que molestes ja t'acompanya més enllà del primer moment, i has de començar a recuperar minuts. En canvi la sensació de córrer al ritme que porten els altres i de tant en tant avançar-ne algun, t'aporta l'optimisme necesari per aforntar el repte.


dijous, 5 de desembre de 2013

Qui ets realment, Anders Behring Breivik?




Fa dies que llegeixo un llibre molt interessant. No us el puc racomanar perquè és en noruec, però sincerament espero que es tradueixi al castellà o català. Es titula En norsk tragedie (Una tragèdia noruega). Tracta de la massacre feixista sàdica que va portar a terme A. Breivik fa dos estius al centre d'Oslo i a Utøya. El periodista que s'ha dedicat a investigar els fets es diu Aage Storm Borchgrevink.

Qui ets tu realment, Anders Behring Breivik?

Aquest és el punt de partida. Cara a cara al personatge i mirant-lo als ulls, el llibre vol descobrir quina persona hi ha sota la tragèdia. I a partir d'aquí els milers de perquès que no tenen resposta lògica.

E divideix en dues menes de capítols intercalats: per una banda analitza la biografia de l'assassí des d'un punt de vista socio-psicològic, la família en la qual li va tocar nèixer, com va crèixer i quines amistats va anar fent durant l'adolescència i la juventut.

Per l'altra, descriu pormenoritzadament què és i què significa a la política noruega, el campament d'estiu d'Utøya i perquè era l'objectiu de Breivik.

Arribats al dia D ens explica minut a minut tot el que va passar tant a Oslo com a l'idil·lica illa. Ens presenta personatges anònims que van esdevenir herois al salvament, com ara líders polítics dels nois del campament o estiuejants d'un camping a terra ferma que tenien barques de recreació.

Una de les persones a les quals jo vull homenatjar aquí és el primer ministre de Noruega en aquell moment (dissortadament no ha superat les darreres eleccions i és a l'oposició) Jens Stoltenberg pel discurs que va fer el mateix dia i quan encara ningú sabia res de l'autoria.

Us l'enllaço en vídeo. Parla noruec amb subtítols en anglès. De totes maneres faré una traducció del millor fragment que em fa sentir-me cofoia de ser la dona d'un d'aquests ciutadans.




"No ens destruiran  i no destruiran la nostra democràcia ni el nostre compromís per un món millor. Som un país petit però estem cofois de nosaltres. Ningú ens farà callar a força de bombes, ningú ens farà callar a trets, ningú ens farà temèr ser noruecs. Aquesta nit ens curarem els uns als altres, ens donarem consol, parlarem i ens estarem plegats. Demà mostrarem al món que la democràcia noruega és més forta quan cal."


dimarts, 3 de desembre de 2013

La crisi vista per Allen


Aquesta glamourosa parella la formen, en la ficció, Jasmine (que en realitat es deia Janette, tot és fals en ella fins el nom) i Hal. Ell és un capitost de les finances il·legals i es dedica a omplir-se les butxaques a fer-li el salt a la dona, mentre ella viu del luxe com una Barbie, tancant els ulls a tot allò que pot anar malament, al seu impresionant pis a la Quinta avinguda amb vistes a Central Park, al New York més exclusiu.

A l'altra banda del país, a Sant Francisco, viu Ginger, la seva germana, una dona arruinada per una mala inversió, separada d'un marit maltractador, carregant amb dos fills obesos, però alegre i forta, plena d'energia de viure.

La història, excel·lentment contada per Woody Allen, ens mostra com Ginger esdevé la tutora, la fada padrina, la motivadora i l'educadora social de Jasmin.  I així li dona una veritable lliçó de vida.

Les interpretacions són espectaculars. Blanchett fa una protagonista rodona, Howkins és una genial secundària i ja no parlem de Baldwin perquè és el meu actor preferit, tant creïble!

Com sempre en Woody Allen, hi ha de tot, comèdia i drama, psicologia, traumes i escenes de parelles que s'enamoren, punts còmics (tot i que poquets per ser ell) i moments inoblidables.... El vesturari és molt bo, les cases i pisos molt aconseguits, no hi ha molts exteriors coneguts (Pont penjant de Sant Francisco i poc més) però ambientació perfecta per entendre les diferències de classe i la crisis social dels que vivien a la bombolla.

Ens parla de temes molt actuals sense deixar de parlar-nos de les seves obsesions de sempre.